Mati a tallers

Sempre que un amic em pregunta sincerament com estic, i vull dir no com a mera formalitat sinó que vol saber en quin moment emocional em troba, em sorprenc a mi mateix perquè dono, a mercè dels avatars del temps, dos tipus de respostes.
Una es ‘mira na fent’ que es una expressió heretada de la meva condició de gironí adoptat. Allà però te un matís bastant diferent del que jo li dono. Això es diu constantment per aquelles terres quan et trobes algu amb qui tens la suficient coneixença per aturar-te al carrer o alla on el trobis i establir-hi una minima conversa. Altrament el que hom fa es limitarse a un encorbament de celles mentre exhales el famos ‘ei’, seguint el teu cami sense aturar-te. Aixo es de tot normal. En poblacions de ciutadania magre, en quantitat i esperit, un acaba fart de veure sempre les mateixes persones que, tot i saber que existeixen, no hi tens cap mena de relacio que justifiqui una conversa. Per tant dius ei complint amb la formalitat i t’allunyes lamentant la teva mala sort d’encreuar-te sempre amb les persones equivocades. El na fent no es tan diferent de l’ei, implicant unicament que t’has hagut d’aturar per no ser considerat un ranci maleducat pero que, en el fons, no teniu gaires coses a dir-vos. Jo en canvi li dono tot el seu valor literal quan l’expresso i marca clarament una diferencia amb la meva segona habitual resposta, ‘doncs molt be’.
La diferencia entre les dues la marca un matis existencial que hauria de passar per ser una de les coses mes importants a la vida d’una persona. La il.lusio. Quant la tens notes que hi ha una flama que crema a dins teu i que et dona una força estranya per afrontar tots i cada un dels teus reptes diaris d’una manera especialment positiva. Quan no la tens sents una buidor que cou pero no crema, una especie de desorientacio momentania, que si mai permets que s’allargui massa es converteix en apatia, primer, i en el pitjor dels casos, depressió.
Per mi com per moltes persones viatjar te un component il•lusionant de primer ordre. La sensacio d’estar en un lloc estrany on cada pas pot ser un nou repte et fan sentir al mig d’una gran aventura, on un n’es l’heroi protagonista. Demanar una direccio, comprar un bitllet de metro i mil coses per l’estil passen de ser tedioses rutines a casa per convertir-se en proeses limitades a l’abast dels mes valents. Et fan sentir viu i t’encenen aquesta flama que et dona forces, ganes de lluitar i il•lusió. Una de les il•lusions que em dona i potser de les que te mes força es paradoxalment la de tornar a casa meva, a la meva habitacio matinalment assoleiada del carrer tallers. Aqui sentat,just llevat i acompanyat del fumeig del cafe amb llet i la meva cigarreta soc realment feliç. El temps s’atura mentre escolto el ronrroneig que ve del carrer i llegeixo o escric amb una pau que rarament sento en cap altra cosa que faci. Somio despert, penso fugaçment en passions perdudes i anhelo les que estan per venir. Feliç, davant la meva finestra del carret tallers.

My Nippon Trip

Encara que sembli una incongruència que retorni al tema del meu últim viatge a Tokyo, em sembla que deixaré, aquí i per a la posteritat, un petit resum de les meves experiencies nipones.
He de dir que tot i les diferencies culturals que un pot experienciar en un viatge com aquest no seran mai del tipus de les que et trobaries si anessis, diguem, a la india. Tokyo no deixa de ser una metròpoli cosmopolita en tots els sentits, i si no Barcelona que es petiteta i a vegades una mica pagerola, si que Nova york per exemple en te moltes similituds.
La diferencia esta en els detalls. Metro en tenen moltes ciutats, pero per molt que viatgis no trobaras una gentada portant unes masqueretes de cirurgià per evitar els bacils de qui t’esta respirant a pocs centimetres de l’orella. O gent perfectament arrenglerada subjectada a les anelles del sostre dormint de peu després d’una dura jornada laboral. Si, dormint de peu, tots perfectament alineats amb el cap cot cap a la finestra, balancejant-se harmonicament al vall de les corbes del convoy i desvetllant-se magicament quan anuncien la seva parada. I la gent, ingents quantitats de persones literalment embotides. Jo que vinc de girona encara ara m’entra un atac de panic quan, a Barcelona, em trobo que arriba la meva parada i m’he situat sense pensar-hi just enganxat a la banda contraria de la porta que s’obrira. Aixo si et passa al metro de tokyo arribes a pensar que et quedaras per sempre mes atrapat en aquell vago davant la muralla humana donant voltes i voltes a la linea fins que algu s’adoni que un jove blanc s’ha quedat momificat en un raconet amb la cara glaçada de panic.
Pero no aixo no passa, ni per sortit ni per entrar. Si algu s’imaginaria que els japonesos, cuna de la educacio i el respecte, es van fent reverencies per deixar-se passar primer quan s’obren les portes van molt equivocats. Tu veus que la gent s’ha alineat davant les marques del terra que senyalen que la portes un cop arribi el tren es situaran alla. No vols cridar la l’atencio i et poses a la cua. Arriba i veus que no hi cap ni una anima més. S’obren les portes i practicament no baixa ningu. Llavors comença la estampida. Davant meu la fila es va introduït lentament a força dempenyer amb les dues mans, ni perdo ni hosties, cap a dins que segur que hi cabem tots. I si, entro jo practicament en volandes sense quasi ni tocar amb els peus a terra portat per la marabunta i al cap de pocs segons es tanquen les portes i arranca cap a la següent estacio. Una bona cosa es que llavors no cal que t’agafis enlloc, seria del tot impossible que perdessis l’equilibri a no ser que rebentessin les parets, i suposo que aixo ja ho deuen tenir pensat.
I no puc deixar d’anomenar en Tatsuo, el meu guia personal des de mitjans de la meva estada. Les circumstancies en les que ens varem coneixer son irrellevants, per obvies. Jo li vaig demanar d’anar a un teppanyaki, que son aquells restaurants on el cuiner fa malabarismes amb els ganivets sobre una planxa just davant el teu nas. Ell pero em va dir d’anar a un ekonomatu, o una cosa semblant. Per algu a qui li agrada la cuina va ser, ara en perspectiva, la proposta mes bona que em podia fer. Aquests restaurants son molt populars es veu no nomes per els preus economics sino perque hi pots menjar el famos monja, un saltejat de brots de soja amb tonyina i no se que mes que a l’estona de coure-ho es torna com una pasteta que es recull de la planxa amb una cullereta. Pero la gracia no esta en el menjar, sino en el fet que que cada taula te al ben mig una gran planxa d’alumini on la gent s’hi va fregint les seves coses. Tu demanes carn, peix, verduretes i el que faci falta i t’ho vas fent ajudat de les rascletes i unes bones dosis d’habilitat per tal de no tirar un tros de xampinyo a la taula del costat en plena euforia culinaria. M’ho vaig passar la mar de be, una mica de cebeta per aqui, un rajolinet d’aquesta salseta i et voila cap al bol dels comensals. Podeu agafar una mica la idea si mireu la instantania que immortalitza el moment. Sayonara tokyu i fins aviat!

Verbier, y tornada a casa

Ja torno a ser de volta a bcn despres duna setmaneta de vacances a Verbier, Suissa. Com cada any i amb aquest ja fan tres ens n’anem a esquiar als Alps seguint una recepta senzilla pero insuperable: esqui de primera hora fins que tanquen sense trepitjar practicament les pistes, aixo es, baixant per on et dona la gana sortejant arbres, rierols i algun que altre barranquillo. Seguidament catan (el famos joc de taula d’intercanvis de materies primeres), birres, porros en dosis exagerades al costat de la llar de foc i, quan entra la gana cap a les nou del vespre, algu em desperta del sofa on he caigut fulminat d’alcohol i cansament per si tindre la amabilitat de despertar-me per asseure’m a taula. I aixi mes o menys cada dia, que vindria ser el meu ideal d’unes vacances perfectes. Aixo que jo sempre m’havia considerat un playero de mena i no podia pensar en res mes ideal que estar tot el dia estirat a la sorra envoltat del meu kit basic de nevera amb birres, musica, el diari i un bon llibre, tot embutxat a la meva immensa motxila militar. Pero com que els dos ultims estius han estat, per diverses circumstancies, una mica desassosegats, em sembla que li he començat a agafar tirria a aquesta rutina d’agost. Ara no en tinc cap dubte que les meves vacances ideals les faria a l’hivern, quan tothom es maleix els ossos per lo lluny que es troba l’estiu, per lo molt que odien el nadal, per les cues per pagar a les rebaixes i perque no suporten el fred. Jo agafo l’avio em planto en una cabaneta de fusta envoltada d’arbres nevats i que m’hi treguin. Realment gaudeixo esquiant per la barreja d’esforç fisic, bellesa visual i les dosis d’adrenalina quan t’adones que t’has fotut per algun lloc del que et costara ensortirten sense arriscar la teva integritat fisica. Be de fet des del moment que t’adones on t’has posat la teva integritat ja perilla i aqui comença el joc d’habilitat, i serenitat per tal d’ensortirten sa i estalvi. De tot s’apren i no prenem riscos inutils, pero la meva caiguda d’esquena al buit d’un barranc el primer dia de la setmana es una aquelles experiencies que no se t’obliden. Aquesta vegada vaig tenir sort, nomes eren 4 metres i vaig caure sobre un tou de neu verge. Ni em van saltar els esquis. Una altra cosa es el pobre manel, a qui podeu veure en aquest video, que em va veure caure i es va pensar per un moment que havia caigut 50 metres. Se que no s’ha de fer patir els amics i per tant per compensarlo el vaig deixar guanyar al catan la resta de la setmana, ell cofoi per recuperar l’autoestima perduda a les pistes i jo feliç perque t’adones que la vida es un regal i que no hi ha res millor que compartir-la amb les persones que estimes.