Primavera a California

Tothom coneix de sobres aquesta necessària capacitat que tenim els éssers humans d’oblidar, amb l’ajuda del temps, les males experiències que ens passen a la vida. Amb perspectiva acabem filtrant de la nostra ment tota informació supèrflua que no ens ajuda, o que no volem recordar i ens quedem amb allò que un dia ens va fer somriure. Com per exemple venir a Califòrnia. No recordes el conyàs que representa fins que amb el cul completament adormit i després de 14 hores de suplici et trobes en plena disputa de colzes per la posició del reposabràs amb cretí que t’ha tocat al costat.
Aquesta vegada però tenia uns quants al•licients que m’han ajudat a superar la tortura del viatge fins aquests llunyans confins de la terra. Un era per exemple allò que m’esperava tan bon punt aterrés a Los Angeles. En tots aquests anys de viatges sempre he sigut auster amb el que representen les despeses necessàries per fer la meva feina, que no per les lúdiques, i a Califòrnia una de les imprescindibles es tenir un cotxe per desplaçar-te. Depèn on estiguis no pots comprar-te un raspall de dents si no fas els teus quilometres fins al shopping mall de torn,immensos centres comercials que donen servei a desenes de kilometres quadrats d’urbanitzacions de petites casetes amb piscina, que com ja se sap, representen una part del famós somni americà. I donat que es primavera i per que no, yo lo valgo, em vaig decidir per llogar un flamant Ford Mustang descapotable. Però be ja se sap que si una cosa tenen els americans es que saben vendre, i si a mes t’agafen amb la guàrdia baixa després de 18 hores d’interminable viatge, a un li costa no sucumbir a la temptadora argumentació que per 30 miserables dòlars mes al dia podrà gaudir d’aquest exclusiu Mustang Shelby d’edició limitada amb 8 cilindres i carrosseria exclusiva i en un tres i no res no pots creure que de la teva boca surti un ok! mel quedo!
Content, com un nen que acaba de fer una gamberrada acciono el comandament i s’il•lumina davant meu una màquina impressionant. Deixo les maletes carregades fins als topes de llaunes de berberechos, donuts i altres marranades que per encàrrec havia de portar als meus estimats hostes Marc i Dolo i m’introdueixo a la cabina. Fa gràcia que per complicats que siguin els comandaments d’un automòbil modern mai no t’acompanyin i t’indiquin com funciona tot plegat, per tant, sempre has d’invertir uns quants minuts a tocar i remenar botons i palanques fins que descobreixes com s’acciona el fre de ma i com tires el seient endavant, o en el seu defecte, preguntar al primer americà que passa pel costat i que s’ha quedat mirant com estàs remenant-ho tot com si estiguessis intentant robar el cotxe i preguntar-li com aconsegueixes moure el maleït canvi de marxes.
I clar, es un descapotable i es la meva primera vegada i quina il•lusió per tant encara que ja sigui fosc i faci una mica de rasca començo a plantejar-me com carai es treu la capota. Biiiiiz, boca oberta i babeta regalimant, quina meravella. Em lio tres pitis per al trajecte i arranco la flamant berlina amb ruta impresa al costat i la radio a tot drap, que es com s’han de portar aquests cotxes.
Agafo la Freeway 405 direcció Long Beach, no puc evitar mirar els cotxes que adelanto, un sent diferent i dona una mica mes de gas i ràpidament mà a la gorra, quasi em surt volant al temps que m’adono que amb aquest aire no hi ha qui s’encengui el piti. El meu èxtasis truncat momentàniament penso. Però no el meu èxtasis està per venir, tan bon punt començo a veure que a 70 milles per hora i sense lloc on parar m’estic pelant de fred amb la tonteria i em moro de ganes de fumar apareix un sobtat, malvat, violent traicioner cop de vent que em fa volar el plàstic amb tots els papers, que queda tremolant i amb ganes de marxar per sempre a la porta del copilot. Estiro el braç només per poder-lo tocar amb la punta dels dits al temps que veig que el cotxe sen va al carril i contrari i que merda, tots el dòlars que hi havia en un sobre comencen a volar pels aires. Arreplego amb un cop de ma el que puc i ho entafono al terra, baixo la velocitat i tiro el que queda fins a Irvine murmurejant entre dents lo llest que arribo a ser a vegades. M’imagino la cara de de darrera veient una pluja de dòlars que li cauen a sobre sense atrevir-me a mirar pel retrovisor, això si que es el putu somni americà deu pensar. I tiro milles fins que arribo i puc abraçar els meus amics, que em fan oblidar-ho tot al temps que m’ensenyen la seva preciosa caseta i m’ajuden a contar el que ha quedat de l’estropici.
I Miracle, sembla que no falta res i que els he pogut agafar tots a l’aire. Em calmo, faig un llarg glop de la meva cervesa i no puc evitar pensar: Bienvenido Mr Marshall.