La merceria

Fa temps que sempre que passo pel carrer de Xuclà, de camí cap a la Boqueria, no puc deixar de mirar l’aparador de la merceria Palacios.
Normalment em fixo poc en el que exposen les botigues, primerament per que no soc el típic passejador que s’entretén mentre camina tontament pel barri. Quan surto és sempre amb un objectiu, ja sigui anar a comprar menjar o a seguir emborratxant-me. Això també fa que moltes de les vegades que surto ja és negre nit, i l’únic que puc admirar son les famoses guarrades anomenades tacks a les persianes baixades, gargots gegants pintats amb rotulador gruixut o spray que l’únic que venen a dir es “por aquí pasó un subnormal con la personalidad a medio desarrollar y quería que lo supieras”.
Òbviament com que a simple cop d’ull tots semblen iguals, els tacks i els subnormals, un acaba per no fixar-s’hi i tira endavant, a no ser que l’il·luminat en qüestió hagi tingut la ocurrència de pintar sobre algun dels grafittis que decoren moltes de les parets verges del Raval, efímeres obres d’art modernes que admiro, i es aquí que quan un s’imagina enganxant-lo i posant-li el rotulador i lo que hi càpiga mes per un lloc que jo se. I és que només cal anar un parell de cops a Salvation per adonar-s’he que el 95% de tius bons son subnormals i per tant potencials tackers que mereixen ser castigats (en aquest cas es pot substituir el rotulador per algun altre aparell voluminós que es tingui a mà, en pos del càstig que es mereixen)

De qualsevol manera tinc la impressió que això de parar-te a mirar un aparador es una cosa que has de fer única i exclusivament si vas sol, quan vas acompanyat sempre es converteix en un problema.
Per exemple el meu veí del segon (inicialment el meu company de pis però que ha montat en còlera quan s’ha vist part de la ficció d’aquest escrit). Ell, un tiu lliberal, neohippy i d’esquerres, però que es ruboritza fulminantment si m’aturo davant del sex shop de Carme 22, embadalit per l’ingent assortiment de preservatius que exposen. I em fa gràcia per que és precisament ell el que alguna vegada m’ha regalat algun preservatiu que aparentment jo no podia deixar de provar. I es clar la situació es com contradictòria i així que mel miro mentre m’espera impacient a l’altra punta de la vorera recordant la goma que m’havia donat i no puc deixar d’imaginarme’l arribant a casa la novia i dient-li amb somriure picarón que li porta una sorpresa, responent-li ella amb posat fulminant que per molts condons de maduixa que li porti no li pensa fer una mamada.

I ja no parlo del dia que, acompanyat de la meva parella i passant davant la ferreteria Palomo de Sant Abat 24, em van cridar l’atenció una sèrie d’eines elèctriques que tenien exposades cavil·lant l’ús que els hi podia donar.

-No havia sortit mai amb ningú que es quedés mirant l’aparador d’una ferreteria.

(pujo el cap i em quedo amb la mirada perduda a l’infinit del vidre)

-Vinga fotem el camp.

El cas de la merceria però és diferent. Tan vagi sol com acomapanyat sempre em quedo mirant les fotos dels models que anuncien calçotets. D’on carai treuen aquesta gent. No he vist a la vida gent amb uns abdominals tan definits. I aquells jocs d’il·luminació de les fotografies que donen encara mes relleu als músculs, i aquells paquetorros amb exagerat volum. Si hagués passat per allà davant quan era un nen segur que m’hagués acabat convertint en fotògraf. I no per tirar fotos precisament sinó per ser jo el que m’acostés al model preparat i embadurnat d’oli per acabar de ‘col·locar’ la fotografia.

Qui em va manar a mi anar a la puta universitat.