El rellotge

Un dels inconvenients de viure en una ciutat activa i bulliciosa com Barcelona es que no t’adones de com va passant el temps. Els dies, les setmanes i els mesos s’encadenen frenèticament fins el punt que et trobes que ha passat un any i costa recordar quines grans coses han passat a la teva vida. Jo me’n adono que a l’arribar a casa després de la feina hi ha un ma invisible que em sacseja i no em deixa tranquil fins que decideixo fer alguna cosa.
És una sensació incòmoda que he aprés a controlar amb el temps i ha evitat que sistemàticament acabés trucant a algun àngel salvador per anar a fer unes birres, el que llavors acabava Invariablement en un sopar de copes i rialles i en un despertar impossible amb la butxaca buida.
Ara en canvi he aprés a gaudir de moltes coses que mai m’hagués plantejat quan estava massa capficat en lluitar contra els monstres de les meves pròpies contradiccions. La lectura assossegada de novel•les i sobretot el teatre m’han ensenyat a valorar l’art com un mitjà per canalitzar sentiments i emocions que mai hagués pensat que es podrien articular, i que crec m’han ensenyat a entreveure la màgia d’alguna cosa que, d’alguna manera, alimenta l’ànima.
Tant jo com la meva vida han canviat una barbaritat des de que vaig abandonar la ciutat que m’havia vist créixer. Aquí he viscut circumstàncies que han fet trontollar els fonaments sobre els que es recolza la meva pròpia existència, m’han fet qüestionar la manera de com em veig a mi mateix i sobretot he conegut persones que m’han ensenyat, contràriament al que em pensava, en encara em falta camí per millorar com a persona.
I així els anys i les persones passen a través teu i inevitablement deixes de ser qui et pensaves que eres sota el testimoni inflexible del mirall del meu lavabo, que em mostra quan li pregunto que el rellotge, encara que no ho vulgui, no s’atura.
Però feliçment aquest rellotge no es tan cruel per no ser solidari, i deixa la seva silenciosa empremta també a tot el que m’envolta. M’agrada tornar a Girona i trobar-me amb els que durant molts anys de la meva vida van ser tota la meva família. Darrera la imatge de cabells que cauen i peatges de tantes cerveses segueix havent-hi la mateixa essència sincera de qui fa uns anys vaig deixar enrere.
M’encanta veure com algunes coses no canvien. El mateix humor, les mateixes converses acalorades, la mateixes peregrinacions impacients davant una carn que temen que mai s’acabi de fer abans no els derroti la fam. Ara però som uns quants més, i encara que no n’hagi estat permanent testimoni la gent s’acaba trobant , i es fan novius i novies, marits i mullers i els més valents han portat les rialles de la mainada. I així el projecte de modernillo urbanita es converteix en una mena d’oncle lluís i es sorprèn a si mateix de lo gran que s’ha fet i de la màgia de jugar i divertir-se amb algú que et mira amb la curiositat de no saber d’on carai he sortit.
I per demostrar que una mica si que he canviat els dic que els estimo i que no se l’hi ocorri a ningú fer-me padrí amb el rollo que els gais com estan sols tenen mes pasta. El dia que em vegi en una església, dret amb un ciri a la mà, podré veure entre les columnes una forma sinistre amb capa i una llarga i afilada falç que em xiuxiuejarà pardalet, ara si que t’estàs fent gran.