Txehov i d'altres

Últimament m’he pres una mica més seriosament la meva afició al teatre i he seguit el costum de llegir-me la obra abans que em representin el muntatge. Esta clar que l’ inconvenient d’això tel trobes quan veus coses com l’oncle Vania d’Oriol Broggi, on la proposta es calcada al text original, als actors els costa entrar al personatge i la direcció sembla que només es presentés el dia de l’assaig general. Quin avorriment, ja sabia la trama de la historia que era l’únic que em podria sorprendre. Tot i això no va ser temps tirat inútilment perquè l’ego no va poder evitar algun comentari setciències al meu acompanyant sobre qui era qui i el perquè de l’amargor del personatges, el nostre amic ens traeix a vegades quan ens demana que l’inflem una miqueta. I és que una obra de fa mes de cent anys on el perfil psicològic de cada personatge es la essència de la trama, calcar-la a l’escenari sense la mes mínima actualització i on els actors sembla que empollessin el text asseguts a la tassa del wàter és més la tasca d’una companyia amateur que d’algú que demana vint-i-pico euros per veure’ls. S’ha d’anar en compte a Barcelona, un nom no sempre implica un professional respecte per l’espectador. Em pregunto que deuen pensar, com artistes, quan s’acosta el dia de l’estrena i veuen, perquè ho han de veure, que allò a que li han dedicat els últims mesos de la seva vida no aporta absolutament res de nou i flirteja amb la mediocritat . I mes si un dia van aprofitar el seu carnet màgic que els dona entrades a 5 euros i van passar pel Lliure a veure l’adaptació de les tres germanes de Daniel Veronese. Això si que es teatre, passió per una proposta enginyosament actual i uns actors que es posen a dins el personatge que els ha tocat fins a les ultimes conseqüències. I que dir del fet que les tres germanes fossin nois, fascinant era veure com es toquetejaven carinyosament quan parlaven del passat entre ells tal i com ho farien unes noietes ben avingudes, però rascant-se amb les seves barbes.
El que si que no vaig tenir temps ni esma de fer va ser llegir-me el totxamen de 2666 de Roberto Bolaño abans de passar-me una gèlida tarda-nit de diumenge veient l’adaptació de Ley/Rigola, tot i que altres egos si que ho havien fet i no van deixar passar la oportunitat de comentar-ho amb el meu conseqüent i silenciós atac d’enveja interna maquillat amb el mes fals dels meus somriures. Tot i les 5 hores l’obra em va agradar pel poder que li donen a l’estètica del muntatge, molt per sobre de la força dels personatges. Diria que vas mes a veure un quadre que un diàleg però amb un missatge que queda clar encara que es fa pesat per insistent a vegades. Suposo que quan a un li repeteixen a l’orella lo genial i fantàstic de les seves propostes es mes fàcil que les coses se li vagin de la mà a estones. I es que anar al lliure últimament es com anar al McDonald’s, giris on et giris veus el nom del director per totes bandes, està clar que no li fa falta àvia a aquest home.