A la feina

Hi ha una pregunta que sempre que me la fan em provoca un tedi espantós de respondre. A que et dediques? La veritat es que normalment no se ni per on començar. Jo no tinc un ofici a l’ús com la majoria de les persones, i de fet qui la formula no espera mes que alguna resposta senzilleta que li servira, suposo, per acabar de completar la fitxa mental de qui acaba de coneixer. ‘Arquitecte’, ‘actriu’, ‘en un banc’, ‘comercial’ i coses per l’estil. Jo no puc dir a que em dedico nomes amb una definicio senzilleta perque basicament no te cap nom concret, de fet ni jo mateix moltes vegades se que hi faig alla apart d’escalfar la cadira, mirar compulsivament si m’ha arribat algun correu i llegirme la premsa del dia. La gent del meu voltant pero si que sembla que curra, suposo que és gracies a ells que l’emprsa funciona i em puguin seguir pagant aquest suculent salari. No els hi he agraït mai pero penso que un dia hauria de fer-ho. S’ha de dir que son la majoria molt bona gent. Jo he estat en altres empreses i quan mirava al meu voltant pensava com era possible aquella concetracio tan esplendida d’imbecils per metre quadrat, gent sense cap mena de cultura o conversa que eren el prototipus de neci que a la vida mai no se t’ocurriria acostar-t’hi. Aqui pero es diferent, hi ha una mica de tot pero en general no en tinc cap queixa. Curiosos si son, com el senyor que esta a la peixera del costat i que, estranyament, tambe fuma. Ell pero no es limita com jo a agafar l’ascensor i plantarse a l’escaleta de l’entrada armat amb el cafe nespresso de 20 centims. No, ell agafa uns fulls de sobre la seva taula per aparentar que va a fer alguna cosa, surt al carrer i es dona una volta a la illeta mentre es fuma el seu ducados passejant el dossier per la Diagonal. El pobre home no s’adona que ara que ha arribat l’hivern tothom veu força estrany que algu es posi la jaqueta per anar a la fotocopiadora, pero ell feliç segueix amb el seu ritual. El senyor es baixet, regordet i amb cara de bonifaci i un mai no diria que es precisament ell el que diariament va al labavo i deixa un recado que es queda tot el mati com un espectre infernal per aquelles quatre parets sense ventilacio. Com que nomes som 4 homes a la planta sabiem que havia de ser algu de nosaltres. Un noi de la planta afeccionat a penjar cartellets va voler posar alguna cosa tipus siusplau tira la cadena immediatament despres del servei per evitar males olors, pero ni aixi. Suposo que ell no en te cap culpa si la dona li cuina diariament esplendids guisats amb molta sustancia d’aquella que despres pot embossar una clavaguera. El que se li pot tirar en cara es que tingui la barra a vegades de deixarnos la tarjeta just abans d’anarsen a casa a dinar, ja ho podria fer al seu propi feu perque la maleïda dona veies lo be que va de ventre el malparit.
Jo al contrari baixo i em quedo contemplant una estoneta la gent que passa per Francesc Macia, sempre molt concorreguda. De fet just a davant tenim el punt on es creuen les dues rutes del bus turistic pel que sempre esta abarrotat de turistes. El guirometre li dic jo, com mes llarga es la cua mes guiris hi ha a la ciutat. L’altre dia una parella amb accent mexica em va preguntar per la pedrera. Jo a aquella hora del mati vaig dubtar una estoneta, tenia el cap encara sota els llançols i tot i que em sonava no ho acaba de visualitzar. Nos han dicho que mas o menos 20 minutos a pie desde aqui. Just quan feien el comentari em va venir al cap. No hombre esto esta mucho mas lejos. Miren caminen por esta calle grande hasta llegar a passeig de gracia i alla cojan el metro linea verde hasta vallcarca, llegaran mucho mas rapido. La dona em va agrair la meva amabilitat amb un muchisimas gracias que denotava sincer agraïment, debia ser el primer barceloni que es mostrava tan agradable i servicial. Jo la veritat es que m’agrada ser util a la gent i mes quan alla pujat uns graons a l’escala semblo que hagi estat alla tota la vida. Els vaig despedir i es van dirigir cap on el havia indicat amb pas decidit deixantme amb aquesta sensacio d’haver fet la bona obra del dia. No va ser fins que ja eren a l’altra part de la vorera que em vaig adonar que els havia enviat directament al parc güell. Mare de deu quina cagada, segur que es devien recordar de tots els meus morts. I a mes eren mexicans, aquells que al minim descontent et fan una corbata colombiana treiente la llengua per la gola amb un certer tall de navalla. Jo per si de cas aquesta setmana he acompanyat el meu company a fer el piti per la illeta amb uns papers a la ma, no fos cas que tornessin a buscar revenja.