dimarts, 21 d’abril de 2009

ISS (individual study session)


Curiositats de la vida o potser per aquesta manera de ser que tenen els alemanys avui tinc un dia ‘d’estudi invidividual’ després de tota una setmana de festa, el que vol dir que no tinc classe i que puc fer el que em doni la gana. Mentalment ja he ordenat una serie de coses que m’ agradaria aconseguir i que, em temo, no completaré ni per casualitat. Primer es lo primer pel que hauré de llegir un parell de capitols de llibre, fer uns exercisis de finances corporatives i llegir un cas d’estrategia. Calculo que aproximadement em portarà 3 horetes, ben bones. Llavors, o pel mig, els exercicis del genoll. El cabrit no m’he deixat de fer mal des de fa ja massa temps i per tant anar a correr per suar la cansalada no m’ho puc ni plantejar. I ho necessito. Ahir em vaig anar a tallar els cabells i com sempre que hi vaig faig un cosa que, encara que ningú s’ho cregui, faig molt rarament: enmirallar-me una bona estona. Es graciós que només em fixi en ‘l’estat de la nació’, o sigui nivell arruguil, evolució de l’alopecia i index de massa facial quan em sento perque em tallin els cabells. Els dos primers evolucionen amb normalitat, o sigui que no sembla que es moguin gaire. L’ultim ha fet saltar la alarma: he vist un diferencial de papada que es comença a despenjar. Horreur dels horreurs. Necessito suar ja. La piscina es la unica alternativa que em queda i per tant buscar-ne una per anar-hi a aquesta tarda a saltat a la segona prioritat del dia. Porto massa temps sense fer res que no sigui anar amb bicicleta i pujar escales, moltes. Es curiós adonar-se que els ascensors brillen per la seva absencia en aquesta banda del mur i literalment no tinc cap amistat que en tingui un a casa.
Passar la aspiraradora tampoc estaria malament en algun moment del dia. Amb el sol que ha estat fent a berlin les ultimes setmanes em passo el dia amb la finestra oberta i s’em emplena el pis de merda. Fumar tabac de liar tampoc ajuda gaire, em sembla que podria fer-me’n uns quants nomes de recollir les virutes que fugen quan faig la ultima enroltllada i que ara reposen a sota del meu escritori. Gracies troya pels 10 paquets de golden virgina que evitaran que em trobi agenollat a terra desesperat qualsevol mati de les proximes setmanes.
I entre tasca i tasca també hauré de posar en oli les anxoves que ahir vaig treure del pot després de mesos d’espera i que ahir al vespre vaig estar netejant, una per una durant més de mitja hora. Em va encantar adonar-me que torno a tenir paciencia per gaudir de tasques tan mundanes i repetitives, pensant com havia tingut aquests mateixos filets a les meves mans fa mes de sis mesos al pis de tallers, desant-los un a un al pot amb sal deprés de comprar-los a la boqueria i potser fins hi tot barrinant quan mels menjaria. El que esta clar que no sabia es els gaudiria aqui, tan i tan lluny del raval pero tan aprop dels meus millors records.

diumenge, 19 d’abril de 2009

Setmana...santa?


Amb el deliri de tenir unes vacances decents després de tants mesos, aquests dies han estat un no parar fins al punt que he hagut d’adonarme que era l’ ultim dia i encara no m’havia assegut a escriure. Sembla mentida com, a priori, 10 dies seguits de festa sembla que hagin de durar una eternitat, per després adonar-s’he un que passen tant o més ràpid que un simple cap de setmana. Això em reforça en una idea que tinc clara des que vaig començar a ser un asidu de l’empordà: trobar-se al límit de l’ensopiment es la millor recepta per gaudir al màxim del que fas, per estúpida que sigui la tasca. I com de tothom es conegut a Berlin no falten activitats a fer, i més per algú com jo que té encara tantes coses per descobrir. Per tant tot i les mil coses que hem fet, jo i les visites que s’han passat aquests dies, em trobo en aquest assoleiat diumenge d’Abril cagant-me en tot per haver de tornar a l’escola demà.
M’ho prenc amb calma però, recollint totes les grans i petites coses que han anat succeint i que, com passa tot sovint, no valores fins el moment que més tard hi penses i et fan venir un somriure, o un sospir d’alguna cosa semblant a la felicitat.
Per exemple la barbacoa que varem fer sota un sol espatarrant el primer dissabte de la setmana. Aquesta ciutat, com abans havien estat Londres o Nova York, es un reclam per persones com ara jo que en algun moment es cansen de les seves rutines i busquen un lloc nou per establir-se. A part d’estar ple de gent jove, hi han molts inmigrants recents d’entre 20 i 30 anys que venen de tot arreu i que busquen una feina per establir-se, ni que sigui per una temporada. Un cop aquí t’adones com tothom més o menys coneix persones d’aquí i d’allà amb ganes de fer coses, ja que per definició canviar de ciutat vol dir haver de començar de nou en el que es refereix a amistats , i que et diran que si, encantats, si els proposes passar una tarda fent salsitxes i bebent vi i cervesa en un dels molts i immensos parcs de la ciutat. Va colaborar molt al bon rollo general l’ampolla de vi de 3 litres que va portar el Jerome, que era no cal dir espectacular. Gracies Tanit i ricard per la targetera que m’heu regalat, m’encanta. Son la pera, deu ser la quarta que em compren i que reposen tan bon punt observen que he arruinat a base d’un us intens la anterior, sabent que soc massa garrepa per adquirir-ne una jo mateix encara que desesperadament la necessiti.
Divendres va ser espectacular també. Jo havia sentit parlar gracies a la meva guia d’un club on la gent es desenfrena, o millor dit va a desefrenarse i que hi passa de tot, entre tothom. El kit-kat club (www.kitkatclub.org). L’article es deia ‘el hedonismo de vuelta a Berlin’ i representa que en nits seleccionades la gent apart de consumir tot el que us podeu imaginar vol compartir ànima, i cos, amb qui mes li doni la gana. Aquest dia pero no funcionava la festa en si pero sí que vaig poder alucinar, i comprendre més, la fama sobre el que hi passa en aquesta ciutat.
Gent des de 20 fins a 50, o més, completament en un altre planeta per molt que el sol ja s’hagués llevat a fora. Em vaig imaginar com un senyor que feia temps havia deixat la seva joventut enrera atrapat radera un mur de prohibicions, gaudia de tot allo que se li havia negat quan ell ho desitjava, només es viu una vegada.
La resta de la nit, o del dia, la deso en la meva confidencia, encara que amb un mig somriure als llavis mentre escric aquestes paraules.
PS: pels qui ho recordin dels dies a la Salle, ‘Sr. Vostè! Aquesta mitja rialleta ja la pot fer sencera!’