dilluns, 11 de gener de 2010

The Aftermath


El master ja s’ha acabat finalment i he tornat a agafar les regnes de la meva vida en el que es refereix a decidir el que faig i deixo de fer. Al menys de manera relativa. Primer va ser la setmana de celebracions pre cerimonia de graduació, molt a la americana amb la toga, desfilada marcial del grup cap a la sala, familiars amb la camera i el cleenex... tal i com a les pelicules. La mes notoria diferencia suposo que deriva del fet que no estem a Boston sino a Berlin, Alemanya, i aqui per questions de seguretat no està permés tirar el birret a l’aire quan et passen l’espasa entre entre les espatlles. Es veu que fa uns anys l’erratic, o no, vol d’un d’aquests punxaguts barrets va anar a parar a l’ull del degà i va acabar a l’hospital amb uns punts de sutura, i es clar ara està prohibidissim. A mi sincerament me la rebufava tot plegat una miqueta pel que no puc dir que em sentís decepcionat. Les ganes de posar fi a aquesta part de l’aventura, tot i la immensa satisfacció per la experiència, eclipsaven qualsevol acte de celebració.
Amb el titol sota l’aixella vaig llavors agafar un avió cap a Barcelona per les celebracions de Nadal. El vol l’havia comprat feia mesos i un cop aterrat em vaig adonar que no tindria temps per a res de res. Baixant 2 miserables cops en un any tenia moltissimes coses a fer i gent per veure i la meva improvitzada agenda es va col•lapsar a les primers trucades del Terralladenc ja soc aquí. La raó principal de tan curta estada era que volia ser de tornada a casa, a Berlin, per la festa de cap d’any. Engatusat o no la festa es feia a casa meva, em venien en Matthieu (amb dos tes) de Paris i en Jon Inge deNoruega de visita i no hi havia marge per canvis d’última hora. La festa va ser fantastica sobretot per les arts punxadores d’en Jaume i les ganes de passar-s’ho be del melting pot que es va congregar, unes 40 persones en el pic maxim que van portar indecents quantitats de beure que com es tradició va ser dipositat a la banyera per mantenir-ne una temperatura òptima, tot i les reticencies del Norueg a posar el mam allà on em rento i que demostra que no tothom es igual encara que parlin similars enrabassades llengües.
El que ha passat després d’aquells dies ha estat completament fora de qualsevol planificació previa i només el destí sap com acabarà. Tot va començar el següent dissabte a la nit quan, visita obligada pels mes farreros visitants, varem anar al Bergahain. Tot i que jo ja havia jurat i rejurat que no hi tornava a posar els peus, de quatre cops que hi he anat m’han dit que no em deixaven entrar en tres, vaig acceptar tornar-ho a intentar amb la condició d’anar-hi ben d’hora abans que la criba es converteixi en missió impossible. Varem arribar sobre la una del matí i la cua ja era quilometrica. La espera nevant i a -5 es va allargar quasi una hora i mitja fins el moment de la veritat, quan el gorila de fora i el supertatuat capi di capo et fan una rapidissima repasada abans del veredicte final. El primer diu sembla que no diu que no i el segon s’acosta cap a mi. ‘Treute la caputxa’. Aterroritzat esgrimeixo el mes dolç dels meus somriures i faig el que em diu. ‘Endavant’. Si!. No m’hagues cregut mai que viuria la experiencia d’abraçarme amb els vells i nous amics companys de cua per la felicitast d’haver-ho aconseguit. Una bogeria. I lo millor de tot es que despres de la gelida espera tot l’alcohol ingerit previament s’havia evaportizat i començavem de nou la nit, amb unes ganes tremendes de passar la nit de les nostres vides. El que va passar a dins, com sempre, queda entre nosaltres. Una part però potser passara a la història. Va començar amb una pregunta, va seguir amb una resposta i va acabar amb dos somriures. Continuaré informant.

divendres, 21 d’agost de 2009


Vergonyosament no he escrit res al blog des de fa molt dies, i em sembla que ja comença a tocar un informe sobre l’estat de la nació. Curiós per cert que sentís aquest estiu que algú s’havia sentit molest per comentar-li que a través del blog seria la millor manera de saber de mi. Doncs em reafirmo. El que escric aquí només ho podria explicar al cap de com a mínim 10 cerveses, quan un es deixa anar i passa a les coses que mes voltes et donen al cap. Ara només en porto una pero en la intimitat del meu escritori un es deixa anar més facilment.
Tenia unes ganes immenses de tornar a casa, a la costa brava, a la tranquilitat de sant sadurni, a trobar un altre cop a totes les persones que m’estimen i em fan riure, que em coneixen com si m’haguessin parit i m’accepten per lo bo i lo dolent, naturalment amb alguna bronca normalment merescuda entre mig. Quan coneixes gent nova i comences a agafar confiança a vegades et penses que et coneixen millor del que és realment, i algun dia dius o fas alguna cosa que seria la mar d’entenible per no ser la primera vegada i que a als nous els sobta de sonbremanera. No parlo de pets ni rots, només falta estar amb mi mitja horeta per adonar-se que soc un desaprensiu maleducat, si no de comentaris sobre el que a un el preocupa que poden distorsionar terriblement la idea que un s’havia fet de mi. Pero que hi farem, jo soc així i amb el temps tothom acaba coneixent les alegries, i també les miseries.
Dels alemanys, curiosament, no n’havia parlat mai mentre que són sense cap mena de dubte la font més important de curiositats i anecdotes del que representa venir a viure aquí a Berlin. I aixó que només soc un principiant que no parla la llengua i que només es pot guiar per paraules mal traduides i expressions guturals, de les que son uns experts i en tenen un ampli ventall. Recrimar els encanta. Tenen a dintre una especie de mala llet latent per haver de seguir vulguin o no totes les normes que regeixen les seves vides que a la que veuen que algú, per estupidament trivial que sigui la situació saltar-se’n una, et salten a la jugular. I pobre de tu que diguis ‘sorry’ en lloc de ‘entschuldigen ‘ o com se digui que la bronca es multiplica per deu, la seva nul.la tolerancia es torna en la mes brutal indignacio si a sobre mostres que ets de fora.
Per exemple al semafor. Esta en vermell per ells, i per tu, pero per alguna raó que desconec tarden a canviar una eternitat pel que et quedes, tu i els altres, parat una estoneta expectant el canvi que no arriba mai. Al cap del que creus una espera absurda veus que estas fent l’imbecil i tires endavant, si el carrer es prou estret no hi ha d’haver cap problema en arribar a l’altre banda encara que a ells, per aquelles lleis murphianes, sels posi verd en aquell precís instant. Doncs si aixó passa, que passa casi sempre, un no hauria de patir perque sap que tu ja quasi arribes i ells els costa arrancar de ben parats com estan. Doncs no. Com que han vist que tu has passat en vermell premem l’accelerador com uns posseits i pretenen si no embestirte, tirarte a terra per donarte una bona lliço. I a l’altra banda amb el cor en un puny per guanyar uns pocs segons dels meus moments de lleure.
Ah, i que no truquen mai més després de coneixer’ls. Comences una nit tonta el un local tontu una conversa amb algu que no havies vist mai. Això ja de per si es tot una aventura perque si no parles alemany els costa una barbaritat mantenir un minim dialeg sense que es cansin. Llavors rius una estoneta i en un moment donat et demanen el telefon, i tu, ple de joia, penses mira ja he lligat o he fet una amistat , depenent del cas i el sexe de la persona. Doncs oblidat de l’ocellet. No se per que cony tel demanen perque mai, mai, sels ocurrira trucarte o contestar-te els teus missatges. Es com una obra de caritat o deferncia que tenen per dirte que han gaudit de la conversa, pero oblida’t que vagi mes enllà.
Tot i aixó les coses bones superen, de llarg les dolentes i em trobo molt a gust. Vaig a tot arreu amb bicleta menys quan vaig massa begut o estic massa cansat per tornar de Kreuzberg a casa. La processó per anar a buscar la bici un diumenge a la tarda s’ha tornat una tradició que em costarà perdre. La tranquilitat es una meravella, a anys llum del soroll i els histerismes de barcelona. De fet alguna vegada que he tingut una visita he comprovat com els pobres arroseguen el neguit que els comporta viure allà baix i porten un estrés a sobre que ja em sembla ja desconegut, i que m’altera com una clatellada. Calma siusplau, que estem a berlin.

diumenge, 31 de maig de 2009

Qualsevol dia pot sortir el sol


Com mes surto a les nits, sigui per la farra del segle fins a les 11 del matí com per unes cerveses tontes que em porten al llit a dos quarts de tres abans que ni m’en adoni, menys sentit li trobo a tot plegat. Es irónic com ja havia arribat a aquesta mateixa conclusió farà ara cosa d’un any, quan abans que ni podés plantejar-me una altra entre les mil anteriors nits d’alcohol i sexe, agafava la moto i fugia a l’Empordà. El que m’estirava endarrera abans de pendre la decisio era sempre el mateix. Una falsa percepció de que avui serà una gran nit, la millor que mai hagi viscut, la jornada de la meva vida. Pero llavors ja començava a coneixer-me prou i unes hores abans de plegar de la feina per començar el cap de setmana forajitava aquells pensaments planificant la meva fugida cap al nord, lluitant contra qualsevol deliri il.lusiri sobre les maravelloses coses que em podrien passar si passava una altra nit boja a Barcelona.
Ho feia contracor, l’oposat al que havien estat les meves rutines durant tants anys i amb una sensació,com era habitual, que marxant deixava escapar una altra oportunitat per aconseguir allò que portava tota la vida perseguint.
Pujava a la moto carregat fins a dalt amb tot el que podia traginar i donava gas fins arribar al meu desti només entreringut amb els meus pensaments, reflexions intenses i aleatories com les que tens quan nades durant estona a la piscina, les que et porten a fixar-te en qüestions invisibles als ulls del tediós i rutinari ritme de cada dia.
Un cop arribat, apagava l’estrepit que m’havia fet companyia durant tanta estona i em saludaven, omnipresents, els ocells que sembla que m’esperin a l’arbre de la plaça.
La tranquilitat i serenor del lloc es indescriptible, els tambors que ressonen cada dia deixen de bramar, obro la porta i em sento segur, finalment en pau.
Aquí a Berlin he tardat a adonarmen que em falta el meu refugi que he deixat a l’Empordà.
Avui però després de bastantes jornades ha sortit el sol, i afegit a un dinar fantàstic a casa al guillem, tot i la seva anyorada absència, he gaudit un altre cop del dia, tranquil, escoltant el batiscafo amb impercebtibles llàgrimes als ulls i amb el confort de la bona companyia. No tinc histories per explicar, només sensacions, pensaments que em reconforten i que em confirmen que tal i com desesperadament desitjava, per fi torno a créixer. Ja veurem a on ens porta tot plegat.

dissabte, 23 de maig de 2009


No fa gaire vaig llegir un article en un diari que parlava sobre els mals d’inundar a la quitxalla amb mil activitats extraescolars de manera que no tenien temps ni d’avorrir-se. L’avorriment, deia, es una màgica guspira d’on neix la imaginació i que ens mostra el camí per descobrir les coses que mes ens fan gaudir. I es curiós perque jo tinc clar que no només li passa als mes petits. La necessitat de fer coses, de no estar mai parat es una força saccejadora que no et deixa tranquil fins que poses el cul fora de casa i fas qualsevol cosa per sentir-te ocupat, per transformar aquesta lletja sensació que no fas res de profit i que sempre hi ha, allà fora, alguna cosa que es mou i que tu, miserable ignorant, t’estas perdent.
Recordo per exemple com em va canviar la vida la moto que vaig comprar quant portava pocs anys a Barcelona i que em va permetre multiplicar les activitats que feia quan sortia de la feina, de manera que sempre que era a un lloc ja tenia clara la següent parada i la següent de la següent fins llançar-me entrada la nit esgotat al meu llitet de tallers.
Un dels simptomes d’aquesta dèria estava en els llibres. No llegia mai perque mai trobava el moment, i envejava aquells que em deien que ells ho feien quan anaven a dormir. Pobre de mi, quan em posava sota els llençols els ulls em tardaven dos segons a caure morts sobre la mitja pàgina que havia assolit i que era, de fet, la mateixa del dia anterior que lamentablement ja havia oblidat per complet.
Aquest setmana pintava d’allo mes be amb els quatre dies de festa de final de modul, i que volia aprofitar per sortir als dos clubs mes famosos de berlin on encara, pobre de mi, no he posat els peus. Al Berhain hi vaig intentar anar un cop fa cosa d’un mes amb en Guillem. Haviem begut una miqueta i ell, tot i que ja començava a zigzaguejar notoriament pel carrer, va suggerir que el deixes parlar a la porta. “jo parlo l’idioma”. Cagada pastoret. Essent un dels llocs mes famosos d’Europa per les seves sessions de música electrónica no s’estan per romanços i ja des de la cua es veia com no deixaven entrar a un bon percentatge dels pelegrins que havien fet, submisos i ordenats, els vint minuts de cua a al entrada. “ hoy no”, o alguna cosa per l’estil, no calen idiomes per entendre el veredicte d’un gorila de discoteca. I putada per que per arribar-hi has hagut d’agafar un taxi expressament per caure en aquesta immensa nau industrial que està al mig del no res. Pero nosaltres som llestos i diem, be balbucejem, tornem a fer la cua i tornem a probar. Fantastic, a pocs metres dels veredicte mitja hora més tard veiem el canvi de torn a la porta i el bretol que no ens havia deixat passar desapareix. Arriba el moment final i li demano al guillem que es posi darrera meu, jo vaig neixer en una cua de discoteca i se el que s’ha de fer. Mirada de peluix al musculós guardià quan ens toca, no necessita pensar, es la seva feina. Senyala amb la punta del dit cap una direccio, el fatidic “ pa un lao”, i fes-te fotre una altra vegada.
EL colmo de la història passa quan al cap de dues hores un colega em truca quan ja havia deixat en guillem de cami a dormir la mona i em diu si anem al Berhain. Li explico el que ha passat. Tranqui a aquesta hora no hi ha problema. I uns collons. 5 del matí i avui no hi ha lloc per tu. Em van agafar el numero esta mes clar que l’aigua.
Total que aquesta setmana ho volia tornar a intentar, es definitivament inacceptable que visqui un any en aquesta ciutat i no pugui dir que he estat en aquest lloc, el tipic modernillo medio de barna em pendria per un farsant i per aqui no hi passo. Pero va i agafo una calipandria de les bones i a casa tot el dia estornudant els mocs per les quatre parets. I oh la la m’adono que m’estic aborrint i això, de sobte, em fa sentir feliç. Faig migdiades, arreglo un endoll, escric al blog, penso en el que estic visquent, i em sento com un nen amb sabates noves. Hi ha un moment per tot i tot, al seu moment. I avui es dissabte, porto 3 dies tancat a casa i el que ara toca es fotre el camp d’una puta vegada. Beneïdes contradiccions.

dimarts, 21 d’abril de 2009

ISS (individual study session)


Curiositats de la vida o potser per aquesta manera de ser que tenen els alemanys avui tinc un dia ‘d’estudi invidividual’ després de tota una setmana de festa, el que vol dir que no tinc classe i que puc fer el que em doni la gana. Mentalment ja he ordenat una serie de coses que m’ agradaria aconseguir i que, em temo, no completaré ni per casualitat. Primer es lo primer pel que hauré de llegir un parell de capitols de llibre, fer uns exercisis de finances corporatives i llegir un cas d’estrategia. Calculo que aproximadement em portarà 3 horetes, ben bones. Llavors, o pel mig, els exercicis del genoll. El cabrit no m’he deixat de fer mal des de fa ja massa temps i per tant anar a correr per suar la cansalada no m’ho puc ni plantejar. I ho necessito. Ahir em vaig anar a tallar els cabells i com sempre que hi vaig faig un cosa que, encara que ningú s’ho cregui, faig molt rarament: enmirallar-me una bona estona. Es graciós que només em fixi en ‘l’estat de la nació’, o sigui nivell arruguil, evolució de l’alopecia i index de massa facial quan em sento perque em tallin els cabells. Els dos primers evolucionen amb normalitat, o sigui que no sembla que es moguin gaire. L’ultim ha fet saltar la alarma: he vist un diferencial de papada que es comença a despenjar. Horreur dels horreurs. Necessito suar ja. La piscina es la unica alternativa que em queda i per tant buscar-ne una per anar-hi a aquesta tarda a saltat a la segona prioritat del dia. Porto massa temps sense fer res que no sigui anar amb bicicleta i pujar escales, moltes. Es curiós adonar-se que els ascensors brillen per la seva absencia en aquesta banda del mur i literalment no tinc cap amistat que en tingui un a casa.
Passar la aspiraradora tampoc estaria malament en algun moment del dia. Amb el sol que ha estat fent a berlin les ultimes setmanes em passo el dia amb la finestra oberta i s’em emplena el pis de merda. Fumar tabac de liar tampoc ajuda gaire, em sembla que podria fer-me’n uns quants nomes de recollir les virutes que fugen quan faig la ultima enroltllada i que ara reposen a sota del meu escritori. Gracies troya pels 10 paquets de golden virgina que evitaran que em trobi agenollat a terra desesperat qualsevol mati de les proximes setmanes.
I entre tasca i tasca també hauré de posar en oli les anxoves que ahir vaig treure del pot després de mesos d’espera i que ahir al vespre vaig estar netejant, una per una durant més de mitja hora. Em va encantar adonar-me que torno a tenir paciencia per gaudir de tasques tan mundanes i repetitives, pensant com havia tingut aquests mateixos filets a les meves mans fa mes de sis mesos al pis de tallers, desant-los un a un al pot amb sal deprés de comprar-los a la boqueria i potser fins hi tot barrinant quan mels menjaria. El que esta clar que no sabia es els gaudiria aqui, tan i tan lluny del raval pero tan aprop dels meus millors records.

diumenge, 19 d’abril de 2009

Setmana...santa?


Amb el deliri de tenir unes vacances decents després de tants mesos, aquests dies han estat un no parar fins al punt que he hagut d’adonarme que era l’ ultim dia i encara no m’havia assegut a escriure. Sembla mentida com, a priori, 10 dies seguits de festa sembla que hagin de durar una eternitat, per després adonar-s’he un que passen tant o més ràpid que un simple cap de setmana. Això em reforça en una idea que tinc clara des que vaig començar a ser un asidu de l’empordà: trobar-se al límit de l’ensopiment es la millor recepta per gaudir al màxim del que fas, per estúpida que sigui la tasca. I com de tothom es conegut a Berlin no falten activitats a fer, i més per algú com jo que té encara tantes coses per descobrir. Per tant tot i les mil coses que hem fet, jo i les visites que s’han passat aquests dies, em trobo en aquest assoleiat diumenge d’Abril cagant-me en tot per haver de tornar a l’escola demà.
M’ho prenc amb calma però, recollint totes les grans i petites coses que han anat succeint i que, com passa tot sovint, no valores fins el moment que més tard hi penses i et fan venir un somriure, o un sospir d’alguna cosa semblant a la felicitat.
Per exemple la barbacoa que varem fer sota un sol espatarrant el primer dissabte de la setmana. Aquesta ciutat, com abans havien estat Londres o Nova York, es un reclam per persones com ara jo que en algun moment es cansen de les seves rutines i busquen un lloc nou per establir-se. A part d’estar ple de gent jove, hi han molts inmigrants recents d’entre 20 i 30 anys que venen de tot arreu i que busquen una feina per establir-se, ni que sigui per una temporada. Un cop aquí t’adones com tothom més o menys coneix persones d’aquí i d’allà amb ganes de fer coses, ja que per definició canviar de ciutat vol dir haver de començar de nou en el que es refereix a amistats , i que et diran que si, encantats, si els proposes passar una tarda fent salsitxes i bebent vi i cervesa en un dels molts i immensos parcs de la ciutat. Va colaborar molt al bon rollo general l’ampolla de vi de 3 litres que va portar el Jerome, que era no cal dir espectacular. Gracies Tanit i ricard per la targetera que m’heu regalat, m’encanta. Son la pera, deu ser la quarta que em compren i que reposen tan bon punt observen que he arruinat a base d’un us intens la anterior, sabent que soc massa garrepa per adquirir-ne una jo mateix encara que desesperadament la necessiti.
Divendres va ser espectacular també. Jo havia sentit parlar gracies a la meva guia d’un club on la gent es desenfrena, o millor dit va a desefrenarse i que hi passa de tot, entre tothom. El kit-kat club (www.kitkatclub.org). L’article es deia ‘el hedonismo de vuelta a Berlin’ i representa que en nits seleccionades la gent apart de consumir tot el que us podeu imaginar vol compartir ànima, i cos, amb qui mes li doni la gana. Aquest dia pero no funcionava la festa en si pero sí que vaig poder alucinar, i comprendre més, la fama sobre el que hi passa en aquesta ciutat.
Gent des de 20 fins a 50, o més, completament en un altre planeta per molt que el sol ja s’hagués llevat a fora. Em vaig imaginar com un senyor que feia temps havia deixat la seva joventut enrera atrapat radera un mur de prohibicions, gaudia de tot allo que se li havia negat quan ell ho desitjava, només es viu una vegada.
La resta de la nit, o del dia, la deso en la meva confidencia, encara que amb un mig somriure als llavis mentre escric aquestes paraules.
PS: pels qui ho recordin dels dies a la Salle, ‘Sr. Vostè! Aquesta mitja rialleta ja la pot fer sencera!’

dilluns, 30 de març de 2009

koepenicker str berlin


Llegint Josep Pla un agafa pistonada per escriure. I no se per què. Mira que el trobo extremadament pedant, i a estones tan desorganitzat com excessiu com si un cop es va tornar popular, pogués escriure com li donés la gana i encara rebés els elogis de qui contempla un geni. Ximpleries. Pero bé, reconec que vas tirant i la atmòsfera absuradment senzilla que dibuixa captiva fins al punt que et sents com si fossis al seu costat, al segle passat i en el poble de mala mort que toqui.
Llegir era una de les coses que havia posposat indefinidement per exigencies del meu restringit temps lliure. Això si que ha estat una altra ximpleria. Ara ho veig i m’ en faig creus de com he pogut mortificarme fins a l’ extrem de postergar totes i cada una de les coses senzilles que m’ agraden i em fan sentir viu, ai, com ara sortir de nit. Ahir em vaig deixar portar per un grup que haviem ensopegat mentre feiem la darrera birra al Möbel Ölfe de Kotbusser Tor. Bé la darrera per ells, jo ja feia estona que havia decidit que per mi la nit seria llarga. Ara que no m’esperava tornar a les 1030 a casa, i tan panxo tu que els anys no passen per mi.
El lloc és exactament la imatge que un pot tenir del que és una autèntica nit berlinesa. M’agradaria posar l’ adressa pero, problema de quan et deixes portar, no m’en recordo.
Se que està a Kopenicker str, això si que ho recordo, i la aparença des de fora es una fàbrica urbana per molts anys desusada. Mare de deu quina festa però. Al que seria la planta baixa era un bar normal, suposo que completament il•legal pero amb tots els elements de local consolidat, barra, llums i gentada. No era la primera vegada que obrien aixo és ben segur. I despres el soterrani, previ pagament d’una irrisoria entrada de 3 euros. Baixo les escales i patapam, rellisco i gracies a deu que no em trenco el braç. Veig que he arribat lo suficientment entonat i per lo gastats que estaven els graons de fusta no el primer que la baixava. Molt fosc i una mica de fum, pero per deu quina música. Estava tan forta que quan tacostaves al dj podies notar com les vibracions feien ones a la teva pell com quan tires una pedreta en un bassal d’aigua tranquila. Brutal. I com no les cerveses a un euro. El que mes em va agradar tot i això és la gent que l’habitava. No eren d’una tribu concreta sino una barreja de mes o menys tot el que he vist fins ara a la nit berlinesa. Pelats, punkarres, joves en general i molt easy going. Rarament vaig parlar amb molta gent i per que negar-ho, això és el que més em va agradar. Els alemanys fins ara m’havien semblat en general bastant esquerps quan es tracta de sortir de nit. Casualitats de la vida bastant semblant a Barcelona on l’únic lloc on podia sortir sol i acabant fent-la petar amb algu era a l’Apolo. Em sembla que la música electrònica hi te alguna cosa a veure. No se, la gent està com molt més relaxada i veus a les cares que l’ unic que els importa es pasar-s’ho be, tancant els ulls i resseguint el beat electrònic amb el moviment del cap endavant i endarrera. I aixi passant la nit compartint tabac i cerveses. Amb aquest preus es fomenta la solidaritat suposo.
Tambe he millorat en l’ aspecte de les meves retirades, poden ser a qualsevol hora pero he aprés controlar el nivel de desfasament per tal de poder arribar a casa. El primer mes per exemple vaig agafar un tramvia quasevol, idiotament pensant que tots els camins porten a roma i m’hi vaig quedar completament adormit, abraçat a la meva bossa i estirant un dit per aguantar la bicicleta. M’hi vaig pasar 4 hores amunt i avall la línea. Quin desastre. En un momento donat suposo que algún altre passatger em devia avisar i jo d’un salt sorto a fora. Ja començava el dia en aquella desertica esplanada de les afores sota una intensa nevada. Que collons foto aquí em vaig dir. Torno a dintre un cop dona la volta i torno a caure dormit.
Ara pero ja no em passa. Ja he apres que es tan important triar la línea com mantenir a tota costa com a minim un ull obert. I avui ressaca i cap a una piscina que esta sobre el riu Spree. Qui diu que no aprofito els caps de setmana ara.
Per cert , Àngela i Bone, moltes felicitats!