Vergonyosament no he escrit res al blog des de fa molt dies, i em sembla que ja comença a tocar un informe sobre l’estat de la nació. Curiós per cert que sentís aquest estiu que algú s’havia sentit molest per comentar-li que a través del blog seria la millor manera de saber de mi. Doncs em reafirmo. El que escric aquí només ho podria explicar al cap de com a mínim 10 cerveses, quan un es deixa anar i passa a les coses que mes voltes et donen al cap. Ara només en porto una pero en la intimitat del meu escritori un es deixa anar més facilment.
Tenia unes ganes immenses de tornar a casa, a la costa brava, a la tranquilitat de sant sadurni, a trobar un altre cop a totes les persones que m’estimen i em fan riure, que em coneixen com si m’haguessin parit i m’accepten per lo bo i lo dolent, naturalment amb alguna bronca normalment merescuda entre mig. Quan coneixes gent nova i comences a agafar confiança a vegades et penses que et coneixen millor del que és realment, i algun dia dius o fas alguna cosa que seria la mar d’entenible per no ser la primera vegada i que a als nous els sobta de sonbremanera. No parlo de pets ni rots, només falta estar amb mi mitja horeta per adonar-se que soc un desaprensiu maleducat, si no de comentaris sobre el que a un el preocupa que poden distorsionar terriblement la idea que un s’havia fet de mi. Pero que hi farem, jo soc així i amb el temps tothom acaba coneixent les alegries, i també les miseries.
Dels alemanys, curiosament, no n’havia parlat mai mentre que són sense cap mena de dubte la font més important de curiositats i anecdotes del que representa venir a viure aquí a Berlin. I aixó que només soc un principiant que no parla la llengua i que només es pot guiar per paraules mal traduides i expressions guturals, de les que son uns experts i en tenen un ampli ventall. Recrimar els encanta. Tenen a dintre una especie de mala llet latent per haver de seguir vulguin o no totes les normes que regeixen les seves vides que a la que veuen que algú, per estupidament trivial que sigui la situació saltar-se’n una, et salten a la jugular. I pobre de tu que diguis ‘sorry’ en lloc de ‘entschuldigen ‘ o com se digui que la bronca es multiplica per deu, la seva nul.la tolerancia es torna en la mes brutal indignacio si a sobre mostres que ets de fora.
Per exemple al semafor. Esta en vermell per ells, i per tu, pero per alguna raó que desconec tarden a canviar una eternitat pel que et quedes, tu i els altres, parat una estoneta expectant el canvi que no arriba mai. Al cap del que creus una espera absurda veus que estas fent l’imbecil i tires endavant, si el carrer es prou estret no hi ha d’haver cap problema en arribar a l’altre banda encara que a ells, per aquelles lleis murphianes, sels posi verd en aquell precís instant. Doncs si aixó passa, que passa casi sempre, un no hauria de patir perque sap que tu ja quasi arribes i ells els costa arrancar de ben parats com estan. Doncs no. Com que han vist que tu has passat en vermell premem l’accelerador com uns posseits i pretenen si no embestirte, tirarte a terra per donarte una bona lliço. I a l’altra banda amb el cor en un puny per guanyar uns pocs segons dels meus moments de lleure.
Ah, i que no truquen mai més després de coneixer’ls. Comences una nit tonta el un local tontu una conversa amb algu que no havies vist mai. Això ja de per si es tot una aventura perque si no parles alemany els costa una barbaritat mantenir un minim dialeg sense que es cansin. Llavors rius una estoneta i en un moment donat et demanen el telefon, i tu, ple de joia, penses mira ja he lligat o he fet una amistat , depenent del cas i el sexe de la persona. Doncs oblidat de l’ocellet. No se per que cony tel demanen perque mai, mai, sels ocurrira trucarte o contestar-te els teus missatges. Es com una obra de caritat o deferncia que tenen per dirte que han gaudit de la conversa, pero oblida’t que vagi mes enllà.
Tot i aixó les coses bones superen, de llarg les dolentes i em trobo molt a gust. Vaig a tot arreu amb bicleta menys quan vaig massa begut o estic massa cansat per tornar de Kreuzberg a casa. La processó per anar a buscar la bici un diumenge a la tarda s’ha tornat una tradició que em costarà perdre. La tranquilitat es una meravella, a anys llum del soroll i els histerismes de barcelona. De fet alguna vegada que he tingut una visita he comprovat com els pobres arroseguen el neguit que els comporta viure allà baix i porten un estrés a sobre que ja em sembla ja desconegut, i que m’altera com una clatellada. Calma siusplau, que estem a berlin.

Qualsevol dia pot sortir el sol

Com mes surto a les nits, sigui per la farra del segle fins a les 11 del matí com per unes cerveses tontes que em porten al llit a dos quarts de tres abans que ni m’en adoni, menys sentit li trobo a tot plegat. Es irónic com ja havia arribat a aquesta mateixa conclusió farà ara cosa d’un any, quan abans que ni podés plantejar-me una altra entre les mil anteriors nits d’alcohol i sexe, agafava la moto i fugia a l’Empordà. El que m’estirava endarrera abans de pendre la decisio era sempre el mateix. Una falsa percepció de que avui serà una gran nit, la millor que mai hagi viscut, la jornada de la meva vida. Pero llavors ja començava a coneixer-me prou i unes hores abans de plegar de la feina per començar el cap de setmana forajitava aquells pensaments planificant la meva fugida cap al nord, lluitant contra qualsevol deliri il.lusiri sobre les maravelloses coses que em podrien passar si passava una altra nit boja a Barcelona.
Ho feia contracor, l’oposat al que havien estat les meves rutines durant tants anys i amb una sensació,com era habitual, que marxant deixava escapar una altra oportunitat per aconseguir allò que portava tota la vida perseguint.
Pujava a la moto carregat fins a dalt amb tot el que podia traginar i donava gas fins arribar al meu desti només entreringut amb els meus pensaments, reflexions intenses i aleatories com les que tens quan nades durant estona a la piscina, les que et porten a fixar-te en qüestions invisibles als ulls del tediós i rutinari ritme de cada dia.
Un cop arribat, apagava l’estrepit que m’havia fet companyia durant tanta estona i em saludaven, omnipresents, els ocells que sembla que m’esperin a l’arbre de la plaça.
La tranquilitat i serenor del lloc es indescriptible, els tambors que ressonen cada dia deixen de bramar, obro la porta i em sento segur, finalment en pau.
Aquí a Berlin he tardat a adonarmen que em falta el meu refugi que he deixat a l’Empordà.
Avui però després de bastantes jornades ha sortit el sol, i afegit a un dinar fantàstic a casa al guillem, tot i la seva anyorada absència, he gaudit un altre cop del dia, tranquil, escoltant el batiscafo amb impercebtibles llàgrimes als ulls i amb el confort de la bona companyia. No tinc histories per explicar, només sensacions, pensaments que em reconforten i que em confirmen que tal i com desesperadament desitjava, per fi torno a créixer. Ja veurem a on ens porta tot plegat.

No fa gaire vaig llegir un article en un diari que parlava sobre els mals d’inundar a la quitxalla amb mil activitats extraescolars de manera que no tenien temps ni d’avorrir-se. L’avorriment, deia, es una màgica guspira d’on neix la imaginació i que ens mostra el camí per descobrir les coses que mes ens fan gaudir. I es curiós perque jo tinc clar que no només li passa als mes petits. La necessitat de fer coses, de no estar mai parat es una força saccejadora que no et deixa tranquil fins que poses el cul fora de casa i fas qualsevol cosa per sentir-te ocupat, per transformar aquesta lletja sensació que no fas res de profit i que sempre hi ha, allà fora, alguna cosa que es mou i que tu, miserable ignorant, t’estas perdent.
Recordo per exemple com em va canviar la vida la moto que vaig comprar quant portava pocs anys a Barcelona i que em va permetre multiplicar les activitats que feia quan sortia de la feina, de manera que sempre que era a un lloc ja tenia clara la següent parada i la següent de la següent fins llançar-me entrada la nit esgotat al meu llitet de tallers.
Un dels simptomes d’aquesta dèria estava en els llibres. No llegia mai perque mai trobava el moment, i envejava aquells que em deien que ells ho feien quan anaven a dormir. Pobre de mi, quan em posava sota els llençols els ulls em tardaven dos segons a caure morts sobre la mitja pàgina que havia assolit i que era, de fet, la mateixa del dia anterior que lamentablement ja havia oblidat per complet.
Aquest setmana pintava d’allo mes be amb els quatre dies de festa de final de modul, i que volia aprofitar per sortir als dos clubs mes famosos de berlin on encara, pobre de mi, no he posat els peus. Al Berhain hi vaig intentar anar un cop fa cosa d’un mes amb en Guillem. Haviem begut una miqueta i ell, tot i que ja començava a zigzaguejar notoriament pel carrer, va suggerir que el deixes parlar a la porta. “jo parlo l’idioma”. Cagada pastoret. Essent un dels llocs mes famosos d’Europa per les seves sessions de música electrónica no s’estan per romanços i ja des de la cua es veia com no deixaven entrar a un bon percentatge dels pelegrins que havien fet, submisos i ordenats, els vint minuts de cua a al entrada. “ hoy no”, o alguna cosa per l’estil, no calen idiomes per entendre el veredicte d’un gorila de discoteca. I putada per que per arribar-hi has hagut d’agafar un taxi expressament per caure en aquesta immensa nau industrial que està al mig del no res. Pero nosaltres som llestos i diem, be balbucejem, tornem a fer la cua i tornem a probar. Fantastic, a pocs metres dels veredicte mitja hora més tard veiem el canvi de torn a la porta i el bretol que no ens havia deixat passar desapareix. Arriba el moment final i li demano al guillem que es posi darrera meu, jo vaig neixer en una cua de discoteca i se el que s’ha de fer. Mirada de peluix al musculós guardià quan ens toca, no necessita pensar, es la seva feina. Senyala amb la punta del dit cap una direccio, el fatidic “ pa un lao”, i fes-te fotre una altra vegada.
EL colmo de la història passa quan al cap de dues hores un colega em truca quan ja havia deixat en guillem de cami a dormir la mona i em diu si anem al Berhain. Li explico el que ha passat. Tranqui a aquesta hora no hi ha problema. I uns collons. 5 del matí i avui no hi ha lloc per tu. Em van agafar el numero esta mes clar que l’aigua.
Total que aquesta setmana ho volia tornar a intentar, es definitivament inacceptable que visqui un any en aquesta ciutat i no pugui dir que he estat en aquest lloc, el tipic modernillo medio de barna em pendria per un farsant i per aqui no hi passo. Pero va i agafo una calipandria de les bones i a casa tot el dia estornudant els mocs per les quatre parets. I oh la la m’adono que m’estic aborrint i això, de sobte, em fa sentir feliç. Faig migdiades, arreglo un endoll, escric al blog, penso en el que estic visquent, i em sento com un nen amb sabates noves. Hi ha un moment per tot i tot, al seu moment. I avui es dissabte, porto 3 dies tancat a casa i el que ara toca es fotre el camp d’una puta vegada. Beneïdes contradiccions.

ISS (individual study session)

Curiositats de la vida o potser per aquesta manera de ser que tenen els alemanys avui tinc un dia ‘d’estudi invidividual’ després de tota una setmana de festa, el que vol dir que no tinc classe i que puc fer el que em doni la gana. Mentalment ja he ordenat una serie de coses que m’ agradaria aconseguir i que, em temo, no completaré ni per casualitat. Primer es lo primer pel que hauré de llegir un parell de capitols de llibre, fer uns exercisis de finances corporatives i llegir un cas d’estrategia. Calculo que aproximadement em portarà 3 horetes, ben bones. Llavors, o pel mig, els exercicis del genoll. El cabrit no m’he deixat de fer mal des de fa ja massa temps i per tant anar a correr per suar la cansalada no m’ho puc ni plantejar. I ho necessito. Ahir em vaig anar a tallar els cabells i com sempre que hi vaig faig un cosa que, encara que ningú s’ho cregui, faig molt rarament: enmirallar-me una bona estona. Es graciós que només em fixi en ‘l’estat de la nació’, o sigui nivell arruguil, evolució de l’alopecia i index de massa facial quan em sento perque em tallin els cabells. Els dos primers evolucionen amb normalitat, o sigui que no sembla que es moguin gaire. L’ultim ha fet saltar la alarma: he vist un diferencial de papada que es comença a despenjar. Horreur dels horreurs. Necessito suar ja. La piscina es la unica alternativa que em queda i per tant buscar-ne una per anar-hi a aquesta tarda a saltat a la segona prioritat del dia. Porto massa temps sense fer res que no sigui anar amb bicicleta i pujar escales, moltes. Es curiós adonar-se que els ascensors brillen per la seva absencia en aquesta banda del mur i literalment no tinc cap amistat que en tingui un a casa.
Passar la aspiraradora tampoc estaria malament en algun moment del dia. Amb el sol que ha estat fent a berlin les ultimes setmanes em passo el dia amb la finestra oberta i s’em emplena el pis de merda. Fumar tabac de liar tampoc ajuda gaire, em sembla que podria fer-me’n uns quants nomes de recollir les virutes que fugen quan faig la ultima enroltllada i que ara reposen a sota del meu escritori. Gracies troya pels 10 paquets de golden virgina que evitaran que em trobi agenollat a terra desesperat qualsevol mati de les proximes setmanes.
I entre tasca i tasca també hauré de posar en oli les anxoves que ahir vaig treure del pot després de mesos d’espera i que ahir al vespre vaig estar netejant, una per una durant més de mitja hora. Em va encantar adonar-me que torno a tenir paciencia per gaudir de tasques tan mundanes i repetitives, pensant com havia tingut aquests mateixos filets a les meves mans fa mes de sis mesos al pis de tallers, desant-los un a un al pot amb sal deprés de comprar-los a la boqueria i potser fins hi tot barrinant quan mels menjaria. El que esta clar que no sabia es els gaudiria aqui, tan i tan lluny del raval pero tan aprop dels meus millors records.

Setmana...santa?

Amb el deliri de tenir unes vacances decents després de tants mesos, aquests dies han estat un no parar fins al punt que he hagut d’adonarme que era l’ ultim dia i encara no m’havia assegut a escriure. Sembla mentida com, a priori, 10 dies seguits de festa sembla que hagin de durar una eternitat, per després adonar-s’he un que passen tant o més ràpid que un simple cap de setmana. Això em reforça en una idea que tinc clara des que vaig començar a ser un asidu de l’empordà: trobar-se al límit de l’ensopiment es la millor recepta per gaudir al màxim del que fas, per estúpida que sigui la tasca. I com de tothom es conegut a Berlin no falten activitats a fer, i més per algú com jo que té encara tantes coses per descobrir. Per tant tot i les mil coses que hem fet, jo i les visites que s’han passat aquests dies, em trobo en aquest assoleiat diumenge d’Abril cagant-me en tot per haver de tornar a l’escola demà.
M’ho prenc amb calma però, recollint totes les grans i petites coses que han anat succeint i que, com passa tot sovint, no valores fins el moment que més tard hi penses i et fan venir un somriure, o un sospir d’alguna cosa semblant a la felicitat.
Per exemple la barbacoa que varem fer sota un sol espatarrant el primer dissabte de la setmana. Aquesta ciutat, com abans havien estat Londres o Nova York, es un reclam per persones com ara jo que en algun moment es cansen de les seves rutines i busquen un lloc nou per establir-se. A part d’estar ple de gent jove, hi han molts inmigrants recents d’entre 20 i 30 anys que venen de tot arreu i que busquen una feina per establir-se, ni que sigui per una temporada. Un cop aquí t’adones com tothom més o menys coneix persones d’aquí i d’allà amb ganes de fer coses, ja que per definició canviar de ciutat vol dir haver de començar de nou en el que es refereix a amistats , i que et diran que si, encantats, si els proposes passar una tarda fent salsitxes i bebent vi i cervesa en un dels molts i immensos parcs de la ciutat. Va colaborar molt al bon rollo general l’ampolla de vi de 3 litres que va portar el Jerome, que era no cal dir espectacular. Gracies Tanit i ricard per la targetera que m’heu regalat, m’encanta. Son la pera, deu ser la quarta que em compren i que reposen tan bon punt observen que he arruinat a base d’un us intens la anterior, sabent que soc massa garrepa per adquirir-ne una jo mateix encara que desesperadament la necessiti.
Divendres va ser espectacular també. Jo havia sentit parlar gracies a la meva guia d’un club on la gent es desenfrena, o millor dit va a desefrenarse i que hi passa de tot, entre tothom. El kit-kat club (www.kitkatclub.org). L’article es deia ‘el hedonismo de vuelta a Berlin’ i representa que en nits seleccionades la gent apart de consumir tot el que us podeu imaginar vol compartir ànima, i cos, amb qui mes li doni la gana. Aquest dia pero no funcionava la festa en si pero sí que vaig poder alucinar, i comprendre més, la fama sobre el que hi passa en aquesta ciutat.
Gent des de 20 fins a 50, o més, completament en un altre planeta per molt que el sol ja s’hagués llevat a fora. Em vaig imaginar com un senyor que feia temps havia deixat la seva joventut enrera atrapat radera un mur de prohibicions, gaudia de tot allo que se li havia negat quan ell ho desitjava, només es viu una vegada.
La resta de la nit, o del dia, la deso en la meva confidencia, encara que amb un mig somriure als llavis mentre escric aquestes paraules.
PS: pels qui ho recordin dels dies a la Salle, ‘Sr. Vostè! Aquesta mitja rialleta ja la pot fer sencera!’

koepenicker str berlin

Llegint Josep Pla un agafa pistonada per escriure. I no se per què. Mira que el trobo extremadament pedant, i a estones tan desorganitzat com excessiu com si un cop es va tornar popular, pogués escriure com li donés la gana i encara rebés els elogis de qui contempla un geni. Ximpleries. Pero bé, reconec que vas tirant i la atmòsfera absuradment senzilla que dibuixa captiva fins al punt que et sents com si fossis al seu costat, al segle passat i en el poble de mala mort que toqui.
Llegir era una de les coses que havia posposat indefinidement per exigencies del meu restringit temps lliure. Això si que ha estat una altra ximpleria. Ara ho veig i m’ en faig creus de com he pogut mortificarme fins a l’ extrem de postergar totes i cada una de les coses senzilles que m’ agraden i em fan sentir viu, ai, com ara sortir de nit. Ahir em vaig deixar portar per un grup que haviem ensopegat mentre feiem la darrera birra al Möbel Ölfe de Kotbusser Tor. Bé la darrera per ells, jo ja feia estona que havia decidit que per mi la nit seria llarga. Ara que no m’esperava tornar a les 1030 a casa, i tan panxo tu que els anys no passen per mi.
El lloc és exactament la imatge que un pot tenir del que és una autèntica nit berlinesa. M’agradaria posar l’ adressa pero, problema de quan et deixes portar, no m’en recordo.
Se que està a Kopenicker str, això si que ho recordo, i la aparença des de fora es una fàbrica urbana per molts anys desusada. Mare de deu quina festa però. Al que seria la planta baixa era un bar normal, suposo que completament il•legal pero amb tots els elements de local consolidat, barra, llums i gentada. No era la primera vegada que obrien aixo és ben segur. I despres el soterrani, previ pagament d’una irrisoria entrada de 3 euros. Baixo les escales i patapam, rellisco i gracies a deu que no em trenco el braç. Veig que he arribat lo suficientment entonat i per lo gastats que estaven els graons de fusta no el primer que la baixava. Molt fosc i una mica de fum, pero per deu quina música. Estava tan forta que quan tacostaves al dj podies notar com les vibracions feien ones a la teva pell com quan tires una pedreta en un bassal d’aigua tranquila. Brutal. I com no les cerveses a un euro. El que mes em va agradar tot i això és la gent que l’habitava. No eren d’una tribu concreta sino una barreja de mes o menys tot el que he vist fins ara a la nit berlinesa. Pelats, punkarres, joves en general i molt easy going. Rarament vaig parlar amb molta gent i per que negar-ho, això és el que més em va agradar. Els alemanys fins ara m’havien semblat en general bastant esquerps quan es tracta de sortir de nit. Casualitats de la vida bastant semblant a Barcelona on l’únic lloc on podia sortir sol i acabant fent-la petar amb algu era a l’Apolo. Em sembla que la música electrònica hi te alguna cosa a veure. No se, la gent està com molt més relaxada i veus a les cares que l’ unic que els importa es pasar-s’ho be, tancant els ulls i resseguint el beat electrònic amb el moviment del cap endavant i endarrera. I aixi passant la nit compartint tabac i cerveses. Amb aquest preus es fomenta la solidaritat suposo.
Tambe he millorat en l’ aspecte de les meves retirades, poden ser a qualsevol hora pero he aprés controlar el nivel de desfasament per tal de poder arribar a casa. El primer mes per exemple vaig agafar un tramvia quasevol, idiotament pensant que tots els camins porten a roma i m’hi vaig quedar completament adormit, abraçat a la meva bossa i estirant un dit per aguantar la bicicleta. M’hi vaig pasar 4 hores amunt i avall la línea. Quin desastre. En un momento donat suposo que algún altre passatger em devia avisar i jo d’un salt sorto a fora. Ja començava el dia en aquella desertica esplanada de les afores sota una intensa nevada. Que collons foto aquí em vaig dir. Torno a dintre un cop dona la volta i torno a caure dormit.
Ara pero ja no em passa. Ja he apres que es tan important triar la línea com mantenir a tota costa com a minim un ull obert. I avui ressaca i cap a una piscina que esta sobre el riu Spree. Qui diu que no aprofito els caps de setmana ara.
Per cert , Àngela i Bone, moltes felicitats!

La roda

Tot comença a rutllar finalment . Com vaig comentar a l’ultim escrit m’ havia estrressat una mica amb el master primer amb tot el tinglado de deixar la feina i venir fins a berlin i després amb la tormenta de feina que em va caure a sobre. He de dir que no ha sigut fàcil per varies raons. La primera es que feia massa temps que no feia servir el cervell al ritme que aquí necessites després d’anys de letargia d’oficina a la antiga feina. Després el tema de la novetat. Per mi la gran majoria d’assignatures eren perfectment desconegudes, com contabilitat, finances, microeconomia, control de costos i coses per l’estil i poder llegir tot el que requerien les classes i fer els treballs que t’assignen quasi diariament es va convertir en missió quasi impossible. Jo preguntava a la gent com ho portaven (be ho preguntava als bons, als que mes pregunten a classe i que veus que son la referencia a seguir) i em deien que anaven tirant força be, i fins hi tot que es pensaven que seria mes dur. Alló em queia com una totxana llançada sobre el dit petit del peu. Com carai s’ho feien. Jo no havia treballat tant a la meva vida i de fet ja bastant al principi vaig decidir que despres de llevar-me a les 7 i no parar fins les 11 del vespre s’em refotia tres cogombres que no hagués acabat la feina. Jo m’en anava a dormir. Després he obert els ulls i he vist que la immensa majoria dels que millor rendien no era la primera vegada que tocaven aquelles tecles. De fet alguns hi portaven bastants anys treballant-hi. Com carai prentenc jo arribar al seu nivell amb 2 mesos si em portaven tanta avantatge? Els mesos han anat passant i també els examens. Jo estic molt content de tot el que aprés, que crec que es moltissim amb el temps que porto pero quan van arribar em vaig neguitejar. Tal com al cole. Tal com a la universitat. Tindré bones notes? M’ en sortiré? I si suspenc? Ara em fa una mica gracia quan ho penso tot plegat. Al principi estava una mica decepcionat perque el meu objectiu de ser dels 5 primers de la classe no l’havia assolit. Pero clar, el sistema de notes funciona de manera que els 5 primers reben una A, els seguents una B i així succesivament fins arribar a la temuda F, que sigui o no per casualitat, es la primera lletra de la temuda paraula, FAILED. I llavors vaig entrar en raó. Com carai pretenc desplaçar en aquestes assignatures a cap dels que hi tenen tanta experiencia i que, a més, son mes de cinc. I pensant en tot en el que m’ havia arribat a capficar amb aquest tema i amb el fet que m’havia passat tantes hores estudiant amb una ciutat meravellosa per descobrir a l’altra costat de la finestra vaig començar a veure la llum. El master i tota la experiencia de deixar Barcelona i la meva vida es un regal que m’he fet a mi mateix després d’ anys d’apatia i sobretot, de falta de reptes. No he de justificar a ningú els meus resultats, siguin els que siguin i no vull preocupar-me ni un sol instant mes. Estic aprenent i aixo es lo unic que m’importa. I estic en una ciutat nova amb gent nova i moltes coses per descobrir. Així que els dos ultims diumenges mels he passat, per dir-ho d’alguna manera, a la bartola. La setmana passada a dinar amb tota la ressaca al Volks park de Friedericshain ( o com s’escrigui) amb tota la tropa Espinaca, Ruth, Ruben and Cia. donant conta d’un magnific grosse schnitzel, un tros de carn empanada que pot arribar a fer dos pams de llarg i que no esta ben servit si no rebossen les cantonades per fora del plat. M’encanta. I després de passeig pel barri fins arribar a un bar encantador tot ple d’espelmetes i amb llar de foc encesa (el fet que la llar de foc sigui només la imatge d’una pantalla de televisor no te cap importancia) i vinga salvar el mon regat amb uns quants gin-tonics fins a les deu del vespre.
I aquesta setmana idem. El dissabte estudiant non stop de les 930 a les 1700 i un cop acabat el minim establert, preparar l’examen final del dilluns, penjo el boli i cap a fora. Passeig amb la Simon que estava de visita, sopar en un thai, concert de piano a casa d’un dels del master amb tota la tropa internacional, després a casa del Gippi fent uns quants karaokes petardos fins cap a les 2 i llavors anem de discoteca. No se no com es diu ni a on cau perque vam anar amb taxi i ja portva unes quantes birres entre pecho i espalda pero quina brutalitat. Es veu que l’edifici era un antic ministeri de la RDA. En una de les quatre sales hi devien haver unes mil persones movent-se al ritme electronic tan a la pista com en el pati de butaques, es veu que allo era la sala d’exposicions.
A l’endema, per avui, una mica de ressaca pero que ha baixat amb un paracetamol i unes bones dosis de cafe arabic per cert molt ben preparat amb les seves especies disoltes i tot. I llavors hem anat de passeig al Mauer park amb el Gippi, que nomes feia un dia que ens coneixiem (de fet desde que vaig entrar a casa seva on es feia el karaoke i m’el van presentar) i dos amics seus, un d’italia i una irlandesa. La veritat es que eren super macos i he estat molt a gust amb ells, I despres quan el vent i el fred que no anuncien cap final d’hivern ja ens calava per tot arreu hem anat a fer birres i vinga a salvar el mon una altra banda. En un moment donat pero m’he quedat de pasta de boniato. He descobert que no es coneixien de res. El noi havia ofert la seva casa a través d’una web (em sembla que m’han dit www.couchsurfing.com) i els dos havien arribat per passar el cap de setmana. Amb lo comodes que estaven entre ells i lo agradables que eren hagués jurat que es coneixien de feia anys. I no. Només es que en el mon hi han moltissimes persones que els encanta coneixer gent nova, obrir el seu cor i compartir el que tenen. M’ha semblat preciós.

Berlin, l'arribada

Després d’aquests llarguíssims mesos de silenci per fi he tingut la oportunitat d’escriure alguna cosa. Estava acostumat a buscar els meus moments de tranquilitat on tenia tot el dia per davant per invertir una estoneta a explicar les histories que em passen a la vida, pero des de que vaig arribar a Berlin ha sigut literalment impossible. Vaig arribar, oh horreur, fa 2 mesos, i només fa una setmana vaig tenir la primera oportunitat de parar un segon i mirar al meu voltant. Estic a Berlin.
Des de la primera setmana ja va començar tot a girar a un ritme al que no estava gens acostumat. Tenia uns 7 dies per buscar pis abans de començar les classes que, com ja anunciaven, donarien una feinada que no donaria temps de fer res mes que dormir i treballar. Al pis de Tallers hi vaig passar moltissimes experiencies que quedaran sempre amb mi, una època que ha marcat la meva vida. Les coses que fet, la gent que he conegut des de que per primera vegada amb en Troya varem escalar l’Alpe d’Huez que portava fins el que seria la meva llar durant 4 anys. Pero tenia els seus inconvenients també. La falta d'aillament de les centenaries finestres provocaven un fred que pelava a l' hivern i una calor asfixiant pràcticament la resta de l’any. Ni l' aire acondicionat ajudava ja que 5 minuts després de parar-lo amb la sala per fi a una temperatura habitable les traidores frigories fugien ràpidament per les escletxes tornant la calor insuportable de tornada. Ah, i el soroll, el constant murmuri durant el dia de centenars de persones caminant amunt i avall cap a la Rambla que em feia sentir constantment envoltat de mirades que furgaven per la meva finestra per veure que hi passava.
Total que quan vaig venir fins aqué tenia clar que volia un piset tranquil, on hi entrés el sol cada matí perque podés desvetllar-me mirant com el fum del meu cigarrent s'embolutava joganer amb els raigs que travessessin el vidre i on pugués fer una ullada cap a fora sense sentir la plantofada d'un mastodontic mur de tafaners a un braç de distancia de la meva paret. I així que vaig començar a buscar amb la impagable ajuda de l'Artur, l'amic que l'Espinaca em va tele-presentar i que amb els seus coneixements de l' idioma i dels mitjans a través dels quals s' anuncien els traspassos em va alleugerar inmensament la odissea d' instalar-se en una país desconegut. Vaig veure uns 12 o 13 pisos, i per desesperació mutua, sempre els hi fallava alguna cosa. Alguns donaven al pati interior, per cert molt comú en aquesta banda del mur on els edificis estan dissenyats de manera que una part s'aixeca a la part del carrer i la l'altra a la part del darrera deixant un espai de variables dimensions, des d'un raquitic forat entre façanes a un autentic parc ajardinat. Altres simplement miraven completament al Nord amb el que ja em podia pintar a l'oli els raigs de sol per la finestra, i finalment els que s'en anaven de pressupost. I això que a Berlin no és només fastigosament mes barat que Barcelona en el tema de lloguers sino que a més resulta la majoria de vegades tremendament mes senzill. Quan una persona vol deixar un pis i encara te contracte, es limita a buscar algú que el volgui soplir. Quan te els seus candidats els presenta a la agencia que gestiona l' habitacle i trien el primer que s' ha presentat que compleix els requisits, basicament que no estigui a la llista germana de morosos anomenada 'schofa' .(i jo com que just acabava d’ arribar al país, la tenia neta com una patena)
I així per la meva desesperació anaven passant els dies sense trobar el meu allotjament definitiu i l'infernal curs s' apropava més i més rapid. He de reconeixer que el fet de deixar la feina, venir cap aqui i sobretot despedir-me de totes les persones que estimo va ser més dur del que esperava i la preocupació un cop aquí que no m'en sortiria em va provocar una cosa anomenada eccema, amb el que sem va pelar tota la cara i la tenia vermella com un tomaquet.
Finalment pero i a poc a poc tot es va anar solucionant, o mes aviat, vaig adonarme que tot allo no era la fi del mon, tenia uns pisos bastant txulos en cartera dels quals esperava una resposta definitva, estava allotjat a l' habitacio de convidats de l' artur que, encara que no te bany propi era la mar de comfortable i on m'hi podia quedar fins que no trobés un lloc definitiu i, sobretot, estava envoltat de persones fantastiques que em feien sentir tremendament be. Per començar tota la troupe berlinesa que la Espinaca em va presentar, gent maquissima que em va ajudar des del primer moment en tot el que vaig necessitar, i després la gent del master, un grup de persones molt inteligents (la majoria) i que a més, gloria beneida, em fan riure una barbaritat.
I així fins avui dia 7 de març, un cop passat el meu aniversari i que el vaig celebrar tancat a l' escola estudiant, després de la meva primera patacada amb la bici gràcies a una pàtina de gel sobre un traidor sól adoquinat, després de les innombrables presentacions sobre temes que no domino, i, sobretot, després de llargues i llargues jornades d'estudi 7 dies a la setmana.
A vegades em pregunten per que no vaig fer els màster a barcelona ja que hi han molt bones escoles de negocis. Ara tinc clar que allà hagués estat impossible treballar de 7 del matí a 11 de la nit cada dia sense haver-me deixat portar per les mil distraccions a les que estava acostumat i que estan aqui sol en una ciutat nova era la unica possibilitat de fer-ho i apendre el maxim possible.
I així estic, en una ciutat maravellosa que no he tingut temps de descobrir, estudiant una cosa que no se si em servirà per res i anyorant els assoleiats dies de primavera de l'Empordà. Però també content per tornar a fer servir el cervell com feia temps que no feia, envoltat de gent molt maca, i amb un piset traquil i assoleiat al barri de prenzlauerberg, on el sol, quan apareix, juga als matins amb el fum que puja de la meva taça de café amb llet.