Agost a la Costa Brava

Aquest cap de setmana he recordat per que vaig triar de fer les vacances al Juliol i no a l’Agost. Anem a cala estreta, la meva platja preferida precisament per que es de les poques de la costa brava on no hi troves el mar de parasols i la cridanera constant de nens que corren i llencen sorra a la cara, i em trobo que està petada de gent. Literalment. A la tarda, encara que sembli mentida, la marea al mediterrani és poca però existeix i hi ha una zona on la zona de sorra es relativament petita i queda gairebé tota inundada. Llavors la gent es va retirant cap a una de les puntes de la cala on precisament el sol tarda més a desaparèixer. Contant que no fa ni tres setmanes em trobava al mateix paratge absolutament sol gaudint de la meva nuesa, alegrar-nos de trobar un metre quadrat per situar les 4 tovalloles que ens acompanyaven parla per si mateix. Tot i això els parroquians d’aquest tipus de cales són en general d’un perfil bastant diferent dels de la típica marabunta dominguera. No criden el típic ‘josua vente aqui o te doy una hostia’ ni es posen a cridar-li histèrics al gos que ja a trepitjat i ensorrat mitja dotzena de víctimes enlloc d’agafar-lo i tenir-lo ben lligadet. Els sembla que si s’enfaden visiblement amb el pobre animal la gent els disculparà acceptant que es culpa del ca i no del burro del seu amo mentre amb el que tu fantasieges és en tancar-li la boca cridanera perpètuament amb un certer cop de roca entre les celles.
Abans d’això però i encara afectats per una nit de concert a la plaça major de sant sadurní varem decidir prendre alguna cosa per menjar al xiringuito de cala castell. De fet n’hi ha dos i quan arribes del polsegós pàrking et queden cada un equidistants a la llunyania dreta o esquerra. Com que caminar sobre la sorra és feixuc i a més sota un sol de justícia axines els ulls i intentes imaginar-te una taula buida. No es veu res i comencem a caminar. Estan absolutament totes les taules plenes menys una que miraculosament s’acaba de buidar. Faig una ullada mentre m’hi acosto en la distancia per identificar una possible competència i la trobo. Venen del costat de l’aigua i encara que fent conversa distreta estan tirant una linea directa cap a la taula, ja la deuen haver vista. M’hi encamino accelerant el pas de forma imperceptible però que tu saps esta en el límit d’una desesperada cavalcada fins que m’adono que un grup que no sé d’on ha sortit l’acaba d’ocupar. Fem una inútil revisió ja un cop sota el tendall de la terrassa per certificar que la munió de cares porcines mastegant entrepans i bevent cervesa emplenen completament el local. Decidim provar sort a l’altre i comencem a caminar tornant a rebre la clatellada solar de les 3 de la tarda. Els peus sembla que et pesin una tona per moure’ls a cada passa i el teu cervell rescalfat remuga de les cerveses d’ahir i de les d’abans d’ahir quan m’adono que en la confusió de veure’ns sense taula hem permès la parella d’abans avançar-se en la caça del segon xiringuito. Ens porten uns metres d’avantatge i puc deduir de la seva tibantor i ritme al caminar que sabien que estàvem pretenent el mateix i que la seva ràpida reacció els havia donat un marge ja insalvable que ens deixava definitivament fora de joc. I efectivament després de forçar inconscientment una mica el ritme fins el límit del que qualsevol podria jutjar des de fora com un caminar decidit sobra la sorra teníem clar que no els atraparíem. Però senyores i senyors això es agost, la puta selva empordanesa i vull la meva hamburguesa sota l’ombra. Faig el comentari a katanero grup de salva, mire i edu i a la senyal arranquem els 30 metres marxa. El canvi de ritme era mereixedor d’una medalla olimpica i hagués pagat per veure la cara de la gavatxa quan passem raudes pel seu costat balancejant els colzes a dreta i esquerra i s’adona que o es menja la seva compostura i arranca literalment a córrer o es queda humiliada per uns miserables ganàpies tramposos. I arrivem amb ganes d’aixecar els braços quan veiem que podem ocupar la unica taula lliure que quedava .Ens seiem amb cara de satisfacció mentre mirem de reull la parella com confosa i consternada certifica que no hi ha premi de consolació pels perdedors. Fem cara d’haver fet una gamberrada però no ens importa, s’ha de saber sobreviure a la jungla de l’agost a la Costa Brava.