dissabte, 28 de juny de 2008

Peix a l'Empordà


Tant a l’Empordà com quan estic al Raval m’encanta anar a comprar a les botigues de tota la vida. Aquí però es una mica diferent entre altres coses perquè es un poble i tothom es coneix. Suposo que si no haguessin vist un turista en la seva vida seria com entrar en un bar gay de qualsevol lloc del món, on quan passes per la porta tothom es gira a veure qui és. Però ja se sap, que si la ceràmica d’aquí, que si els recuits del poble del costat i a així és que a l’estiu no falten els visitants que amb ulleres de sol recent estrenades , txancles i la bosseta amb la càmera creuada pululen pel poble entre la indiferència dels propis vilatans. Per això em va semblar que ningú es va sorprendre quan vaig demanar qui era l’últim a la cua de la peixateria. Sort que no era la primera vegada que hi anava i que a la Boqueria també vaig a alló de les 19 per comprar el peix de platja del dia portat directament de la llotja. Perquè el que em vaig trobar al girar el carreró del plaça major era una botiga tancada amb les persianes baixades per dins i una munió de senyores a l’altra banda de la vorera. Estava clar que el peix no havia arribat encara i que tocaria esperar. El somriure que em va dedicar la senyora suposo que venia de l’estranyesa que li generava un noi jove demanant tanda. Era l’únic. Jo quan estic de bon humor i vaig al mercat m’enrotllo amb tothom, com ja saben els que m’han acompanyat alguna vegada. Així que després de col•locar-me en la improvisada filera de cara cap la botiga vaig deixar anar si hi hauria peix, donat que eren les festes de Palamós. Allò va definitivament trencar el gel. Com accionades de sobte pel ressort invisible de la quotidianitat allò es va convertir en un obrir i tancar d’ulls en un immens guirigall de comentaris que es va estendre com la pólvora fins a la primera de la fila. Que si no ja el portaran de Roses, que si avui eren els focs, que com de ràpid es va amb la nova carretera...perfecte, un comentari encertat i ja estava plenament integrat amb les feligreses. La furgoneta no va tardar gaire a arribar. Ho vaig notar perquè de sobte i com si l’ordre de tandes que cívicament (paraula que últimament i no se per què em fa venir arcades) ens havíem otorgat quedés en entredit i fos necessari tornar a agafar posicions. Hi va haver un moviment que semblava tant un ballet elegant com el joc de les cadires. Una senyora s’avançava unes passes mentre que l’altre com levitant entre l’adoquinat i amb la mirada endavant feia un moviment lateral per assolir la posició que havia estat deixada. A mi, com a foraster em va entrar una mica de pànic que de sobte totes com hienes s’abalancessin a la porta i em quedés l’últim com un pardillo. Com que el meu cap a vegades va molt ràpid i no pensava deixar-me trepitjar per aquella colla de cotorres ja m’imaginava que allò acabaria com en les batalles campals de la peixateria d’Astèrix. Tot va ser però un miratge, era simplement el nerviosisme del fet que per fi havia arribat. Una noia jove amb un cotxet es va situar al mig del carrer una mica més avall de la botiga. Una senyora gran la amonestar amb les paraules hauràs de sortir d’aquí perquè si no la furgoneta no pot descarregar davant de la porta, i ho va culminar amb un ‘oi que ho entens?’. Com si no fos evident per si sol, em diu a mi oi que ho entens i li faig menjar el gibrell de canyis tira per tira. I repeteixo que estava de bon rotllo, simplement es que hi ha coses que em sorprenen. Un cop a dins la botiga i amb el peix ben ordenat en safates sobre el mostrador de marbre va començar la autentica xarana. A quan van els rogers, goita tu quins escamarlans tan macos, la gent força apretada dintre la botiga feia moviments forçats amb el cap dreta i esquerra per intentar veure el gènere per sobre els caps que destorbaven. De la marabunta, calor, empentetes em va venir de sobte un flash del metro de tokio, sorprenent, al mig de la Bisbal.
Aquests son moments crítics pels compradors. Es molt important i això ho deixo com consell pels que no sou massa fans d’anar al mercat que abans de preguntar el preu d’una cosa t’esperis a que la peixatera ho digui abans. I si ningú ho fa no se t’ocorri preguntar-ho a no ser que vegis que n’hi ha a patades. No hi ha res que gaudeixi més la gent que ja l’estan atenent que tu des de darrera preguntis pel preu d’una cosa, i immediatament en demani. I si s’ho queda tot mala sort, haver arribat abans.
Ah i la senyora de tota la vida, aquesta si que la admiro. El dia que jo sigui capaç de dir posa’m escamarlans però d’aquest d’aquí que son mes grossos, que nomes agafes els petits, seré l’autèntic rei de la peixateria, encara però, em fa vergonya.
No cal dir que com sempre se me’n va anar la mà i que vaig haver de demanar que em treiés uns musclos per tal que em quedés un euro per comprar una llimona i un ou per l’arrebossat dels calamars. Gràcies a Deu, el julivert, encara el regalen.
A l’entrar a la botiga de queviures del costat amb la meva última i miserable moneda a la butxaca vaig preguntar si em podria quedar només un ou, enlloc de mitja dotzena. La senyora em va mirar amb una barreja d’incredulitat i estranyesa. Es que vinc de la peixateria. Va quedar clar, ara te’l porto.

diumenge, 15 de juny de 2008

Primavera a California


Tothom coneix de sobres aquesta necessària capacitat que tenim els éssers humans d’oblidar, amb l’ajuda del temps, les males experiències que ens passen a la vida. Amb perspectiva acabem filtrant de la nostra ment tota informació supèrflua que no ens ajuda, o que no volem recordar i ens quedem amb allò que un dia ens va fer somriure. Com per exemple venir a Califòrnia. No recordes el conyàs que representa fins que amb el cul completament adormit i després de 14 hores de suplici et trobes en plena disputa de colzes per la posició del reposabràs amb cretí que t’ha tocat al costat.
Aquesta vegada però tenia uns quants al•licients que m’han ajudat a superar la tortura del viatge fins aquests llunyans confins de la terra. Un era per exemple allò que m’esperava tan bon punt aterrés a Los Angeles. En tots aquests anys de viatges sempre he sigut auster amb el que representen les despeses necessàries per fer la meva feina, que no per les lúdiques, i a Califòrnia una de les imprescindibles es tenir un cotxe per desplaçar-te. Depèn on estiguis no pots comprar-te un raspall de dents si no fas els teus quilometres fins al shopping mall de torn,immensos centres comercials que donen servei a desenes de kilometres quadrats d’urbanitzacions de petites casetes amb piscina, que com ja se sap, representen una part del famós somni americà. I donat que es primavera i per que no, yo lo valgo, em vaig decidir per llogar un flamant Ford Mustang descapotable. Però be ja se sap que si una cosa tenen els americans es que saben vendre, i si a mes t’agafen amb la guàrdia baixa després de 18 hores d’interminable viatge, a un li costa no sucumbir a la temptadora argumentació que per 30 miserables dòlars mes al dia podrà gaudir d’aquest exclusiu Mustang Shelby d’edició limitada amb 8 cilindres i carrosseria exclusiva i en un tres i no res no pots creure que de la teva boca surti un ok! mel quedo!
Content, com un nen que acaba de fer una gamberrada acciono el comandament i s’il•lumina davant meu una màquina impressionant. Deixo les maletes carregades fins als topes de llaunes de berberechos, donuts i altres marranades que per encàrrec havia de portar als meus estimats hostes Marc i Dolo i m’introdueixo a la cabina. Fa gràcia que per complicats que siguin els comandaments d’un automòbil modern mai no t’acompanyin i t’indiquin com funciona tot plegat, per tant, sempre has d’invertir uns quants minuts a tocar i remenar botons i palanques fins que descobreixes com s’acciona el fre de ma i com tires el seient endavant, o en el seu defecte, preguntar al primer americà que passa pel costat i que s’ha quedat mirant com estàs remenant-ho tot com si estiguessis intentant robar el cotxe i preguntar-li com aconsegueixes moure el maleït canvi de marxes.
I clar, es un descapotable i es la meva primera vegada i quina il•lusió per tant encara que ja sigui fosc i faci una mica de rasca començo a plantejar-me com carai es treu la capota. Biiiiiz, boca oberta i babeta regalimant, quina meravella. Em lio tres pitis per al trajecte i arranco la flamant berlina amb ruta impresa al costat i la radio a tot drap, que es com s’han de portar aquests cotxes.
Agafo la Freeway 405 direcció Long Beach, no puc evitar mirar els cotxes que adelanto, un sent diferent i dona una mica mes de gas i ràpidament mà a la gorra, quasi em surt volant al temps que m’adono que amb aquest aire no hi ha qui s’encengui el piti. El meu èxtasis truncat momentàniament penso. Però no el meu èxtasis està per venir, tan bon punt començo a veure que a 70 milles per hora i sense lloc on parar m’estic pelant de fred amb la tonteria i em moro de ganes de fumar apareix un sobtat, malvat, violent traicioner cop de vent que em fa volar el plàstic amb tots els papers, que queda tremolant i amb ganes de marxar per sempre a la porta del copilot. Estiro el braç només per poder-lo tocar amb la punta dels dits al temps que veig que el cotxe sen va al carril i contrari i que merda, tots el dòlars que hi havia en un sobre comencen a volar pels aires. Arreplego amb un cop de ma el que puc i ho entafono al terra, baixo la velocitat i tiro el que queda fins a Irvine murmurejant entre dents lo llest que arribo a ser a vegades. M’imagino la cara de de darrera veient una pluja de dòlars que li cauen a sobre sense atrevir-me a mirar pel retrovisor, això si que es el putu somni americà deu pensar. I tiro milles fins que arribo i puc abraçar els meus amics, que em fan oblidar-ho tot al temps que m’ensenyen la seva preciosa caseta i m’ajuden a contar el que ha quedat de l’estropici.
I Miracle, sembla que no falta res i que els he pogut agafar tots a l’aire. Em calmo, faig un llarg glop de la meva cervesa i no puc evitar pensar: Bienvenido Mr Marshall.