dissabte, 22 de novembre de 2008

Coaching


Sempre he envejat les persones que ja des de els seus anys més tendres tenien clar el que volien fer a la vida. Segurament i com tothom van tirant els temps d’escola estudiant assignatures per que és el que toca i van fent altres activitats fins que un dia s’adonen que una d’aquelles coses que estan fent els agrada. Vaja que els entreté i que gaudeixen alimentats per la curiositat per saber més i més d’aquell tema. A això quan ets molt jove no li dones molta importància, els nens ja se sap tenen una tendència natural a fer el que els agrada i rebutjar el que els avorreix, i aquí es on entren els pares i mestres i sistema escolar en general que et forcen a menjar també d’aquell plat que no t’agrada. En principi sembla una estratègia raonable ja que és lògic que el primer que s’ha de fer en una persona es desenvolupar-li la força de voluntat per tal que en el futur sàpiga enfrontar-se a tasques tedioses però necessàries per que a la vida no pot ser tot diversió, com ara fer la refotuda declaració de la renda. El que es però de cabdal importància es no excedir-se en aquesta forja de la voluntat fins al punt que el nen deixi de banda les coses amb les que se sent més còmode per acceptar sumís que a la vida no s’ha vingut a gaudir sinó a sobreviure, guanyar el diners necessaris fent unes tasques obligades encara que a un no li facin cap mena de gràcia. Tot i això hi ha molta gent que és capaç de mantenir la seva pròpia individualitat i en el moment de decidir a que es vol dedicar, en el moment clau de les nostres vides que hem de prendre aquesta decisió, marquen una creueta amb un somriure a la cara al costat la línea que descriu allò que faran durant molt anys del que els resta de vida. Està clar que si ho comento es per que jo no estic entre aquests afortunats. Obsessionat per fer coses de cara a la galeria he menystingut aquelles activitats que em feien gaudir per la simple raó que no entraven en els estàndards de les coses que se suposava havia de fer. I així hem anant tirant fins que d’alguna manera el meu cos ha dit que prou. El problema es que adonar-se de la pròpia insatisfacció no és suficient per saber cap a on prendre el següent pas, podríem dir que el costum d’ignorar allò amb el que un se sent còmode per donar pas a tasques molt mes aprovables a ulls dels altres està, després d’anys de pràctica , fortament enquistat en la meva actitud envers la vida.
I aquí es on entre una trucada d’algú coneixedor del meu dilema em va suggerir que fes unes sessions de coaching. Segons sembla hi ha gent, normalment estudiosos del món de la sociologia o la psicologia , que estan especialitzats en identificar en una persona el seu perfil de caràcter i personalitat per tal de suggerir-los el tipus de feina en la que es sentirien més còmodes i realitzats. Certament el primer que em va venir al cap quan m’ho va comentar va ser que com es podia ser tan ingenu com per pagar a algú per que et digués què podies fer per ser més feliç. Em va semblar una pèrdua de diners tan tonta com a anar a que et tirin les cartes del tarot. De qualsevol manera com que un, com ja sabeu, te molt de temps per perdre a l’oficina vaig començar a investigar de que anava tot plegat i vaig tenir una sorpresa agradable.
Bàsicament alguns estudiosos han dissenyat uns testos per tal d’identificar com són el teu caràcter i els teus interessos per després relacionar-ho amb possibles feines o activitats on podràs exercitar-los. Per exemple persones expressives es sentiran més còmodes en ambients on es puguin relacionar socialment mentre que les introvertides voldran estar en ambients mes aïllats on puguin fer la seva feina sense que ningú els toqui la pera. I així es van dissenyant uns qüestionaris on les preguntes intenten desxifrar si ets ordenat o caòtic, sociable o introspectiu, si et tendeixen a agradar tasques manuals, a l’aire lliure etc. Tota aquesta informació s’ordena de manera que es pot acabar relacionant que si una persona li agraden les ciències, és detallista i li agrada treballar sol per solucionar problemes te molts números per que gaudeixi fent una feina científica tipus geòleg, biòleg o ajudant de laboratori. Algú potser pensarà que és una tonteria que li diguin una cosa que li resulta òbvia però és justament pel que he comentat abans sobre la quantitat de gent que en el moment de prendre una decisió tan important com a que dedicar-se es troba completament perduda, una ajuda d’aquest tipus pot ser immensament valuosa.
I així que després d’unes quantes consultes he descobert una sèrie de testos validats en milions de persones i que m’han de dir que he de fer per ser feliç. Naturalment pago els dòlars que em demanen per una promesa tan irresistible (alguns d’ells son gratuïts, més info a http://www.soicc.state.nc.us/soicc/planning/self_assess_tools.htm ) i sorpresa als resultats. Segons el test Keirsey el meu temperament es del grup dels Artisans. Entre altres coses representa que prefereixo feines on existeixi la varietat, on pugui ser capaç de ser un agent lliure capaç de mourem de projecte en projecte sense lligams i en ambients canviants on les meves tasques no es puguin preveure. Els oposats a mi serien els Guardians, a qui els agrada que les seves tasques estiguin plenament estructurades i definides. Curiosíssim pels que han compartit amb mi tediosos dies de classe quan esmenta “ ets expressiu i et sents agobiat en ambients reservats i formals. Quan t’hi trobes tendeixes a entretenir-te comportant-te com el pallasso de la classe”. Vaja, vaja. Total que després de llegir el report de 40 pàgines que em fa una autòpsia de caràcter i aficions em suggereix que explori la possibilitat de dedicar-me a allò que la gent amb el meu perfil acostuma a dedicar-se. I aquí es on comença el ball de bastons.
No us posaré la llista sencera i hi han opcions per les que em sembla que definitivament ja m’ha passat el tren de llarg però inclouen feines com actor, productor de cine, jutge, subhaster (adjudicado al señor calvo del fondo!) o periodista. Em pregunto que hauria fet si hagués tingut aquesta llista a les mans ara ja fa... 16 anys. De qualsevol manera encara em queden moltes batalles per lluitar pel que nomes em falta començar la dansa, i pel que sembla es tan fàcil com marcar una senzilla creueta.

diumenge, 16 de novembre de 2008

Esperant


Com costa d’arrancar un post un cop s’ha perdut el costum de fer-ho. Ha sigut el fi de Sant Sadurní i dels meus matins amb el cafè fumejant davant la meva atalaia empordanesa i han tornat les presses vitals que no em deixen posar el cul a la cadira un dissabte per matí.
Al final però ho he aconseguit. Poseu un amic amb segona residencia a la vostra vida i tot torna a tenir una mica de sentit. Si hagués de triar entre la bellesa de l’Empordà i la de la Cerdanya ho tindria molt difícil i no m’estranya que la gent de possibilitats apunti com a objectiu vital acabar amb unes claus per cada una d’aquestes contrades. La veritat es que no se com collons es pot arribar a fer això avui en dia, no em puc plantejar jo sol comprar-me un pis a Barna imaginat una caseta al mig del bosc. És clar que sempre podria apuntar a això segon com a objectiu principal i oblidar-me de Barcelona, de la que cada dia una mica mes en començo a estar ben fart. Tip sobretot del soroll, ja ho he dit moltes vegades però a mesura que em vaig fent mes gran el tolero cada cop pitjor. Em carrega silenciosa però paulatinament mortificadora fins al punt d’estar alterat i no saber exactament per què. Només me’n adono en moments com ara assegut en la calma d’aquesta casa en mig de la muntanya i escrivint amb un ull a la llar de foc que crema llenya i angoixes.
Però bé la decisió d’on me’n vaig a viure l’hauré de posposar almenys unes setmanes més fins que no sàpiga com ha d’acabar els diferents fronts vitals que tinc oberts. Si m’agafen al màster me’n vaig a Berlín, que pel que m’han dit es una ciutat molt tranquil•la i molt verda i per tant exactament el que necessito. Tenir-hi un pis decent no es una entelèquia i a sobre i fa suficientment fred que justifica tenir una llar de foc sense remordiments mediambientals. La part negativa però es que hauré de deixar els meus amics i això em fa una mica de pal, és segurament de les poques coses que tinc que valen la pena i no estic segur de com ens portarem en la distancia amb la meva perpetua companya soledat. Però bé no per això deixaria de fer-ho, tinc moltes ganes de lluitar i tampoc no es la primera vegada així que segur que me’n sortiré, no en tinc cap dubte.
L’altra opció es canviar de feina. Fa gracia quan durant tant de temps et sents com un maniquí inútil tancat en una torreta solitària per que et truqui una persona que no coneixes i et digui que li han parlat be de mi i si em plantejo nous horitzons laborals. I ja en van 3 en un mes. De moment només una ha tirat endavant i tinc la proba de foc aquest dijous quan uns estranys palparan la mercaderia. A veure com va. Mentrestant toca esperar i buscar la calma i el silenci d’una manera econòmicament raonable, o sigui taps a les orelles i unes quantes classes de ioga.