dimecres, 28 de febrer del 2007

Teatre de titelles


Jo mai he escrit un diari personal i una de les raons es que em feia molta vergonya si queia algun dia a les mans d’algú. Així, quan em posava a en l’intentona, sempre algun dia que creia que tenia una cosa important a recordar per sempre mes, m’entrava el canguelo només de pensar que algú altre pogués llegir aquelles paraules. Llavors jo mateix em censurava, matisava els significats, feia contraccions i metàfores rebuscades que acabaven deixant el text pràcticament inintel·ligible fins hi tot per a mi, quan dies o setmanes més tard quan em posava a rellegir-lo.
Avui es un dia en el que vull es apagar el mòbil, i el voldria tenir apagat per una llarga temporada. Voldria poder estar en una casa a la muntanya, sol, en silenci, amb la meva llar de foc per la resta dels meus dies.
Hi ha dies que ningú pot omplir el buit que es crea a dintre teu, ningú pot treure’t del cim el sobrepes de tants interrogants, de tantes incerteses. Vivim gràcies a la il·lusió, a l’esperança, sinó no seriem res mes que cossos a qui s’ha arrencat tot l’interior d’una cullerada. I quan aquestes es difuminen et trobes perdut, desorientat, amb ganes de fugir. Ai aquest jo mateix, aquella famosa veueta amb qui tothom parla, dialoga per trobar respostes a allò que no entenem. Som tots plegats uns genis narratius, uns dramaturgs de sèrie negra alhora d’intentar aclarir les situacions que ens envolten per tal de treure’n l’entrellat. Ho hem de posar forçosament en el llenguatge que ens han ensenyat a entendre, ho masteguem amb el record i ho filtrem amb el sedàs del que pensem que esta be o esta malament. I tatxan! D’una situació qualsevol, amb els seus antecedents, actors, escenografia i atrezzo dues persones poden fer-se al seu cap dues obres completament diferents, amb dos finals absolutament oposats.
Jo fins fa un temps tendia a acabar les meves obres malaltissament en drama romantic, però sense amor de pel mig. Tampoc moria el protagonista, només queia constantment en el mes miserable dels fracassos en cada repte que emprenia, acabant sempre igual, en la fosca, claustrofòbica cel·la de la humiliació, a la presó dels mediocres.
Evidentment a força de representar sempre el mateix paper protagonista, on sempre acabava igual de malament, un treu forces d’on no hi son i es revela contra el guionista, simplement li diu que en aquell punt de la historia, on el narrador imposa que estrepitosament m’equivoco,vull que ho canviï per pren el camí que millor que em sembla en aquell moment, on em fa sentir que he fet el ridícul em faci reflexionar sobre si tinc punyetera certesa del que pensen els altres, on em condemni a la més miserable de les soledats, em recordi tota la gent que t’estima, i que tu estimes.
Em vaig barallar amb el guionista perquè estava fart de sentir-me malament, com a bon actor jo em crec les histories que represento. Tothom ho fa en el petit teatre de la seva ment, es un teatre de titelles, com el de Mr Punch, on sortim nosaltres mateixos caricaturitzats en cartró-pedra en una minúscula carpa plantada al mig d’una immensa i abandonada platja, en una alba grisa i fosca agobiada de núvols, on es maten nadons i esquitxen el solitari nen que s’ho mira. Podem ser així de cruels amb nosaltres mateixos. Tot depèn del permís que li donem al nostre guionista. N’hi ha de pèrfids i salvatges que ens enfonsen en la misèria, ens obliguen a pensar que aquell amb qui estem parlant no li caus be, de fet et pot fer pensar que t’odia amb totes les seves forces i aquell somriure que mostra no es mes que la més perfecta de les màscares d’hipocresia i que ni tan sols suporta la teva mera presencia, quan res d'això és cert en realitat. El problema el tenim quan ens condemnem a viure a perpetuïtat en aquest teatre de titelles aïllat dels espectadors que ens envolten amb la única veritat que ens proporciona el sàdic guionista, vivint aterrits per els malsons que ens fa representar cada dia, a cada minut i en tots els actes de la nostra vida. La única esperança es que ens adonem un dia, que aquell nen que mira el teatre sol i constantment aterrit som nosaltres mateixos, i que espera a fer-se gran per fugir un dia lluny i per sempre d’aquella platja de l’horror.

dijous, 1 de febrer del 2007

La merceria

Fa temps que sempre que passo pel carrer de Xuclà, de camí cap a la Boqueria, no puc deixar de mirar l’aparador de la merceria Palacios.
Normalment em fixo poc en el que exposen les botigues, primerament per que no soc el típic passejador que s’entretén mentre camina tontament pel barri. Quan surto és sempre amb un objectiu, ja sigui anar a comprar menjar o a seguir emborratxant-me. Això també fa que moltes de les vegades que surto ja és negre nit, i l’únic que puc admirar son les famoses guarrades anomenades tacks a les persianes baixades, gargots gegants pintats amb rotulador gruixut o spray que l’únic que venen a dir es “por aquí pasó un subnormal con la personalidad a medio desarrollar y quería que lo supieras”.
Òbviament com que a simple cop d’ull tots semblen iguals, els tacks i els subnormals, un acaba per no fixar-s’hi i tira endavant, a no ser que l’il·luminat en qüestió hagi tingut la ocurrència de pintar sobre algun dels grafittis que decoren moltes de les parets verges del Raval, efímeres obres d’art modernes que admiro, i es aquí que quan un s’imagina enganxant-lo i posant-li el rotulador i lo que hi càpiga mes per un lloc que jo se. I és que només cal anar un parell de cops a Salvation per adonar-s’he que el 95% de tius bons son subnormals i per tant potencials tackers que mereixen ser castigats (en aquest cas es pot substituir el rotulador per algun altre aparell voluminós que es tingui a mà, en pos del càstig que es mereixen)

De qualsevol manera tinc la impressió que això de parar-te a mirar un aparador es una cosa que has de fer única i exclusivament si vas sol, quan vas acompanyat sempre es converteix en un problema.
Per exemple el meu veí del segon (inicialment el meu company de pis però que ha montat en còlera quan s’ha vist part de la ficció d’aquest escrit). Ell, un tiu lliberal, neohippy i d’esquerres, però que es ruboritza fulminantment si m’aturo davant del sex shop de Carme 22, embadalit per l’ingent assortiment de preservatius que exposen. I em fa gràcia per que és precisament ell el que alguna vegada m’ha regalat algun preservatiu que aparentment jo no podia deixar de provar. I es clar la situació es com contradictòria i així que mel miro mentre m’espera impacient a l’altra punta de la vorera recordant la goma que m’havia donat i no puc deixar d’imaginarme’l arribant a casa la novia i dient-li amb somriure picarón que li porta una sorpresa, responent-li ella amb posat fulminant que per molts condons de maduixa que li porti no li pensa fer una mamada.

I ja no parlo del dia que, acompanyat de la meva parella i passant davant la ferreteria Palomo de Sant Abat 24, em van cridar l’atenció una sèrie d’eines elèctriques que tenien exposades cavil·lant l’ús que els hi podia donar.

-No havia sortit mai amb ningú que es quedés mirant l’aparador d’una ferreteria.

(pujo el cap i em quedo amb la mirada perduda a l’infinit del vidre)

-Vinga fotem el camp.

El cas de la merceria però és diferent. Tan vagi sol com acomapanyat sempre em quedo mirant les fotos dels models que anuncien calçotets. D’on carai treuen aquesta gent. No he vist a la vida gent amb uns abdominals tan definits. I aquells jocs d’il·luminació de les fotografies que donen encara mes relleu als músculs, i aquells paquetorros amb exagerat volum. Si hagués passat per allà davant quan era un nen segur que m’hagués acabat convertint en fotògraf. I no per tirar fotos precisament sinó per ser jo el que m’acostés al model preparat i embadurnat d’oli per acabar de ‘col·locar’ la fotografia.

Qui em va manar a mi anar a la puta universitat.