dijous, 24 de juliol del 2008

Pensaments des de la cova


Em barrinen mil reflexions dintre el cap, estrany per un dia de ressaca. Fins hi tot he arribat a pensar si no hauria d’haver estat filòsof, que no vol dir un bon filòsof, simplement algú que cavil•la sobre temes com ara si s’ha de buscar un significat a la vida sense que el preguin per foll. Vida, aquesta paraula surt molt als meus escrits últimament, i precisament a això em vull referir. M’adono que sovint reflexiono sobre temes que només m’atreveixo a comunicar mitjançant paraules escrites, el meu perfeccionisme no vol exposar a que em tinguin per un desequilibrat i tot plegat es mes digerible si ho canalitzo a través d’aquí . Decideixo penjar-ho i si me’n surto a l’hora d’expressar-ho potser algú s’ho llegeix fins al final. I com a màxim pensarà que estic una mica cardat, però potser aconsegueixo fer-li entendre que passa pel meu cap. Total que el volia dir es que m’adono ara que m’he passat tota la vida buscant respostes quan en el fons no n’hi ha per molts temes. Quedar-se satisfet només formulant la pregunta, sense pretendre ni entendre-ho ni donar-hi un significat basat en les pròpies creences, això es aprendre finalment a viure, i a morir. I això em dona una serenitat terrible. Estic il•lusionat, eufòric gairebé i no, ahir no em vaig prendre res fora de lo normal. És una sensació estranya això d’adonar-se que el teu pitjor obstacle per assolir aquesta serenitat que tots voldríem ets tu mateix. Veig que el problema és pretendre sempre interpretar el que succeeix al teu voltant de forma que moltes vegades no et faci sentir be, en el que tu ets el culpable per no entendre, per no poder fer que les coses siguin com tu desitjaries. I desarmar-ho traient-te aquest immens pes de sobre. Acceptar una equivocació es aprendre per no tornar-la a cometre, no un crim de lesa humanitat. I no dic deixar de sentir-me responsable dels meus actes, simplement es tot el que he pogut fer donades les meves circumstancies. Em sento com si tota la vida hagués estat com un bola de billar, rebotant per les cantonades sense saber qui m’impulsa i quan vindrà el proper cop. I tinc la impressió que li acabo d’agafar el pal per dir-li que deixi de tocar-me els collons. I potser si que això no us interessa per a res, i de fet creieu que no esteu per perdre el temps amb ximpleries que no s’entenen. Potser ara només us ve de gust riure o passar una estona agradable, i es clar, si segueixo en aquesta línea potser cada cop teniu menys ganes de visitar-me a la meva cova. Potser hauria posar totes aquestes palles en un apart titulat pensaments des de la cova, que es d’on realment surt tot el que aquí faig i donaria un respir als estómacs més delicats.

Està bé, no tornaré a fer una entrada amb ressaca.

5 comentaris:

Marc ha dit...

que ahir no prenguessis res fora de "lo normal" no és cap garantia sobre l'origen de la teva eufòria... :-)

"crim de lesa humanitat" ? ...hauràs de deixar d'anar tant al teatre que d'aquí poc no entendré el que escrius. També és possible que m'acabi tornant un erudit!

Quo vadis!

Anònim ha dit...

Hola. Sóc en Lluc de facebook. M'agrada molt llegir les coses que tens escrit aqui a la teva pàgina.

Crec que és molt important expressar-nos amb paraules. Sempre m'he expressat millor amb els dits que amb la boca. La llengua, la tinc abolida.

Doncs, t'he afegit als enllaços al meu bloc. Espero que facis el mateix. Parlem aviat. Comenta'm!

Dolors ha dit...

Ostres nano em despisto un parell de setmanes i has escrit moltíssim!!! No si al final resultarà que realment treballes durant l'any i que són les vacances el que et deixa el temps i les idees lliures.

Per cert, una birra també me la prendria jo.....

Suzy Lee ha dit...

Has escrit tant i jo he estat tan desconnectada que em costarà posar-me al dia, però poc a poc.
Tinc una proposta bastant decent a fer-te. Si estàs a l'empordà el dissabte que ve podem anar a sopar amb l'anna i el caro i el lope (el meu xicot) al comedor verdor a les 8.30 per després anar a casa meva a sa tuna on el meu pare organitza un concertillo de jazz.
Espero la teva resposta!
Petons.

Anònim ha dit...

ves que jo segueixo pensant que cadascu decideix si ser pal o ser bola, encara que no poguem decidir en quina taula juguem...
La questio no deixa de ser..
Qui juga??

Un peto desde lluny i molt aprop alhora

Xevi E.