Matemàtiques

No m’agrada aquesta sensació de tenir moltes tasques pendents per fer. M’aixeco pel matí i repasso mentalment tot allò que potser massa ambiciosament he decidit que són els meus deures. Un d’ells, suposo que el primer en importància, és estudiar per l’examen GMAT que m’ha d’obrir les portes per fer l’MBA que tinc planejat pel gener del 2009. És un examen en anglès que teòricament vol valorar la capacitat intel•lectual i de lògica dels aspirants mitjançant una part de matemàtiques i una altra d’avaluació de coneixements d’aquest idioma. Ja us podeu imaginar la cara que vaig fer fa uns quants dies quan vaig començar a enfrontar-me amb el totxo preparatori i adonar-me que ja no recordava com fer una divisió sense calculadora. Per al meu horror també vaig descobrir que em tornaven a demanar una cosa que sempre vaig odiar quan feia EGB, identificar el mínim comú múltiple per sumar fraccions de diferent denominador i el màxim comú divisor per simplificar-les. Internament sempre m’havia vanagloriat d’haver arribat a ser enginyer sense haver haver-ho sabut fer mai però sense oblidar el patiment d’aquells llunyans dies quan m’havia d’enfrontar amb un d’aquells maleïts exàmens. Bàsicament havia fugit sense aprendre-m’ho esperant que una txorrada com aquesta no l’hauria de trobar pel meu camí mai més. Gran error. L’espant en descobrir que m’hi hauria d’enfrontar una altra vegada ha sigut com un gran clatellot que portava anys suspès aprop del meu cap esperant per baixar rauda i clavar-me una castigadora plantofada. PLAS!. I jo capcot i submís tornant-m’he a barallar amb aquesta tonteria. PLAS!. Perdó amb aquesta cosa tan important a la vida. Els anys però m’han ensenyat a estudiar tenint paciència i sobretot a valorar la meva pròpia capacitat. Fa anys davant una pregunta d’examen el primer que em venia al cap quan la llegia era que no seria capaç, que segur que em preguntaven una part del temari que no havia estudiat o que seria massa complicat per la meva intel•ligència. I clar, començar a escriure pensat no ho trauràs, no t’en sortiràs no era la millor recepta per aconseguir una bona nota. He de dir que això em passava principalment amb les matemàtiques i ja veieu com vaig acabar. Deu ser la vena massoca que sempre he sabut portava a dins. Ara però em convenço a mi mateix abans de començar a paranoiar-me que no pot ser tan complicat, que amb temps he de poder fer-ho sense problemes. I ja em veus concentrat un dissabte al mati contant els parells de mitjons que pot fer en jack si en tenia 10 parells i en perd 7 d’individuals. Sort que aquest problema és un cas real com la vida mateixa i m’espremo el cervell amb l’ajuda de la solidaritat que hi sento. Jo ja fa anys que vaig amb els mitjons desparellats per mandra a identificar la parella quan els trec de l’assecadora.
El que més em motiva però es el fet que si trec una bona nota, més d’un 700 sobre la màxima puntuació de 800 tinc molts números perquè em donin una beca. I si sumem la il•lusió d’aquesta aventura que tinc planejada d’un any a Berlin, un lloc on hi neva i esta, m’han dit, plagat de rossets, amb el fet que no em costaria tots els meus estalvis paga la pena tots els putus comuns múltiples que facin falta. PLAS!!!. Perdó...

Eivissa Power

Normalment en unes vacances vas encadenant els dies des que plegues de la feina fins el moment fatídic que has de tornar-hi, i al final no et queden mes que unes poques anècdotes i sensacions per explicar. Aquest any però, amb previsió per una banda i amb molt de morro per l’altre no només he aconseguit fer una mica de tot sinó també he tornat a sentir que l’estiu es feia llarg com feia molts anys que no em passava. El primer que vaig fer va ser a principis de juliol quedar-me més d’una setmana aïllat a Sant Sadurní, sol, escrivint, llegint i anant a la platja. Això últim ha resultat ser un dels grans encerts ja que després d’inacabables tardes torrant-me a cala estreta de dues del migdia a vuit del vespre vaig, d’alguna manera, saciar la meva necessitat de sol i sorra per tot el que restava de canícula estiuenca. A partir d’aquí caps de setmana molt divertits on he conegut gent maquíssima que m’han fet sentir molt bé. La guinda del pastís va ser la setmana passada quan vaig fer l’únic que em restava, desconnectar completament. No tenia gaires esperances ja que una setmana a Eivissa a ple mes d’agost representa en teoria tot el que odio en unes vacances: Gentada arreu on vagis i tractat com una peça de bestiar allà a on demanis per menjar. L’ ingredient que no contava era la presència del meu amic Jon Inge de Noruega, antic company de casa de poble de muntanya en els meus temps d’Erasmus i que ja devia fer ben bé 3 anys que no veia. Com un dia ja vaig explicar m’emociona veure com les persones que estimo, després de temps sense veure-les, segueixen essent exactament el que eren, i que la confiança que un dia es va crear no s’ha reduït en lo mes mínim amb tot aquest temps i distancia. En principi havíem quedat que tot el que faríem seria anar per la part del nord evitant la marabunta pastillera i ens dedicaríem a menjar, nedar i veure postes de sol. Un cop allà però i després de veure uns quants cartells publicitaris des del cotxe va i amb surt que clar, es la seva primera vegada a la illa i que no podia tornar sense haver dit que com a mínim havia sortit a veure de que es tractava la famosa festa pitiusa. Jo li vaig dir que i tant home amb cara de despistat esperant que ja se li trauria la idea del cap però no, així que anàvem per bars a la ciutadella d’Eivissa ell anava recollint flyers i comentant les meravelles de tal o qual dj del que havia sentit parlar. I es clar, es va sortir amb la seva. Després de l’imprescindible botellon al pàrking del Privilege per estalviar-se algun dels cubates a 13 euros que segur que caurien varem dirigir-nos a l’entrada. Primer però i un cop a prop de la porta varem veure que hi havien dues cues gestionades per un segurata que movia el cotarro i ens va instar a decidir-nos. Tenéis invitación?. Nosaltres segons ens havia dit el germà del Josep que més tard trobaríem només havíem d’enviar un sms a un número que ens va donar posant els nostres noms i cognoms i allò ens posava directament a l’entrada del cel. Així que arribem a la caixera de la cua privilegiada i em pregunta el nom. ‘No me sale’. Ja l’hem fotuda i ja m’estranyava a mi. ‘Igual sale por su nombre, es de noruega’ li vaig dir amb el millor dels meus somriures. ‘Tampoco me sale, quien os ha puesto en la lista?’ I al moment que li dic que no ho sabia que nomes havíem enviat un sms a a algú que no coneixiem va esclafar a riure, a la nostra cara. El meu somriure es va transformar en (pla B) cara de xai escorxat mentre en Jon Inge sota la influencia del 5 rom coles lluïa la millor de les seves dentadures. ‘Bueno, pasad por aquí i con esto os harán un descuento’. Increïble! Ens vam saltar la immensa cua a la que ja em veia dirigint-me amb el cap cot marcant una línea amb el nas a terra i a sobre per 15 miserables euros. Poseu un Noruec profident a la vostra vida. I es clar amb el subidon de l’experiència a l’entrada i de forma em temo que molt premeditada em diu, que clar, Eivissa, disco, i que per que no ens prenem ‘alguna cosa’. Ja hi érem una altra vegada. Bogeria illenca. Grans abraçades. Ball interminable. En Ramon i els seus amics. El botellon a la sortida. A casa seva passant per sobre una rotonda. Saturacio del diposit d’aigües fecals de la casa. Un dit de merda per tot arreu. I tot el dia després dormint com un nen a la platja. Gran setmana, grans amics i molt d’amor. Qui diu que m’estic fent gran?

Agost a la Costa Brava

Aquest cap de setmana he recordat per que vaig triar de fer les vacances al Juliol i no a l’Agost. Anem a cala estreta, la meva platja preferida precisament per que es de les poques de la costa brava on no hi troves el mar de parasols i la cridanera constant de nens que corren i llencen sorra a la cara, i em trobo que està petada de gent. Literalment. A la tarda, encara que sembli mentida, la marea al mediterrani és poca però existeix i hi ha una zona on la zona de sorra es relativament petita i queda gairebé tota inundada. Llavors la gent es va retirant cap a una de les puntes de la cala on precisament el sol tarda més a desaparèixer. Contant que no fa ni tres setmanes em trobava al mateix paratge absolutament sol gaudint de la meva nuesa, alegrar-nos de trobar un metre quadrat per situar les 4 tovalloles que ens acompanyaven parla per si mateix. Tot i això els parroquians d’aquest tipus de cales són en general d’un perfil bastant diferent dels de la típica marabunta dominguera. No criden el típic ‘josua vente aqui o te doy una hostia’ ni es posen a cridar-li histèrics al gos que ja a trepitjat i ensorrat mitja dotzena de víctimes enlloc d’agafar-lo i tenir-lo ben lligadet. Els sembla que si s’enfaden visiblement amb el pobre animal la gent els disculparà acceptant que es culpa del ca i no del burro del seu amo mentre amb el que tu fantasieges és en tancar-li la boca cridanera perpètuament amb un certer cop de roca entre les celles.
Abans d’això però i encara afectats per una nit de concert a la plaça major de sant sadurní varem decidir prendre alguna cosa per menjar al xiringuito de cala castell. De fet n’hi ha dos i quan arribes del polsegós pàrking et queden cada un equidistants a la llunyania dreta o esquerra. Com que caminar sobre la sorra és feixuc i a més sota un sol de justícia axines els ulls i intentes imaginar-te una taula buida. No es veu res i comencem a caminar. Estan absolutament totes les taules plenes menys una que miraculosament s’acaba de buidar. Faig una ullada mentre m’hi acosto en la distancia per identificar una possible competència i la trobo. Venen del costat de l’aigua i encara que fent conversa distreta estan tirant una linea directa cap a la taula, ja la deuen haver vista. M’hi encamino accelerant el pas de forma imperceptible però que tu saps esta en el límit d’una desesperada cavalcada fins que m’adono que un grup que no sé d’on ha sortit l’acaba d’ocupar. Fem una inútil revisió ja un cop sota el tendall de la terrassa per certificar que la munió de cares porcines mastegant entrepans i bevent cervesa emplenen completament el local. Decidim provar sort a l’altre i comencem a caminar tornant a rebre la clatellada solar de les 3 de la tarda. Els peus sembla que et pesin una tona per moure’ls a cada passa i el teu cervell rescalfat remuga de les cerveses d’ahir i de les d’abans d’ahir quan m’adono que en la confusió de veure’ns sense taula hem permès la parella d’abans avançar-se en la caça del segon xiringuito. Ens porten uns metres d’avantatge i puc deduir de la seva tibantor i ritme al caminar que sabien que estàvem pretenent el mateix i que la seva ràpida reacció els havia donat un marge ja insalvable que ens deixava definitivament fora de joc. I efectivament després de forçar inconscientment una mica el ritme fins el límit del que qualsevol podria jutjar des de fora com un caminar decidit sobra la sorra teníem clar que no els atraparíem. Però senyores i senyors això es agost, la puta selva empordanesa i vull la meva hamburguesa sota l’ombra. Faig el comentari a katanero grup de salva, mire i edu i a la senyal arranquem els 30 metres marxa. El canvi de ritme era mereixedor d’una medalla olimpica i hagués pagat per veure la cara de la gavatxa quan passem raudes pel seu costat balancejant els colzes a dreta i esquerra i s’adona que o es menja la seva compostura i arranca literalment a córrer o es queda humiliada per uns miserables ganàpies tramposos. I arrivem amb ganes d’aixecar els braços quan veiem que podem ocupar la unica taula lliure que quedava .Ens seiem amb cara de satisfacció mentre mirem de reull la parella com confosa i consternada certifica que no hi ha premi de consolació pels perdedors. Fem cara d’haver fet una gamberrada però no ens importa, s’ha de saber sobreviure a la jungla de l’agost a la Costa Brava.

Foc als queixals

L’últim llibre de psicologia aplicada (léase autoajuda)que he estat revisant aquests dies es titula “atrévase a no ser perfecto”. Si passes els ulls de revolada sobre la portada en un passadís de l’Fnac suposo que el que primer pensaràs es que es un tractat per pretensiosos. I es precisament el contrari. El perfeccionisme es un conjunt de pensaments i actituds preconcebudes que patim algunes persones i que ens porten a obligar-nos a fer i pensar que podem fer les coses molt millor del que de fet som capaços de fer-les. Fa gràcia quan t’enfrontes a un llibre on cada paràgraf està parlant de la teva vida, de com ets i com penses. El primer que t’adones és que no ets tan especial com et pensaves. Han pogut fer un cliché de la manera com construeixes els teus pensaments i a sobre et diuen per que et porta tants problemes. Quan un es troba una mica perdut alhora de veure per que tens una pàtina de infelicitat que t’acompanya cada dia es molt reconfortant descobrir l’arrel de moltes de les teves misèries.
N’hi ha moltes i moltes però una de les que li dono mes importància es la tendència en marcar una distància emocional amb les persones que t’acaben de conèixer. I ara m’adono que ho faig instintivament, com un protocol de defensa que s’engega per tal que aquesta nova persona no descobreixi el que et penses son els teus múltiples defectes. Jo ja sabia que alguna cosa fallava perquè m’ho havien dit milers de vegades, que molt sovint la primera impressió que causo en gent en qui no tinc una prèvia motivació a conèixer es la de supèrbia i de despreci. D’alguna manera parteixo de la estúpida premissa que sóc millor que els altres fins que no em demostrin el contrari i construeixo un mur de prepotència per que no descobreixin la vergonyosa veritat que s’amaga molt a dintre meu. I el pitjor de tot és que el preu que he de pagar, no tan sols per el rebuig inicial que provoco en aquestes persones sinó per la infelicitat que em provoca el patiment de creure que he d’amagar les misèries per tal de no mostrar el que es obvi, que no sóc perfecte. I la gent s’enfada amb mi que és en el fons del fons el que pretenies que no passés de cap manera. De fet m'en adono ara de lo molt sovint que tinc topades amb altres persones. És com si de la meva boca de tant en tant enlloc de paraules sortís una flamarada invisible que no m’adono que existeix fins que una sobtada tempesta d’ira em rebota de l’altra persona a qui li has tocat una fibra profunda i dolorosa. I no em surt per casualitat em diu el llibre, ho faig precisament per mantenir una ratlla invisible que protegeixi els meus secrets fora de l’abast dels qui m’envolten. Canviar això no està resultant ser fàcil precisament perquè ho faig sense adonar-me’n a la mínima que abaixo la guàrdia. Ara però soc molt més receptiu a aquestes reaccions i sobretot intento disculpar-me quan el que abans feia era tancar-me dintre de la meva closca fins que sentís que ja havia passat la tempesta. Se ara que no tothom te la capacitat de perdonar ni les ganes d’entendre quan algú es sincera de la manera que ho he fet últimament amb algunes persones, però això curiosament no em fa sentir malament. Jo seguiré intentant millorar com a persona i que per molt de temps pugui abraçar-me amb els amics que sempre que ho necessito m’ofereixen l’espatlla perquè hi plori. Visca els teletubbies.

El campanar

Em sento bé quan vaig a dormir d’hora per trobar-me llevat amb un complet dia de festa per davant amb totes les hores possibles per aprofitar. La veritat es que no ho faig gaire per una senzilla raó, que ja he explicat moltes vegades. No sé quedar-me a casa al raval una vigília de festiu sense sentir un rum rum interior que em sacseja dient me que m’estic perdent alguna cosa allà fora. I es clar, surto, bec en excés, i m’aixeco a l’hora que canta el porc, com diu la meva mare. Aquí a sant Sadurní es molt diferent. Primer de tot es el silenci que regna a totes hores, evidentment que de tant en tant hi ha un cotxe que passa o un nen que juga a la plaça davant de la meva finestra, però es un soroll aïllat en un mar de silenci, no una fressa constant i concentrada de centenars de petites veus que ben be no saps distingir però que inconscientment t’alteren i no et deixen trobar-te amb la teva pròpia soledat. Jo suposo que al poble ja deuen córrer veus del noi de la finestra, i es que em passo moltes hores assegut davant un improvisat escriptori que he fet amb dos cavallets i una antiga prestatgeria, escrivint, pensant, observant el món que respira en aquest petit poblet de l’Empordà. Amb ulls curiosos puc arribar a veure moltes coses que em sorprenen perquè son precisament la senzilla quotidianitat que moltes vegades anhelo per mi mateix. Cada dia quant arriben els tres quarts i cinc de vuit del vespre repiquen les campanes una bona estona. No avesat al llenguatge que representen fora de quan marquen els quarts i les hores em sorprenia la sobtada i aparentment capriciosa interrupció de l’odre en el que em submergeixo. Amb el temps i des de la meva atalaia privilegiada vaig comprendre que era la crida als feligresos per a la missa de les vuit del vespre. El poble és molt petit i durant l’hivern no crec que hi visquin mes d’una cinquantena de persones, pel que realment sobta comprovar les exagerades dimensions de l’església. El capellà viu en una casa molt a prop de la meva i el puc veure sempre que es dirigeix cap al temple amb una immensa clau de ferro a la mà. La clau de la parròquia un dia em va dir que era i te l’imagines amb la mirada perduda donant-li voltes amb les dues mans per obrir les gegantines portalades del temple com ha fet cada dia dels últims trenta anys de la seva vida. Em paro a pensar i m’adono de terrible fragilitat de la obsessió per el sentit de la meva existència. Cada dia després del repiqueig i el ritual de l’obertura de la porta passen uns minuts abans no deu començar la cerimònia. Miro expectant el camí de l’entrada per saber si algú anirà a la celebració. Me l’imagino de peu darrera l’altar i amb l’immaculat hàbit blanc amb la mirada fixada a la porta, com cada dia des que pot recordar i potser esperant a que algú li doni sentit al que fa molt temps va triar com a vida. Em pregunto què deu passar pel seu cap en aquells precisos moments, sabent que potser arribarà l’hora i, abatut, aclucarà els ulls abaixant el cap envaït per una immensa i confosa tristesa sense atrevir-se a preguntar.