diumenge, 13 de juliol del 2008

Res es igual



Quan un es para a pensar s’adona com la vida emocional d’una persona té alts i baixos com en una muntanya russa. Jo en soc un grandíssim exemple. T’adones de quan ets capaç de valorar les coses bones que t’envolten ets capaç d’agrair la sort que has tingut. Sort que t’hagin pogut donar una bona educació, sort que tu veiessis la importància d’aprendre, sort d’haver crescut envoltat de persones que t’han estimat, ensenyat, que s’han preocupat de tu. Quan miro al meu voltant i veig les persones que em rodegen, que a l’abast d’una trucada et fan sentir que ets important per ells i que d’alguna manera ets una part de les seves vides, em sento molt feliç. Però de fet no estan allà per casualitat, però per què som amics dels nostres amics? Està clar que un amic de debò l’estimes,i que això ve després d’haver compartit moments especials en els que veus que aquella persona es preocupa per la teva sort, que no li seria igual si tu passessis per un mal moment i no intentés fer-hi alguna cosa. Compartir experiències intenses, sobretot en un moment en el que t’adones que els teus amics són pràcticament l’únic suport que tens, fa que creixi una estima que ni el temps pot destruir. El que si que passa es que tots evolucionem amb el pas del temps, i a vegades som víctimes de les nostres pròpies pors i angoixes i acabem cedint per tal de sentir-nos més segurs. I canviem. I allò que compartíem amb una persona va desapareixent, i el poema de la nostra estima es dilueix com la tinta sota la pluja. I ja no et truques mes. Amb el temps hi penses, però potser et fa vergonya, por de no saber si se li eixamplarà el cor al sentir la teva veu, de si sentirà il•lusió al escoltar el que li vulguis explicar. Això ens ha passat a tots, i segurament és llei de vida i no sentim una pena profunda perquè precisament tot s’acaba a poc a poc, com una cançó que lentament abaixa la veu fins arribar al silenci.
Però adonar-se de sobte que una amistat que donaves per segura ha deixat d’existir, que has perdut segurament per sempre una persona que havies estimat, et deixa un buit que en el moment se’t fa difícil de pair. Saps que ja no hi pots fer res, que tot ha anat canviant mentre miraves cap a una altra banda i que creies que ja no calia regar aquella flor. Quan obres els ulls veus que es massa tard i que allò que havíeu convertit se’n va, inabastable, arrossegat per una corrent d’emocions que ja són impossibles d’aturar. Penso què podria haver fet perquè tot fos diferent, perquè tot seguís igual. Però res ja no és igual.

3 comentaris:

Xevi ha dit...

i seguim caminant sols, però sempre hi ha algú al costat

Anònim ha dit...

You'll never walk alone, my friend.

Anònim ha dit...

quanta raó...