diumenge, 14 de setembre de 2008

Au revoir, estiu


No sé quan es dóna per acabat l’estiu astronòmic però per mi ja es pot anar considerant per finiquitat. Curiosament sempre fa el mateix, al setembre es donen uns dies de pluja més tard o més d’hora que fan baixar les temperatures de cop per ja no tornar-hi fins l’any següent. No se per que no pot ser d’una manera menys violenta, per tal que ens n’anem fent a la idea a poc a poc i no així quan sempre, el dia fatídic, t’adones que no has agafat un jersey al vespre com no has fet durant mesos i que ho hauràs de pagar molt car. A Sant Antoni recordo aquelles tempestes com els dies que començaven les onades, que nosaltres nens il•lusionats per les emocions fortes ens semblaven immenses però que segurament farien riure a qualsevol vilatà del cantàbric. Ens passàvem el dia anunciant des de l’aigua tremolant per les hores que hi portàvem la que sense cap mena de dubte era la onada més gegantina que mai hagués assolat aquelles costes, mira aquella! I txooof! I mira aquella altra! I tornàvem a casa feliçment esgarrinxats i després d’haver alliberat el kilo de sorra acumulada a reixeta del banyador. Ara però ja m’he fet gran (físicament) i ja no estic a la costa pel que afronto la entrada de la tardor amb una sèrie de noves activitats. Una d’elles, encara que una mica inútil ja que hem de deixar la casa a finals de setembre, era d’anar a buscar llenya. Preguntant l’any passat a la Bisbal em van dir d’un home que en venia des de la seva casa a les afores de Cruïlles. Bon dia, que ven llenya? Potser si potser no!, i es posa a riure. M’agrada aquest sentit de l’humor empordanès, sempre la tenen a punt per disparar-la. Com a bon mercader (no per el nas jueu sinó per la meva afició a anar al mercat) vaig preguntar en el moment propici quan ja ens ensenyava les seves existències a quan anava. A set i mig el coci. Esclar, es la mesura que també vam fer servir la última vegada. Vas emplenant un gran cistell de plàstic com el que fan servir els escombriaires fins que el tens ple. Lo bo es que no pares quan arribes al nivell superior sinó que el tracte es emplenar-lo fins que no caiguin encara que sobresurti. Jo que apart d’enginyer soc un garrepa me les vaig enginyar l’última vegada per aconseguir una estructura a la base que va permetre gairebé doblar la alçada del recipient i a sobre aprofitant els resquicis entre troncs per encabir-hi trossets petits sota la mirada al•lucinada de la senyora del llenyataire, que , estupefacta, reflexava amb claredat els seus pensaments de com es pot tenir tanta cara. Aquesta vegada però ens va atendre l’home i tan bon punt va plantar la mesura va començar a tirar troncs a dintre de mala manera sense cap mena d’ordre ni concert. Jo alarmat al veure que no només no podria fer servir la meva tàctica sinó que el malparit el donaria per ple amb la meitat del que jo hi podria haver fet encabre vaig començar raude a emplenar al mateix temps tots els forats que ell deixava, amb horror de descobrir cada vegada que em girava com el següent tronc l’havia disposat eficientment tapant l’accés al forat buit a on em dirigia. Tot amb un dibuix de fals i descuidat somriure però quasi arribem a una lluita d’esgrima traient-nos els troncs d’allà on els dirigíem amb la goteta de suor caient pel front per tal de no pedre la batalla. Un cop descarregat el contingut i col•locat, aquesta vegada si, amb ordre al maleter del cotxe d’en Pato varem anar pel següent coci. Subtilment em vaig ajupir una mica esperant el tret de sortida. Que es pensa aquest pagès, tot com qui no vol la cosa però jo no em deixo guanyar dues vegades i ja estava a punt per saltar sobre el piló de llenya. Aquesta alzina es de la bona, i seca, em va dir en aquell moment. Mira la diferencia i em dona un tronc de cada pila. Sospesant vaig veure el que em deia, que dos troncs d’ aproximadament del mateix tamany tenien una diferencia de pes enorme només per l’aigua que el recent tallat encara hi tenia acumulada. El pànic es va apoderar de mi quan em vaig adonar que me l’havia tornat a fotre. Jo amb els dos troncs a les mans sospesant com un imbècil i ell amb un ràpid i assajat moviment de cintura ja havia tirar tres troncs a dintre amb una experta deixadesa que no només emplenava ja mig contingut sinó que impossibilitava definitivament la meva enyorada estructura. Derrota, el desgavell sempre supera l’ordre i quan ja anàvem pel tercer coci vaig estat temptat d’agafar-me una insana revenja i retirar un tronc de la part de dalt del piló mentre ell recollia els de sota. Sort que el sentit comú va poder més que el meu mal perdre i en el fons no havia estat un mal negoci. Quedar-te adormit llegint el Peer Gynt sota el calor i la música del xisporreteig de l’alzina seca ben val rebre una lliçó. Bona nit estiu.