Dubtes

Em pregunto perque nomes tinc ganes d’escriure quan estic una mica trist, sembla que altrament no tingui res a dir que consideri que valgui la pena. Ja començo a penssar que en el fons soc una mica massoca, trobantli sentit a la vida nomes en els moments que dubtes, en el fons, d’entendre-la. No comprenc com podem haver crescut tenint tedi a la soledat, forçant-nos a la falça creença que necessitem d’algu que empleni els nostres buits. Com si desapareixessin. Com si fossin la clau que s’ajusta en el pany que tanca tots els nostres dubtes i miseries. I tot es una gran mentida. Masses influencies de la perfeccio romantica, del cenit de les nostres mortals ambicions. La vida en el fons ha de ser tan simple que mai no seria l’argument de cap pelicula, ningu la podria soportar. I pel contrari ens esforcem perque ens passin coses que ens facin sentir en una aventura de vertiginosa acció i final majestuós. Que busquem els il•lusos com jo que no ens satisfa ni un somriure ni una abraçada, sino que ens fan sentir incomodes com un reconeixement que no mereixem. Em pregunto per que l’esforç que em de fer per tenir satisfaccions no surgeix espontaniament com quan respirem, sino que l’hem de forçar, espremer i recargolar per treure una miserable gota de felicitat cada vegada. Per que em de lluitar tant per sentir la bellesa d’un cel blau o la alegria d’una trucada inesperada, per que a vegades sens fa tant dificil agrair l’aire que respirem.
Espero que arribi l’alba, fugin els nuvols i m’escalfi la passio d’algu a qui encara no coneixo. Aixo es rendició.