El Veredicte

Be doncs finalment i després de la meva puríssima visita a Berlin ja tinc resposta del màster. No cal que digui si heu llegit alguna de les meves últimes entrades que estic fet un bon embolic, no havia hagut mai de prendre una decisió tan incerta a la meva vida.
La última part de la ‘aplicació’ després de fer traduir notes (per favor quina pena que fan tan cincs seguits), títol, fer l’examen d’anglès TOEFL i el maleït GMAT que va sortit bastant txurru era l’entrevista personal. Em van oferir fer-la per via skype però com que no havia estat mai a la ciutat no em cabia la possibilitat de plantejar-me passar-hi un any sense haver-hi posat mai els peus. I així que cap a Berlin falta gent. He de reconèixer que no he vist molt de la ciutat, i siusplau no em pregunteu si he vist el zoològic, la iglesia rota (curiós com la gent que fa turisme memoritza les visites obligades en castellà), el bunker de Hitler i tota la resta perquè la resposta a tot es no. He fet unes patejadetes de rigor, he conegut una gent molt maca que la espinaca em va presentar per si acaba quedant-me tingués algu a qui plorar-li les penes i m’he emborratxat salvatgement, que es la millor manera d’integrar-te a la vida local. Bé potser lo de mirar el plano del metro a les 6 del mati i veure’l completament borrós amb el que no havia manera de saber cap a on tirar es una mica exagerat però últimament estic donat als excessos, la tensió del moment suposo. Total que arribem dijous a un youth hostel de Kreuzberg bastant cool, com un hard rock però amb cutre on la recepció funciona com a bar amb sofàs i música i on la gent pren unes birres en un bon ambient abans de sortir de festa. O això era el que em pensava. Resulta que hi ha gent que si queda com quinze dies i que algun dia li dona per quedar-se al lloc tota la nit. I el recepcionista del torn nocturn es multiplica en barman i DJ i va amenitzat la vetllada a cop de beat i cerveses. La veritat es que no m’ho podia creure quan a les 5 del mati i amb dues hores de son per endavant abans no em llevés per la entrevista pensava que em queia la paret a sobre del retruc dels baixos a tot volum. I aquí si que em vaig sentir vell quan em vaig dirigir a la sala per demanar-li si podia abaixar la música. Quina vergonya. Però ja se sap que són alemanys i pensen en tot i apart d’assegurar-me que ajustaria el volum em va indicar que també dispensava uns utilíssims taps per les orelles a la módica quantitat d’un euro. Veure per creure. Tot i això el soroll es va seguir sentint i quan em vaig llevar em volia morir, feia unes ulleres amb les que quasi podia ensopegar i em temia el pitjor per a la entrevista que m’esperava.
Al final però tot molt be, l’escola es l’antic palau del lider de la RDA completament renovat i modernitzat amb pantalles tàctils que corren cortines i apagguen llums i un impressionant mosaic en una paret de 8 metres d’alçada amb el l’escut de la falç i el martell. Van decidir no tirar-lo però curiosament han instal•lat una mega cortina de la mateixa alçada per si algun dia tenen un visita i li han de tapar les vergonyes.
La entrevista va ser al final i ja vaig veure en el moment que havia anat molt bé, que els havia agradat. Jo en aquell moment dubtava més que mai que carai hi feia jo allà i com m’ho havia ni arribat a plantejar. La resposta però m’ha arribat en forma d’email aquest matí. El comitè d’admissions ha emès una ‘strong recomendation’ que m’ofereixin una plaça i tot seguit em diuen una cosa que segur que diuen a tothom pero a algu que s’ha passat tan de temps amb dubtes fins al punt d’afectar-li a la autoestima em fa quasi caure una llagrimeta “We believe in you as a new leader of the 21st century who will make a real difference” i tot seguit em diuen lo de la beca. Em paguen mes de la meitat del cost total incloent el viatge de treball a shangai, un portatil, tots els dinars i tots els llibres. M’he quedat de pedra davant el correu. I bé lo unic que ara puc pensar es que es una oferta que no puc refusar. Per tant anuncio solemnement que l’any 2009 el passaré a la capital alemanya. Desitgeu-me sort, bitte.

Coaching

Sempre he envejat les persones que ja des de els seus anys més tendres tenien clar el que volien fer a la vida. Segurament i com tothom van tirant els temps d’escola estudiant assignatures per que és el que toca i van fent altres activitats fins que un dia s’adonen que una d’aquelles coses que estan fent els agrada. Vaja que els entreté i que gaudeixen alimentats per la curiositat per saber més i més d’aquell tema. A això quan ets molt jove no li dones molta importància, els nens ja se sap tenen una tendència natural a fer el que els agrada i rebutjar el que els avorreix, i aquí es on entren els pares i mestres i sistema escolar en general que et forcen a menjar també d’aquell plat que no t’agrada. En principi sembla una estratègia raonable ja que és lògic que el primer que s’ha de fer en una persona es desenvolupar-li la força de voluntat per tal que en el futur sàpiga enfrontar-se a tasques tedioses però necessàries per que a la vida no pot ser tot diversió, com ara fer la refotuda declaració de la renda. El que es però de cabdal importància es no excedir-se en aquesta forja de la voluntat fins al punt que el nen deixi de banda les coses amb les que se sent més còmode per acceptar sumís que a la vida no s’ha vingut a gaudir sinó a sobreviure, guanyar el diners necessaris fent unes tasques obligades encara que a un no li facin cap mena de gràcia. Tot i això hi ha molta gent que és capaç de mantenir la seva pròpia individualitat i en el moment de decidir a que es vol dedicar, en el moment clau de les nostres vides que hem de prendre aquesta decisió, marquen una creueta amb un somriure a la cara al costat la línea que descriu allò que faran durant molt anys del que els resta de vida. Està clar que si ho comento es per que jo no estic entre aquests afortunats. Obsessionat per fer coses de cara a la galeria he menystingut aquelles activitats que em feien gaudir per la simple raó que no entraven en els estàndards de les coses que se suposava havia de fer. I així hem anant tirant fins que d’alguna manera el meu cos ha dit que prou. El problema es que adonar-se de la pròpia insatisfacció no és suficient per saber cap a on prendre el següent pas, podríem dir que el costum d’ignorar allò amb el que un se sent còmode per donar pas a tasques molt mes aprovables a ulls dels altres està, després d’anys de pràctica , fortament enquistat en la meva actitud envers la vida.
I aquí es on entre una trucada d’algú coneixedor del meu dilema em va suggerir que fes unes sessions de coaching. Segons sembla hi ha gent, normalment estudiosos del món de la sociologia o la psicologia , que estan especialitzats en identificar en una persona el seu perfil de caràcter i personalitat per tal de suggerir-los el tipus de feina en la que es sentirien més còmodes i realitzats. Certament el primer que em va venir al cap quan m’ho va comentar va ser que com es podia ser tan ingenu com per pagar a algú per que et digués què podies fer per ser més feliç. Em va semblar una pèrdua de diners tan tonta com a anar a que et tirin les cartes del tarot. De qualsevol manera com que un, com ja sabeu, te molt de temps per perdre a l’oficina vaig començar a investigar de que anava tot plegat i vaig tenir una sorpresa agradable.
Bàsicament alguns estudiosos han dissenyat uns testos per tal d’identificar com són el teu caràcter i els teus interessos per després relacionar-ho amb possibles feines o activitats on podràs exercitar-los. Per exemple persones expressives es sentiran més còmodes en ambients on es puguin relacionar socialment mentre que les introvertides voldran estar en ambients mes aïllats on puguin fer la seva feina sense que ningú els toqui la pera. I així es van dissenyant uns qüestionaris on les preguntes intenten desxifrar si ets ordenat o caòtic, sociable o introspectiu, si et tendeixen a agradar tasques manuals, a l’aire lliure etc. Tota aquesta informació s’ordena de manera que es pot acabar relacionant que si una persona li agraden les ciències, és detallista i li agrada treballar sol per solucionar problemes te molts números per que gaudeixi fent una feina científica tipus geòleg, biòleg o ajudant de laboratori. Algú potser pensarà que és una tonteria que li diguin una cosa que li resulta òbvia però és justament pel que he comentat abans sobre la quantitat de gent que en el moment de prendre una decisió tan important com a que dedicar-se es troba completament perduda, una ajuda d’aquest tipus pot ser immensament valuosa.
I així que després d’unes quantes consultes he descobert una sèrie de testos validats en milions de persones i que m’han de dir que he de fer per ser feliç. Naturalment pago els dòlars que em demanen per una promesa tan irresistible (alguns d’ells son gratuïts, més info a http://www.soicc.state.nc.us/soicc/planning/self_assess_tools.htm ) i sorpresa als resultats. Segons el test Keirsey el meu temperament es del grup dels Artisans. Entre altres coses representa que prefereixo feines on existeixi la varietat, on pugui ser capaç de ser un agent lliure capaç de mourem de projecte en projecte sense lligams i en ambients canviants on les meves tasques no es puguin preveure. Els oposats a mi serien els Guardians, a qui els agrada que les seves tasques estiguin plenament estructurades i definides. Curiosíssim pels que han compartit amb mi tediosos dies de classe quan esmenta “ ets expressiu i et sents agobiat en ambients reservats i formals. Quan t’hi trobes tendeixes a entretenir-te comportant-te com el pallasso de la classe”. Vaja, vaja. Total que després de llegir el report de 40 pàgines que em fa una autòpsia de caràcter i aficions em suggereix que explori la possibilitat de dedicar-me a allò que la gent amb el meu perfil acostuma a dedicar-se. I aquí es on comença el ball de bastons.
No us posaré la llista sencera i hi han opcions per les que em sembla que definitivament ja m’ha passat el tren de llarg però inclouen feines com actor, productor de cine, jutge, subhaster (adjudicado al señor calvo del fondo!) o periodista. Em pregunto que hauria fet si hagués tingut aquesta llista a les mans ara ja fa... 16 anys. De qualsevol manera encara em queden moltes batalles per lluitar pel que nomes em falta començar la dansa, i pel que sembla es tan fàcil com marcar una senzilla creueta.

Esperant

Com costa d’arrancar un post un cop s’ha perdut el costum de fer-ho. Ha sigut el fi de Sant Sadurní i dels meus matins amb el cafè fumejant davant la meva atalaia empordanesa i han tornat les presses vitals que no em deixen posar el cul a la cadira un dissabte per matí.
Al final però ho he aconseguit. Poseu un amic amb segona residencia a la vostra vida i tot torna a tenir una mica de sentit. Si hagués de triar entre la bellesa de l’Empordà i la de la Cerdanya ho tindria molt difícil i no m’estranya que la gent de possibilitats apunti com a objectiu vital acabar amb unes claus per cada una d’aquestes contrades. La veritat es que no se com collons es pot arribar a fer això avui en dia, no em puc plantejar jo sol comprar-me un pis a Barna imaginat una caseta al mig del bosc. És clar que sempre podria apuntar a això segon com a objectiu principal i oblidar-me de Barcelona, de la que cada dia una mica mes en començo a estar ben fart. Tip sobretot del soroll, ja ho he dit moltes vegades però a mesura que em vaig fent mes gran el tolero cada cop pitjor. Em carrega silenciosa però paulatinament mortificadora fins al punt d’estar alterat i no saber exactament per què. Només me’n adono en moments com ara assegut en la calma d’aquesta casa en mig de la muntanya i escrivint amb un ull a la llar de foc que crema llenya i angoixes.
Però bé la decisió d’on me’n vaig a viure l’hauré de posposar almenys unes setmanes més fins que no sàpiga com ha d’acabar els diferents fronts vitals que tinc oberts. Si m’agafen al màster me’n vaig a Berlín, que pel que m’han dit es una ciutat molt tranquil•la i molt verda i per tant exactament el que necessito. Tenir-hi un pis decent no es una entelèquia i a sobre i fa suficientment fred que justifica tenir una llar de foc sense remordiments mediambientals. La part negativa però es que hauré de deixar els meus amics i això em fa una mica de pal, és segurament de les poques coses que tinc que valen la pena i no estic segur de com ens portarem en la distancia amb la meva perpetua companya soledat. Però bé no per això deixaria de fer-ho, tinc moltes ganes de lluitar i tampoc no es la primera vegada així que segur que me’n sortiré, no en tinc cap dubte.
L’altra opció es canviar de feina. Fa gracia quan durant tant de temps et sents com un maniquí inútil tancat en una torreta solitària per que et truqui una persona que no coneixes i et digui que li han parlat be de mi i si em plantejo nous horitzons laborals. I ja en van 3 en un mes. De moment només una ha tirat endavant i tinc la proba de foc aquest dijous quan uns estranys palparan la mercaderia. A veure com va. Mentrestant toca esperar i buscar la calma i el silenci d’una manera econòmicament raonable, o sigui taps a les orelles i unes quantes classes de ioga.

Au revoir, estiu

No sé quan es dóna per acabat l’estiu astronòmic però per mi ja es pot anar considerant per finiquitat. Curiosament sempre fa el mateix, al setembre es donen uns dies de pluja més tard o més d’hora que fan baixar les temperatures de cop per ja no tornar-hi fins l’any següent. No se per que no pot ser d’una manera menys violenta, per tal que ens n’anem fent a la idea a poc a poc i no així quan sempre, el dia fatídic, t’adones que no has agafat un jersey al vespre com no has fet durant mesos i que ho hauràs de pagar molt car. A Sant Antoni recordo aquelles tempestes com els dies que començaven les onades, que nosaltres nens il•lusionats per les emocions fortes ens semblaven immenses però que segurament farien riure a qualsevol vilatà del cantàbric. Ens passàvem el dia anunciant des de l’aigua tremolant per les hores que hi portàvem la que sense cap mena de dubte era la onada més gegantina que mai hagués assolat aquelles costes, mira aquella! I txooof! I mira aquella altra! I tornàvem a casa feliçment esgarrinxats i després d’haver alliberat el kilo de sorra acumulada a reixeta del banyador. Ara però ja m’he fet gran (físicament) i ja no estic a la costa pel que afronto la entrada de la tardor amb una sèrie de noves activitats. Una d’elles, encara que una mica inútil ja que hem de deixar la casa a finals de setembre, era d’anar a buscar llenya. Preguntant l’any passat a la Bisbal em van dir d’un home que en venia des de la seva casa a les afores de Cruïlles. Bon dia, que ven llenya? Potser si potser no!, i es posa a riure. M’agrada aquest sentit de l’humor empordanès, sempre la tenen a punt per disparar-la. Com a bon mercader (no per el nas jueu sinó per la meva afició a anar al mercat) vaig preguntar en el moment propici quan ja ens ensenyava les seves existències a quan anava. A set i mig el coci. Esclar, es la mesura que també vam fer servir la última vegada. Vas emplenant un gran cistell de plàstic com el que fan servir els escombriaires fins que el tens ple. Lo bo es que no pares quan arribes al nivell superior sinó que el tracte es emplenar-lo fins que no caiguin encara que sobresurti. Jo que apart d’enginyer soc un garrepa me les vaig enginyar l’última vegada per aconseguir una estructura a la base que va permetre gairebé doblar la alçada del recipient i a sobre aprofitant els resquicis entre troncs per encabir-hi trossets petits sota la mirada al•lucinada de la senyora del llenyataire, que , estupefacta, reflexava amb claredat els seus pensaments de com es pot tenir tanta cara. Aquesta vegada però ens va atendre l’home i tan bon punt va plantar la mesura va començar a tirar troncs a dintre de mala manera sense cap mena d’ordre ni concert. Jo alarmat al veure que no només no podria fer servir la meva tàctica sinó que el malparit el donaria per ple amb la meitat del que jo hi podria haver fet encabre vaig començar raude a emplenar al mateix temps tots els forats que ell deixava, amb horror de descobrir cada vegada que em girava com el següent tronc l’havia disposat eficientment tapant l’accés al forat buit a on em dirigia. Tot amb un dibuix de fals i descuidat somriure però quasi arribem a una lluita d’esgrima traient-nos els troncs d’allà on els dirigíem amb la goteta de suor caient pel front per tal de no pedre la batalla. Un cop descarregat el contingut i col•locat, aquesta vegada si, amb ordre al maleter del cotxe d’en Pato varem anar pel següent coci. Subtilment em vaig ajupir una mica esperant el tret de sortida. Que es pensa aquest pagès, tot com qui no vol la cosa però jo no em deixo guanyar dues vegades i ja estava a punt per saltar sobre el piló de llenya. Aquesta alzina es de la bona, i seca, em va dir en aquell moment. Mira la diferencia i em dona un tronc de cada pila. Sospesant vaig veure el que em deia, que dos troncs d’ aproximadament del mateix tamany tenien una diferencia de pes enorme només per l’aigua que el recent tallat encara hi tenia acumulada. El pànic es va apoderar de mi quan em vaig adonar que me l’havia tornat a fotre. Jo amb els dos troncs a les mans sospesant com un imbècil i ell amb un ràpid i assajat moviment de cintura ja havia tirar tres troncs a dintre amb una experta deixadesa que no només emplenava ja mig contingut sinó que impossibilitava definitivament la meva enyorada estructura. Derrota, el desgavell sempre supera l’ordre i quan ja anàvem pel tercer coci vaig estat temptat d’agafar-me una insana revenja i retirar un tronc de la part de dalt del piló mentre ell recollia els de sota. Sort que el sentit comú va poder més que el meu mal perdre i en el fons no havia estat un mal negoci. Quedar-te adormit llegint el Peer Gynt sota el calor i la música del xisporreteig de l’alzina seca ben val rebre una lliçó. Bona nit estiu.

Matemàtiques

No m’agrada aquesta sensació de tenir moltes tasques pendents per fer. M’aixeco pel matí i repasso mentalment tot allò que potser massa ambiciosament he decidit que són els meus deures. Un d’ells, suposo que el primer en importància, és estudiar per l’examen GMAT que m’ha d’obrir les portes per fer l’MBA que tinc planejat pel gener del 2009. És un examen en anglès que teòricament vol valorar la capacitat intel•lectual i de lògica dels aspirants mitjançant una part de matemàtiques i una altra d’avaluació de coneixements d’aquest idioma. Ja us podeu imaginar la cara que vaig fer fa uns quants dies quan vaig començar a enfrontar-me amb el totxo preparatori i adonar-me que ja no recordava com fer una divisió sense calculadora. Per al meu horror també vaig descobrir que em tornaven a demanar una cosa que sempre vaig odiar quan feia EGB, identificar el mínim comú múltiple per sumar fraccions de diferent denominador i el màxim comú divisor per simplificar-les. Internament sempre m’havia vanagloriat d’haver arribat a ser enginyer sense haver haver-ho sabut fer mai però sense oblidar el patiment d’aquells llunyans dies quan m’havia d’enfrontar amb un d’aquells maleïts exàmens. Bàsicament havia fugit sense aprendre-m’ho esperant que una txorrada com aquesta no l’hauria de trobar pel meu camí mai més. Gran error. L’espant en descobrir que m’hi hauria d’enfrontar una altra vegada ha sigut com un gran clatellot que portava anys suspès aprop del meu cap esperant per baixar rauda i clavar-me una castigadora plantofada. PLAS!. I jo capcot i submís tornant-m’he a barallar amb aquesta tonteria. PLAS!. Perdó amb aquesta cosa tan important a la vida. Els anys però m’han ensenyat a estudiar tenint paciència i sobretot a valorar la meva pròpia capacitat. Fa anys davant una pregunta d’examen el primer que em venia al cap quan la llegia era que no seria capaç, que segur que em preguntaven una part del temari que no havia estudiat o que seria massa complicat per la meva intel•ligència. I clar, començar a escriure pensat no ho trauràs, no t’en sortiràs no era la millor recepta per aconseguir una bona nota. He de dir que això em passava principalment amb les matemàtiques i ja veieu com vaig acabar. Deu ser la vena massoca que sempre he sabut portava a dins. Ara però em convenço a mi mateix abans de començar a paranoiar-me que no pot ser tan complicat, que amb temps he de poder fer-ho sense problemes. I ja em veus concentrat un dissabte al mati contant els parells de mitjons que pot fer en jack si en tenia 10 parells i en perd 7 d’individuals. Sort que aquest problema és un cas real com la vida mateixa i m’espremo el cervell amb l’ajuda de la solidaritat que hi sento. Jo ja fa anys que vaig amb els mitjons desparellats per mandra a identificar la parella quan els trec de l’assecadora.
El que més em motiva però es el fet que si trec una bona nota, més d’un 700 sobre la màxima puntuació de 800 tinc molts números perquè em donin una beca. I si sumem la il•lusió d’aquesta aventura que tinc planejada d’un any a Berlin, un lloc on hi neva i esta, m’han dit, plagat de rossets, amb el fet que no em costaria tots els meus estalvis paga la pena tots els putus comuns múltiples que facin falta. PLAS!!!. Perdó...

Eivissa Power

Normalment en unes vacances vas encadenant els dies des que plegues de la feina fins el moment fatídic que has de tornar-hi, i al final no et queden mes que unes poques anècdotes i sensacions per explicar. Aquest any però, amb previsió per una banda i amb molt de morro per l’altre no només he aconseguit fer una mica de tot sinó també he tornat a sentir que l’estiu es feia llarg com feia molts anys que no em passava. El primer que vaig fer va ser a principis de juliol quedar-me més d’una setmana aïllat a Sant Sadurní, sol, escrivint, llegint i anant a la platja. Això últim ha resultat ser un dels grans encerts ja que després d’inacabables tardes torrant-me a cala estreta de dues del migdia a vuit del vespre vaig, d’alguna manera, saciar la meva necessitat de sol i sorra per tot el que restava de canícula estiuenca. A partir d’aquí caps de setmana molt divertits on he conegut gent maquíssima que m’han fet sentir molt bé. La guinda del pastís va ser la setmana passada quan vaig fer l’únic que em restava, desconnectar completament. No tenia gaires esperances ja que una setmana a Eivissa a ple mes d’agost representa en teoria tot el que odio en unes vacances: Gentada arreu on vagis i tractat com una peça de bestiar allà a on demanis per menjar. L’ ingredient que no contava era la presència del meu amic Jon Inge de Noruega, antic company de casa de poble de muntanya en els meus temps d’Erasmus i que ja devia fer ben bé 3 anys que no veia. Com un dia ja vaig explicar m’emociona veure com les persones que estimo, després de temps sense veure-les, segueixen essent exactament el que eren, i que la confiança que un dia es va crear no s’ha reduït en lo mes mínim amb tot aquest temps i distancia. En principi havíem quedat que tot el que faríem seria anar per la part del nord evitant la marabunta pastillera i ens dedicaríem a menjar, nedar i veure postes de sol. Un cop allà però i després de veure uns quants cartells publicitaris des del cotxe va i amb surt que clar, es la seva primera vegada a la illa i que no podia tornar sense haver dit que com a mínim havia sortit a veure de que es tractava la famosa festa pitiusa. Jo li vaig dir que i tant home amb cara de despistat esperant que ja se li trauria la idea del cap però no, així que anàvem per bars a la ciutadella d’Eivissa ell anava recollint flyers i comentant les meravelles de tal o qual dj del que havia sentit parlar. I es clar, es va sortir amb la seva. Després de l’imprescindible botellon al pàrking del Privilege per estalviar-se algun dels cubates a 13 euros que segur que caurien varem dirigir-nos a l’entrada. Primer però i un cop a prop de la porta varem veure que hi havien dues cues gestionades per un segurata que movia el cotarro i ens va instar a decidir-nos. Tenéis invitación?. Nosaltres segons ens havia dit el germà del Josep que més tard trobaríem només havíem d’enviar un sms a un número que ens va donar posant els nostres noms i cognoms i allò ens posava directament a l’entrada del cel. Així que arribem a la caixera de la cua privilegiada i em pregunta el nom. ‘No me sale’. Ja l’hem fotuda i ja m’estranyava a mi. ‘Igual sale por su nombre, es de noruega’ li vaig dir amb el millor dels meus somriures. ‘Tampoco me sale, quien os ha puesto en la lista?’ I al moment que li dic que no ho sabia que nomes havíem enviat un sms a a algú que no coneixiem va esclafar a riure, a la nostra cara. El meu somriure es va transformar en (pla B) cara de xai escorxat mentre en Jon Inge sota la influencia del 5 rom coles lluïa la millor de les seves dentadures. ‘Bueno, pasad por aquí i con esto os harán un descuento’. Increïble! Ens vam saltar la immensa cua a la que ja em veia dirigint-me amb el cap cot marcant una línea amb el nas a terra i a sobre per 15 miserables euros. Poseu un Noruec profident a la vostra vida. I es clar amb el subidon de l’experiència a l’entrada i de forma em temo que molt premeditada em diu, que clar, Eivissa, disco, i que per que no ens prenem ‘alguna cosa’. Ja hi érem una altra vegada. Bogeria illenca. Grans abraçades. Ball interminable. En Ramon i els seus amics. El botellon a la sortida. A casa seva passant per sobre una rotonda. Saturacio del diposit d’aigües fecals de la casa. Un dit de merda per tot arreu. I tot el dia després dormint com un nen a la platja. Gran setmana, grans amics i molt d’amor. Qui diu que m’estic fent gran?

Agost a la Costa Brava

Aquest cap de setmana he recordat per que vaig triar de fer les vacances al Juliol i no a l’Agost. Anem a cala estreta, la meva platja preferida precisament per que es de les poques de la costa brava on no hi troves el mar de parasols i la cridanera constant de nens que corren i llencen sorra a la cara, i em trobo que està petada de gent. Literalment. A la tarda, encara que sembli mentida, la marea al mediterrani és poca però existeix i hi ha una zona on la zona de sorra es relativament petita i queda gairebé tota inundada. Llavors la gent es va retirant cap a una de les puntes de la cala on precisament el sol tarda més a desaparèixer. Contant que no fa ni tres setmanes em trobava al mateix paratge absolutament sol gaudint de la meva nuesa, alegrar-nos de trobar un metre quadrat per situar les 4 tovalloles que ens acompanyaven parla per si mateix. Tot i això els parroquians d’aquest tipus de cales són en general d’un perfil bastant diferent dels de la típica marabunta dominguera. No criden el típic ‘josua vente aqui o te doy una hostia’ ni es posen a cridar-li histèrics al gos que ja a trepitjat i ensorrat mitja dotzena de víctimes enlloc d’agafar-lo i tenir-lo ben lligadet. Els sembla que si s’enfaden visiblement amb el pobre animal la gent els disculparà acceptant que es culpa del ca i no del burro del seu amo mentre amb el que tu fantasieges és en tancar-li la boca cridanera perpètuament amb un certer cop de roca entre les celles.
Abans d’això però i encara afectats per una nit de concert a la plaça major de sant sadurní varem decidir prendre alguna cosa per menjar al xiringuito de cala castell. De fet n’hi ha dos i quan arribes del polsegós pàrking et queden cada un equidistants a la llunyania dreta o esquerra. Com que caminar sobre la sorra és feixuc i a més sota un sol de justícia axines els ulls i intentes imaginar-te una taula buida. No es veu res i comencem a caminar. Estan absolutament totes les taules plenes menys una que miraculosament s’acaba de buidar. Faig una ullada mentre m’hi acosto en la distancia per identificar una possible competència i la trobo. Venen del costat de l’aigua i encara que fent conversa distreta estan tirant una linea directa cap a la taula, ja la deuen haver vista. M’hi encamino accelerant el pas de forma imperceptible però que tu saps esta en el límit d’una desesperada cavalcada fins que m’adono que un grup que no sé d’on ha sortit l’acaba d’ocupar. Fem una inútil revisió ja un cop sota el tendall de la terrassa per certificar que la munió de cares porcines mastegant entrepans i bevent cervesa emplenen completament el local. Decidim provar sort a l’altre i comencem a caminar tornant a rebre la clatellada solar de les 3 de la tarda. Els peus sembla que et pesin una tona per moure’ls a cada passa i el teu cervell rescalfat remuga de les cerveses d’ahir i de les d’abans d’ahir quan m’adono que en la confusió de veure’ns sense taula hem permès la parella d’abans avançar-se en la caça del segon xiringuito. Ens porten uns metres d’avantatge i puc deduir de la seva tibantor i ritme al caminar que sabien que estàvem pretenent el mateix i que la seva ràpida reacció els havia donat un marge ja insalvable que ens deixava definitivament fora de joc. I efectivament després de forçar inconscientment una mica el ritme fins el límit del que qualsevol podria jutjar des de fora com un caminar decidit sobra la sorra teníem clar que no els atraparíem. Però senyores i senyors això es agost, la puta selva empordanesa i vull la meva hamburguesa sota l’ombra. Faig el comentari a katanero grup de salva, mire i edu i a la senyal arranquem els 30 metres marxa. El canvi de ritme era mereixedor d’una medalla olimpica i hagués pagat per veure la cara de la gavatxa quan passem raudes pel seu costat balancejant els colzes a dreta i esquerra i s’adona que o es menja la seva compostura i arranca literalment a córrer o es queda humiliada per uns miserables ganàpies tramposos. I arrivem amb ganes d’aixecar els braços quan veiem que podem ocupar la unica taula lliure que quedava .Ens seiem amb cara de satisfacció mentre mirem de reull la parella com confosa i consternada certifica que no hi ha premi de consolació pels perdedors. Fem cara d’haver fet una gamberrada però no ens importa, s’ha de saber sobreviure a la jungla de l’agost a la Costa Brava.

Foc als queixals

L’últim llibre de psicologia aplicada (léase autoajuda)que he estat revisant aquests dies es titula “atrévase a no ser perfecto”. Si passes els ulls de revolada sobre la portada en un passadís de l’Fnac suposo que el que primer pensaràs es que es un tractat per pretensiosos. I es precisament el contrari. El perfeccionisme es un conjunt de pensaments i actituds preconcebudes que patim algunes persones i que ens porten a obligar-nos a fer i pensar que podem fer les coses molt millor del que de fet som capaços de fer-les. Fa gràcia quan t’enfrontes a un llibre on cada paràgraf està parlant de la teva vida, de com ets i com penses. El primer que t’adones és que no ets tan especial com et pensaves. Han pogut fer un cliché de la manera com construeixes els teus pensaments i a sobre et diuen per que et porta tants problemes. Quan un es troba una mica perdut alhora de veure per que tens una pàtina de infelicitat que t’acompanya cada dia es molt reconfortant descobrir l’arrel de moltes de les teves misèries.
N’hi ha moltes i moltes però una de les que li dono mes importància es la tendència en marcar una distància emocional amb les persones que t’acaben de conèixer. I ara m’adono que ho faig instintivament, com un protocol de defensa que s’engega per tal que aquesta nova persona no descobreixi el que et penses son els teus múltiples defectes. Jo ja sabia que alguna cosa fallava perquè m’ho havien dit milers de vegades, que molt sovint la primera impressió que causo en gent en qui no tinc una prèvia motivació a conèixer es la de supèrbia i de despreci. D’alguna manera parteixo de la estúpida premissa que sóc millor que els altres fins que no em demostrin el contrari i construeixo un mur de prepotència per que no descobreixin la vergonyosa veritat que s’amaga molt a dintre meu. I el pitjor de tot és que el preu que he de pagar, no tan sols per el rebuig inicial que provoco en aquestes persones sinó per la infelicitat que em provoca el patiment de creure que he d’amagar les misèries per tal de no mostrar el que es obvi, que no sóc perfecte. I la gent s’enfada amb mi que és en el fons del fons el que pretenies que no passés de cap manera. De fet m'en adono ara de lo molt sovint que tinc topades amb altres persones. És com si de la meva boca de tant en tant enlloc de paraules sortís una flamarada invisible que no m’adono que existeix fins que una sobtada tempesta d’ira em rebota de l’altra persona a qui li has tocat una fibra profunda i dolorosa. I no em surt per casualitat em diu el llibre, ho faig precisament per mantenir una ratlla invisible que protegeixi els meus secrets fora de l’abast dels qui m’envolten. Canviar això no està resultant ser fàcil precisament perquè ho faig sense adonar-me’n a la mínima que abaixo la guàrdia. Ara però soc molt més receptiu a aquestes reaccions i sobretot intento disculpar-me quan el que abans feia era tancar-me dintre de la meva closca fins que sentís que ja havia passat la tempesta. Se ara que no tothom te la capacitat de perdonar ni les ganes d’entendre quan algú es sincera de la manera que ho he fet últimament amb algunes persones, però això curiosament no em fa sentir malament. Jo seguiré intentant millorar com a persona i que per molt de temps pugui abraçar-me amb els amics que sempre que ho necessito m’ofereixen l’espatlla perquè hi plori. Visca els teletubbies.

El campanar

Em sento bé quan vaig a dormir d’hora per trobar-me llevat amb un complet dia de festa per davant amb totes les hores possibles per aprofitar. La veritat es que no ho faig gaire per una senzilla raó, que ja he explicat moltes vegades. No sé quedar-me a casa al raval una vigília de festiu sense sentir un rum rum interior que em sacseja dient me que m’estic perdent alguna cosa allà fora. I es clar, surto, bec en excés, i m’aixeco a l’hora que canta el porc, com diu la meva mare. Aquí a sant Sadurní es molt diferent. Primer de tot es el silenci que regna a totes hores, evidentment que de tant en tant hi ha un cotxe que passa o un nen que juga a la plaça davant de la meva finestra, però es un soroll aïllat en un mar de silenci, no una fressa constant i concentrada de centenars de petites veus que ben be no saps distingir però que inconscientment t’alteren i no et deixen trobar-te amb la teva pròpia soledat. Jo suposo que al poble ja deuen córrer veus del noi de la finestra, i es que em passo moltes hores assegut davant un improvisat escriptori que he fet amb dos cavallets i una antiga prestatgeria, escrivint, pensant, observant el món que respira en aquest petit poblet de l’Empordà. Amb ulls curiosos puc arribar a veure moltes coses que em sorprenen perquè son precisament la senzilla quotidianitat que moltes vegades anhelo per mi mateix. Cada dia quant arriben els tres quarts i cinc de vuit del vespre repiquen les campanes una bona estona. No avesat al llenguatge que representen fora de quan marquen els quarts i les hores em sorprenia la sobtada i aparentment capriciosa interrupció de l’odre en el que em submergeixo. Amb el temps i des de la meva atalaia privilegiada vaig comprendre que era la crida als feligresos per a la missa de les vuit del vespre. El poble és molt petit i durant l’hivern no crec que hi visquin mes d’una cinquantena de persones, pel que realment sobta comprovar les exagerades dimensions de l’església. El capellà viu en una casa molt a prop de la meva i el puc veure sempre que es dirigeix cap al temple amb una immensa clau de ferro a la mà. La clau de la parròquia un dia em va dir que era i te l’imagines amb la mirada perduda donant-li voltes amb les dues mans per obrir les gegantines portalades del temple com ha fet cada dia dels últims trenta anys de la seva vida. Em paro a pensar i m’adono de terrible fragilitat de la obsessió per el sentit de la meva existència. Cada dia després del repiqueig i el ritual de l’obertura de la porta passen uns minuts abans no deu començar la cerimònia. Miro expectant el camí de l’entrada per saber si algú anirà a la celebració. Me l’imagino de peu darrera l’altar i amb l’immaculat hàbit blanc amb la mirada fixada a la porta, com cada dia des que pot recordar i potser esperant a que algú li doni sentit al que fa molt temps va triar com a vida. Em pregunto què deu passar pel seu cap en aquells precisos moments, sabent que potser arribarà l’hora i, abatut, aclucarà els ulls abaixant el cap envaït per una immensa i confosa tristesa sense atrevir-se a preguntar.

Pensaments des de la cova

Em barrinen mil reflexions dintre el cap, estrany per un dia de ressaca. Fins hi tot he arribat a pensar si no hauria d’haver estat filòsof, que no vol dir un bon filòsof, simplement algú que cavil•la sobre temes com ara si s’ha de buscar un significat a la vida sense que el preguin per foll. Vida, aquesta paraula surt molt als meus escrits últimament, i precisament a això em vull referir. M’adono que sovint reflexiono sobre temes que només m’atreveixo a comunicar mitjançant paraules escrites, el meu perfeccionisme no vol exposar a que em tinguin per un desequilibrat i tot plegat es mes digerible si ho canalitzo a través d’aquí . Decideixo penjar-ho i si me’n surto a l’hora d’expressar-ho potser algú s’ho llegeix fins al final. I com a màxim pensarà que estic una mica cardat, però potser aconsegueixo fer-li entendre que passa pel meu cap. Total que el volia dir es que m’adono ara que m’he passat tota la vida buscant respostes quan en el fons no n’hi ha per molts temes. Quedar-se satisfet només formulant la pregunta, sense pretendre ni entendre-ho ni donar-hi un significat basat en les pròpies creences, això es aprendre finalment a viure, i a morir. I això em dona una serenitat terrible. Estic il•lusionat, eufòric gairebé i no, ahir no em vaig prendre res fora de lo normal. És una sensació estranya això d’adonar-se que el teu pitjor obstacle per assolir aquesta serenitat que tots voldríem ets tu mateix. Veig que el problema és pretendre sempre interpretar el que succeeix al teu voltant de forma que moltes vegades no et faci sentir be, en el que tu ets el culpable per no entendre, per no poder fer que les coses siguin com tu desitjaries. I desarmar-ho traient-te aquest immens pes de sobre. Acceptar una equivocació es aprendre per no tornar-la a cometre, no un crim de lesa humanitat. I no dic deixar de sentir-me responsable dels meus actes, simplement es tot el que he pogut fer donades les meves circumstancies. Em sento com si tota la vida hagués estat com un bola de billar, rebotant per les cantonades sense saber qui m’impulsa i quan vindrà el proper cop. I tinc la impressió que li acabo d’agafar el pal per dir-li que deixi de tocar-me els collons. I potser si que això no us interessa per a res, i de fet creieu que no esteu per perdre el temps amb ximpleries que no s’entenen. Potser ara només us ve de gust riure o passar una estona agradable, i es clar, si segueixo en aquesta línea potser cada cop teniu menys ganes de visitar-me a la meva cova. Potser hauria posar totes aquestes palles en un apart titulat pensaments des de la cova, que es d’on realment surt tot el que aquí faig i donaria un respir als estómacs més delicats.

Està bé, no tornaré a fer una entrada amb ressaca.

Esmorzant

L’altre dia i per aquelles circumstàncies que provoquen les casualitats vaig llegir un text que em va impactar. Soc d’aquelles persones que quan esmorzen així com quan estan asseguts a la tassa del vàter necessiten distreure la mirada amb qualsevol cosa que es pugui llegir. I si tens les torrades calentes i sents com fugen per segons les vitamines del teu suc de taronja rapinyes qualsevol cosa per llançar-te amb el ritual, ni que sigui el suplement ‘estilos de vida’ de La Vanguardia. Passant les pàgines amb apatia desganada patint (oju a la contradicció) per no trobar absolutament res on fixar els ulls, vaig ensopegar amb un article sobre personatges de les noves sèries de televisió. Era bàsicament un assaig sobre els perfils psicològics del Dr Gregory House, Dexter Morgan i Gil Grissom i que descreia per que ens semblaven tan fascinants. Explicava que la seva raresa aparent venia donada per el seu individualisme, que es contraposava amb el que entenem com a societat col•lectivista d’on, en general, sorgeixen totes les generacions que ens precedeixen. El que s’ha de fer, el que està bé i no està bé ens ve marcat principalment pels valors que ens van inculcar els qui ens envoltaven quan no teníem capacitat per decidir, i partir d’aquí, sortir-se de la norma es trobarà probablement amb la desaprovació de la resta. Aquesta és precisament la lluita que es troben moltes persones quan, al seguir els dictats del que tenen més a dins, veuen confrontades les seves aspiracions amb opinions que no deixen de reflectir les pors i misèries que tots portem a dins, i que ens aconsellen pensant que ho fan pel nostre bé. Fins no fa gaire seguir la norma era tan habitual que el comentari ‘vas a la teva’ havia forçosament de fer-te sentir culpable (Ivan aquesta va per tu). El que ens trobem ara es un canvi de paradigma on el fet individualista no només està més acceptat sinó que és el se suposa que s’ha de fer. Això s’ha de dir tendeix molt més a una qüestió d’imatge gràcies a la publicitat que no en la llibertat de decidir el camí a al vida que un tria, quan no només no està acceptat des de fora sinó que encara ens fa, a alguns, una por terrible seguir. I no parlo només de què li agradaria fer a un, sinó també per exemple del fet de tenir parella quan arribes a una certa edat, encara que plantar-se no sigui ni de bon tros la millor opció que aspiràvem tenir, només per deixar de sentir-nos sols i mostrar que som tan normals com la resta. Arribar a acceptar-se com a diferent, diu l’article, comporta tenir una autoestima a proba de bombes i capacitat d’exposar-se a les crítiques fins al punt que no només no ens fereixin, sinó que ens ajudin a millorar com a persones i a comprendre els sentiments dels que ens envolten i, en especial, les seves pors. Quasi res.

Birra

Amb la historia aquesta que a veure si escric mes sovint al blog em trobo amb la disjuntiva d’haver de triar entre qualitat i quantitat. I no es que no n’estigui content, simplement es que fins que no em sento amb el karma adequat i li he donat un parell de bones repassades no em veig amb cor de penjar-ho. Li deia a l’Àngela l’altre dia que si no estic de bon humor no escric. Doncs ara estic de vacances, serè, tranquil, però no ho podria definir com de bon humor. El resultat està clar: un parell d’entrades que fins hi tot han fet plorar la meva mare (sic).
I mireu-m’he ara, no es que no estigui serè, es que després d’un parell de bones birres ampurdaneses sentat davant l’ordinador sentint un silenci absolut només trencat per un llunyà nadó que plora, es demostra que el meu públic m’està fent sentir pressionat.
I no eren dues birres qualsevol no us penseu. Be, la primera enganxat al mòbil i amb el cambrer de retirada si que ha sigut una estrella de circumstancies. Ell està apunt de traspassar el marc de la porta que l’allunyarà de la meva vista fins no saps quan de temps (ja se sap en els bars de poble) i saps que encara que hagis d’esperar mitja hora per menjar necessites la puta birra amb tu. Per tant després d’una mil•lèsima de segon de dubte i amb assertivitat però amb calma per no semblar desesperat abans que desaparegui per sempre mes de la meva vista li demano el primer que em passa pel cap. Una estrella evidentment. La construcció ‘ que teniu moritz?’ hagués estat fatalment complicada i només hagués rebut aquell eco de la paret un cop ha passat sense sentir-te que et fa sentir un imbècil perdut. I sense la teva birra. La segona ja amb la panxa plena ha sigut bastant mes treballada. Veig distret un parell de jovenets del poble que expliquen a una altra taula que la mare els ha fet fora de casa. Be, concreten que la senyora se’n va de viatge i com que li deu faltar temps per perdre’ls a tots de vista envia els nens al bar amb l’excusa que així no haurà de rentar plats. I els nois que no deuen arribar als 16 planegen demanar alguna cosa com ‘una canya i mitja’. A l’estona després de retirar momentàniament el meu cap enterrat a l’Avui veig que tenen davant dels morros uns preciosos gots amb gran quantitat de birra. Vaja em dic, allò que deien deu ser una manera d’anomenar les canyes pels del poble. Res de la típica canyeta de glop sinó un bon parell de gots alts dels que et donen tema per una bona estona. Això es el que vull demanar, i començo a intentar recordar el nom que li havien donat per no donar la nota. Això de posi’m el mateix que aquells no es porta als pobles, es millor dir les coses pel seu nom si no vols que et mirin amb cara ‘d’aquests de can fanga’. Una canya i mitja diria que han dit. Ve el cambrer i li dic poc convençut de la meva xafarderia, ejem, un canya..gran? I miro de reüll a la taula del costat. Ell es gira amb cara de que collons em demana i em contesta ‘Una canya de mig’? Aixó, una canya de mig li dic sense poder amagar la vergonya de qui ja no se sap prendre ni una estrella amb decència.

La dissecció de l'ànima

Quan et cau a les mans la biografia d’ algú que està ficat en el món del teatre et trobes moltes vegades que parlen de quan van sentir per primer cop el verí que els va fer enganxar-s’hi de per vida. Normalment poden fins hi tot recordar quina edat tenien, qui els hi va portar i a quin teatre era, com si evocar el record d’aquell dia els reafirmi en comprendre que aquella és la flama que se’ls va encendre i des de llavors els crema per dins.
I jo quan comprenia que de fet l’experiència que havien tingut aquell dia, en un moment on normalment no has decidit o no tens clar que vols fer a la vida, els va fer somiar que allò es convertiria en la seva passió em produïa una fiblada d’enveja. I no dic sana enveja que sempre m’ha semblat un tòpic absurd, l’enveja es enveja i punt, allò que nosaltres desitjaríem tenir per nosaltres mateixos i que per alguna raó no hem aconseguit.
Jo potser més per avorriment que per una altra cosa en els últims temps he començat a anar molt al teatre, a llegir biografies en els programes de mà i, de vegades, a morir-me d’enveja en veure com algú gaudeix fent allò que més li agrada. Realment no se quina era la raó per anar-hi una vegada rere l’altre, considerant a més que era plenament conscient que la majoria de vegades se m’escapava gran part del significat com quan llegeixes una poesia i no saps veure més que paràgrafs de línies curtes i paraules que sonen. Potser només m’agradava poder observar la gent sense pudor, en silenci i a les fosques. Jo soc dels que quan miro a algú pel carrer i els nostres ulls es creuen no puc evitar immediatament mirar cap una altra banda, com per vergonya que m’haguessin enxampat fent una cosa dolenta.
I així convertit en una espècie de rutina esvaïdora he anat llegint, veient i aprenent com la suma de les parts apassionades acaben fent una obra que ens vol dir alguna cosa. El que mai m’havia passat i d’alguna manera em frustrava sobre manera era que un muntatge no m’impactés de la manera que els altres descreien, com si m’hagués de quedar per sempre observant un regal que no ets capaç de desembolicar. I així fins que un dia em vaig emocionar. La obra no havia ni acabat però ho podria haver fet perfectament en aquell moment. El protagonista es un noi del montón, una mica lleig, sense gaires aficions, sense gaires coses interessants que explicar que un dia troba una noia guapa, interessant, creativa i culte que s’interessa per ell. Ell no s’ho pot creure del tot quan ella li demana per sortir. Mai hagués pensat que donats tots els seus defectes a ulls d’una societat idealitzadora algú que passava per ser el tipus de noia fins aquell moment inabastable podés fixar-se en algú com ell, que no era ningú, un perdedor.
I es fan parella, i ella el va fent canviar a poc a poc. Ell no si resisteix, al contrari, sembla com si pensés que ella donat que era guapa i culte sabria segurament millor que ell mateix que era el que li convenia. I així comença vestir-se més a la moda, a canviar-se el pentinat i a fer tota una sèrie de coses que a ell no li havien importat ni li importen realment però ho fa per que ella li demana, com si la seva opinió no tingués rellevància si allò havia d’ajudar a continuar la relació. I així li demana coses fins que el canvia del tot, fins que li treu tot el que el definia, fins que el despulla completament d’ell mateix. La escena de la que parlava es quan ella, amb una habilitat esfereïdora, li demana que si vol seguir amb ella ha de triar entre ella i els seus amics, que era absolutament tot el que tenia fins que s’havien conegut. I ell la tria a ella. Vaig plorar. Jo se el que és desitjar tant una persona que ets capaç de negar-te a tu mateix fins arribar a ser capaç de vendre la teva ànima al diable només per mantenir aquesta obsessió que allò serà la teva única possibilitat d’aconseguir la felicitat.
I en aquell precís instant vaig entendre de què parlaven realment aquelles biografies, i de com persones amb un talent enamorat del teatre son capaces de disseccionar la nostra ànima i mostrar-la davant els nostres ulls, encara sagnant, en una safata de plata perquè mirem a la cara les nostres pors i misèries. I vaig notar una cosa. Estava massa trasbalsat per adonar-me’n però quan el torrent de pensaments després de sortir pràcticament levitant de la sala s’anava apaivagant vaig veure què era. Era una petita flama que m’havia començat a cremar per dins.

Res es igual

Quan un es para a pensar s’adona com la vida emocional d’una persona té alts i baixos com en una muntanya russa. Jo en soc un grandíssim exemple. T’adones de quan ets capaç de valorar les coses bones que t’envolten ets capaç d’agrair la sort que has tingut. Sort que t’hagin pogut donar una bona educació, sort que tu veiessis la importància d’aprendre, sort d’haver crescut envoltat de persones que t’han estimat, ensenyat, que s’han preocupat de tu. Quan miro al meu voltant i veig les persones que em rodegen, que a l’abast d’una trucada et fan sentir que ets important per ells i que d’alguna manera ets una part de les seves vides, em sento molt feliç. Però de fet no estan allà per casualitat, però per què som amics dels nostres amics? Està clar que un amic de debò l’estimes,i que això ve després d’haver compartit moments especials en els que veus que aquella persona es preocupa per la teva sort, que no li seria igual si tu passessis per un mal moment i no intentés fer-hi alguna cosa. Compartir experiències intenses, sobretot en un moment en el que t’adones que els teus amics són pràcticament l’únic suport que tens, fa que creixi una estima que ni el temps pot destruir. El que si que passa es que tots evolucionem amb el pas del temps, i a vegades som víctimes de les nostres pròpies pors i angoixes i acabem cedint per tal de sentir-nos més segurs. I canviem. I allò que compartíem amb una persona va desapareixent, i el poema de la nostra estima es dilueix com la tinta sota la pluja. I ja no et truques mes. Amb el temps hi penses, però potser et fa vergonya, por de no saber si se li eixamplarà el cor al sentir la teva veu, de si sentirà il•lusió al escoltar el que li vulguis explicar. Això ens ha passat a tots, i segurament és llei de vida i no sentim una pena profunda perquè precisament tot s’acaba a poc a poc, com una cançó que lentament abaixa la veu fins arribar al silenci.
Però adonar-se de sobte que una amistat que donaves per segura ha deixat d’existir, que has perdut segurament per sempre una persona que havies estimat, et deixa un buit que en el moment se’t fa difícil de pair. Saps que ja no hi pots fer res, que tot ha anat canviant mentre miraves cap a una altra banda i que creies que ja no calia regar aquella flor. Quan obres els ulls veus que es massa tard i que allò que havíeu convertit se’n va, inabastable, arrossegat per una corrent d’emocions que ja són impossibles d’aturar. Penso què podria haver fet perquè tot fos diferent, perquè tot seguís igual. Però res ja no és igual.

El rellotge

Un dels inconvenients de viure en una ciutat activa i bulliciosa com Barcelona es que no t’adones de com va passant el temps. Els dies, les setmanes i els mesos s’encadenen frenèticament fins el punt que et trobes que ha passat un any i costa recordar quines grans coses han passat a la teva vida. Jo me’n adono que a l’arribar a casa després de la feina hi ha un ma invisible que em sacseja i no em deixa tranquil fins que decideixo fer alguna cosa.
És una sensació incòmoda que he aprés a controlar amb el temps i ha evitat que sistemàticament acabés trucant a algun àngel salvador per anar a fer unes birres, el que llavors acabava Invariablement en un sopar de copes i rialles i en un despertar impossible amb la butxaca buida.
Ara en canvi he aprés a gaudir de moltes coses que mai m’hagués plantejat quan estava massa capficat en lluitar contra els monstres de les meves pròpies contradiccions. La lectura assossegada de novel•les i sobretot el teatre m’han ensenyat a valorar l’art com un mitjà per canalitzar sentiments i emocions que mai hagués pensat que es podrien articular, i que crec m’han ensenyat a entreveure la màgia d’alguna cosa que, d’alguna manera, alimenta l’ànima.
Tant jo com la meva vida han canviat una barbaritat des de que vaig abandonar la ciutat que m’havia vist créixer. Aquí he viscut circumstàncies que han fet trontollar els fonaments sobre els que es recolza la meva pròpia existència, m’han fet qüestionar la manera de com em veig a mi mateix i sobretot he conegut persones que m’han ensenyat, contràriament al que em pensava, en encara em falta camí per millorar com a persona.
I així els anys i les persones passen a través teu i inevitablement deixes de ser qui et pensaves que eres sota el testimoni inflexible del mirall del meu lavabo, que em mostra quan li pregunto que el rellotge, encara que no ho vulgui, no s’atura.
Però feliçment aquest rellotge no es tan cruel per no ser solidari, i deixa la seva silenciosa empremta també a tot el que m’envolta. M’agrada tornar a Girona i trobar-me amb els que durant molts anys de la meva vida van ser tota la meva família. Darrera la imatge de cabells que cauen i peatges de tantes cerveses segueix havent-hi la mateixa essència sincera de qui fa uns anys vaig deixar enrere.
M’encanta veure com algunes coses no canvien. El mateix humor, les mateixes converses acalorades, la mateixes peregrinacions impacients davant una carn que temen que mai s’acabi de fer abans no els derroti la fam. Ara però som uns quants més, i encara que no n’hagi estat permanent testimoni la gent s’acaba trobant , i es fan novius i novies, marits i mullers i els més valents han portat les rialles de la mainada. I així el projecte de modernillo urbanita es converteix en una mena d’oncle lluís i es sorprèn a si mateix de lo gran que s’ha fet i de la màgia de jugar i divertir-se amb algú que et mira amb la curiositat de no saber d’on carai he sortit.
I per demostrar que una mica si que he canviat els dic que els estimo i que no se l’hi ocorri a ningú fer-me padrí amb el rollo que els gais com estan sols tenen mes pasta. El dia que em vegi en una església, dret amb un ciri a la mà, podré veure entre les columnes una forma sinistre amb capa i una llarga i afilada falç que em xiuxiuejarà pardalet, ara si que t’estàs fent gran.

Peix a l'Empordà

Tant a l’Empordà com quan estic al Raval m’encanta anar a comprar a les botigues de tota la vida. Aquí però es una mica diferent entre altres coses perquè es un poble i tothom es coneix. Suposo que si no haguessin vist un turista en la seva vida seria com entrar en un bar gay de qualsevol lloc del món, on quan passes per la porta tothom es gira a veure qui és. Però ja se sap, que si la ceràmica d’aquí, que si els recuits del poble del costat i a així és que a l’estiu no falten els visitants que amb ulleres de sol recent estrenades , txancles i la bosseta amb la càmera creuada pululen pel poble entre la indiferència dels propis vilatans. Per això em va semblar que ningú es va sorprendre quan vaig demanar qui era l’últim a la cua de la peixateria. Sort que no era la primera vegada que hi anava i que a la Boqueria també vaig a alló de les 19 per comprar el peix de platja del dia portat directament de la llotja. Perquè el que em vaig trobar al girar el carreró del plaça major era una botiga tancada amb les persianes baixades per dins i una munió de senyores a l’altra banda de la vorera. Estava clar que el peix no havia arribat encara i que tocaria esperar. El somriure que em va dedicar la senyora suposo que venia de l’estranyesa que li generava un noi jove demanant tanda. Era l’únic. Jo quan estic de bon humor i vaig al mercat m’enrotllo amb tothom, com ja saben els que m’han acompanyat alguna vegada. Així que després de col•locar-me en la improvisada filera de cara cap la botiga vaig deixar anar si hi hauria peix, donat que eren les festes de Palamós. Allò va definitivament trencar el gel. Com accionades de sobte pel ressort invisible de la quotidianitat allò es va convertir en un obrir i tancar d’ulls en un immens guirigall de comentaris que es va estendre com la pólvora fins a la primera de la fila. Que si no ja el portaran de Roses, que si avui eren els focs, que com de ràpid es va amb la nova carretera...perfecte, un comentari encertat i ja estava plenament integrat amb les feligreses. La furgoneta no va tardar gaire a arribar. Ho vaig notar perquè de sobte i com si l’ordre de tandes que cívicament (paraula que últimament i no se per què em fa venir arcades) ens havíem otorgat quedés en entredit i fos necessari tornar a agafar posicions. Hi va haver un moviment que semblava tant un ballet elegant com el joc de les cadires. Una senyora s’avançava unes passes mentre que l’altre com levitant entre l’adoquinat i amb la mirada endavant feia un moviment lateral per assolir la posició que havia estat deixada. A mi, com a foraster em va entrar una mica de pànic que de sobte totes com hienes s’abalancessin a la porta i em quedés l’últim com un pardillo. Com que el meu cap a vegades va molt ràpid i no pensava deixar-me trepitjar per aquella colla de cotorres ja m’imaginava que allò acabaria com en les batalles campals de la peixateria d’Astèrix. Tot va ser però un miratge, era simplement el nerviosisme del fet que per fi havia arribat. Una noia jove amb un cotxet es va situar al mig del carrer una mica més avall de la botiga. Una senyora gran la amonestar amb les paraules hauràs de sortir d’aquí perquè si no la furgoneta no pot descarregar davant de la porta, i ho va culminar amb un ‘oi que ho entens?’. Com si no fos evident per si sol, em diu a mi oi que ho entens i li faig menjar el gibrell de canyis tira per tira. I repeteixo que estava de bon rotllo, simplement es que hi ha coses que em sorprenen. Un cop a dins la botiga i amb el peix ben ordenat en safates sobre el mostrador de marbre va començar la autentica xarana. A quan van els rogers, goita tu quins escamarlans tan macos, la gent força apretada dintre la botiga feia moviments forçats amb el cap dreta i esquerra per intentar veure el gènere per sobre els caps que destorbaven. De la marabunta, calor, empentetes em va venir de sobte un flash del metro de tokio, sorprenent, al mig de la Bisbal.
Aquests son moments crítics pels compradors. Es molt important i això ho deixo com consell pels que no sou massa fans d’anar al mercat que abans de preguntar el preu d’una cosa t’esperis a que la peixatera ho digui abans. I si ningú ho fa no se t’ocorri preguntar-ho a no ser que vegis que n’hi ha a patades. No hi ha res que gaudeixi més la gent que ja l’estan atenent que tu des de darrera preguntis pel preu d’una cosa, i immediatament en demani. I si s’ho queda tot mala sort, haver arribat abans.
Ah i la senyora de tota la vida, aquesta si que la admiro. El dia que jo sigui capaç de dir posa’m escamarlans però d’aquest d’aquí que son mes grossos, que nomes agafes els petits, seré l’autèntic rei de la peixateria, encara però, em fa vergonya.
No cal dir que com sempre se me’n va anar la mà i que vaig haver de demanar que em treiés uns musclos per tal que em quedés un euro per comprar una llimona i un ou per l’arrebossat dels calamars. Gràcies a Deu, el julivert, encara el regalen.
A l’entrar a la botiga de queviures del costat amb la meva última i miserable moneda a la butxaca vaig preguntar si em podria quedar només un ou, enlloc de mitja dotzena. La senyora em va mirar amb una barreja d’incredulitat i estranyesa. Es que vinc de la peixateria. Va quedar clar, ara te’l porto.

Primavera a California

Tothom coneix de sobres aquesta necessària capacitat que tenim els éssers humans d’oblidar, amb l’ajuda del temps, les males experiències que ens passen a la vida. Amb perspectiva acabem filtrant de la nostra ment tota informació supèrflua que no ens ajuda, o que no volem recordar i ens quedem amb allò que un dia ens va fer somriure. Com per exemple venir a Califòrnia. No recordes el conyàs que representa fins que amb el cul completament adormit i després de 14 hores de suplici et trobes en plena disputa de colzes per la posició del reposabràs amb cretí que t’ha tocat al costat.
Aquesta vegada però tenia uns quants al•licients que m’han ajudat a superar la tortura del viatge fins aquests llunyans confins de la terra. Un era per exemple allò que m’esperava tan bon punt aterrés a Los Angeles. En tots aquests anys de viatges sempre he sigut auster amb el que representen les despeses necessàries per fer la meva feina, que no per les lúdiques, i a Califòrnia una de les imprescindibles es tenir un cotxe per desplaçar-te. Depèn on estiguis no pots comprar-te un raspall de dents si no fas els teus quilometres fins al shopping mall de torn,immensos centres comercials que donen servei a desenes de kilometres quadrats d’urbanitzacions de petites casetes amb piscina, que com ja se sap, representen una part del famós somni americà. I donat que es primavera i per que no, yo lo valgo, em vaig decidir per llogar un flamant Ford Mustang descapotable. Però be ja se sap que si una cosa tenen els americans es que saben vendre, i si a mes t’agafen amb la guàrdia baixa després de 18 hores d’interminable viatge, a un li costa no sucumbir a la temptadora argumentació que per 30 miserables dòlars mes al dia podrà gaudir d’aquest exclusiu Mustang Shelby d’edició limitada amb 8 cilindres i carrosseria exclusiva i en un tres i no res no pots creure que de la teva boca surti un ok! mel quedo!
Content, com un nen que acaba de fer una gamberrada acciono el comandament i s’il•lumina davant meu una màquina impressionant. Deixo les maletes carregades fins als topes de llaunes de berberechos, donuts i altres marranades que per encàrrec havia de portar als meus estimats hostes Marc i Dolo i m’introdueixo a la cabina. Fa gràcia que per complicats que siguin els comandaments d’un automòbil modern mai no t’acompanyin i t’indiquin com funciona tot plegat, per tant, sempre has d’invertir uns quants minuts a tocar i remenar botons i palanques fins que descobreixes com s’acciona el fre de ma i com tires el seient endavant, o en el seu defecte, preguntar al primer americà que passa pel costat i que s’ha quedat mirant com estàs remenant-ho tot com si estiguessis intentant robar el cotxe i preguntar-li com aconsegueixes moure el maleït canvi de marxes.
I clar, es un descapotable i es la meva primera vegada i quina il•lusió per tant encara que ja sigui fosc i faci una mica de rasca començo a plantejar-me com carai es treu la capota. Biiiiiz, boca oberta i babeta regalimant, quina meravella. Em lio tres pitis per al trajecte i arranco la flamant berlina amb ruta impresa al costat i la radio a tot drap, que es com s’han de portar aquests cotxes.
Agafo la Freeway 405 direcció Long Beach, no puc evitar mirar els cotxes que adelanto, un sent diferent i dona una mica mes de gas i ràpidament mà a la gorra, quasi em surt volant al temps que m’adono que amb aquest aire no hi ha qui s’encengui el piti. El meu èxtasis truncat momentàniament penso. Però no el meu èxtasis està per venir, tan bon punt començo a veure que a 70 milles per hora i sense lloc on parar m’estic pelant de fred amb la tonteria i em moro de ganes de fumar apareix un sobtat, malvat, violent traicioner cop de vent que em fa volar el plàstic amb tots els papers, que queda tremolant i amb ganes de marxar per sempre a la porta del copilot. Estiro el braç només per poder-lo tocar amb la punta dels dits al temps que veig que el cotxe sen va al carril i contrari i que merda, tots el dòlars que hi havia en un sobre comencen a volar pels aires. Arreplego amb un cop de ma el que puc i ho entafono al terra, baixo la velocitat i tiro el que queda fins a Irvine murmurejant entre dents lo llest que arribo a ser a vegades. M’imagino la cara de de darrera veient una pluja de dòlars que li cauen a sobre sense atrevir-me a mirar pel retrovisor, això si que es el putu somni americà deu pensar. I tiro milles fins que arribo i puc abraçar els meus amics, que em fan oblidar-ho tot al temps que m’ensenyen la seva preciosa caseta i m’ajuden a contar el que ha quedat de l’estropici.
I Miracle, sembla que no falta res i que els he pogut agafar tots a l’aire. Em calmo, faig un llarg glop de la meva cervesa i no puc evitar pensar: Bienvenido Mr Marshall.

Mòbil

Em fa gràcia com amb el pas del temps m’he anat acostumant a que el meu comportament social estigui completament supeditat a aquest trasto que es diu mòbil. Al principi jo vaig ser, per variar, dels que donaven la nota, dels que NO volien un mòbil. EL fet que qualsevol persona em podes localitzar en qualsevol moment m’horroritzava, pensant en la quantitat de vegades que voluntàriament em volia aïllar de tot i tothom que m’envoltava i em refugiava als llocs mes recondits que coneixia. Recordo per exemple com m’agradava entrar furtivament al teatre de la Salle, amb la copia que havia cisat quan fèiem els pastorets. Normalment era cap a les sis de la tarda, quan tothom marxava a casa. Sigil•losament em dirigia cap a la porta, el cor bategant a 100 per hora, donava la volta, tancava de cop al meu darrera i de sobte, silenci. Un buit sepulcral emplenava aquella foscor absoluta. Podies sentir com la immensitat de l’espai et protegia, com ningú mai profanaria aquell lloc on m’havia refugiat. M’hi passava hores, gaudint només d’aquella sensació de protecció assegut a una butaca a les fosques o baixant a les palpentes al soterrani sota l’escenari,un lloc humit i amb fetor a fusta corcada on en algun moment del passat hi havien hagut els camerinos. No em puc imaginar com, en aquell lloc on jo rumiava que seria de mi quan em fes gran, quan somiava fugir molt lluny d’aquell lloc, em sonés el mòbil. Estic segur que l’hagués estampat contra una paret directament. Ara però la força de la societat ha pogut amb mi. Es inútil voler quedar a una hora i un lloc. Tothom es reserva el dret d’acabar de concretar-ho fins a l’últim moment, saborejant aquesta tranquil•litat que ens dona poder cancel•lar qualsevol compromís, via missatge, per qualsevol excusa raonable i sense que passi absolutament res. Depenem del mòbil, depenem d’aquesta seguretat que tothom, a tothora, esta al nostre abast. Arriba un punt que enlloc de pensar que han de fer en un moment concret la gent agafa el mòbil per preguntar i comentar la jugada amb la gent mes propera, com quan un es fumador i sempre posposa les decisions difícils per després d’acabar-se el piti.
L’altre dia jo estava fumant a l’entrada de l’edifici on treballo, absort amb el tràfec de turistes jugant-se la vida al pas zebra per no perdre la connexió del bus turístic i el vaivé dels arbres de la rotonda quan de sobte un motorista va tenir un accident. Va ser just davant dels meus morros, el noi, tot sol, va perdre el control de la vespa al passar sobre la pintura i va caure deslliçant-se per l’asfalt amb un crit de dolor. Em vaig acostar a ell com una exhalació per veure com estava i entre crits de dolor va poder dir que li feia mal el turmell. Amb aquella seguretat vaig poder arrossegar-lo cap a la vorera per tal que cap cotxe ens atropellés i vaig trucar una ambulància. Ràpidament una marabunta es va situar al voltant del noi que no parava de gemegar i que en veure que algú ja l’atenia van seguir el seu camí sense remordiments. Em vaig assegurar que no s’havia fet mal a cap lloc mes, apart de les mans completament nafrades del roçament amb el terra i el vaig intentar tranquil•litzar. Ell estirat a terra amb un jersei de coixí ploriquejava de mal mentre esperàvem sentir el crit de la sirena. De sobte jo amb la meva preocupació vaig veure com arrossegava la seva ma cap a la butxaca, i rebuscava i n’extreia lentament el mòbil. Sel' va posar a l’orella i al cap d’uns instants va començar a parlar.”Txurri! que me he caío de la moto!”. No m’ho podia creure jo havia salvat aquell noi, be de fet segur que no tenia gaire res, però com era possible que un moment com aquell no se li acudís res més que explicar la seva situació a la novia. Ja us ho podeu imaginar jo dret davant un noi estirat terra en mig de la gentada i el paio parlant pel mòbil, semblava que estigués a la platja i jo oferint massatges. I no va acabar aquí. Va ser penjar i tornar-se a posar el mòbil a l’orella i, a qui trucava? Doncs a la seva puta mare! Amb perdo. “que no mama que estoy bien que solo egh el tobiyo!”, a qui se li ocorre ix!trucar a sa mare, que li pot agafar un atac de cor “que en serio mama que estoy bien que solo egh tobiyo!” jo no sabia on mirar quan el paio va i amb el braç tremolós m’allarga el mòbil “ es mi mama, dile por favor que solo es el tobiyo que a mi no me cree” LA MARE QUE EM VA PARIR aquesta ja va ser la definitiva, no sabia on posar-me, amb el telèfon a l’orella vaig calmar a la senyora, amb un ull a l’entrada de la oficina, només faltava que a part de vago ja em consideressin un pallasso. Al final li vaig tornar el mòbil quan ja sentíem les sirenes de la guàrdia urbana que es van fer càrrec de l’infeliç. Que ha passat va preguntar l’agent, i vaig estar a punt de dir-li que res, que ens havíem tornat tots gilipolles.

La franceseta

Que es francesa ho he deduit al sentir els improperis que murmurejava quan, un cop li he cedit el pas posant-me de peu, ha intentat matusserament entafonar la enorme bossa de ma als peus del seu seient. Era obvi que no hi cabia i despres d’uns quantes apretades i puntades de peu violentes ha desistit i s’ha passat el viatge amb les cames encorvades i els peus a sobre.
El cas es que quan m’he aixecat per deixar-la passar, la bossota que no deu haver volgut facturar li pesava tan enormement que al intentar escurrir-se per la triple filera cami de la finestra ha perdut el fragil equilibri del seu cos i s’ha desmoronat sobre el seient del mig, mirant-me amb cara d’odi com si la meva mera presencia n’hagués estat la causa. No li ha importat en absolut que el seu pesat cul hagues caigut a plom sobre la meva motxila. Sort que no havia agafat les ulleres de sol he pensat. La típica joveneta francesa, mimada i queixosa a qui li sembla que tot el mon esta format per una enorme massa d’imbecils compintxats per ferli la vida complicada i tocar-li la pera. Ni un bri d’intenció de disculpa.
Aprofitant que s’ha quedat mig dormida me l’he quedat mirant i me l’he imaginat en mig de l’acte sexual, del que segur deu tenir més d’una experiencia.
La veig asseguda de cuclilles sobre el cos estirat de l’home, gemega entre les dents amb el cap inclinat cap el sostre, tibada de plaer. La seva suada cabellera caient-li sobre els pits, recargolant els llençols amb les mans mentre esbufega acompassadament. De fet li suen totes les parts del cos, grans goterades llisquen pel seu front, per les aixelles, pel pits. Tota ella es molla de la immensa xafogor de l’extasi que sent. A poc a poc va accelerant el ritme de la seva cavalcada gemegant cada cop amb mes intensitat fins que de sobte un torrent de liquid comença a fluir de la seva vagina, amarant completament els llançols i el pit de l’home esclatant en un brutal i infinit orgasme.
Just quan pensava que de fet no en tinc ni puta idea de com deu ser en realitat aquest tipus d’orgasmes la tia s’ha desvetllat de cop i ha girat el cap com notant la meva mirada. No hi he estat a temps, he girat el cap tan rapid com he pogut pero prou lent per veure una expressió d’odi com dient que collons estas mirant pervertit.
Em sembla que intentare fer una bacaina, que encara em queden moltes hores aqui assegut.

el meu primer dialeg

Sense cap dubte el que ara llegireu es una sonora tonteria, el meu primer dialeg del curs d'escriptura teatral. L'encarrec inicial va ser que escrivissim el que haviem fet aquell dia de la 1300 a la 1301, alla mateix i en 5 minuts. Jo amb la deria de redactar alguna coseta amb cara i ulls i anar escrivint i anar tatxant quan vaig sentir el 'Be, a veure que tenim' m'havia quedat en les 3 misarables ratlles. La resta de la parroquia, i queda per a una entrada posterior i segur que no molt llunyana la descripcio de la gent que hi he conegut, havia fet uns textos llarguissims amb tota mena de detalls, i el que es pitjor, amb moltissima gracia i estil. Tots sense excepcio, des del quasi jubilat que es va apuntar perque li havien cancelat el curs de guions fins al txavalet de 17 anys amb vocació teatral que li havien regalat el curs per reis. Pero be, us asseguro que jo no em rendiré tan facilment. El professor va anar fent comentaris molt positius a cada un dels textos, aixo te força, aqui hi ha salsa etc fins que va arribar al meu, que despres d'un teatral atac de tos em va comentar que molt be i que a veure el del següent. Ah! pero jo soc com un home de gel ara, no m'inmuto davant aquestes nímies contrarietats, qui va dir que fos fàcil! Així que un cop tots llegits va el paio i diu que ho hem de passar a format teatre, que molt be allo de 'vaig pensar que...' pero que en teatre això no es veu i s'ha de muntar de la manera adequada. Per exemple pots fer que et truca algu i en parles (encara que sembla que es un recurs fàcil que s'ha d'evitar a tota costa). Total que jo havia de fer el diàleg a partir de 3 linees que per vergonya no reproduiré aquí pero que parlaven del jo oficinista, mirant pisos per internet i, literalment, "entrant en la clandestinitat del meu despatx". La paraula clandestinitat la vaig fer servir unicament per petulancia, per posar-ho maco però vet-ho aqui que aquesta en concret es la que li va semblar que podia dir alguna cosa. Genial. Tota la setmana trencantme les banyes amb el dialeg que s'havia de quadrar en 'un minut de teatre' amb la base de 'mirant pisos a internet' i 'clandestinitat'. I be, aixo es el que va quedar. (Molt important! es el meu primer text! una mica de paciència siusplau!)

Un Despatx en un gratacels amb una taula, una cadira i un ordinador. Una de les parets laterals dona a l’exterior, l’altra te una porta i petita finestra que dona al passadís. Jo mirant la pantalla i movent el ratolí.
(truquen a la porta)

JO: Endavant

Secretaria direcció: (entra mastegant un xiclet ostensiblement) bon dia, porto les nomines. El seu nom sisplau?

Jo: Sr Jo.

Secretaria direcció: (mentre fulleja el bloc de nomines que porta) A quin departament treballa?

Jo: A devolucions

Secretaria direcció: A devolucions? Però...Mira que en soc de bleda (somriu) Cada trimestre li pregunto lo mateix (li entrega la nomina) Be no l’entretinc mes que he d’acabar la ronda i em moro de gana

Jo: Caram les 930 i ja te gana

Secretaria direcció: Miri que esmorzo com Déu mana quan em llevo eh? Però es arribar a la cuina d’aquí per fer el primer cafè i sento com unes olors delicioses a rostits suquets i coses així i se’m obra una fam de por. (mira dissimuladament cap a la porta i baixa el to de veu) Crec que en aquesta empresa fan el mateix que al pàrking del Corte Inglés que insuflen olor a pollastre rostit a la ventilació perquè nomes entrar set obri la gana i compris mes! Qui va tip es queixa menys!

Jo: (riu) Quines coses de dir!

Secretaria direcció: Paranoies Ja ho se (riu també) be adéu siau
(es tanca la porta i jo es posa a mirar immediatament i amb molta atenció la nomina que li acaba de donar)

Jo: Sii!! (estirant els 2 braços amb senyal de victòria) (mira l’ordinador movent el ratolí) per fi la meva pròpia terrassa! (es recolza a la cadira amb la mirada perduda i Comença a sentir-se de fons un tic-tac de rellotge) (fosc) jo al despatx llançant boles de paper a una cistella (fosc) Jo fent una migdiada (fosc) jo llegint un playboy

Veu1: Adéu fins dema
Veu2: Adéu

(jo amaga la revista ràpidament sota uns fulls i fa veure que treballa, als segons no sent mes sorolls, es serveix un whisky i torna a agafar la revista) (Fosc)
Jo jugant al despatx amb un cub de rubick, de fons se sent un aspirador al passadís

Carmina: (vestida de dona de fer feines obre la porta) ja ha marxat tothom (es comença descordar la bata per dalt) (veu pícara) que! A sobre la taula com sempre?

Jo: I tant colometa meva però avui serà la última vegada

Carmina: (contrariada) tots aquests anys ajudan-te i ara em vols deixar tirada eh!

Jo: ja em puc comprar el pis, la pròxima vegada en un llit com deu mana

Carmina: En serio?

Jo: I tant que si, vinga a celebrar-ho (l’abraça, l’aixeca del terra i l’asseu sobre la taula amb les cames obertes mentre la besa apassionadament) (fosc)
El despatx buit. Se sent algú que orina i que tira de la cadena. Jo entra al despatx vestit amb una bata d’estar per casa i badallant.

Jo: 10 anys i per fi la última nit!
Jo baixa un llit nido d’una falsa paret del despatx, es treu la bata, s’estira i tanca el llum.

Mati a tallers

Sempre que un amic em pregunta sincerament com estic, i vull dir no com a mera formalitat sinó que vol saber en quin moment emocional em troba, em sorprenc a mi mateix perquè dono, a mercè dels avatars del temps, dos tipus de respostes.
Una es ‘mira na fent’ que es una expressió heretada de la meva condició de gironí adoptat. Allà però te un matís bastant diferent del que jo li dono. Això es diu constantment per aquelles terres quan et trobes algu amb qui tens la suficient coneixença per aturar-te al carrer o alla on el trobis i establir-hi una minima conversa. Altrament el que hom fa es limitarse a un encorbament de celles mentre exhales el famos ‘ei’, seguint el teu cami sense aturar-te. Aixo es de tot normal. En poblacions de ciutadania magre, en quantitat i esperit, un acaba fart de veure sempre les mateixes persones que, tot i saber que existeixen, no hi tens cap mena de relacio que justifiqui una conversa. Per tant dius ei complint amb la formalitat i t’allunyes lamentant la teva mala sort d’encreuar-te sempre amb les persones equivocades. El na fent no es tan diferent de l’ei, implicant unicament que t’has hagut d’aturar per no ser considerat un ranci maleducat pero que, en el fons, no teniu gaires coses a dir-vos. Jo en canvi li dono tot el seu valor literal quan l’expresso i marca clarament una diferencia amb la meva segona habitual resposta, ‘doncs molt be’.
La diferencia entre les dues la marca un matis existencial que hauria de passar per ser una de les coses mes importants a la vida d’una persona. La il.lusio. Quant la tens notes que hi ha una flama que crema a dins teu i que et dona una força estranya per afrontar tots i cada un dels teus reptes diaris d’una manera especialment positiva. Quan no la tens sents una buidor que cou pero no crema, una especie de desorientacio momentania, que si mai permets que s’allargui massa es converteix en apatia, primer, i en el pitjor dels casos, depressió.
Per mi com per moltes persones viatjar te un component il•lusionant de primer ordre. La sensacio d’estar en un lloc estrany on cada pas pot ser un nou repte et fan sentir al mig d’una gran aventura, on un n’es l’heroi protagonista. Demanar una direccio, comprar un bitllet de metro i mil coses per l’estil passen de ser tedioses rutines a casa per convertir-se en proeses limitades a l’abast dels mes valents. Et fan sentir viu i t’encenen aquesta flama que et dona forces, ganes de lluitar i il•lusió. Una de les il•lusions que em dona i potser de les que te mes força es paradoxalment la de tornar a casa meva, a la meva habitacio matinalment assoleiada del carrer tallers. Aqui sentat,just llevat i acompanyat del fumeig del cafe amb llet i la meva cigarreta soc realment feliç. El temps s’atura mentre escolto el ronrroneig que ve del carrer i llegeixo o escric amb una pau que rarament sento en cap altra cosa que faci. Somio despert, penso fugaçment en passions perdudes i anhelo les que estan per venir. Feliç, davant la meva finestra del carret tallers.

My Nippon Trip

Encara que sembli una incongruència que retorni al tema del meu últim viatge a Tokyo, em sembla que deixaré, aquí i per a la posteritat, un petit resum de les meves experiencies nipones.
He de dir que tot i les diferencies culturals que un pot experienciar en un viatge com aquest no seran mai del tipus de les que et trobaries si anessis, diguem, a la india. Tokyo no deixa de ser una metròpoli cosmopolita en tots els sentits, i si no Barcelona que es petiteta i a vegades una mica pagerola, si que Nova york per exemple en te moltes similituds.
La diferencia esta en els detalls. Metro en tenen moltes ciutats, pero per molt que viatgis no trobaras una gentada portant unes masqueretes de cirurgià per evitar els bacils de qui t’esta respirant a pocs centimetres de l’orella. O gent perfectament arrenglerada subjectada a les anelles del sostre dormint de peu després d’una dura jornada laboral. Si, dormint de peu, tots perfectament alineats amb el cap cot cap a la finestra, balancejant-se harmonicament al vall de les corbes del convoy i desvetllant-se magicament quan anuncien la seva parada. I la gent, ingents quantitats de persones literalment embotides. Jo que vinc de girona encara ara m’entra un atac de panic quan, a Barcelona, em trobo que arriba la meva parada i m’he situat sense pensar-hi just enganxat a la banda contraria de la porta que s’obrira. Aixo si et passa al metro de tokyo arribes a pensar que et quedaras per sempre mes atrapat en aquell vago davant la muralla humana donant voltes i voltes a la linea fins que algu s’adoni que un jove blanc s’ha quedat momificat en un raconet amb la cara glaçada de panic.
Pero no aixo no passa, ni per sortit ni per entrar. Si algu s’imaginaria que els japonesos, cuna de la educacio i el respecte, es van fent reverencies per deixar-se passar primer quan s’obren les portes van molt equivocats. Tu veus que la gent s’ha alineat davant les marques del terra que senyalen que la portes un cop arribi el tren es situaran alla. No vols cridar la l’atencio i et poses a la cua. Arriba i veus que no hi cap ni una anima més. S’obren les portes i practicament no baixa ningu. Llavors comença la estampida. Davant meu la fila es va introduït lentament a força dempenyer amb les dues mans, ni perdo ni hosties, cap a dins que segur que hi cabem tots. I si, entro jo practicament en volandes sense quasi ni tocar amb els peus a terra portat per la marabunta i al cap de pocs segons es tanquen les portes i arranca cap a la següent estacio. Una bona cosa es que llavors no cal que t’agafis enlloc, seria del tot impossible que perdessis l’equilibri a no ser que rebentessin les parets, i suposo que aixo ja ho deuen tenir pensat.
I no puc deixar d’anomenar en Tatsuo, el meu guia personal des de mitjans de la meva estada. Les circumstancies en les que ens varem coneixer son irrellevants, per obvies. Jo li vaig demanar d’anar a un teppanyaki, que son aquells restaurants on el cuiner fa malabarismes amb els ganivets sobre una planxa just davant el teu nas. Ell pero em va dir d’anar a un ekonomatu, o una cosa semblant. Per algu a qui li agrada la cuina va ser, ara en perspectiva, la proposta mes bona que em podia fer. Aquests restaurants son molt populars es veu no nomes per els preus economics sino perque hi pots menjar el famos monja, un saltejat de brots de soja amb tonyina i no se que mes que a l’estona de coure-ho es torna com una pasteta que es recull de la planxa amb una cullereta. Pero la gracia no esta en el menjar, sino en el fet que que cada taula te al ben mig una gran planxa d’alumini on la gent s’hi va fregint les seves coses. Tu demanes carn, peix, verduretes i el que faci falta i t’ho vas fent ajudat de les rascletes i unes bones dosis d’habilitat per tal de no tirar un tros de xampinyo a la taula del costat en plena euforia culinaria. M’ho vaig passar la mar de be, una mica de cebeta per aqui, un rajolinet d’aquesta salseta i et voila cap al bol dels comensals. Podeu agafar una mica la idea si mireu la instantania que immortalitza el moment. Sayonara tokyu i fins aviat!

Verbier, y tornada a casa

Ja torno a ser de volta a bcn despres duna setmaneta de vacances a Verbier, Suissa. Com cada any i amb aquest ja fan tres ens n’anem a esquiar als Alps seguint una recepta senzilla pero insuperable: esqui de primera hora fins que tanquen sense trepitjar practicament les pistes, aixo es, baixant per on et dona la gana sortejant arbres, rierols i algun que altre barranquillo. Seguidament catan (el famos joc de taula d’intercanvis de materies primeres), birres, porros en dosis exagerades al costat de la llar de foc i, quan entra la gana cap a les nou del vespre, algu em desperta del sofa on he caigut fulminat d’alcohol i cansament per si tindre la amabilitat de despertar-me per asseure’m a taula. I aixi mes o menys cada dia, que vindria ser el meu ideal d’unes vacances perfectes. Aixo que jo sempre m’havia considerat un playero de mena i no podia pensar en res mes ideal que estar tot el dia estirat a la sorra envoltat del meu kit basic de nevera amb birres, musica, el diari i un bon llibre, tot embutxat a la meva immensa motxila militar. Pero com que els dos ultims estius han estat, per diverses circumstancies, una mica desassosegats, em sembla que li he començat a agafar tirria a aquesta rutina d’agost. Ara no en tinc cap dubte que les meves vacances ideals les faria a l’hivern, quan tothom es maleix els ossos per lo lluny que es troba l’estiu, per lo molt que odien el nadal, per les cues per pagar a les rebaixes i perque no suporten el fred. Jo agafo l’avio em planto en una cabaneta de fusta envoltada d’arbres nevats i que m’hi treguin. Realment gaudeixo esquiant per la barreja d’esforç fisic, bellesa visual i les dosis d’adrenalina quan t’adones que t’has fotut per algun lloc del que et costara ensortirten sense arriscar la teva integritat fisica. Be de fet des del moment que t’adones on t’has posat la teva integritat ja perilla i aqui comença el joc d’habilitat, i serenitat per tal d’ensortirten sa i estalvi. De tot s’apren i no prenem riscos inutils, pero la meva caiguda d’esquena al buit d’un barranc el primer dia de la setmana es una aquelles experiencies que no se t’obliden. Aquesta vegada vaig tenir sort, nomes eren 4 metres i vaig caure sobre un tou de neu verge. Ni em van saltar els esquis. Una altra cosa es el pobre manel, a qui podeu veure en aquest video, que em va veure caure i es va pensar per un moment que havia caigut 50 metres. Se que no s’ha de fer patir els amics i per tant per compensarlo el vaig deixar guanyar al catan la resta de la setmana, ell cofoi per recuperar l’autoestima perduda a les pistes i jo feliç perque t’adones que la vida es un regal i que no hi ha res millor que compartir-la amb les persones que estimes.