Matemàtiques

No m’agrada aquesta sensació de tenir moltes tasques pendents per fer. M’aixeco pel matí i repasso mentalment tot allò que potser massa ambiciosament he decidit que són els meus deures. Un d’ells, suposo que el primer en importància, és estudiar per l’examen GMAT que m’ha d’obrir les portes per fer l’MBA que tinc planejat pel gener del 2009. És un examen en anglès que teòricament vol valorar la capacitat intel•lectual i de lògica dels aspirants mitjançant una part de matemàtiques i una altra d’avaluació de coneixements d’aquest idioma. Ja us podeu imaginar la cara que vaig fer fa uns quants dies quan vaig començar a enfrontar-me amb el totxo preparatori i adonar-me que ja no recordava com fer una divisió sense calculadora. Per al meu horror també vaig descobrir que em tornaven a demanar una cosa que sempre vaig odiar quan feia EGB, identificar el mínim comú múltiple per sumar fraccions de diferent denominador i el màxim comú divisor per simplificar-les. Internament sempre m’havia vanagloriat d’haver arribat a ser enginyer sense haver haver-ho sabut fer mai però sense oblidar el patiment d’aquells llunyans dies quan m’havia d’enfrontar amb un d’aquells maleïts exàmens. Bàsicament havia fugit sense aprendre-m’ho esperant que una txorrada com aquesta no l’hauria de trobar pel meu camí mai més. Gran error. L’espant en descobrir que m’hi hauria d’enfrontar una altra vegada ha sigut com un gran clatellot que portava anys suspès aprop del meu cap esperant per baixar rauda i clavar-me una castigadora plantofada. PLAS!. I jo capcot i submís tornant-m’he a barallar amb aquesta tonteria. PLAS!. Perdó amb aquesta cosa tan important a la vida. Els anys però m’han ensenyat a estudiar tenint paciència i sobretot a valorar la meva pròpia capacitat. Fa anys davant una pregunta d’examen el primer que em venia al cap quan la llegia era que no seria capaç, que segur que em preguntaven una part del temari que no havia estudiat o que seria massa complicat per la meva intel•ligència. I clar, començar a escriure pensat no ho trauràs, no t’en sortiràs no era la millor recepta per aconseguir una bona nota. He de dir que això em passava principalment amb les matemàtiques i ja veieu com vaig acabar. Deu ser la vena massoca que sempre he sabut portava a dins. Ara però em convenço a mi mateix abans de començar a paranoiar-me que no pot ser tan complicat, que amb temps he de poder fer-ho sense problemes. I ja em veus concentrat un dissabte al mati contant els parells de mitjons que pot fer en jack si en tenia 10 parells i en perd 7 d’individuals. Sort que aquest problema és un cas real com la vida mateixa i m’espremo el cervell amb l’ajuda de la solidaritat que hi sento. Jo ja fa anys que vaig amb els mitjons desparellats per mandra a identificar la parella quan els trec de l’assecadora.
El que més em motiva però es el fet que si trec una bona nota, més d’un 700 sobre la màxima puntuació de 800 tinc molts números perquè em donin una beca. I si sumem la il•lusió d’aquesta aventura que tinc planejada d’un any a Berlin, un lloc on hi neva i esta, m’han dit, plagat de rossets, amb el fet que no em costaria tots els meus estalvis paga la pena tots els putus comuns múltiples que facin falta. PLAS!!!. Perdó...