koepenicker str berlin

Llegint Josep Pla un agafa pistonada per escriure. I no se per què. Mira que el trobo extremadament pedant, i a estones tan desorganitzat com excessiu com si un cop es va tornar popular, pogués escriure com li donés la gana i encara rebés els elogis de qui contempla un geni. Ximpleries. Pero bé, reconec que vas tirant i la atmòsfera absuradment senzilla que dibuixa captiva fins al punt que et sents com si fossis al seu costat, al segle passat i en el poble de mala mort que toqui.
Llegir era una de les coses que havia posposat indefinidement per exigencies del meu restringit temps lliure. Això si que ha estat una altra ximpleria. Ara ho veig i m’ en faig creus de com he pogut mortificarme fins a l’ extrem de postergar totes i cada una de les coses senzilles que m’ agraden i em fan sentir viu, ai, com ara sortir de nit. Ahir em vaig deixar portar per un grup que haviem ensopegat mentre feiem la darrera birra al Möbel Ölfe de Kotbusser Tor. Bé la darrera per ells, jo ja feia estona que havia decidit que per mi la nit seria llarga. Ara que no m’esperava tornar a les 1030 a casa, i tan panxo tu que els anys no passen per mi.
El lloc és exactament la imatge que un pot tenir del que és una autèntica nit berlinesa. M’agradaria posar l’ adressa pero, problema de quan et deixes portar, no m’en recordo.
Se que està a Kopenicker str, això si que ho recordo, i la aparença des de fora es una fàbrica urbana per molts anys desusada. Mare de deu quina festa però. Al que seria la planta baixa era un bar normal, suposo que completament il•legal pero amb tots els elements de local consolidat, barra, llums i gentada. No era la primera vegada que obrien aixo és ben segur. I despres el soterrani, previ pagament d’una irrisoria entrada de 3 euros. Baixo les escales i patapam, rellisco i gracies a deu que no em trenco el braç. Veig que he arribat lo suficientment entonat i per lo gastats que estaven els graons de fusta no el primer que la baixava. Molt fosc i una mica de fum, pero per deu quina música. Estava tan forta que quan tacostaves al dj podies notar com les vibracions feien ones a la teva pell com quan tires una pedreta en un bassal d’aigua tranquila. Brutal. I com no les cerveses a un euro. El que mes em va agradar tot i això és la gent que l’habitava. No eren d’una tribu concreta sino una barreja de mes o menys tot el que he vist fins ara a la nit berlinesa. Pelats, punkarres, joves en general i molt easy going. Rarament vaig parlar amb molta gent i per que negar-ho, això és el que més em va agradar. Els alemanys fins ara m’havien semblat en general bastant esquerps quan es tracta de sortir de nit. Casualitats de la vida bastant semblant a Barcelona on l’únic lloc on podia sortir sol i acabant fent-la petar amb algu era a l’Apolo. Em sembla que la música electrònica hi te alguna cosa a veure. No se, la gent està com molt més relaxada i veus a les cares que l’ unic que els importa es pasar-s’ho be, tancant els ulls i resseguint el beat electrònic amb el moviment del cap endavant i endarrera. I aixi passant la nit compartint tabac i cerveses. Amb aquest preus es fomenta la solidaritat suposo.
Tambe he millorat en l’ aspecte de les meves retirades, poden ser a qualsevol hora pero he aprés controlar el nivel de desfasament per tal de poder arribar a casa. El primer mes per exemple vaig agafar un tramvia quasevol, idiotament pensant que tots els camins porten a roma i m’hi vaig quedar completament adormit, abraçat a la meva bossa i estirant un dit per aguantar la bicicleta. M’hi vaig pasar 4 hores amunt i avall la línea. Quin desastre. En un momento donat suposo que algún altre passatger em devia avisar i jo d’un salt sorto a fora. Ja començava el dia en aquella desertica esplanada de les afores sota una intensa nevada. Que collons foto aquí em vaig dir. Torno a dintre un cop dona la volta i torno a caure dormit.
Ara pero ja no em passa. Ja he apres que es tan important triar la línea com mantenir a tota costa com a minim un ull obert. I avui ressaca i cap a una piscina que esta sobre el riu Spree. Qui diu que no aprofito els caps de setmana ara.
Per cert , Àngela i Bone, moltes felicitats!

La roda

Tot comença a rutllar finalment . Com vaig comentar a l’ultim escrit m’ havia estrressat una mica amb el master primer amb tot el tinglado de deixar la feina i venir fins a berlin i després amb la tormenta de feina que em va caure a sobre. He de dir que no ha sigut fàcil per varies raons. La primera es que feia massa temps que no feia servir el cervell al ritme que aquí necessites després d’anys de letargia d’oficina a la antiga feina. Després el tema de la novetat. Per mi la gran majoria d’assignatures eren perfectment desconegudes, com contabilitat, finances, microeconomia, control de costos i coses per l’estil i poder llegir tot el que requerien les classes i fer els treballs que t’assignen quasi diariament es va convertir en missió quasi impossible. Jo preguntava a la gent com ho portaven (be ho preguntava als bons, als que mes pregunten a classe i que veus que son la referencia a seguir) i em deien que anaven tirant força be, i fins hi tot que es pensaven que seria mes dur. Alló em queia com una totxana llançada sobre el dit petit del peu. Com carai s’ho feien. Jo no havia treballat tant a la meva vida i de fet ja bastant al principi vaig decidir que despres de llevar-me a les 7 i no parar fins les 11 del vespre s’em refotia tres cogombres que no hagués acabat la feina. Jo m’en anava a dormir. Després he obert els ulls i he vist que la immensa majoria dels que millor rendien no era la primera vegada que tocaven aquelles tecles. De fet alguns hi portaven bastants anys treballant-hi. Com carai prentenc jo arribar al seu nivell amb 2 mesos si em portaven tanta avantatge? Els mesos han anat passant i també els examens. Jo estic molt content de tot el que aprés, que crec que es moltissim amb el temps que porto pero quan van arribar em vaig neguitejar. Tal com al cole. Tal com a la universitat. Tindré bones notes? M’ en sortiré? I si suspenc? Ara em fa una mica gracia quan ho penso tot plegat. Al principi estava una mica decepcionat perque el meu objectiu de ser dels 5 primers de la classe no l’havia assolit. Pero clar, el sistema de notes funciona de manera que els 5 primers reben una A, els seguents una B i així succesivament fins arribar a la temuda F, que sigui o no per casualitat, es la primera lletra de la temuda paraula, FAILED. I llavors vaig entrar en raó. Com carai pretenc desplaçar en aquestes assignatures a cap dels que hi tenen tanta experiencia i que, a més, son mes de cinc. I pensant en tot en el que m’ havia arribat a capficar amb aquest tema i amb el fet que m’havia passat tantes hores estudiant amb una ciutat meravellosa per descobrir a l’altra costat de la finestra vaig començar a veure la llum. El master i tota la experiencia de deixar Barcelona i la meva vida es un regal que m’he fet a mi mateix després d’ anys d’apatia i sobretot, de falta de reptes. No he de justificar a ningú els meus resultats, siguin els que siguin i no vull preocupar-me ni un sol instant mes. Estic aprenent i aixo es lo unic que m’importa. I estic en una ciutat nova amb gent nova i moltes coses per descobrir. Així que els dos ultims diumenges mels he passat, per dir-ho d’alguna manera, a la bartola. La setmana passada a dinar amb tota la ressaca al Volks park de Friedericshain ( o com s’escrigui) amb tota la tropa Espinaca, Ruth, Ruben and Cia. donant conta d’un magnific grosse schnitzel, un tros de carn empanada que pot arribar a fer dos pams de llarg i que no esta ben servit si no rebossen les cantonades per fora del plat. M’encanta. I després de passeig pel barri fins arribar a un bar encantador tot ple d’espelmetes i amb llar de foc encesa (el fet que la llar de foc sigui només la imatge d’una pantalla de televisor no te cap importancia) i vinga salvar el mon regat amb uns quants gin-tonics fins a les deu del vespre.
I aquesta setmana idem. El dissabte estudiant non stop de les 930 a les 1700 i un cop acabat el minim establert, preparar l’examen final del dilluns, penjo el boli i cap a fora. Passeig amb la Simon que estava de visita, sopar en un thai, concert de piano a casa d’un dels del master amb tota la tropa internacional, després a casa del Gippi fent uns quants karaokes petardos fins cap a les 2 i llavors anem de discoteca. No se no com es diu ni a on cau perque vam anar amb taxi i ja portva unes quantes birres entre pecho i espalda pero quina brutalitat. Es veu que l’edifici era un antic ministeri de la RDA. En una de les quatre sales hi devien haver unes mil persones movent-se al ritme electronic tan a la pista com en el pati de butaques, es veu que allo era la sala d’exposicions.
A l’endema, per avui, una mica de ressaca pero que ha baixat amb un paracetamol i unes bones dosis de cafe arabic per cert molt ben preparat amb les seves especies disoltes i tot. I llavors hem anat de passeig al Mauer park amb el Gippi, que nomes feia un dia que ens coneixiem (de fet desde que vaig entrar a casa seva on es feia el karaoke i m’el van presentar) i dos amics seus, un d’italia i una irlandesa. La veritat es que eren super macos i he estat molt a gust amb ells, I despres quan el vent i el fred que no anuncien cap final d’hivern ja ens calava per tot arreu hem anat a fer birres i vinga a salvar el mon una altra banda. En un moment donat pero m’he quedat de pasta de boniato. He descobert que no es coneixien de res. El noi havia ofert la seva casa a través d’una web (em sembla que m’han dit www.couchsurfing.com) i els dos havien arribat per passar el cap de setmana. Amb lo comodes que estaven entre ells i lo agradables que eren hagués jurat que es coneixien de feia anys. I no. Només es que en el mon hi han moltissimes persones que els encanta coneixer gent nova, obrir el seu cor i compartir el que tenen. M’ha semblat preciós.

Berlin, l'arribada

Després d’aquests llarguíssims mesos de silenci per fi he tingut la oportunitat d’escriure alguna cosa. Estava acostumat a buscar els meus moments de tranquilitat on tenia tot el dia per davant per invertir una estoneta a explicar les histories que em passen a la vida, pero des de que vaig arribar a Berlin ha sigut literalment impossible. Vaig arribar, oh horreur, fa 2 mesos, i només fa una setmana vaig tenir la primera oportunitat de parar un segon i mirar al meu voltant. Estic a Berlin.
Des de la primera setmana ja va començar tot a girar a un ritme al que no estava gens acostumat. Tenia uns 7 dies per buscar pis abans de començar les classes que, com ja anunciaven, donarien una feinada que no donaria temps de fer res mes que dormir i treballar. Al pis de Tallers hi vaig passar moltissimes experiencies que quedaran sempre amb mi, una època que ha marcat la meva vida. Les coses que fet, la gent que he conegut des de que per primera vegada amb en Troya varem escalar l’Alpe d’Huez que portava fins el que seria la meva llar durant 4 anys. Pero tenia els seus inconvenients també. La falta d'aillament de les centenaries finestres provocaven un fred que pelava a l' hivern i una calor asfixiant pràcticament la resta de l’any. Ni l' aire acondicionat ajudava ja que 5 minuts després de parar-lo amb la sala per fi a una temperatura habitable les traidores frigories fugien ràpidament per les escletxes tornant la calor insuportable de tornada. Ah, i el soroll, el constant murmuri durant el dia de centenars de persones caminant amunt i avall cap a la Rambla que em feia sentir constantment envoltat de mirades que furgaven per la meva finestra per veure que hi passava.
Total que quan vaig venir fins aqué tenia clar que volia un piset tranquil, on hi entrés el sol cada matí perque podés desvetllar-me mirant com el fum del meu cigarrent s'embolutava joganer amb els raigs que travessessin el vidre i on pugués fer una ullada cap a fora sense sentir la plantofada d'un mastodontic mur de tafaners a un braç de distancia de la meva paret. I així que vaig començar a buscar amb la impagable ajuda de l'Artur, l'amic que l'Espinaca em va tele-presentar i que amb els seus coneixements de l' idioma i dels mitjans a través dels quals s' anuncien els traspassos em va alleugerar inmensament la odissea d' instalar-se en una país desconegut. Vaig veure uns 12 o 13 pisos, i per desesperació mutua, sempre els hi fallava alguna cosa. Alguns donaven al pati interior, per cert molt comú en aquesta banda del mur on els edificis estan dissenyats de manera que una part s'aixeca a la part del carrer i la l'altra a la part del darrera deixant un espai de variables dimensions, des d'un raquitic forat entre façanes a un autentic parc ajardinat. Altres simplement miraven completament al Nord amb el que ja em podia pintar a l'oli els raigs de sol per la finestra, i finalment els que s'en anaven de pressupost. I això que a Berlin no és només fastigosament mes barat que Barcelona en el tema de lloguers sino que a més resulta la majoria de vegades tremendament mes senzill. Quan una persona vol deixar un pis i encara te contracte, es limita a buscar algú que el volgui soplir. Quan te els seus candidats els presenta a la agencia que gestiona l' habitacle i trien el primer que s' ha presentat que compleix els requisits, basicament que no estigui a la llista germana de morosos anomenada 'schofa' .(i jo com que just acabava d’ arribar al país, la tenia neta com una patena)
I així per la meva desesperació anaven passant els dies sense trobar el meu allotjament definitiu i l'infernal curs s' apropava més i més rapid. He de reconeixer que el fet de deixar la feina, venir cap aqui i sobretot despedir-me de totes les persones que estimo va ser més dur del que esperava i la preocupació un cop aquí que no m'en sortiria em va provocar una cosa anomenada eccema, amb el que sem va pelar tota la cara i la tenia vermella com un tomaquet.
Finalment pero i a poc a poc tot es va anar solucionant, o mes aviat, vaig adonarme que tot allo no era la fi del mon, tenia uns pisos bastant txulos en cartera dels quals esperava una resposta definitva, estava allotjat a l' habitacio de convidats de l' artur que, encara que no te bany propi era la mar de comfortable i on m'hi podia quedar fins que no trobés un lloc definitiu i, sobretot, estava envoltat de persones fantastiques que em feien sentir tremendament be. Per començar tota la troupe berlinesa que la Espinaca em va presentar, gent maquissima que em va ajudar des del primer moment en tot el que vaig necessitar, i després la gent del master, un grup de persones molt inteligents (la majoria) i que a més, gloria beneida, em fan riure una barbaritat.
I així fins avui dia 7 de març, un cop passat el meu aniversari i que el vaig celebrar tancat a l' escola estudiant, després de la meva primera patacada amb la bici gràcies a una pàtina de gel sobre un traidor sól adoquinat, després de les innombrables presentacions sobre temes que no domino, i, sobretot, després de llargues i llargues jornades d'estudi 7 dies a la setmana.
A vegades em pregunten per que no vaig fer els màster a barcelona ja que hi han molt bones escoles de negocis. Ara tinc clar que allà hagués estat impossible treballar de 7 del matí a 11 de la nit cada dia sense haver-me deixat portar per les mil distraccions a les que estava acostumat i que estan aqui sol en una ciutat nova era la unica possibilitat de fer-ho i apendre el maxim possible.
I així estic, en una ciutat maravellosa que no he tingut temps de descobrir, estudiant una cosa que no se si em servirà per res i anyorant els assoleiats dies de primavera de l'Empordà. Però també content per tornar a fer servir el cervell com feia temps que no feia, envoltat de gent molt maca, i amb un piset traquil i assoleiat al barri de prenzlauerberg, on el sol, quan apareix, juga als matins amb el fum que puja de la meva taça de café amb llet.