El master ja s’ha acabat finalment i he tornat a agafar les regnes de la meva vida en el que es refereix a decidir el que faig i deixo de fer. Al menys de manera relativa. Primer va ser la setmana de celebracions pre cerimonia de graduació, molt a la americana amb la toga, desfilada marcial del grup cap a la sala, familiars amb la camera i el cleenex... tal i com a les pelicules. La mes notoria diferencia suposo que deriva del fet que no estem a Boston sino a Berlin, Alemanya, i aqui per questions de seguretat no està permés tirar el birret a l’aire quan et passen l’espasa entre entre les espatlles. Es veu que fa uns anys l’erratic, o no, vol d’un d’aquests punxaguts barrets va anar a parar a l’ull del degà i va acabar a l’hospital amb uns punts de sutura, i es clar ara està prohibidissim. A mi sincerament me la rebufava tot plegat una miqueta pel que no puc dir que em sentís decepcionat. Les ganes de posar fi a aquesta part de l’aventura, tot i la immensa satisfacció per la experiència, eclipsaven qualsevol acte de celebració.
Amb el titol sota l’aixella vaig llavors agafar un avió cap a Barcelona per les celebracions de Nadal. El vol l’havia comprat feia mesos i un cop aterrat em vaig adonar que no tindria temps per a res de res. Baixant 2 miserables cops en un any tenia moltissimes coses a fer i gent per veure i la meva improvitzada agenda es va col•lapsar a les primers trucades del Terralladenc ja soc aquí. La raó principal de tan curta estada era que volia ser de tornada a casa, a Berlin, per la festa de cap d’any. Engatusat o no la festa es feia a casa meva, em venien en Matthieu (amb dos tes) de Paris i en Jon Inge deNoruega de visita i no hi havia marge per canvis d’última hora. La festa va ser fantastica sobretot per les arts punxadores d’en Jaume i les ganes de passar-s’ho be del melting pot que es va congregar, unes 40 persones en el pic maxim que van portar indecents quantitats de beure que com es tradició va ser dipositat a la banyera per mantenir-ne una temperatura òptima, tot i les reticencies del Norueg a posar el mam allà on em rento i que demostra que no tothom es igual encara que parlin similars enrabassades llengües.
El que ha passat després d’aquells dies ha estat completament fora de qualsevol planificació previa i només el destí sap com acabarà. Tot va començar el següent dissabte a la nit quan, visita obligada pels mes farreros visitants, varem anar al Bergahain. Tot i que jo ja havia jurat i rejurat que no hi tornava a posar els peus, de quatre cops que hi he anat m’han dit que no em deixaven entrar en tres, vaig acceptar tornar-ho a intentar amb la condició d’anar-hi ben d’hora abans que la criba es converteixi en missió impossible. Varem arribar sobre la una del matí i la cua ja era quilometrica. La espera nevant i a -5 es va allargar quasi una hora i mitja fins el moment de la veritat, quan el gorila de fora i el supertatuat capi di capo et fan una rapidissima repasada abans del veredicte final. El primer diu sembla que no diu que no i el segon s’acosta cap a mi. ‘Treute la caputxa’. Aterroritzat esgrimeixo el mes dolç dels meus somriures i faig el que em diu. ‘Endavant’. Si!. No m’hagues cregut mai que viuria la experiencia d’abraçarme amb els vells i nous amics companys de cua per la felicitast d’haver-ho aconseguit. Una bogeria. I lo millor de tot es que despres de la gelida espera tot l’alcohol ingerit previament s’havia evaportizat i començavem de nou la nit, amb unes ganes tremendes de passar la nit de les nostres vides. El que va passar a dins, com sempre, queda entre nosaltres. Una part però potser passara a la història. Va començar amb una pregunta, va seguir amb una resposta i va acabar amb dos somriures. Continuaré informant.
