Fa fred

Avui com ahir m’he aixecat una mica nervios, trasbalsat per una sensacio que em puny i m’apreta al mig del pit. Les raons de perquè esta allà les conec molt be, pero no per repetir-ne ni les causes ni les alternatives deixa de molestar-me.
Es curiós com funciona la ment, com pot generar emocions que queden atrapades dintre teu donant una señal sostinguda de tristesa, com un far a prop del cor que va recordant allo que no t’agrada sentir, una i una altra vegada.
Ara pero ja no m’espanto. Ara ja som vells coneguts i no m’impressiona la seva presencia. Aixo es nomes gracies a que se com fer-la desaparèixer, i si mes no, espantar-la una estona. Li agradaria pero tenir sempre el control, esta sempre present, fer que la meva vida girés al seu voltant. No vull i no m’ho puc permetre, ella i la felicitat son enemigues de sempre, i jo fa temps que vaig prendre partit per la segona.
S’alimenta de fets que venen de fora, circumstancies que en un moment ens van fer mal i ella com a dimoniet sobre la espatlla es deleix en no parar de recordar-t’ho. No fa cas o sigui que no li pots dir simplement que calli, necessites concentrar tota la teva energia per fer un viatge a les profunditats de tu mateix. Es un lloc on un s’hi sent molt be, on hi regna un silenci que es la imatge de la pau que ens conforma i on no hi ha lloc per res mes. Avui tinc ganes de quedar-m’hi una estona, fa massa fred a fora i no tinc ganes d’estar trist.