dimecres, 19 de desembre del 2007

No es una poesia

Vull fer un llarg viatge
on avui hi faci calor.
Vull escoltar un vals
i ballar en un palau d’alts sostres
i les parets plenes de miralls
sentir el ritme a les venes
i donar voltes sense parar.
Sortir al jardi iluminat
per la lluna plena
i mirar als ulls de la felicitat.
Sortir volant de la ma
i reposar en una estrella
veint pasar línees blanques
que sen van per no tornar.
Em fa el darrer peto,
es puja en una d’elles
desapareix en l’horitzo
com un punt blanc
que queda en la constelacio
de tots els meus records,
pero brillant una mica mes.

Fa fred

Avui com ahir m’he aixecat una mica nervios, trasbalsat per una sensacio que em puny i m’apreta al mig del pit. Les raons de perquè esta allà les conec molt be, pero no per repetir-ne ni les causes ni les alternatives deixa de molestar-me.
Es curiós com funciona la ment, com pot generar emocions que queden atrapades dintre teu donant una señal sostinguda de tristesa, com un far a prop del cor que va recordant allo que no t’agrada sentir, una i una altra vegada.
Ara pero ja no m’espanto. Ara ja som vells coneguts i no m’impressiona la seva presencia. Aixo es nomes gracies a que se com fer-la desaparèixer, i si mes no, espantar-la una estona. Li agradaria pero tenir sempre el control, esta sempre present, fer que la meva vida girés al seu voltant. No vull i no m’ho puc permetre, ella i la felicitat son enemigues de sempre, i jo fa temps que vaig prendre partit per la segona.
S’alimenta de fets que venen de fora, circumstancies que en un moment ens van fer mal i ella com a dimoniet sobre la espatlla es deleix en no parar de recordar-t’ho. No fa cas o sigui que no li pots dir simplement que calli, necessites concentrar tota la teva energia per fer un viatge a les profunditats de tu mateix. Es un lloc on un s’hi sent molt be, on hi regna un silenci que es la imatge de la pau que ens conforma i on no hi ha lloc per res mes. Avui tinc ganes de quedar-m’hi una estona, fa massa fred a fora i no tinc ganes d’estar trist.

dimarts, 18 de desembre del 2007

Dubtes


Em pregunto perque nomes tinc ganes d’escriure quan estic una mica trist, sembla que altrament no tingui res a dir que consideri que valgui la pena. Ja començo a penssar que en el fons soc una mica massoca, trobantli sentit a la vida nomes en els moments que dubtes, en el fons, d’entendre-la. No comprenc com podem haver crescut tenint tedi a la soledat, forçant-nos a la falça creença que necessitem d’algu que empleni els nostres buits. Com si desapareixessin. Com si fossin la clau que s’ajusta en el pany que tanca tots els nostres dubtes i miseries. I tot es una gran mentida. Masses influencies de la perfeccio romantica, del cenit de les nostres mortals ambicions. La vida en el fons ha de ser tan simple que mai no seria l’argument de cap pelicula, ningu la podria soportar. I pel contrari ens esforcem perque ens passin coses que ens facin sentir en una aventura de vertiginosa acció i final majestuós. Que busquem els il•lusos com jo que no ens satisfa ni un somriure ni una abraçada, sino que ens fan sentir incomodes com un reconeixement que no mereixem. Em pregunto per que l’esforç que em de fer per tenir satisfaccions no surgeix espontaniament com quan respirem, sino que l’hem de forçar, espremer i recargolar per treure una miserable gota de felicitat cada vegada. Per que em de lluitar tant per sentir la bellesa d’un cel blau o la alegria d’una trucada inesperada, per que a vegades sens fa tant dificil agrair l’aire que respirem.
Espero que arribi l’alba, fugin els nuvols i m’escalfi la passio d’algu a qui encara no coneixo. Aixo es rendició.

diumenge, 9 de desembre del 2007

Txehov i d'altres


Últimament m’he pres una mica més seriosament la meva afició al teatre i he seguit el costum de llegir-me la obra abans que em representin el muntatge. Esta clar que l’ inconvenient d’això tel trobes quan veus coses com l’oncle Vania d’Oriol Broggi, on la proposta es calcada al text original, als actors els costa entrar al personatge i la direcció sembla que només es presentés el dia de l’assaig general. Quin avorriment, ja sabia la trama de la historia que era l’únic que em podria sorprendre. Tot i això no va ser temps tirat inútilment perquè l’ego no va poder evitar algun comentari setciències al meu acompanyant sobre qui era qui i el perquè de l’amargor del personatges, el nostre amic ens traeix a vegades quan ens demana que l’inflem una miqueta. I és que una obra de fa mes de cent anys on el perfil psicològic de cada personatge es la essència de la trama, calcar-la a l’escenari sense la mes mínima actualització i on els actors sembla que empollessin el text asseguts a la tassa del wàter és més la tasca d’una companyia amateur que d’algú que demana vint-i-pico euros per veure’ls. S’ha d’anar en compte a Barcelona, un nom no sempre implica un professional respecte per l’espectador. Em pregunto que deuen pensar, com artistes, quan s’acosta el dia de l’estrena i veuen, perquè ho han de veure, que allò a que li han dedicat els últims mesos de la seva vida no aporta absolutament res de nou i flirteja amb la mediocritat . I mes si un dia van aprofitar el seu carnet màgic que els dona entrades a 5 euros i van passar pel Lliure a veure l’adaptació de les tres germanes de Daniel Veronese. Això si que es teatre, passió per una proposta enginyosament actual i uns actors que es posen a dins el personatge que els ha tocat fins a les ultimes conseqüències. I que dir del fet que les tres germanes fossin nois, fascinant era veure com es toquetejaven carinyosament quan parlaven del passat entre ells tal i com ho farien unes noietes ben avingudes, però rascant-se amb les seves barbes.
El que si que no vaig tenir temps ni esma de fer va ser llegir-me el totxamen de 2666 de Roberto Bolaño abans de passar-me una gèlida tarda-nit de diumenge veient l’adaptació de Ley/Rigola, tot i que altres egos si que ho havien fet i no van deixar passar la oportunitat de comentar-ho amb el meu conseqüent i silenciós atac d’enveja interna maquillat amb el mes fals dels meus somriures. Tot i les 5 hores l’obra em va agradar pel poder que li donen a l’estètica del muntatge, molt per sobre de la força dels personatges. Diria que vas mes a veure un quadre que un diàleg però amb un missatge que queda clar encara que es fa pesat per insistent a vegades. Suposo que quan a un li repeteixen a l’orella lo genial i fantàstic de les seves propostes es mes fàcil que les coses se li vagin de la mà a estones. I es que anar al lliure últimament es com anar al McDonald’s, giris on et giris veus el nom del director per totes bandes, està clar que no li fa falta àvia a aquest home.

divendres, 23 de novembre del 2007

A la feina


Hi ha una pregunta que sempre que me la fan em provoca un tedi espantós de respondre. A que et dediques? La veritat es que normalment no se ni per on començar. Jo no tinc un ofici a l’ús com la majoria de les persones, i de fet qui la formula no espera mes que alguna resposta senzilleta que li servira, suposo, per acabar de completar la fitxa mental de qui acaba de coneixer. ‘Arquitecte’, ‘actriu’, ‘en un banc’, ‘comercial’ i coses per l’estil. Jo no puc dir a que em dedico nomes amb una definicio senzilleta perque basicament no te cap nom concret, de fet ni jo mateix moltes vegades se que hi faig alla apart d’escalfar la cadira, mirar compulsivament si m’ha arribat algun correu i llegirme la premsa del dia. La gent del meu voltant pero si que sembla que curra, suposo que és gracies a ells que l’emprsa funciona i em puguin seguir pagant aquest suculent salari. No els hi he agraït mai pero penso que un dia hauria de fer-ho. S’ha de dir que son la majoria molt bona gent. Jo he estat en altres empreses i quan mirava al meu voltant pensava com era possible aquella concetracio tan esplendida d’imbecils per metre quadrat, gent sense cap mena de cultura o conversa que eren el prototipus de neci que a la vida mai no se t’ocurriria acostar-t’hi. Aqui pero es diferent, hi ha una mica de tot pero en general no en tinc cap queixa. Curiosos si son, com el senyor que esta a la peixera del costat i que, estranyament, tambe fuma. Ell pero no es limita com jo a agafar l’ascensor i plantarse a l’escaleta de l’entrada armat amb el cafe nespresso de 20 centims. No, ell agafa uns fulls de sobre la seva taula per aparentar que va a fer alguna cosa, surt al carrer i es dona una volta a la illeta mentre es fuma el seu ducados passejant el dossier per la Diagonal. El pobre home no s’adona que ara que ha arribat l’hivern tothom veu força estrany que algu es posi la jaqueta per anar a la fotocopiadora, pero ell feliç segueix amb el seu ritual. El senyor es baixet, regordet i amb cara de bonifaci i un mai no diria que es precisament ell el que diariament va al labavo i deixa un recado que es queda tot el mati com un espectre infernal per aquelles quatre parets sense ventilacio. Com que nomes som 4 homes a la planta sabiem que havia de ser algu de nosaltres. Un noi de la planta afeccionat a penjar cartellets va voler posar alguna cosa tipus siusplau tira la cadena immediatament despres del servei per evitar males olors, pero ni aixi. Suposo que ell no en te cap culpa si la dona li cuina diariament esplendids guisats amb molta sustancia d’aquella que despres pot embossar una clavaguera. El que se li pot tirar en cara es que tingui la barra a vegades de deixarnos la tarjeta just abans d’anarsen a casa a dinar, ja ho podria fer al seu propi feu perque la maleïda dona veies lo be que va de ventre el malparit.
Jo al contrari baixo i em quedo contemplant una estoneta la gent que passa per Francesc Macia, sempre molt concorreguda. De fet just a davant tenim el punt on es creuen les dues rutes del bus turistic pel que sempre esta abarrotat de turistes. El guirometre li dic jo, com mes llarga es la cua mes guiris hi ha a la ciutat. L’altre dia una parella amb accent mexica em va preguntar per la pedrera. Jo a aquella hora del mati vaig dubtar una estoneta, tenia el cap encara sota els llançols i tot i que em sonava no ho acaba de visualitzar. Nos han dicho que mas o menos 20 minutos a pie desde aqui. Just quan feien el comentari em va venir al cap. No hombre esto esta mucho mas lejos. Miren caminen por esta calle grande hasta llegar a passeig de gracia i alla cojan el metro linea verde hasta vallcarca, llegaran mucho mas rapido. La dona em va agrair la meva amabilitat amb un muchisimas gracias que denotava sincer agraïment, debia ser el primer barceloni que es mostrava tan agradable i servicial. Jo la veritat es que m’agrada ser util a la gent i mes quan alla pujat uns graons a l’escala semblo que hagi estat alla tota la vida. Els vaig despedir i es van dirigir cap on el havia indicat amb pas decidit deixantme amb aquesta sensacio d’haver fet la bona obra del dia. No va ser fins que ja eren a l’altra part de la vorera que em vaig adonar que els havia enviat directament al parc güell. Mare de deu quina cagada, segur que es devien recordar de tots els meus morts. I a mes eren mexicans, aquells que al minim descontent et fan una corbata colombiana treiente la llengua per la gola amb un certer tall de navalla. Jo per si de cas aquesta setmana he acompanyat el meu company a fer el piti per la illeta amb uns papers a la ma, no fos cas que tornessin a buscar revenja.

dilluns, 12 de novembre del 2007

Oh la la!


Be, per fi torno a tenir una mica de temps per escriure alguna coseta, ni que sigui a costa de les meves auto-obligades sessions d’exercici diari que m’havia proposat, i pel que veig, em costaran de complir. Córrer queda descartat, estic a Hamburg i fa un fred que pela. No penso fer el passarell i sortit al carrer sense el mínim equipament d’elàstics de cama llarga arrapats i barrets de llana que veig que la gent usa quan volen fer una suadeta pels carrers. No porto aquest equipament i ja em veig sortint per la porta giratòria de l’hotel amb la meva samarreteta de màniga curta i pantalonets de futbol i després de quedar fulminadament glaçat quan em toqui l’aire exterior seguir la circumval•lació cames ajudeu-me per tornar-me a trobar al càlid hall i córrer a fotrem una dutxa calenta. Millor agafo una birreta de la mini-nevera, això que només poden fer aquells a qui els hi paguen les factures, i escric alguna coseta abans de la mini jincama piscina coberta / sauna com a prèvia del sopar en el primer restaurant luxós que trobi. Us recordo després d’aquestes línies que l’enveja es un pecat capital.
De fet avui no he fet gran cosa. L’objectiu principal era anar a comprar-me uns pantalons de franel•la gris clareta que fessin joc amb la meva americana per poder substituir-los per els que tenia. Els pobres tenien un forat considerable a un dels camals després que hi caigués tabac incandescent mentre conduïa cap a una boda aquesta primavera, cosa que reforça la meva idea de no tornar-hi a cap mai mes, em surten massa cares i tal com estan les coses passarà molt de temps abans no pugui amortitzar totes aquestes inversions.
El cap de setmana però si que va ser completament de lleure. Vaig estar a París, a casa d’un vell amic d’erasmus i de la seva novia i m’hi vaig trobar com a casa... també viuen en un quart sense ascensor. Per mes inri i després de donar pràcticament la volta al mon amb la meva maleta de la india a Hawaii passant per Torredembara, la maleïda va dir prou i se’m va trencar la nansa superior quan pujava l’escala del metro, just en la ciutat on pots trobar menys ascensors i escales mecàniques per accedir al transport subterrani.
...there is no fucking lift anywhere here?
...its 100 years old and we get no cohesion funds here

Ja me l’havia fotuda, sempre tenen aquest comentari a la punta de la llengua per poc que parlis amb algú des de França fins a Suècia.
Sort que els fanta-smagorics 7 anys que vaig passar a la facultat d’enginyeria industrial van servir d’alguna cosa i després d’usar un tornavís i un bon cop de martell vaig poder substituir l’instrument agafador per un tros de corda comprada als grans magatzems del costat del Hotel du Ville. Ara si que sabré distingir-la quan la cortina de cintes de goma de l’aeroport vomitin la meva maleta, tota una ‘irrompible’ Samsonite amb un fantàstic agafador de corda de persiana.
Lo millor del cap de setmana, apart dels àpats que vaig gaudir en companyia dels meus amics en algun dels increïbles restaurant de la ciutat, va ser la festa d’aniversari que ells estaven convidats la nit del dissabte. No era a qualsevol lloc, sinó al pis de la filla d’un ex-embaixador de França situat al cor del barri de la Concorde, a tocar de la torre Eiffel. Les males pècores no tenien una, sino dues llars de foc i per mes desconsolació em van dir que les feien servir de tant en tant. No crec que hi pugui haver una cosa que desitgés més que viure en un lloc d’hiverns freds com aquell i sentar-me a llegir al costat dels troncs flamejant...o estirat a l’estora fent una altra cosa. Hi ha mil possibilitats com comprendreu.
La gent que hi assistia, no cal dir-ho també era de lo mes peculiar. Si ja normalment fer petons a una francesa ja és cosa difícil perquè mai saps quin es el nombre adequat per la regió on et trobes, imagineu-vos al cor de la cité mes chic. When in Rome do as Romans do, per tant vaig rescatar i desempolsar les meves ensenyances sobre comportament social, que he de reconèixer que entre pets i rots havien quedat completament desterrades, i vaig observar el meu amic fer les introduccions. Dos, be, però am un matís de lo mes extravagant. Les noies fan una exagerada rotació del cap cap a un lateral per tal que ni per casualitat el seu nas quedi a menys a de 15 cm de la teva cara, de manera que pràcticament giraven el cap 180 graus de dreta a esquerra per rebre els meus petons. No se si es una vella costum per evitar-se l’alé de vi blanc que ja a aquella hora supurava la meva gola, i la de tots els presents.
No puc acabar sense comentar la vestimenta, que ja no recordava des dels meus temps a Noruega. Les noies amb vestits llargs i cenyits, algunes amb botes de pell i, com no podria ser sinó a Paris, alguna portant el coll embolcallat amb una excèntrica bufanda de plomes blaves. Els nois amb americana i pantalons a joc sense corbata. Els únics que donàvem la nota erem el meu amic i jo i la diva-gay amiga intima de la homenatjada, que al mes pur estil hortera-modernillo portava camisa blanca amb corbata negra i uns pantalons super arrapats de ralles que pràcticament l’impossibilitaven sentar-se al sofà sense rebentar per les cuatre bandes.
Em pregunto que teníem en comú aquell paio i jo, apart de que els dos som la mar de simpàtics.

divendres, 2 de novembre del 2007

The power of now


Que entretinguda que va ser la vetllada d’ahir a la nit amb les meves amigues faranduleres. M’agraden aquestes noies, són fresques, sinceres i les converses sempre son extraordinàriament animades. I no diguem si el tema de debat es ni més ni menys sobre un famós llibre d’autoajuda que un parell de nosaltres hem estat llegint últimament. De fet des de que el vaig descobrir no puc deixar d’explicar a tothom que em trobo lo bé que em va seguir les pautes d’aquest llibre, i ho faig entre d’altres coses perquè aquesta afirmació no deixa mai a ningú indiferent. M’encanta veure com la reacció de la majoria dels meus interlocutors, arronsant les celles sobtadament i adoptant una expressió de sorpresa i incredulitat , és la de tenir el pensament automàtic de no pensava que estiguessis tan fotut per caure tan baix. A qui no li agrada fer-se la víctima de tan en quant, ni que sigui una miqueta.
La gent en general te un concepte molt equivocat d’aquest tipus de lectures. Uns t’afirmen amb rotunditat que no son més que productes per vendre esperança a aquells infeliços i desesperats que volen i necessiten creure, però que ho matisen amb elegància confessant que ells no creuen en aquestes coses. Altres es mostren molt mes comprensius, insinuant que tothom que passa per algun sotrac a la vida te dret a agafar-se a qualsevol cosa, tothom fa bestieses pensen en els moments més baixos, això mentre preguen en seu interior que et refaci’s i reflexionis ja que et veuen irremediablement destinat a caure en mans d’alguna secta satànica.
Així que em fa fer molta gràcia la conversa que en varem tenir perquè si només ho hagués dit jo era molt probable que sorgís alguna d’aquestes reaccions a la taula. Però com no era jo sol, llavors el dubte es va extendre entre totes les orelles i el debat va començar.
També s’ha de dir que la temàtica del llibre no deixa normalment a ningú indiferent un cop es comença a discutir en detall. Qui no te en el seu cap una veueta que ens fustiga constantment amb la culpa dels nostres errors del passat, i qui no tot sovint es lamenta que les coses en el present no son gens com ens agradarien i que em d’esperar que en el futur tot serà diferent.
Jo també he de reconèixer que tinc un especial interès en aquest gènere literari, el cap em bombardeja constantment amb pensaments des de que tinc us de raó i m’adono que passo molt mes temps en un mon llunyà de fantasies i records que en la terra que trepitjo. M’he n'he llegit de tot tipus, de dels que t’assenyalen la destructiva costum de sempre tendir a passar les teves accions passades i presents per l’inquisitori sedàs del que alguna part de tu et diu que esta malament, fins a algun mes especialitzat en temes com l’assertivitat, aquella incapacitat de no abaixar el cap quan algú ens recrimina alguna cosa encara que ben en dins nostre pensem que hem fet o dit allò que realment el nostre interior desitjava.
Es possible que a molta gent li passi el mateix però poca hagi tingut la imperiosa necessitat de fer una redistribució del mobiliari mental per tal de poder simplement estar un mínim satisfet amb la vida que el destí ens porta i aprofitar aquelles petites oportunitats de gaudir amb el que ens envolta, allò que algú anomena felicitat.
Total que em vaig passar la nit amb la sensació de ser un venedor de remeis miraculosos del llunyà oest, del que anaven de poble en poble amb el seu brut i desgastat carruatge i saludant als sorpresos llogarrencs amb un lleuger pessic a l’ala del barret de copa, indicant les meravelles de la meva ultima lectura. Sort que em trobava a Barcelona fent aquest numeret, a Girona segur que m’haguessin espetat immediatament ‘estàs ben cardat noi’!

dimarts, 30 d’octubre del 2007

Una nova amiga

Avui he fet una nova amiga. Em trobava en una terrassa molt ampla instal•lada a la part superior del gran edifici firal de Lille, just a l’altra banda de les amplies vidrieres que donen al saló de banquets. Bufava un vent d’hivern, glaçat i violent que et treia la sensibilitat de la cara només que el paressis una estona. Hi havia unes cadires de plàstic voluminoses distribuïdes a mode de chill-out sobre el parquet de llargues fustes foscament varnissades i lleugerament separades com les d’un vaixell antic. Tot al voltant i caòticament distribuïdes hi havien unes lámpares cúbiques de plàstic gruixut, just com la que em van regalar el dia del meu aniversari. Estava clar que els millors dies per estar en aquella terrassa ja havien passat, i nomes el meu impertinent vici de fumar-me el cafè m’havien forçat a acabar-me de mala gana els triangles de salmó amb mantega i aventurar-me en aquell gèlid seient.
Va ser tan bon punt vaig creuar al pas que m’obrien les portes de vidre i penetrava aquella dura intempèrie que es va formar un clariana que il•luminava un raconet amb cadires. Allà, assegut immòbil i amb la mirada perduda, hi havia un senyor ja bastant gran assegut amb les mans sobre les cuixes. Anava mudat, vestit amb una sòbria americana de pana i unes sabates de pell amb els típics relleus de serra a la puntera. Em vaig asseure al costat glopejant amb insistència el cafè del que la calor fugia a cada instant que passava mentre gaudia d’aquells rajos furtius que s’escolaven cap a nosaltres. Va ser curiós que fos ell qui m’advertís dels mals del tabac tot encetant una conversa, ell que tenia les dents molt marronoses i mai portades a un ordre. Segurament sabia del que parlava. Era un home molt agradable, amb la parla pausada i segura de qui ja està de tornada i un fil de veu de qui no vol usar mes força per res del que no fos estrictament necessari. Crec que en aquests temps on les primeres fredors et porten la melancolia dels càlids dies d’estiu que han passat tan ràpid i tardaràs tant de temps a tornar a gaudir fan que parlis de res i tot una mica, et fas companyia planyin-te dels temps que t’esperen.
Al cap d’una estona el capritxós viatge dels immensos núvols que ens voleiaven van tapar la única font de calor i el seu cos vell i agitat van semblar dir-li que ja n’hi havia prou i va despedir-se. Va ser just en aquell moment quan va aparèixer la meva nova amiga.
Va ser abaixar el cap i veure-la postrada sobre la meva cuixa. Semblava desorientada la pobra. No era del tipus que estic acostumat a veure per casa, suposo que els francesos tan especials com son segur que també es vanaglorien de tenir els seus propis tipus de mosques. Aquesta però tot i les circumstancies de qui sap que fa els darrers vols en un clima que la condemna la he trobat còmoda reposant una estona sobre la meva cama. M’he l’estava mirant fixament quan m’ha saludat amb un ràpid fregament de les potetes davanteres, com alabant la qualitat del teixit dels meus pantalons. Estava relaxada, no com les mosques que et trobes a l’estiu que saben que una ma furtiva intentarà esbategar-li una plantofada en qualsevol moment. Mirava fixament cap a l’horitzó, com plantejant-se tranquil•lament quin lloc triaria per reposar per sempre i definitivament de les aventures de la seva curta vida. Estava tan concentrada que la veritat, no he gosat destorbar-la.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

Ja es hivern a Lille

Com he pogut fer això. Assegut a la meva taula anònima al mig del bar he aixecat discretament la natja dreta per expulsar una ventositat que em punyia just en l’instant que la música es parava i emmudia la parròquia sencera. Quina vergonya. Escolto les converses en la calma tensa que m’envolta, ells com que normalment sempre parlen baixet no els ha costat gens adaptar-se ràpidament a la nova volumetria però jo, pobre de mi, he vist consternat com en l’instant que prens la decisió, i apretes l’esfínter amb la força mínima necessària per no fer trontollar la cadira, ja no hi ha marxa enrere, el procés es imparable. I he tingut aquest mal pensament nomes un maleït instant abans del moment desgraciat que s’acabava la cua de cançons. Miro de reüll absolutament tots els caps del bar per veure si s’han girat cap a mi mentres em pregunto indignat per que ja no hi ha el maleït fil musical que no s’acabava mai, esta clar que un bar resclosit de fusta gastada per tot arreu i fetor a cervesa vella que emanen tot i cada un dels seus racons es pot convertir en un bar que mola nomes endollant un portàtil a la megafonia del local. Però clar, la puta musica es pot acabar si ets tan estúpidament francès per no conèixer la paraula, RAN-DOM. Humiliació, sento riures a la taula del costat. M’han pujat tots els colors a la cara, ho noto, i em quedo petrificat, l’honor enfonsat, sense valor per confirmar que soc el destí de la seva mes que justificada burla. Ho faig, em giro subtilment superant una força interna sobrehumana que ho vol impedir. Els miro, no estan rient de mi!, ningú se n’ha adonat. He de canviar aquest maleït costum.

dimecres, 28 de febrer del 2007

Teatre de titelles


Jo mai he escrit un diari personal i una de les raons es que em feia molta vergonya si queia algun dia a les mans d’algú. Així, quan em posava a en l’intentona, sempre algun dia que creia que tenia una cosa important a recordar per sempre mes, m’entrava el canguelo només de pensar que algú altre pogués llegir aquelles paraules. Llavors jo mateix em censurava, matisava els significats, feia contraccions i metàfores rebuscades que acabaven deixant el text pràcticament inintel·ligible fins hi tot per a mi, quan dies o setmanes més tard quan em posava a rellegir-lo.
Avui es un dia en el que vull es apagar el mòbil, i el voldria tenir apagat per una llarga temporada. Voldria poder estar en una casa a la muntanya, sol, en silenci, amb la meva llar de foc per la resta dels meus dies.
Hi ha dies que ningú pot omplir el buit que es crea a dintre teu, ningú pot treure’t del cim el sobrepes de tants interrogants, de tantes incerteses. Vivim gràcies a la il·lusió, a l’esperança, sinó no seriem res mes que cossos a qui s’ha arrencat tot l’interior d’una cullerada. I quan aquestes es difuminen et trobes perdut, desorientat, amb ganes de fugir. Ai aquest jo mateix, aquella famosa veueta amb qui tothom parla, dialoga per trobar respostes a allò que no entenem. Som tots plegats uns genis narratius, uns dramaturgs de sèrie negra alhora d’intentar aclarir les situacions que ens envolten per tal de treure’n l’entrellat. Ho hem de posar forçosament en el llenguatge que ens han ensenyat a entendre, ho masteguem amb el record i ho filtrem amb el sedàs del que pensem que esta be o esta malament. I tatxan! D’una situació qualsevol, amb els seus antecedents, actors, escenografia i atrezzo dues persones poden fer-se al seu cap dues obres completament diferents, amb dos finals absolutament oposats.
Jo fins fa un temps tendia a acabar les meves obres malaltissament en drama romantic, però sense amor de pel mig. Tampoc moria el protagonista, només queia constantment en el mes miserable dels fracassos en cada repte que emprenia, acabant sempre igual, en la fosca, claustrofòbica cel·la de la humiliació, a la presó dels mediocres.
Evidentment a força de representar sempre el mateix paper protagonista, on sempre acabava igual de malament, un treu forces d’on no hi son i es revela contra el guionista, simplement li diu que en aquell punt de la historia, on el narrador imposa que estrepitosament m’equivoco,vull que ho canviï per pren el camí que millor que em sembla en aquell moment, on em fa sentir que he fet el ridícul em faci reflexionar sobre si tinc punyetera certesa del que pensen els altres, on em condemni a la més miserable de les soledats, em recordi tota la gent que t’estima, i que tu estimes.
Em vaig barallar amb el guionista perquè estava fart de sentir-me malament, com a bon actor jo em crec les histories que represento. Tothom ho fa en el petit teatre de la seva ment, es un teatre de titelles, com el de Mr Punch, on sortim nosaltres mateixos caricaturitzats en cartró-pedra en una minúscula carpa plantada al mig d’una immensa i abandonada platja, en una alba grisa i fosca agobiada de núvols, on es maten nadons i esquitxen el solitari nen que s’ho mira. Podem ser així de cruels amb nosaltres mateixos. Tot depèn del permís que li donem al nostre guionista. N’hi ha de pèrfids i salvatges que ens enfonsen en la misèria, ens obliguen a pensar que aquell amb qui estem parlant no li caus be, de fet et pot fer pensar que t’odia amb totes les seves forces i aquell somriure que mostra no es mes que la més perfecta de les màscares d’hipocresia i que ni tan sols suporta la teva mera presencia, quan res d'això és cert en realitat. El problema el tenim quan ens condemnem a viure a perpetuïtat en aquest teatre de titelles aïllat dels espectadors que ens envolten amb la única veritat que ens proporciona el sàdic guionista, vivint aterrits per els malsons que ens fa representar cada dia, a cada minut i en tots els actes de la nostra vida. La única esperança es que ens adonem un dia, que aquell nen que mira el teatre sol i constantment aterrit som nosaltres mateixos, i que espera a fer-se gran per fugir un dia lluny i per sempre d’aquella platja de l’horror.

dijous, 1 de febrer del 2007

La merceria

Fa temps que sempre que passo pel carrer de Xuclà, de camí cap a la Boqueria, no puc deixar de mirar l’aparador de la merceria Palacios.
Normalment em fixo poc en el que exposen les botigues, primerament per que no soc el típic passejador que s’entretén mentre camina tontament pel barri. Quan surto és sempre amb un objectiu, ja sigui anar a comprar menjar o a seguir emborratxant-me. Això també fa que moltes de les vegades que surto ja és negre nit, i l’únic que puc admirar son les famoses guarrades anomenades tacks a les persianes baixades, gargots gegants pintats amb rotulador gruixut o spray que l’únic que venen a dir es “por aquí pasó un subnormal con la personalidad a medio desarrollar y quería que lo supieras”.
Òbviament com que a simple cop d’ull tots semblen iguals, els tacks i els subnormals, un acaba per no fixar-s’hi i tira endavant, a no ser que l’il·luminat en qüestió hagi tingut la ocurrència de pintar sobre algun dels grafittis que decoren moltes de les parets verges del Raval, efímeres obres d’art modernes que admiro, i es aquí que quan un s’imagina enganxant-lo i posant-li el rotulador i lo que hi càpiga mes per un lloc que jo se. I és que només cal anar un parell de cops a Salvation per adonar-s’he que el 95% de tius bons son subnormals i per tant potencials tackers que mereixen ser castigats (en aquest cas es pot substituir el rotulador per algun altre aparell voluminós que es tingui a mà, en pos del càstig que es mereixen)

De qualsevol manera tinc la impressió que això de parar-te a mirar un aparador es una cosa que has de fer única i exclusivament si vas sol, quan vas acompanyat sempre es converteix en un problema.
Per exemple el meu veí del segon (inicialment el meu company de pis però que ha montat en còlera quan s’ha vist part de la ficció d’aquest escrit). Ell, un tiu lliberal, neohippy i d’esquerres, però que es ruboritza fulminantment si m’aturo davant del sex shop de Carme 22, embadalit per l’ingent assortiment de preservatius que exposen. I em fa gràcia per que és precisament ell el que alguna vegada m’ha regalat algun preservatiu que aparentment jo no podia deixar de provar. I es clar la situació es com contradictòria i així que mel miro mentre m’espera impacient a l’altra punta de la vorera recordant la goma que m’havia donat i no puc deixar d’imaginarme’l arribant a casa la novia i dient-li amb somriure picarón que li porta una sorpresa, responent-li ella amb posat fulminant que per molts condons de maduixa que li porti no li pensa fer una mamada.

I ja no parlo del dia que, acompanyat de la meva parella i passant davant la ferreteria Palomo de Sant Abat 24, em van cridar l’atenció una sèrie d’eines elèctriques que tenien exposades cavil·lant l’ús que els hi podia donar.

-No havia sortit mai amb ningú que es quedés mirant l’aparador d’una ferreteria.

(pujo el cap i em quedo amb la mirada perduda a l’infinit del vidre)

-Vinga fotem el camp.

El cas de la merceria però és diferent. Tan vagi sol com acomapanyat sempre em quedo mirant les fotos dels models que anuncien calçotets. D’on carai treuen aquesta gent. No he vist a la vida gent amb uns abdominals tan definits. I aquells jocs d’il·luminació de les fotografies que donen encara mes relleu als músculs, i aquells paquetorros amb exagerat volum. Si hagués passat per allà davant quan era un nen segur que m’hagués acabat convertint en fotògraf. I no per tirar fotos precisament sinó per ser jo el que m’acostés al model preparat i embadurnat d’oli per acabar de ‘col·locar’ la fotografia.

Qui em va manar a mi anar a la puta universitat.

dimarts, 9 de gener del 2007

Com que no cau floc, doncs faig un blog! (que suat per Deu)


Quina il·lusió, després de donar-li tantes voltes em poso a escriure el meu propi blog. Em fascina aquest concepte d’exhibir les pròpies idees posant-les a la xarxa a la vista de tothom, sense vergonya.
Que carai, si ja no em ruboritza posar a assecar a la sissí del balcó la meva col·lecció de llenceria vermella puc fer un blog.
Ara ja fins hi tot m’encanta que em miri la veïna fent-ho, amb ganes de tornar-li la mirada i amb posat txulesc espetar-li allo que tant m’agrada de ‘Què mira senyora!’...avantatges de viure al Raval, encara pots cridar al veïnat pel pati interior.
No es que ho faci sovint però una vegada vaig tenir una conversa a tres bandes de lo més curiosa. Ens havien entrat coloms al fals sostre i hi havien anidat. Jo al principi ho vaig veure més com una curiositat més del destartalat pis que havíem llogat que un problema sanitari. Això últim ho vaig descobrir quan les caques dels bitxarracos van començar a caure sobre el marbre de la cuina, tot relliscant per la xemeneia del calentador. I el rrrgg rrrrgg!, aquell maleït soroll que fan els coloms, que fa molta gràcia quan els veus a plaça Catalunya però no tanta quan t’arrossegues cap a la cafetera a primera hora del matí per sentir amb tota claredat que tens vida, i molta merda, instal·lada sobre el teu cap.

Total que ens vam queixar a la propietat i van enviar uns especialistes en exterminacions. Això es el que deia la targeta, però bàsicament a mi em van semblar més uns hippies amb habilitat per l’escalada que els paguen per fumar-se un porro i penjar-se d’una façana. Arnesos, cascos, punxes espanta coloms... i bombes de fum. Van engegar-ne una d’aquestes directament al fals sostre pel forat del fluorescent. El seu pla era tan simple que semblava que no podia fallar. Tirem el fum, provoquem la desbandada i ho tapem perquè no tornin.
Susposo que més ho menys el pla del que deuen tirar els Mossos cada vegada que intenten desallotjar una casa okupada pero esperant menys resistència.
Finalment i un cop enreixats els forats de la façana, l’home em va mirar amb la cara de Harry el Sucio després de buidar el carregador de la seva Magnum i també de ‘no me puedo creer que me paguen por hacer esto’ i va dir que ja havien acabat. Ens vam despedir els dos entre llàgrimes ( havien tirat fum per desallotjar bona part de ciutat Vella) i deixant-me el pis fet una braga.
Tot va ser sortir al balcó a recollir la bugada per descobrir aquella veïna (què fa aquella dona sempre mirant per la finestra?) que m’estava cridant l’atenció.

-PERDONA SI MOLESTO!, PERO AMB LES REIXES HAN DEIXAT ATRAPATS COLOMS VIUS A DINTRE, HO DIC PERQUE EM FAN LLASTIMA POBRETS.

De primeres em vaig pensar que em recriminava el fet que haguéssim tret al carrer a una pobra família que no feia cap mal, cosa tant de moda en el meu barri últimament i just abans de contestar-li amb algun improperi sobre la seva capacitat intel·lectual em vaig girar per descobrir aquell maleït ocellot picotejant, des de dins, a la reixa.

-NINGUNA PENA ME DAN ESTAS MALDITAS RATAS!

Aquesta veu era nova i no la tenia localitzada. Vaig baixar el cap per veure una senyora de mitjana edat tres plantes i dos edificis mes enllà que s’havia unit a la conversa.
De sobte m’havia convertit en el convidat de pedra d’una discussió sobre la brutícia i el dret a la vida dels animals. Vista que la cosa pujava de to, i el tema de la conversa havia derivat de coloms a Gavilanes i jo ja havia recollit la llenceria em vaig esmunyir cap dins en un vist i no vist.

Admiro aquesta gent que es capaç d’encetar una conversa amb qualsevol desconegut, trencant el gel amb formules de cortesia que mai fallen i un somriure permanent als llavis. A mi em costa començar a parlar amb qui no conec, i sempre tinc la impressió que quan les meves observacions derivin en les coses que em semblen realment interessants, com ara la varietat de patata mes adequada per fregir, l’altra persona farà una lleugera ganyota com si s’hagués ennuegat amb un pinyol d’oliva i m’adono de les ganes que te de fugir a un lloc mes segur.

I no es que no tingui coses a cridar als quatre vents, o més ben dit, coses de les que no trobes mai la persona adequada per parlar-ne i que demanen pas al món exterior, i és per aquesta raó aquest tema del blog em sembla tant interessant.
El problema es que això d’escriure no ha estat mai una de les meves aficions. De fet la única experiència que puc acreditar són els 4 o 5 articles que vaig fer per la revista de la meva facultat, anys ha, i que no venien motivats precisament per un arrebat líric sinó per que com a editor (sempre m’ha agradat posar-me en tinglados) feia una mica de pena no arribar a 4 pàgines mal grapades per falta de material.
He de reconèixer que me’ls currava una bona estona aquells articles, hi ho feia en l’ambient on era mes capaç d’abstreure’m de tot el que m’envoltava i assolir el clímax de la concentració: assegut en un pupitre anònim d’una classe qualsevol, camuflat entre el ronrroneig anodí d’algú que parlava i sempre, que curiós, sota els símptomes d’una ressaca.

La meva columna he dir tenia bastant d’èxit i la meva vanitat va lamentar més d’una vegada l’anonimat al que em forçava el sentit comú alhora de firmar els articles.
Fer públic l’idil·li d’un professor amb una estudiant vint anys menor tot observant la curiositat que ell, amb els seus privilegis, tenia en custodia permanent un dels dos exemplars existents a la biblioteca de la bíblia de la ciència de materials, el maleït Ashby, per al ús exclusiu de la seva estimada, va provocar innombrables corrons de xerrameca als passadissos i la posada en busca i captura de l’autor de l’article per part del denunciat acadèmic... i de la seva estimada i de sobte popular becaria.Diuen que encara ressonen per les parets del seu despatx el HIJO DE PUTA! Que va espetar mentre arrugava amb ràbia incontinguda l’exemplar de la revista.

Ai perdre’m els llorers de la glòria va ser un exercici suprem d’autocontenció. El que el cos em demanava a crits era sortir de l’armari per tal de poder submergir-me en les lloances dels meus propis correligionaris, gaudint de l’admiració general envers aquell Indiana Jones de la ploma (la d’escriure, evidentment no parlaria de mi com d’un Indiana Jones amb ploma).
De qualsevol manera vaig seguir firmant amb el meu pseudònim de sempre suposant que la glòria ja m’arribaria amb qualsevol altre cosa que fes en el futur, i si, soc així de txulo.

De fet em caracteritza la tendència a menysprear la dificultat d’aconseguir ser exitòs en qualsevol cosa que em proposi. De bones a primeres els pensaments que m’envaeixen son, això esta tirat, això ho faig jo en 5 minuts. Al menys però tinc la sort d’adonar-me, just en el moment que em trobo esbufegant, amb cara de ràbia, amb un martell a la mà i una porta esbonyegada, que la maleïda xarnera potser només necessitava una mica de Tres-en-Uno.
I aquí és quan apunto ‘porta armari’ a la meva llista de la propera compra del Ikea.

Lo més important de tot però, com diria Punset (o qui li hagi escrit el llibre) és que la felicitat depèn de forma proporcional a la il·lusió amb que es fan les coses. I això de fer un blog, escriure tot buscant cada vegada la paraula mes adequada intentant mantenir un estil constant i que quedi mínimament llegible, és un repte il·lusionant. És de totes totes un bon exercici mental , potser però massa sotmès als capricis de la memòria, i que les meves ultimes participacions a partides de Trivial Pursuit m’han demostrat en clara decadència. Lluny estan els dies on la meva lectura preferida assegut a la tassa del wàter eren les targetes de preguntes del Trivial.
Com m’agradava contestar sense deixar que acabessin de llegir tota la pregunta, deixant anar la parrafada amb una seguretat tal com la que exhibia Jesús Gil davant la Maquina de la Verdad a tele5.

-Cual era el apodo de torero que obtuvo 6 orej...
-EL BOMBILLA!

Silenci a la taula. Aquí arriben els elogis.

-FILL DE PUTA! LES TENS MEMORITZADES! AMB TU NO ES POT JUGAR!

M’agradava fer pensar a tothom com carai sabia tantes coses...i es que una cagada al dia fa miracles.

Total que això de fer exercicis mentals m’anirà be, a mi que ja en tinc trenta i no tinc cap mena d’interès en perdre el temps en Sudokus, ni mots encreuats ni en res que se li assembli. I molt menys en aquests jocs d’habilitat mental que inclouen les ultimes consoles de videojocs, quin aburriment, com si no pogués fer un altre cosa que contar ovelles gegantines projectades a la paret de la meva habitació.
A mi em sembla una manera molt mes constructiva usar el meu nou projector de 9 milions de píxels per veure la ultima marranada que m’hagi baixat de l’emule, per exemple.

De fet no puc imaginar passar una tarda de diumenge de millor manera que assegut al centre de l’estora, devorant una cassola de crispetes dolces amb la mirada clavada a la última producció de Belami. La veritat es que impressiona veure una escena tòrrida en una platja paradisíaca, fixant-me en aquells membres, que es converteixen gràcies a les meravelles de la òptica en colossos del tamany d’un edifici de 7 plantes. I el cas és que aquestes visions, de la estora estant, desperten la meva imaginació infantil. Em projecto sense voler-ho enfilant-me en aquell gegantí membre tal com un heroic anxaneta brincant a un tres de nou amb folre, assolint l’altíssim cim i reposant la meva galta en aquella càlida superfície.(foto)