Esmorzant

L’altre dia i per aquelles circumstàncies que provoquen les casualitats vaig llegir un text que em va impactar. Soc d’aquelles persones que quan esmorzen així com quan estan asseguts a la tassa del vàter necessiten distreure la mirada amb qualsevol cosa que es pugui llegir. I si tens les torrades calentes i sents com fugen per segons les vitamines del teu suc de taronja rapinyes qualsevol cosa per llançar-te amb el ritual, ni que sigui el suplement ‘estilos de vida’ de La Vanguardia. Passant les pàgines amb apatia desganada patint (oju a la contradicció) per no trobar absolutament res on fixar els ulls, vaig ensopegar amb un article sobre personatges de les noves sèries de televisió. Era bàsicament un assaig sobre els perfils psicològics del Dr Gregory House, Dexter Morgan i Gil Grissom i que descreia per que ens semblaven tan fascinants. Explicava que la seva raresa aparent venia donada per el seu individualisme, que es contraposava amb el que entenem com a societat col•lectivista d’on, en general, sorgeixen totes les generacions que ens precedeixen. El que s’ha de fer, el que està bé i no està bé ens ve marcat principalment pels valors que ens van inculcar els qui ens envoltaven quan no teníem capacitat per decidir, i partir d’aquí, sortir-se de la norma es trobarà probablement amb la desaprovació de la resta. Aquesta és precisament la lluita que es troben moltes persones quan, al seguir els dictats del que tenen més a dins, veuen confrontades les seves aspiracions amb opinions que no deixen de reflectir les pors i misèries que tots portem a dins, i que ens aconsellen pensant que ho fan pel nostre bé. Fins no fa gaire seguir la norma era tan habitual que el comentari ‘vas a la teva’ havia forçosament de fer-te sentir culpable (Ivan aquesta va per tu). El que ens trobem ara es un canvi de paradigma on el fet individualista no només està més acceptat sinó que és el se suposa que s’ha de fer. Això s’ha de dir tendeix molt més a una qüestió d’imatge gràcies a la publicitat que no en la llibertat de decidir el camí a al vida que un tria, quan no només no està acceptat des de fora sinó que encara ens fa, a alguns, una por terrible seguir. I no parlo només de què li agradaria fer a un, sinó també per exemple del fet de tenir parella quan arribes a una certa edat, encara que plantar-se no sigui ni de bon tros la millor opció que aspiràvem tenir, només per deixar de sentir-nos sols i mostrar que som tan normals com la resta. Arribar a acceptar-se com a diferent, diu l’article, comporta tenir una autoestima a proba de bombes i capacitat d’exposar-se a les crítiques fins al punt que no només no ens fereixin, sinó que ens ajudin a millorar com a persones i a comprendre els sentiments dels que ens envolten i, en especial, les seves pors. Quasi res.