dijous, 24 de juliol de 2008

Pensaments des de la cova


Em barrinen mil reflexions dintre el cap, estrany per un dia de ressaca. Fins hi tot he arribat a pensar si no hauria d’haver estat filòsof, que no vol dir un bon filòsof, simplement algú que cavil•la sobre temes com ara si s’ha de buscar un significat a la vida sense que el preguin per foll. Vida, aquesta paraula surt molt als meus escrits últimament, i precisament a això em vull referir. M’adono que sovint reflexiono sobre temes que només m’atreveixo a comunicar mitjançant paraules escrites, el meu perfeccionisme no vol exposar a que em tinguin per un desequilibrat i tot plegat es mes digerible si ho canalitzo a través d’aquí . Decideixo penjar-ho i si me’n surto a l’hora d’expressar-ho potser algú s’ho llegeix fins al final. I com a màxim pensarà que estic una mica cardat, però potser aconsegueixo fer-li entendre que passa pel meu cap. Total que el volia dir es que m’adono ara que m’he passat tota la vida buscant respostes quan en el fons no n’hi ha per molts temes. Quedar-se satisfet només formulant la pregunta, sense pretendre ni entendre-ho ni donar-hi un significat basat en les pròpies creences, això es aprendre finalment a viure, i a morir. I això em dona una serenitat terrible. Estic il•lusionat, eufòric gairebé i no, ahir no em vaig prendre res fora de lo normal. És una sensació estranya això d’adonar-se que el teu pitjor obstacle per assolir aquesta serenitat que tots voldríem ets tu mateix. Veig que el problema és pretendre sempre interpretar el que succeeix al teu voltant de forma que moltes vegades no et faci sentir be, en el que tu ets el culpable per no entendre, per no poder fer que les coses siguin com tu desitjaries. I desarmar-ho traient-te aquest immens pes de sobre. Acceptar una equivocació es aprendre per no tornar-la a cometre, no un crim de lesa humanitat. I no dic deixar de sentir-me responsable dels meus actes, simplement es tot el que he pogut fer donades les meves circumstancies. Em sento com si tota la vida hagués estat com un bola de billar, rebotant per les cantonades sense saber qui m’impulsa i quan vindrà el proper cop. I tinc la impressió que li acabo d’agafar el pal per dir-li que deixi de tocar-me els collons. I potser si que això no us interessa per a res, i de fet creieu que no esteu per perdre el temps amb ximpleries que no s’entenen. Potser ara només us ve de gust riure o passar una estona agradable, i es clar, si segueixo en aquesta línea potser cada cop teniu menys ganes de visitar-me a la meva cova. Potser hauria posar totes aquestes palles en un apart titulat pensaments des de la cova, que es d’on realment surt tot el que aquí faig i donaria un respir als estómacs més delicats.

Està bé, no tornaré a fer una entrada amb ressaca.

dissabte, 19 de juliol de 2008

Esmorzant


L’altre dia i per aquelles circumstàncies que provoquen les casualitats vaig llegir un text que em va impactar. Soc d’aquelles persones que quan esmorzen així com quan estan asseguts a la tassa del vàter necessiten distreure la mirada amb qualsevol cosa que es pugui llegir. I si tens les torrades calentes i sents com fugen per segons les vitamines del teu suc de taronja rapinyes qualsevol cosa per llançar-te amb el ritual, ni que sigui el suplement ‘estilos de vida’ de La Vanguardia. Passant les pàgines amb apatia desganada patint (oju a la contradicció) per no trobar absolutament res on fixar els ulls, vaig ensopegar amb un article sobre personatges de les noves sèries de televisió. Era bàsicament un assaig sobre els perfils psicològics del Dr Gregory House, Dexter Morgan i Gil Grissom i que descreia per que ens semblaven tan fascinants. Explicava que la seva raresa aparent venia donada per el seu individualisme, que es contraposava amb el que entenem com a societat col•lectivista d’on, en general, sorgeixen totes les generacions que ens precedeixen. El que s’ha de fer, el que està bé i no està bé ens ve marcat principalment pels valors que ens van inculcar els qui ens envoltaven quan no teníem capacitat per decidir, i partir d’aquí, sortir-se de la norma es trobarà probablement amb la desaprovació de la resta. Aquesta és precisament la lluita que es troben moltes persones quan, al seguir els dictats del que tenen més a dins, veuen confrontades les seves aspiracions amb opinions que no deixen de reflectir les pors i misèries que tots portem a dins, i que ens aconsellen pensant que ho fan pel nostre bé. Fins no fa gaire seguir la norma era tan habitual que el comentari ‘vas a la teva’ havia forçosament de fer-te sentir culpable (Ivan aquesta va per tu). El que ens trobem ara es un canvi de paradigma on el fet individualista no només està més acceptat sinó que és el se suposa que s’ha de fer. Això s’ha de dir tendeix molt més a una qüestió d’imatge gràcies a la publicitat que no en la llibertat de decidir el camí a al vida que un tria, quan no només no està acceptat des de fora sinó que encara ens fa, a alguns, una por terrible seguir. I no parlo només de què li agradaria fer a un, sinó també per exemple del fet de tenir parella quan arribes a una certa edat, encara que plantar-se no sigui ni de bon tros la millor opció que aspiràvem tenir, només per deixar de sentir-nos sols i mostrar que som tan normals com la resta. Arribar a acceptar-se com a diferent, diu l’article, comporta tenir una autoestima a proba de bombes i capacitat d’exposar-se a les crítiques fins al punt que no només no ens fereixin, sinó que ens ajudin a millorar com a persones i a comprendre els sentiments dels que ens envolten i, en especial, les seves pors. Quasi res.

dimarts, 15 de juliol de 2008

Birra


Amb la historia aquesta que a veure si escric mes sovint al blog em trobo amb la disjuntiva d’haver de triar entre qualitat i quantitat. I no es que no n’estigui content, simplement es que fins que no em sento amb el karma adequat i li he donat un parell de bones repassades no em veig amb cor de penjar-ho. Li deia a l’Àngela l’altre dia que si no estic de bon humor no escric. Doncs ara estic de vacances, serè, tranquil, però no ho podria definir com de bon humor. El resultat està clar: un parell d’entrades que fins hi tot han fet plorar la meva mare (sic).
I mireu-m’he ara, no es que no estigui serè, es que després d’un parell de bones birres ampurdaneses sentat davant l’ordinador sentint un silenci absolut només trencat per un llunyà nadó que plora, es demostra que el meu públic m’està fent sentir pressionat.
I no eren dues birres qualsevol no us penseu. Be, la primera enganxat al mòbil i amb el cambrer de retirada si que ha sigut una estrella de circumstancies. Ell està apunt de traspassar el marc de la porta que l’allunyarà de la meva vista fins no saps quan de temps (ja se sap en els bars de poble) i saps que encara que hagis d’esperar mitja hora per menjar necessites la puta birra amb tu. Per tant després d’una mil•lèsima de segon de dubte i amb assertivitat però amb calma per no semblar desesperat abans que desaparegui per sempre mes de la meva vista li demano el primer que em passa pel cap. Una estrella evidentment. La construcció ‘ que teniu moritz?’ hagués estat fatalment complicada i només hagués rebut aquell eco de la paret un cop ha passat sense sentir-te que et fa sentir un imbècil perdut. I sense la teva birra. La segona ja amb la panxa plena ha sigut bastant mes treballada. Veig distret un parell de jovenets del poble que expliquen a una altra taula que la mare els ha fet fora de casa. Be, concreten que la senyora se’n va de viatge i com que li deu faltar temps per perdre’ls a tots de vista envia els nens al bar amb l’excusa que així no haurà de rentar plats. I els nois que no deuen arribar als 16 planegen demanar alguna cosa com ‘una canya i mitja’. A l’estona després de retirar momentàniament el meu cap enterrat a l’Avui veig que tenen davant dels morros uns preciosos gots amb gran quantitat de birra. Vaja em dic, allò que deien deu ser una manera d’anomenar les canyes pels del poble. Res de la típica canyeta de glop sinó un bon parell de gots alts dels que et donen tema per una bona estona. Això es el que vull demanar, i començo a intentar recordar el nom que li havien donat per no donar la nota. Això de posi’m el mateix que aquells no es porta als pobles, es millor dir les coses pel seu nom si no vols que et mirin amb cara ‘d’aquests de can fanga’. Una canya i mitja diria que han dit. Ve el cambrer i li dic poc convençut de la meva xafarderia, ejem, un canya..gran? I miro de reüll a la taula del costat. Ell es gira amb cara de que collons em demana i em contesta ‘Una canya de mig’? Aixó, una canya de mig li dic sense poder amagar la vergonya de qui ja no se sap prendre ni una estrella amb decència.

dilluns, 14 de juliol de 2008

La dissecció de l'ànima



Quan et cau a les mans la biografia d’ algú que està ficat en el món del teatre et trobes moltes vegades que parlen de quan van sentir per primer cop el verí que els va fer enganxar-s’hi de per vida. Normalment poden fins hi tot recordar quina edat tenien, qui els hi va portar i a quin teatre era, com si evocar el record d’aquell dia els reafirmi en comprendre que aquella és la flama que se’ls va encendre i des de llavors els crema per dins.
I jo quan comprenia que de fet l’experiència que havien tingut aquell dia, en un moment on normalment no has decidit o no tens clar que vols fer a la vida, els va fer somiar que allò es convertiria en la seva passió em produïa una fiblada d’enveja. I no dic sana enveja que sempre m’ha semblat un tòpic absurd, l’enveja es enveja i punt, allò que nosaltres desitjaríem tenir per nosaltres mateixos i que per alguna raó no hem aconseguit.
Jo potser més per avorriment que per una altra cosa en els últims temps he començat a anar molt al teatre, a llegir biografies en els programes de mà i, de vegades, a morir-me d’enveja en veure com algú gaudeix fent allò que més li agrada. Realment no se quina era la raó per anar-hi una vegada rere l’altre, considerant a més que era plenament conscient que la majoria de vegades se m’escapava gran part del significat com quan llegeixes una poesia i no saps veure més que paràgrafs de línies curtes i paraules que sonen. Potser només m’agradava poder observar la gent sense pudor, en silenci i a les fosques. Jo soc dels que quan miro a algú pel carrer i els nostres ulls es creuen no puc evitar immediatament mirar cap una altra banda, com per vergonya que m’haguessin enxampat fent una cosa dolenta.
I així convertit en una espècie de rutina esvaïdora he anat llegint, veient i aprenent com la suma de les parts apassionades acaben fent una obra que ens vol dir alguna cosa. El que mai m’havia passat i d’alguna manera em frustrava sobre manera era que un muntatge no m’impactés de la manera que els altres descreien, com si m’hagués de quedar per sempre observant un regal que no ets capaç de desembolicar. I així fins que un dia em vaig emocionar. La obra no havia ni acabat però ho podria haver fet perfectament en aquell moment. El protagonista es un noi del montón, una mica lleig, sense gaires aficions, sense gaires coses interessants que explicar que un dia troba una noia guapa, interessant, creativa i culte que s’interessa per ell. Ell no s’ho pot creure del tot quan ella li demana per sortir. Mai hagués pensat que donats tots els seus defectes a ulls d’una societat idealitzadora algú que passava per ser el tipus de noia fins aquell moment inabastable podés fixar-se en algú com ell, que no era ningú, un perdedor.
I es fan parella, i ella el va fent canviar a poc a poc. Ell no si resisteix, al contrari, sembla com si pensés que ella donat que era guapa i culte sabria segurament millor que ell mateix que era el que li convenia. I així comença vestir-se més a la moda, a canviar-se el pentinat i a fer tota una sèrie de coses que a ell no li havien importat ni li importen realment però ho fa per que ella li demana, com si la seva opinió no tingués rellevància si allò havia d’ajudar a continuar la relació. I així li demana coses fins que el canvia del tot, fins que li treu tot el que el definia, fins que el despulla completament d’ell mateix. La escena de la que parlava es quan ella, amb una habilitat esfereïdora, li demana que si vol seguir amb ella ha de triar entre ella i els seus amics, que era absolutament tot el que tenia fins que s’havien conegut. I ell la tria a ella. Vaig plorar. Jo se el que és desitjar tant una persona que ets capaç de negar-te a tu mateix fins arribar a ser capaç de vendre la teva ànima al diable només per mantenir aquesta obsessió que allò serà la teva única possibilitat d’aconseguir la felicitat.
I en aquell precís instant vaig entendre de què parlaven realment aquelles biografies, i de com persones amb un talent enamorat del teatre son capaces de disseccionar la nostra ànima i mostrar-la davant els nostres ulls, encara sagnant, en una safata de plata perquè mirem a la cara les nostres pors i misèries. I vaig notar una cosa. Estava massa trasbalsat per adonar-me’n però quan el torrent de pensaments després de sortir pràcticament levitant de la sala s’anava apaivagant vaig veure què era. Era una petita flama que m’havia començat a cremar per dins.

diumenge, 13 de juliol de 2008

Res es igual



Quan un es para a pensar s’adona com la vida emocional d’una persona té alts i baixos com en una muntanya russa. Jo en soc un grandíssim exemple. T’adones de quan ets capaç de valorar les coses bones que t’envolten ets capaç d’agrair la sort que has tingut. Sort que t’hagin pogut donar una bona educació, sort que tu veiessis la importància d’aprendre, sort d’haver crescut envoltat de persones que t’han estimat, ensenyat, que s’han preocupat de tu. Quan miro al meu voltant i veig les persones que em rodegen, que a l’abast d’una trucada et fan sentir que ets important per ells i que d’alguna manera ets una part de les seves vides, em sento molt feliç. Però de fet no estan allà per casualitat, però per què som amics dels nostres amics? Està clar que un amic de debò l’estimes,i que això ve després d’haver compartit moments especials en els que veus que aquella persona es preocupa per la teva sort, que no li seria igual si tu passessis per un mal moment i no intentés fer-hi alguna cosa. Compartir experiències intenses, sobretot en un moment en el que t’adones que els teus amics són pràcticament l’únic suport que tens, fa que creixi una estima que ni el temps pot destruir. El que si que passa es que tots evolucionem amb el pas del temps, i a vegades som víctimes de les nostres pròpies pors i angoixes i acabem cedint per tal de sentir-nos més segurs. I canviem. I allò que compartíem amb una persona va desapareixent, i el poema de la nostra estima es dilueix com la tinta sota la pluja. I ja no et truques mes. Amb el temps hi penses, però potser et fa vergonya, por de no saber si se li eixamplarà el cor al sentir la teva veu, de si sentirà il•lusió al escoltar el que li vulguis explicar. Això ens ha passat a tots, i segurament és llei de vida i no sentim una pena profunda perquè precisament tot s’acaba a poc a poc, com una cançó que lentament abaixa la veu fins arribar al silenci.
Però adonar-se de sobte que una amistat que donaves per segura ha deixat d’existir, que has perdut segurament per sempre una persona que havies estimat, et deixa un buit que en el moment se’t fa difícil de pair. Saps que ja no hi pots fer res, que tot ha anat canviant mentre miraves cap a una altra banda i que creies que ja no calia regar aquella flor. Quan obres els ulls veus que es massa tard i que allò que havíeu convertit se’n va, inabastable, arrossegat per una corrent d’emocions que ja són impossibles d’aturar. Penso què podria haver fet perquè tot fos diferent, perquè tot seguís igual. Però res ja no és igual.

dijous, 10 de juliol de 2008

El rellotge


Un dels inconvenients de viure en una ciutat activa i bulliciosa com Barcelona es que no t’adones de com va passant el temps. Els dies, les setmanes i els mesos s’encadenen frenèticament fins el punt que et trobes que ha passat un any i costa recordar quines grans coses han passat a la teva vida. Jo me’n adono que a l’arribar a casa després de la feina hi ha un ma invisible que em sacseja i no em deixa tranquil fins que decideixo fer alguna cosa.
És una sensació incòmoda que he aprés a controlar amb el temps i ha evitat que sistemàticament acabés trucant a algun àngel salvador per anar a fer unes birres, el que llavors acabava Invariablement en un sopar de copes i rialles i en un despertar impossible amb la butxaca buida.
Ara en canvi he aprés a gaudir de moltes coses que mai m’hagués plantejat quan estava massa capficat en lluitar contra els monstres de les meves pròpies contradiccions. La lectura assossegada de novel•les i sobretot el teatre m’han ensenyat a valorar l’art com un mitjà per canalitzar sentiments i emocions que mai hagués pensat que es podrien articular, i que crec m’han ensenyat a entreveure la màgia d’alguna cosa que, d’alguna manera, alimenta l’ànima.
Tant jo com la meva vida han canviat una barbaritat des de que vaig abandonar la ciutat que m’havia vist créixer. Aquí he viscut circumstàncies que han fet trontollar els fonaments sobre els que es recolza la meva pròpia existència, m’han fet qüestionar la manera de com em veig a mi mateix i sobretot he conegut persones que m’han ensenyat, contràriament al que em pensava, en encara em falta camí per millorar com a persona.
I així els anys i les persones passen a través teu i inevitablement deixes de ser qui et pensaves que eres sota el testimoni inflexible del mirall del meu lavabo, que em mostra quan li pregunto que el rellotge, encara que no ho vulgui, no s’atura.
Però feliçment aquest rellotge no es tan cruel per no ser solidari, i deixa la seva silenciosa empremta també a tot el que m’envolta. M’agrada tornar a Girona i trobar-me amb els que durant molts anys de la meva vida van ser tota la meva família. Darrera la imatge de cabells que cauen i peatges de tantes cerveses segueix havent-hi la mateixa essència sincera de qui fa uns anys vaig deixar enrere.
M’encanta veure com algunes coses no canvien. El mateix humor, les mateixes converses acalorades, la mateixes peregrinacions impacients davant una carn que temen que mai s’acabi de fer abans no els derroti la fam. Ara però som uns quants més, i encara que no n’hagi estat permanent testimoni la gent s’acaba trobant , i es fan novius i novies, marits i mullers i els més valents han portat les rialles de la mainada. I així el projecte de modernillo urbanita es converteix en una mena d’oncle lluís i es sorprèn a si mateix de lo gran que s’ha fet i de la màgia de jugar i divertir-se amb algú que et mira amb la curiositat de no saber d’on carai he sortit.
I per demostrar que una mica si que he canviat els dic que els estimo i que no se l’hi ocorri a ningú fer-me padrí amb el rollo que els gais com estan sols tenen mes pasta. El dia que em vegi en una església, dret amb un ciri a la mà, podré veure entre les columnes una forma sinistre amb capa i una llarga i afilada falç que em xiuxiuejarà pardalet, ara si que t’estàs fent gran.