dilluns, 28 de gener del 2008

Tokyo blues


Be doncs ja soc a tokyio, la metrópoli urbana mes gran en la que mai he posat els peus. Un cop hi ets, localitzat en el carrer concret on es situa el meu hotel en una punta del bullicios barri de Roppongi, no sembla la cosa tan espectacular. Si que crida la atencio que just davant la meva finestra hi hagi una colosal via rapida de dos pisos sustentada per poderosos pilars de formigo, pero pel que veig nomes em sorpren a mi, aquí la gent la ignora com si haguessin conviscut tota la vida amb aquest murmuri d’anar i venir vehicles a tothora. A sota la vida segueix tal qual com a qualsevol altre lloc. Nomes necessites tombar el primer carrer que trobis i descubreixes carrerons estrets, sense transit i practicament nomes iluminats per una munio incessant de petits restaurants amagats sota una boira de vapor que no se don surt, com si em trobes de sobte en un fotograma Blade runner.
La veritat es que per molt que hagi viatjat jo no seria mai un bon candidat per escriure guies de viatges, d’aquelles que descobreixen els llocs mes inhospits fins hi tot per a la gent del propi lloc. Jo, ho reconec, soc una mica cagat per aquestes coses. Tinc gana, trenco aleatoriament pels carrerons on hi veig mes vida sense perdre mai la referencia de la mega autopista urbana, nomes em faltaria no saber tornar a l’hotel. La majoria dels locals tenen la carta nomes en japones, una reguitxell de simbols inteligibles dibuixats de dalt a baix i Les vidrieres son totes glassejades i no veus que hi passa a dins. Tan pot ser un restaurant com una casa de cites, i potser al no parlar japones no hi soc ni benvingut. Tinc gana i no m’atreveixo a entrar enlloc.
Finalment i de sobte em trobo davant d’un carrer de tres carrils que ja tenia localitzat del google maps hibrido. Abans de sortir se m’ha ocorregut fer una extensiva busqueda al google sobre els restaurants de la zona i tot i trobarne cententars, m’he adonat que em seria impossible memoritzarne la ruta. Nomes un m’ha semblat que el podria trobar. Talla el carrer dels tres carrils i es el primer paralel a l’autopista. Em giro i mel trobo davant dels morros, mira que bo que soc. De fora es sobri i elegant, una paret de fusta clara amb unes petites lletres metaliques en relleu, en front, una taula amb una carta en japones i una ampolla de vi elegantment exposada a sobre dun pedestal inclinat. Els vidres glassejats, la porta tancada no se que hi deu passar a dins. Tinc por, pero tambe tinc gana. Faig el cor fort baixo els escalons i estiro la ma per correr la porta. Just en fer el moviment la porta s’obre de sobte davant dels meus morros. Un jove cambrer em diu alguna cosa somrient i em fa una reverencia, em sembla que m’ha dit benvingut i m’indica que passi. Em sembla que hi menjare be aqui.