diumenge, 31 de maig de 2009

Qualsevol dia pot sortir el sol


Com mes surto a les nits, sigui per la farra del segle fins a les 11 del matí com per unes cerveses tontes que em porten al llit a dos quarts de tres abans que ni m’en adoni, menys sentit li trobo a tot plegat. Es irónic com ja havia arribat a aquesta mateixa conclusió farà ara cosa d’un any, quan abans que ni podés plantejar-me una altra entre les mil anteriors nits d’alcohol i sexe, agafava la moto i fugia a l’Empordà. El que m’estirava endarrera abans de pendre la decisio era sempre el mateix. Una falsa percepció de que avui serà una gran nit, la millor que mai hagi viscut, la jornada de la meva vida. Pero llavors ja començava a coneixer-me prou i unes hores abans de plegar de la feina per començar el cap de setmana forajitava aquells pensaments planificant la meva fugida cap al nord, lluitant contra qualsevol deliri il.lusiri sobre les maravelloses coses que em podrien passar si passava una altra nit boja a Barcelona.
Ho feia contracor, l’oposat al que havien estat les meves rutines durant tants anys i amb una sensació,com era habitual, que marxant deixava escapar una altra oportunitat per aconseguir allò que portava tota la vida perseguint.
Pujava a la moto carregat fins a dalt amb tot el que podia traginar i donava gas fins arribar al meu desti només entreringut amb els meus pensaments, reflexions intenses i aleatories com les que tens quan nades durant estona a la piscina, les que et porten a fixar-te en qüestions invisibles als ulls del tediós i rutinari ritme de cada dia.
Un cop arribat, apagava l’estrepit que m’havia fet companyia durant tanta estona i em saludaven, omnipresents, els ocells que sembla que m’esperin a l’arbre de la plaça.
La tranquilitat i serenor del lloc es indescriptible, els tambors que ressonen cada dia deixen de bramar, obro la porta i em sento segur, finalment en pau.
Aquí a Berlin he tardat a adonarmen que em falta el meu refugi que he deixat a l’Empordà.
Avui però després de bastantes jornades ha sortit el sol, i afegit a un dinar fantàstic a casa al guillem, tot i la seva anyorada absència, he gaudit un altre cop del dia, tranquil, escoltant el batiscafo amb impercebtibles llàgrimes als ulls i amb el confort de la bona companyia. No tinc histories per explicar, només sensacions, pensaments que em reconforten i que em confirmen que tal i com desesperadament desitjava, per fi torno a créixer. Ja veurem a on ens porta tot plegat.

dissabte, 23 de maig de 2009


No fa gaire vaig llegir un article en un diari que parlava sobre els mals d’inundar a la quitxalla amb mil activitats extraescolars de manera que no tenien temps ni d’avorrir-se. L’avorriment, deia, es una màgica guspira d’on neix la imaginació i que ens mostra el camí per descobrir les coses que mes ens fan gaudir. I es curiós perque jo tinc clar que no només li passa als mes petits. La necessitat de fer coses, de no estar mai parat es una força saccejadora que no et deixa tranquil fins que poses el cul fora de casa i fas qualsevol cosa per sentir-te ocupat, per transformar aquesta lletja sensació que no fas res de profit i que sempre hi ha, allà fora, alguna cosa que es mou i que tu, miserable ignorant, t’estas perdent.
Recordo per exemple com em va canviar la vida la moto que vaig comprar quant portava pocs anys a Barcelona i que em va permetre multiplicar les activitats que feia quan sortia de la feina, de manera que sempre que era a un lloc ja tenia clara la següent parada i la següent de la següent fins llançar-me entrada la nit esgotat al meu llitet de tallers.
Un dels simptomes d’aquesta dèria estava en els llibres. No llegia mai perque mai trobava el moment, i envejava aquells que em deien que ells ho feien quan anaven a dormir. Pobre de mi, quan em posava sota els llençols els ulls em tardaven dos segons a caure morts sobre la mitja pàgina que havia assolit i que era, de fet, la mateixa del dia anterior que lamentablement ja havia oblidat per complet.
Aquest setmana pintava d’allo mes be amb els quatre dies de festa de final de modul, i que volia aprofitar per sortir als dos clubs mes famosos de berlin on encara, pobre de mi, no he posat els peus. Al Berhain hi vaig intentar anar un cop fa cosa d’un mes amb en Guillem. Haviem begut una miqueta i ell, tot i que ja començava a zigzaguejar notoriament pel carrer, va suggerir que el deixes parlar a la porta. “jo parlo l’idioma”. Cagada pastoret. Essent un dels llocs mes famosos d’Europa per les seves sessions de música electrónica no s’estan per romanços i ja des de la cua es veia com no deixaven entrar a un bon percentatge dels pelegrins que havien fet, submisos i ordenats, els vint minuts de cua a al entrada. “ hoy no”, o alguna cosa per l’estil, no calen idiomes per entendre el veredicte d’un gorila de discoteca. I putada per que per arribar-hi has hagut d’agafar un taxi expressament per caure en aquesta immensa nau industrial que està al mig del no res. Pero nosaltres som llestos i diem, be balbucejem, tornem a fer la cua i tornem a probar. Fantastic, a pocs metres dels veredicte mitja hora més tard veiem el canvi de torn a la porta i el bretol que no ens havia deixat passar desapareix. Arriba el moment final i li demano al guillem que es posi darrera meu, jo vaig neixer en una cua de discoteca i se el que s’ha de fer. Mirada de peluix al musculós guardià quan ens toca, no necessita pensar, es la seva feina. Senyala amb la punta del dit cap una direccio, el fatidic “ pa un lao”, i fes-te fotre una altra vegada.
EL colmo de la història passa quan al cap de dues hores un colega em truca quan ja havia deixat en guillem de cami a dormir la mona i em diu si anem al Berhain. Li explico el que ha passat. Tranqui a aquesta hora no hi ha problema. I uns collons. 5 del matí i avui no hi ha lloc per tu. Em van agafar el numero esta mes clar que l’aigua.
Total que aquesta setmana ho volia tornar a intentar, es definitivament inacceptable que visqui un any en aquesta ciutat i no pugui dir que he estat en aquest lloc, el tipic modernillo medio de barna em pendria per un farsant i per aqui no hi passo. Pero va i agafo una calipandria de les bones i a casa tot el dia estornudant els mocs per les quatre parets. I oh la la m’adono que m’estic aborrint i això, de sobte, em fa sentir feliç. Faig migdiades, arreglo un endoll, escric al blog, penso en el que estic visquent, i em sento com un nen amb sabates noves. Hi ha un moment per tot i tot, al seu moment. I avui es dissabte, porto 3 dies tancat a casa i el que ara toca es fotre el camp d’una puta vegada. Beneïdes contradiccions.