My Nippon Trip

Encara que sembli una incongruència que retorni al tema del meu últim viatge a Tokyo, em sembla que deixaré, aquí i per a la posteritat, un petit resum de les meves experiencies nipones.
He de dir que tot i les diferencies culturals que un pot experienciar en un viatge com aquest no seran mai del tipus de les que et trobaries si anessis, diguem, a la india. Tokyo no deixa de ser una metròpoli cosmopolita en tots els sentits, i si no Barcelona que es petiteta i a vegades una mica pagerola, si que Nova york per exemple en te moltes similituds.
La diferencia esta en els detalls. Metro en tenen moltes ciutats, pero per molt que viatgis no trobaras una gentada portant unes masqueretes de cirurgià per evitar els bacils de qui t’esta respirant a pocs centimetres de l’orella. O gent perfectament arrenglerada subjectada a les anelles del sostre dormint de peu després d’una dura jornada laboral. Si, dormint de peu, tots perfectament alineats amb el cap cot cap a la finestra, balancejant-se harmonicament al vall de les corbes del convoy i desvetllant-se magicament quan anuncien la seva parada. I la gent, ingents quantitats de persones literalment embotides. Jo que vinc de girona encara ara m’entra un atac de panic quan, a Barcelona, em trobo que arriba la meva parada i m’he situat sense pensar-hi just enganxat a la banda contraria de la porta que s’obrira. Aixo si et passa al metro de tokyo arribes a pensar que et quedaras per sempre mes atrapat en aquell vago davant la muralla humana donant voltes i voltes a la linea fins que algu s’adoni que un jove blanc s’ha quedat momificat en un raconet amb la cara glaçada de panic.
Pero no aixo no passa, ni per sortit ni per entrar. Si algu s’imaginaria que els japonesos, cuna de la educacio i el respecte, es van fent reverencies per deixar-se passar primer quan s’obren les portes van molt equivocats. Tu veus que la gent s’ha alineat davant les marques del terra que senyalen que la portes un cop arribi el tren es situaran alla. No vols cridar la l’atencio i et poses a la cua. Arriba i veus que no hi cap ni una anima més. S’obren les portes i practicament no baixa ningu. Llavors comença la estampida. Davant meu la fila es va introduït lentament a força dempenyer amb les dues mans, ni perdo ni hosties, cap a dins que segur que hi cabem tots. I si, entro jo practicament en volandes sense quasi ni tocar amb els peus a terra portat per la marabunta i al cap de pocs segons es tanquen les portes i arranca cap a la següent estacio. Una bona cosa es que llavors no cal que t’agafis enlloc, seria del tot impossible que perdessis l’equilibri a no ser que rebentessin les parets, i suposo que aixo ja ho deuen tenir pensat.
I no puc deixar d’anomenar en Tatsuo, el meu guia personal des de mitjans de la meva estada. Les circumstancies en les que ens varem coneixer son irrellevants, per obvies. Jo li vaig demanar d’anar a un teppanyaki, que son aquells restaurants on el cuiner fa malabarismes amb els ganivets sobre una planxa just davant el teu nas. Ell pero em va dir d’anar a un ekonomatu, o una cosa semblant. Per algu a qui li agrada la cuina va ser, ara en perspectiva, la proposta mes bona que em podia fer. Aquests restaurants son molt populars es veu no nomes per els preus economics sino perque hi pots menjar el famos monja, un saltejat de brots de soja amb tonyina i no se que mes que a l’estona de coure-ho es torna com una pasteta que es recull de la planxa amb una cullereta. Pero la gracia no esta en el menjar, sino en el fet que que cada taula te al ben mig una gran planxa d’alumini on la gent s’hi va fregint les seves coses. Tu demanes carn, peix, verduretes i el que faci falta i t’ho vas fent ajudat de les rascletes i unes bones dosis d’habilitat per tal de no tirar un tros de xampinyo a la taula del costat en plena euforia culinaria. M’ho vaig passar la mar de be, una mica de cebeta per aqui, un rajolinet d’aquesta salseta i et voila cap al bol dels comensals. Podeu agafar una mica la idea si mireu la instantania que immortalitza el moment. Sayonara tokyu i fins aviat!