dimarts, 30 d’octubre de 2007

Una nova amiga

Avui he fet una nova amiga. Em trobava en una terrassa molt ampla instal•lada a la part superior del gran edifici firal de Lille, just a l’altra banda de les amplies vidrieres que donen al saló de banquets. Bufava un vent d’hivern, glaçat i violent que et treia la sensibilitat de la cara només que el paressis una estona. Hi havia unes cadires de plàstic voluminoses distribuïdes a mode de chill-out sobre el parquet de llargues fustes foscament varnissades i lleugerament separades com les d’un vaixell antic. Tot al voltant i caòticament distribuïdes hi havien unes lámpares cúbiques de plàstic gruixut, just com la que em van regalar el dia del meu aniversari. Estava clar que els millors dies per estar en aquella terrassa ja havien passat, i nomes el meu impertinent vici de fumar-me el cafè m’havien forçat a acabar-me de mala gana els triangles de salmó amb mantega i aventurar-me en aquell gèlid seient.
Va ser tan bon punt vaig creuar al pas que m’obrien les portes de vidre i penetrava aquella dura intempèrie que es va formar un clariana que il•luminava un raconet amb cadires. Allà, assegut immòbil i amb la mirada perduda, hi havia un senyor ja bastant gran assegut amb les mans sobre les cuixes. Anava mudat, vestit amb una sòbria americana de pana i unes sabates de pell amb els típics relleus de serra a la puntera. Em vaig asseure al costat glopejant amb insistència el cafè del que la calor fugia a cada instant que passava mentre gaudia d’aquells rajos furtius que s’escolaven cap a nosaltres. Va ser curiós que fos ell qui m’advertís dels mals del tabac tot encetant una conversa, ell que tenia les dents molt marronoses i mai portades a un ordre. Segurament sabia del que parlava. Era un home molt agradable, amb la parla pausada i segura de qui ja està de tornada i un fil de veu de qui no vol usar mes força per res del que no fos estrictament necessari. Crec que en aquests temps on les primeres fredors et porten la melancolia dels càlids dies d’estiu que han passat tan ràpid i tardaràs tant de temps a tornar a gaudir fan que parlis de res i tot una mica, et fas companyia planyin-te dels temps que t’esperen.
Al cap d’una estona el capritxós viatge dels immensos núvols que ens voleiaven van tapar la única font de calor i el seu cos vell i agitat van semblar dir-li que ja n’hi havia prou i va despedir-se. Va ser just en aquell moment quan va aparèixer la meva nova amiga.
Va ser abaixar el cap i veure-la postrada sobre la meva cuixa. Semblava desorientada la pobra. No era del tipus que estic acostumat a veure per casa, suposo que els francesos tan especials com son segur que també es vanaglorien de tenir els seus propis tipus de mosques. Aquesta però tot i les circumstancies de qui sap que fa els darrers vols en un clima que la condemna la he trobat còmoda reposant una estona sobre la meva cama. M’he l’estava mirant fixament quan m’ha saludat amb un ràpid fregament de les potetes davanteres, com alabant la qualitat del teixit dels meus pantalons. Estava relaxada, no com les mosques que et trobes a l’estiu que saben que una ma furtiva intentarà esbategar-li una plantofada en qualsevol moment. Mirava fixament cap a l’horitzó, com plantejant-se tranquil•lament quin lloc triaria per reposar per sempre i definitivament de les aventures de la seva curta vida. Estava tan concentrada que la veritat, no he gosat destorbar-la.

dilluns, 22 d’octubre de 2007

Ja es hivern a Lille

Com he pogut fer això. Assegut a la meva taula anònima al mig del bar he aixecat discretament la natja dreta per expulsar una ventositat que em punyia just en l’instant que la música es parava i emmudia la parròquia sencera. Quina vergonya. Escolto les converses en la calma tensa que m’envolta, ells com que normalment sempre parlen baixet no els ha costat gens adaptar-se ràpidament a la nova volumetria però jo, pobre de mi, he vist consternat com en l’instant que prens la decisió, i apretes l’esfínter amb la força mínima necessària per no fer trontollar la cadira, ja no hi ha marxa enrere, el procés es imparable. I he tingut aquest mal pensament nomes un maleït instant abans del moment desgraciat que s’acabava la cua de cançons. Miro de reüll absolutament tots els caps del bar per veure si s’han girat cap a mi mentres em pregunto indignat per que ja no hi ha el maleït fil musical que no s’acabava mai, esta clar que un bar resclosit de fusta gastada per tot arreu i fetor a cervesa vella que emanen tot i cada un dels seus racons es pot convertir en un bar que mola nomes endollant un portàtil a la megafonia del local. Però clar, la puta musica es pot acabar si ets tan estúpidament francès per no conèixer la paraula, RAN-DOM. Humiliació, sento riures a la taula del costat. M’han pujat tots els colors a la cara, ho noto, i em quedo petrificat, l’honor enfonsat, sense valor per confirmar que soc el destí de la seva mes que justificada burla. Ho faig, em giro subtilment superant una força interna sobrehumana que ho vol impedir. Els miro, no estan rient de mi!, ningú se n’ha adonat. He de canviar aquest maleït costum.