El campanar

Em sento bé quan vaig a dormir d’hora per trobar-me llevat amb un complet dia de festa per davant amb totes les hores possibles per aprofitar. La veritat es que no ho faig gaire per una senzilla raó, que ja he explicat moltes vegades. No sé quedar-me a casa al raval una vigília de festiu sense sentir un rum rum interior que em sacseja dient me que m’estic perdent alguna cosa allà fora. I es clar, surto, bec en excés, i m’aixeco a l’hora que canta el porc, com diu la meva mare. Aquí a sant Sadurní es molt diferent. Primer de tot es el silenci que regna a totes hores, evidentment que de tant en tant hi ha un cotxe que passa o un nen que juga a la plaça davant de la meva finestra, però es un soroll aïllat en un mar de silenci, no una fressa constant i concentrada de centenars de petites veus que ben be no saps distingir però que inconscientment t’alteren i no et deixen trobar-te amb la teva pròpia soledat. Jo suposo que al poble ja deuen córrer veus del noi de la finestra, i es que em passo moltes hores assegut davant un improvisat escriptori que he fet amb dos cavallets i una antiga prestatgeria, escrivint, pensant, observant el món que respira en aquest petit poblet de l’Empordà. Amb ulls curiosos puc arribar a veure moltes coses que em sorprenen perquè son precisament la senzilla quotidianitat que moltes vegades anhelo per mi mateix. Cada dia quant arriben els tres quarts i cinc de vuit del vespre repiquen les campanes una bona estona. No avesat al llenguatge que representen fora de quan marquen els quarts i les hores em sorprenia la sobtada i aparentment capriciosa interrupció de l’odre en el que em submergeixo. Amb el temps i des de la meva atalaia privilegiada vaig comprendre que era la crida als feligresos per a la missa de les vuit del vespre. El poble és molt petit i durant l’hivern no crec que hi visquin mes d’una cinquantena de persones, pel que realment sobta comprovar les exagerades dimensions de l’església. El capellà viu en una casa molt a prop de la meva i el puc veure sempre que es dirigeix cap al temple amb una immensa clau de ferro a la mà. La clau de la parròquia un dia em va dir que era i te l’imagines amb la mirada perduda donant-li voltes amb les dues mans per obrir les gegantines portalades del temple com ha fet cada dia dels últims trenta anys de la seva vida. Em paro a pensar i m’adono de terrible fragilitat de la obsessió per el sentit de la meva existència. Cada dia després del repiqueig i el ritual de l’obertura de la porta passen uns minuts abans no deu començar la cerimònia. Miro expectant el camí de l’entrada per saber si algú anirà a la celebració. Me l’imagino de peu darrera l’altar i amb l’immaculat hàbit blanc amb la mirada fixada a la porta, com cada dia des que pot recordar i potser esperant a que algú li doni sentit al que fa molt temps va triar com a vida. Em pregunto què deu passar pel seu cap en aquells precisos moments, sabent que potser arribarà l’hora i, abatut, aclucarà els ulls abaixant el cap envaït per una immensa i confosa tristesa sense atrevir-se a preguntar.