Verbier, y tornada a casa

Ja torno a ser de volta a bcn despres duna setmaneta de vacances a Verbier, Suissa. Com cada any i amb aquest ja fan tres ens n’anem a esquiar als Alps seguint una recepta senzilla pero insuperable: esqui de primera hora fins que tanquen sense trepitjar practicament les pistes, aixo es, baixant per on et dona la gana sortejant arbres, rierols i algun que altre barranquillo. Seguidament catan (el famos joc de taula d’intercanvis de materies primeres), birres, porros en dosis exagerades al costat de la llar de foc i, quan entra la gana cap a les nou del vespre, algu em desperta del sofa on he caigut fulminat d’alcohol i cansament per si tindre la amabilitat de despertar-me per asseure’m a taula. I aixi mes o menys cada dia, que vindria ser el meu ideal d’unes vacances perfectes. Aixo que jo sempre m’havia considerat un playero de mena i no podia pensar en res mes ideal que estar tot el dia estirat a la sorra envoltat del meu kit basic de nevera amb birres, musica, el diari i un bon llibre, tot embutxat a la meva immensa motxila militar. Pero com que els dos ultims estius han estat, per diverses circumstancies, una mica desassosegats, em sembla que li he començat a agafar tirria a aquesta rutina d’agost. Ara no en tinc cap dubte que les meves vacances ideals les faria a l’hivern, quan tothom es maleix els ossos per lo lluny que es troba l’estiu, per lo molt que odien el nadal, per les cues per pagar a les rebaixes i perque no suporten el fred. Jo agafo l’avio em planto en una cabaneta de fusta envoltada d’arbres nevats i que m’hi treguin. Realment gaudeixo esquiant per la barreja d’esforç fisic, bellesa visual i les dosis d’adrenalina quan t’adones que t’has fotut per algun lloc del que et costara ensortirten sense arriscar la teva integritat fisica. Be de fet des del moment que t’adones on t’has posat la teva integritat ja perilla i aqui comença el joc d’habilitat, i serenitat per tal d’ensortirten sa i estalvi. De tot s’apren i no prenem riscos inutils, pero la meva caiguda d’esquena al buit d’un barranc el primer dia de la setmana es una aquelles experiencies que no se t’obliden. Aquesta vegada vaig tenir sort, nomes eren 4 metres i vaig caure sobre un tou de neu verge. Ni em van saltar els esquis. Una altra cosa es el pobre manel, a qui podeu veure en aquest video, que em va veure caure i es va pensar per un moment que havia caigut 50 metres. Se que no s’ha de fer patir els amics i per tant per compensarlo el vaig deixar guanyar al catan la resta de la setmana, ell cofoi per recuperar l’autoestima perduda a les pistes i jo feliç perque t’adones que la vida es un regal i que no hi ha res millor que compartir-la amb les persones que estimes.