Em fa gràcia com amb el pas del temps m’he anat acostumant a que el meu comportament social estigui completament supeditat a aquest trasto que es diu mòbil. Al principi jo vaig ser, per variar, dels que donaven la nota, dels que NO volien un mòbil. EL fet que qualsevol persona em podes localitzar en qualsevol moment m’horroritzava, pensant en la quantitat de vegades que voluntàriament em volia aïllar de tot i tothom que m’envoltava i em refugiava als llocs mes recondits que coneixia. Recordo per exemple com m’agradava entrar furtivament al teatre de la Salle, amb la copia que havia cisat quan fèiem els pastorets. Normalment era cap a les sis de la tarda, quan tothom marxava a casa. Sigil•losament em dirigia cap a la porta, el cor bategant a 100 per hora, donava la volta, tancava de cop al meu darrera i de sobte, silenci. Un buit sepulcral emplenava aquella foscor absoluta. Podies sentir com la immensitat de l’espai et protegia, com ningú mai profanaria aquell lloc on m’havia refugiat. M’hi passava hores, gaudint només d’aquella sensació de protecció assegut a una butaca a les fosques o baixant a les palpentes al soterrani sota l’escenari,un lloc humit i amb fetor a fusta corcada on en algun moment del passat hi havien hagut els camerinos. No em puc imaginar com, en aquell lloc on jo rumiava que seria de mi quan em fes gran, quan somiava fugir molt lluny d’aquell lloc, em sonés el mòbil. Estic segur que l’hagués estampat contra una paret directament. Ara però la força de la societat ha pogut amb mi. Es inútil voler quedar a una hora i un lloc. Tothom es reserva el dret d’acabar de concretar-ho fins a l’últim moment, saborejant aquesta tranquil•litat que ens dona poder cancel•lar qualsevol compromís, via missatge, per qualsevol excusa raonable i sense que passi absolutament res. Depenem del mòbil, depenem d’aquesta seguretat que tothom, a tothora, esta al nostre abast. Arriba un punt que enlloc de pensar que han de fer en un moment concret la gent agafa el mòbil per preguntar i comentar la jugada amb la gent mes propera, com quan un es fumador i sempre posposa les decisions difícils per després d’acabar-se el piti.
L’altre dia jo estava fumant a l’entrada de l’edifici on treballo, absort amb el tràfec de turistes jugant-se la vida al pas zebra per no perdre la connexió del bus turístic i el vaivé dels arbres de la rotonda quan de sobte un motorista va tenir un accident. Va ser just davant dels meus morros, el noi, tot sol, va perdre el control de la vespa al passar sobre la pintura i va caure deslliçant-se per l’asfalt amb un crit de dolor. Em vaig acostar a ell com una exhalació per veure com estava i entre crits de dolor va poder dir que li feia mal el turmell. Amb aquella seguretat vaig poder arrossegar-lo cap a la vorera per tal que cap cotxe ens atropellés i vaig trucar una ambulància. Ràpidament una marabunta es va situar al voltant del noi que no parava de gemegar i que en veure que algú ja l’atenia van seguir el seu camí sense remordiments. Em vaig assegurar que no s’havia fet mal a cap lloc mes, apart de les mans completament nafrades del roçament amb el terra i el vaig intentar tranquil•litzar. Ell estirat a terra amb un jersei de coixí ploriquejava de mal mentre esperàvem sentir el crit de la sirena. De sobte jo amb la meva preocupació vaig veure com arrossegava la seva ma cap a la butxaca, i rebuscava i n’extreia lentament el mòbil. Sel' va posar a l’orella i al cap d’uns instants va començar a parlar.”Txurri! que me he caío de la moto!”. No m’ho podia creure jo havia salvat aquell noi, be de fet segur que no tenia gaire res, però com era possible que un moment com aquell no se li acudís res més que explicar la seva situació a la novia. Ja us ho podeu imaginar jo dret davant un noi estirat terra en mig de la gentada i el paio parlant pel mòbil, semblava que estigués a la platja i jo oferint massatges. I no va acabar aquí. Va ser penjar i tornar-se a posar el mòbil a l’orella i, a qui trucava? Doncs a la seva puta mare! Amb perdo. “que no mama que estoy bien que solo egh el tobiyo!”, a qui se li ocorre ix!trucar a sa mare, que li pot agafar un atac de cor “que en serio mama que estoy bien que solo egh tobiyo!” jo no sabia on mirar quan el paio va i amb el braç tremolós m’allarga el mòbil “ es mi mama, dile por favor que solo es el tobiyo que a mi no me cree” LA MARE QUE EM VA PARIR aquesta ja va ser la definitiva, no sabia on posar-me, amb el telèfon a l’orella vaig calmar a la senyora, amb un ull a l’entrada de la oficina, només faltava que a part de vago ja em consideressin un pallasso. Al final li vaig tornar el mòbil quan ja sentíem les sirenes de la guàrdia urbana que es van fer càrrec de l’infeliç. Que ha passat va preguntar l’agent, i vaig estar a punt de dir-li que res, que ens havíem tornat tots gilipolles.
