Esperant

Com costa d’arrancar un post un cop s’ha perdut el costum de fer-ho. Ha sigut el fi de Sant Sadurní i dels meus matins amb el cafè fumejant davant la meva atalaia empordanesa i han tornat les presses vitals que no em deixen posar el cul a la cadira un dissabte per matí.
Al final però ho he aconseguit. Poseu un amic amb segona residencia a la vostra vida i tot torna a tenir una mica de sentit. Si hagués de triar entre la bellesa de l’Empordà i la de la Cerdanya ho tindria molt difícil i no m’estranya que la gent de possibilitats apunti com a objectiu vital acabar amb unes claus per cada una d’aquestes contrades. La veritat es que no se com collons es pot arribar a fer això avui en dia, no em puc plantejar jo sol comprar-me un pis a Barna imaginat una caseta al mig del bosc. És clar que sempre podria apuntar a això segon com a objectiu principal i oblidar-me de Barcelona, de la que cada dia una mica mes en començo a estar ben fart. Tip sobretot del soroll, ja ho he dit moltes vegades però a mesura que em vaig fent mes gran el tolero cada cop pitjor. Em carrega silenciosa però paulatinament mortificadora fins al punt d’estar alterat i no saber exactament per què. Només me’n adono en moments com ara assegut en la calma d’aquesta casa en mig de la muntanya i escrivint amb un ull a la llar de foc que crema llenya i angoixes.
Però bé la decisió d’on me’n vaig a viure l’hauré de posposar almenys unes setmanes més fins que no sàpiga com ha d’acabar els diferents fronts vitals que tinc oberts. Si m’agafen al màster me’n vaig a Berlín, que pel que m’han dit es una ciutat molt tranquil•la i molt verda i per tant exactament el que necessito. Tenir-hi un pis decent no es una entelèquia i a sobre i fa suficientment fred que justifica tenir una llar de foc sense remordiments mediambientals. La part negativa però es que hauré de deixar els meus amics i això em fa una mica de pal, és segurament de les poques coses que tinc que valen la pena i no estic segur de com ens portarem en la distancia amb la meva perpetua companya soledat. Però bé no per això deixaria de fer-ho, tinc moltes ganes de lluitar i tampoc no es la primera vegada així que segur que me’n sortiré, no en tinc cap dubte.
L’altra opció es canviar de feina. Fa gracia quan durant tant de temps et sents com un maniquí inútil tancat en una torreta solitària per que et truqui una persona que no coneixes i et digui que li han parlat be de mi i si em plantejo nous horitzons laborals. I ja en van 3 en un mes. De moment només una ha tirat endavant i tinc la proba de foc aquest dijous quan uns estranys palparan la mercaderia. A veure com va. Mentrestant toca esperar i buscar la calma i el silenci d’una manera econòmicament raonable, o sigui taps a les orelles i unes quantes classes de ioga.