dimecres, 19 de desembre de 2007

No es una poesia

Vull fer un llarg viatge
on avui hi faci calor.
Vull escoltar un vals
i ballar en un palau d’alts sostres
i les parets plenes de miralls
sentir el ritme a les venes
i donar voltes sense parar.
Sortir al jardi iluminat
per la lluna plena
i mirar als ulls de la felicitat.
Sortir volant de la ma
i reposar en una estrella
veint pasar línees blanques
que sen van per no tornar.
Em fa el darrer peto,
es puja en una d’elles
desapareix en l’horitzo
com un punt blanc
que queda en la constelacio
de tots els meus records,
pero brillant una mica mes.

Fa fred

Avui com ahir m’he aixecat una mica nervios, trasbalsat per una sensacio que em puny i m’apreta al mig del pit. Les raons de perquè esta allà les conec molt be, pero no per repetir-ne ni les causes ni les alternatives deixa de molestar-me.
Es curiós com funciona la ment, com pot generar emocions que queden atrapades dintre teu donant una señal sostinguda de tristesa, com un far a prop del cor que va recordant allo que no t’agrada sentir, una i una altra vegada.
Ara pero ja no m’espanto. Ara ja som vells coneguts i no m’impressiona la seva presencia. Aixo es nomes gracies a que se com fer-la desaparèixer, i si mes no, espantar-la una estona. Li agradaria pero tenir sempre el control, esta sempre present, fer que la meva vida girés al seu voltant. No vull i no m’ho puc permetre, ella i la felicitat son enemigues de sempre, i jo fa temps que vaig prendre partit per la segona.
S’alimenta de fets que venen de fora, circumstancies que en un moment ens van fer mal i ella com a dimoniet sobre la espatlla es deleix en no parar de recordar-t’ho. No fa cas o sigui que no li pots dir simplement que calli, necessites concentrar tota la teva energia per fer un viatge a les profunditats de tu mateix. Es un lloc on un s’hi sent molt be, on hi regna un silenci que es la imatge de la pau que ens conforma i on no hi ha lloc per res mes. Avui tinc ganes de quedar-m’hi una estona, fa massa fred a fora i no tinc ganes d’estar trist.

dimarts, 18 de desembre de 2007

Dubtes


Em pregunto perque nomes tinc ganes d’escriure quan estic una mica trist, sembla que altrament no tingui res a dir que consideri que valgui la pena. Ja començo a penssar que en el fons soc una mica massoca, trobantli sentit a la vida nomes en els moments que dubtes, en el fons, d’entendre-la. No comprenc com podem haver crescut tenint tedi a la soledat, forçant-nos a la falça creença que necessitem d’algu que empleni els nostres buits. Com si desapareixessin. Com si fossin la clau que s’ajusta en el pany que tanca tots els nostres dubtes i miseries. I tot es una gran mentida. Masses influencies de la perfeccio romantica, del cenit de les nostres mortals ambicions. La vida en el fons ha de ser tan simple que mai no seria l’argument de cap pelicula, ningu la podria soportar. I pel contrari ens esforcem perque ens passin coses que ens facin sentir en una aventura de vertiginosa acció i final majestuós. Que busquem els il•lusos com jo que no ens satisfa ni un somriure ni una abraçada, sino que ens fan sentir incomodes com un reconeixement que no mereixem. Em pregunto per que l’esforç que em de fer per tenir satisfaccions no surgeix espontaniament com quan respirem, sino que l’hem de forçar, espremer i recargolar per treure una miserable gota de felicitat cada vegada. Per que em de lluitar tant per sentir la bellesa d’un cel blau o la alegria d’una trucada inesperada, per que a vegades sens fa tant dificil agrair l’aire que respirem.
Espero que arribi l’alba, fugin els nuvols i m’escalfi la passio d’algu a qui encara no coneixo. Aixo es rendició.

diumenge, 9 de desembre de 2007

Txehov i d'altres


Últimament m’he pres una mica més seriosament la meva afició al teatre i he seguit el costum de llegir-me la obra abans que em representin el muntatge. Esta clar que l’ inconvenient d’això tel trobes quan veus coses com l’oncle Vania d’Oriol Broggi, on la proposta es calcada al text original, als actors els costa entrar al personatge i la direcció sembla que només es presentés el dia de l’assaig general. Quin avorriment, ja sabia la trama de la historia que era l’únic que em podria sorprendre. Tot i això no va ser temps tirat inútilment perquè l’ego no va poder evitar algun comentari setciències al meu acompanyant sobre qui era qui i el perquè de l’amargor del personatges, el nostre amic ens traeix a vegades quan ens demana que l’inflem una miqueta. I és que una obra de fa mes de cent anys on el perfil psicològic de cada personatge es la essència de la trama, calcar-la a l’escenari sense la mes mínima actualització i on els actors sembla que empollessin el text asseguts a la tassa del wàter és més la tasca d’una companyia amateur que d’algú que demana vint-i-pico euros per veure’ls. S’ha d’anar en compte a Barcelona, un nom no sempre implica un professional respecte per l’espectador. Em pregunto que deuen pensar, com artistes, quan s’acosta el dia de l’estrena i veuen, perquè ho han de veure, que allò a que li han dedicat els últims mesos de la seva vida no aporta absolutament res de nou i flirteja amb la mediocritat . I mes si un dia van aprofitar el seu carnet màgic que els dona entrades a 5 euros i van passar pel Lliure a veure l’adaptació de les tres germanes de Daniel Veronese. Això si que es teatre, passió per una proposta enginyosament actual i uns actors que es posen a dins el personatge que els ha tocat fins a les ultimes conseqüències. I que dir del fet que les tres germanes fossin nois, fascinant era veure com es toquetejaven carinyosament quan parlaven del passat entre ells tal i com ho farien unes noietes ben avingudes, però rascant-se amb les seves barbes.
El que si que no vaig tenir temps ni esma de fer va ser llegir-me el totxamen de 2666 de Roberto Bolaño abans de passar-me una gèlida tarda-nit de diumenge veient l’adaptació de Ley/Rigola, tot i que altres egos si que ho havien fet i no van deixar passar la oportunitat de comentar-ho amb el meu conseqüent i silenciós atac d’enveja interna maquillat amb el mes fals dels meus somriures. Tot i les 5 hores l’obra em va agradar pel poder que li donen a l’estètica del muntatge, molt per sobre de la força dels personatges. Diria que vas mes a veure un quadre que un diàleg però amb un missatge que queda clar encara que es fa pesat per insistent a vegades. Suposo que quan a un li repeteixen a l’orella lo genial i fantàstic de les seves propostes es mes fàcil que les coses se li vagin de la mà a estones. I es que anar al lliure últimament es com anar al McDonald’s, giris on et giris veus el nom del director per totes bandes, està clar que no li fa falta àvia a aquest home.