Foc als queixals

L’últim llibre de psicologia aplicada (léase autoajuda)que he estat revisant aquests dies es titula “atrévase a no ser perfecto”. Si passes els ulls de revolada sobre la portada en un passadís de l’Fnac suposo que el que primer pensaràs es que es un tractat per pretensiosos. I es precisament el contrari. El perfeccionisme es un conjunt de pensaments i actituds preconcebudes que patim algunes persones i que ens porten a obligar-nos a fer i pensar que podem fer les coses molt millor del que de fet som capaços de fer-les. Fa gràcia quan t’enfrontes a un llibre on cada paràgraf està parlant de la teva vida, de com ets i com penses. El primer que t’adones és que no ets tan especial com et pensaves. Han pogut fer un cliché de la manera com construeixes els teus pensaments i a sobre et diuen per que et porta tants problemes. Quan un es troba una mica perdut alhora de veure per que tens una pàtina de infelicitat que t’acompanya cada dia es molt reconfortant descobrir l’arrel de moltes de les teves misèries.
N’hi ha moltes i moltes però una de les que li dono mes importància es la tendència en marcar una distància emocional amb les persones que t’acaben de conèixer. I ara m’adono que ho faig instintivament, com un protocol de defensa que s’engega per tal que aquesta nova persona no descobreixi el que et penses son els teus múltiples defectes. Jo ja sabia que alguna cosa fallava perquè m’ho havien dit milers de vegades, que molt sovint la primera impressió que causo en gent en qui no tinc una prèvia motivació a conèixer es la de supèrbia i de despreci. D’alguna manera parteixo de la estúpida premissa que sóc millor que els altres fins que no em demostrin el contrari i construeixo un mur de prepotència per que no descobreixin la vergonyosa veritat que s’amaga molt a dintre meu. I el pitjor de tot és que el preu que he de pagar, no tan sols per el rebuig inicial que provoco en aquestes persones sinó per la infelicitat que em provoca el patiment de creure que he d’amagar les misèries per tal de no mostrar el que es obvi, que no sóc perfecte. I la gent s’enfada amb mi que és en el fons del fons el que pretenies que no passés de cap manera. De fet m'en adono ara de lo molt sovint que tinc topades amb altres persones. És com si de la meva boca de tant en tant enlloc de paraules sortís una flamarada invisible que no m’adono que existeix fins que una sobtada tempesta d’ira em rebota de l’altra persona a qui li has tocat una fibra profunda i dolorosa. I no em surt per casualitat em diu el llibre, ho faig precisament per mantenir una ratlla invisible que protegeixi els meus secrets fora de l’abast dels qui m’envolten. Canviar això no està resultant ser fàcil precisament perquè ho faig sense adonar-me’n a la mínima que abaixo la guàrdia. Ara però soc molt més receptiu a aquestes reaccions i sobretot intento disculpar-me quan el que abans feia era tancar-me dintre de la meva closca fins que sentís que ja havia passat la tempesta. Se ara que no tothom te la capacitat de perdonar ni les ganes d’entendre quan algú es sincera de la manera que ho he fet últimament amb algunes persones, però això curiosament no em fa sentir malament. Jo seguiré intentant millorar com a persona i que per molt de temps pugui abraçar-me amb els amics que sempre que ho necessito m’ofereixen l’espatlla perquè hi plori. Visca els teletubbies.