dimarts, 9 de gener del 2007

Com que no cau floc, doncs faig un blog! (que suat per Deu)


Quina il·lusió, després de donar-li tantes voltes em poso a escriure el meu propi blog. Em fascina aquest concepte d’exhibir les pròpies idees posant-les a la xarxa a la vista de tothom, sense vergonya.
Que carai, si ja no em ruboritza posar a assecar a la sissí del balcó la meva col·lecció de llenceria vermella puc fer un blog.
Ara ja fins hi tot m’encanta que em miri la veïna fent-ho, amb ganes de tornar-li la mirada i amb posat txulesc espetar-li allo que tant m’agrada de ‘Què mira senyora!’...avantatges de viure al Raval, encara pots cridar al veïnat pel pati interior.
No es que ho faci sovint però una vegada vaig tenir una conversa a tres bandes de lo més curiosa. Ens havien entrat coloms al fals sostre i hi havien anidat. Jo al principi ho vaig veure més com una curiositat més del destartalat pis que havíem llogat que un problema sanitari. Això últim ho vaig descobrir quan les caques dels bitxarracos van començar a caure sobre el marbre de la cuina, tot relliscant per la xemeneia del calentador. I el rrrgg rrrrgg!, aquell maleït soroll que fan els coloms, que fa molta gràcia quan els veus a plaça Catalunya però no tanta quan t’arrossegues cap a la cafetera a primera hora del matí per sentir amb tota claredat que tens vida, i molta merda, instal·lada sobre el teu cap.

Total que ens vam queixar a la propietat i van enviar uns especialistes en exterminacions. Això es el que deia la targeta, però bàsicament a mi em van semblar més uns hippies amb habilitat per l’escalada que els paguen per fumar-se un porro i penjar-se d’una façana. Arnesos, cascos, punxes espanta coloms... i bombes de fum. Van engegar-ne una d’aquestes directament al fals sostre pel forat del fluorescent. El seu pla era tan simple que semblava que no podia fallar. Tirem el fum, provoquem la desbandada i ho tapem perquè no tornin.
Susposo que més ho menys el pla del que deuen tirar els Mossos cada vegada que intenten desallotjar una casa okupada pero esperant menys resistència.
Finalment i un cop enreixats els forats de la façana, l’home em va mirar amb la cara de Harry el Sucio després de buidar el carregador de la seva Magnum i també de ‘no me puedo creer que me paguen por hacer esto’ i va dir que ja havien acabat. Ens vam despedir els dos entre llàgrimes ( havien tirat fum per desallotjar bona part de ciutat Vella) i deixant-me el pis fet una braga.
Tot va ser sortir al balcó a recollir la bugada per descobrir aquella veïna (què fa aquella dona sempre mirant per la finestra?) que m’estava cridant l’atenció.

-PERDONA SI MOLESTO!, PERO AMB LES REIXES HAN DEIXAT ATRAPATS COLOMS VIUS A DINTRE, HO DIC PERQUE EM FAN LLASTIMA POBRETS.

De primeres em vaig pensar que em recriminava el fet que haguéssim tret al carrer a una pobra família que no feia cap mal, cosa tant de moda en el meu barri últimament i just abans de contestar-li amb algun improperi sobre la seva capacitat intel·lectual em vaig girar per descobrir aquell maleït ocellot picotejant, des de dins, a la reixa.

-NINGUNA PENA ME DAN ESTAS MALDITAS RATAS!

Aquesta veu era nova i no la tenia localitzada. Vaig baixar el cap per veure una senyora de mitjana edat tres plantes i dos edificis mes enllà que s’havia unit a la conversa.
De sobte m’havia convertit en el convidat de pedra d’una discussió sobre la brutícia i el dret a la vida dels animals. Vista que la cosa pujava de to, i el tema de la conversa havia derivat de coloms a Gavilanes i jo ja havia recollit la llenceria em vaig esmunyir cap dins en un vist i no vist.

Admiro aquesta gent que es capaç d’encetar una conversa amb qualsevol desconegut, trencant el gel amb formules de cortesia que mai fallen i un somriure permanent als llavis. A mi em costa començar a parlar amb qui no conec, i sempre tinc la impressió que quan les meves observacions derivin en les coses que em semblen realment interessants, com ara la varietat de patata mes adequada per fregir, l’altra persona farà una lleugera ganyota com si s’hagués ennuegat amb un pinyol d’oliva i m’adono de les ganes que te de fugir a un lloc mes segur.

I no es que no tingui coses a cridar als quatre vents, o més ben dit, coses de les que no trobes mai la persona adequada per parlar-ne i que demanen pas al món exterior, i és per aquesta raó aquest tema del blog em sembla tant interessant.
El problema es que això d’escriure no ha estat mai una de les meves aficions. De fet la única experiència que puc acreditar són els 4 o 5 articles que vaig fer per la revista de la meva facultat, anys ha, i que no venien motivats precisament per un arrebat líric sinó per que com a editor (sempre m’ha agradat posar-me en tinglados) feia una mica de pena no arribar a 4 pàgines mal grapades per falta de material.
He de reconèixer que me’ls currava una bona estona aquells articles, hi ho feia en l’ambient on era mes capaç d’abstreure’m de tot el que m’envoltava i assolir el clímax de la concentració: assegut en un pupitre anònim d’una classe qualsevol, camuflat entre el ronrroneig anodí d’algú que parlava i sempre, que curiós, sota els símptomes d’una ressaca.

La meva columna he dir tenia bastant d’èxit i la meva vanitat va lamentar més d’una vegada l’anonimat al que em forçava el sentit comú alhora de firmar els articles.
Fer públic l’idil·li d’un professor amb una estudiant vint anys menor tot observant la curiositat que ell, amb els seus privilegis, tenia en custodia permanent un dels dos exemplars existents a la biblioteca de la bíblia de la ciència de materials, el maleït Ashby, per al ús exclusiu de la seva estimada, va provocar innombrables corrons de xerrameca als passadissos i la posada en busca i captura de l’autor de l’article per part del denunciat acadèmic... i de la seva estimada i de sobte popular becaria.Diuen que encara ressonen per les parets del seu despatx el HIJO DE PUTA! Que va espetar mentre arrugava amb ràbia incontinguda l’exemplar de la revista.

Ai perdre’m els llorers de la glòria va ser un exercici suprem d’autocontenció. El que el cos em demanava a crits era sortir de l’armari per tal de poder submergir-me en les lloances dels meus propis correligionaris, gaudint de l’admiració general envers aquell Indiana Jones de la ploma (la d’escriure, evidentment no parlaria de mi com d’un Indiana Jones amb ploma).
De qualsevol manera vaig seguir firmant amb el meu pseudònim de sempre suposant que la glòria ja m’arribaria amb qualsevol altre cosa que fes en el futur, i si, soc així de txulo.

De fet em caracteritza la tendència a menysprear la dificultat d’aconseguir ser exitòs en qualsevol cosa que em proposi. De bones a primeres els pensaments que m’envaeixen son, això esta tirat, això ho faig jo en 5 minuts. Al menys però tinc la sort d’adonar-me, just en el moment que em trobo esbufegant, amb cara de ràbia, amb un martell a la mà i una porta esbonyegada, que la maleïda xarnera potser només necessitava una mica de Tres-en-Uno.
I aquí és quan apunto ‘porta armari’ a la meva llista de la propera compra del Ikea.

Lo més important de tot però, com diria Punset (o qui li hagi escrit el llibre) és que la felicitat depèn de forma proporcional a la il·lusió amb que es fan les coses. I això de fer un blog, escriure tot buscant cada vegada la paraula mes adequada intentant mantenir un estil constant i que quedi mínimament llegible, és un repte il·lusionant. És de totes totes un bon exercici mental , potser però massa sotmès als capricis de la memòria, i que les meves ultimes participacions a partides de Trivial Pursuit m’han demostrat en clara decadència. Lluny estan els dies on la meva lectura preferida assegut a la tassa del wàter eren les targetes de preguntes del Trivial.
Com m’agradava contestar sense deixar que acabessin de llegir tota la pregunta, deixant anar la parrafada amb una seguretat tal com la que exhibia Jesús Gil davant la Maquina de la Verdad a tele5.

-Cual era el apodo de torero que obtuvo 6 orej...
-EL BOMBILLA!

Silenci a la taula. Aquí arriben els elogis.

-FILL DE PUTA! LES TENS MEMORITZADES! AMB TU NO ES POT JUGAR!

M’agradava fer pensar a tothom com carai sabia tantes coses...i es que una cagada al dia fa miracles.

Total que això de fer exercicis mentals m’anirà be, a mi que ja en tinc trenta i no tinc cap mena d’interès en perdre el temps en Sudokus, ni mots encreuats ni en res que se li assembli. I molt menys en aquests jocs d’habilitat mental que inclouen les ultimes consoles de videojocs, quin aburriment, com si no pogués fer un altre cosa que contar ovelles gegantines projectades a la paret de la meva habitació.
A mi em sembla una manera molt mes constructiva usar el meu nou projector de 9 milions de píxels per veure la ultima marranada que m’hagi baixat de l’emule, per exemple.

De fet no puc imaginar passar una tarda de diumenge de millor manera que assegut al centre de l’estora, devorant una cassola de crispetes dolces amb la mirada clavada a la última producció de Belami. La veritat es que impressiona veure una escena tòrrida en una platja paradisíaca, fixant-me en aquells membres, que es converteixen gràcies a les meravelles de la òptica en colossos del tamany d’un edifici de 7 plantes. I el cas és que aquestes visions, de la estora estant, desperten la meva imaginació infantil. Em projecto sense voler-ho enfilant-me en aquell gegantí membre tal com un heroic anxaneta brincant a un tres de nou amb folre, assolint l’altíssim cim i reposant la meva galta en aquella càlida superfície.(foto)

11 comentaris:

lluis ha dit...

Perque no conegui la escultura a la qual el personatge s'enfila es la titulada "Home-Dona", situada a la ciutat de Girona, on mirada frontalment s'observa un bust femeni pero mirada per l'altra banda es un gegantí penís amb els seus gegantins tescticles.

Anònim ha dit...

Bravo Luigi, series un gran anxaneta...podries anar entrenant l'escalada pujant al Cavall Bernat de la muntanya de Montserrat. És en aquesta roca on els catalans projectem els nostres desitjos de "grandesa"...by the way m'he quedat amb les ganes de saber com va acabar el rescat de les rates voladores en el cel obert? Segueixen allà? han procreat i s'han integrat al barri com a família colom? Heu creat un nou tipus de café a la creme du coloma? La veïna de mitjana edat va requerir els serveis de Harry l'exterminador per carregar-se la veïna protectora de les aus?...i finalment, tindras la disciplina necessària per no mirar tantes pel·licules del Belami i seguir deleitant-nos amb actualitzacions periodiques del teu weblog??? celebro la iniciativa..algun dia et passaré la direcció del meu web esquerre: raval confidencial

P's Un ramblista de vocació.

Anònim ha dit...

Aiaiai... pel que ens coneixem, temo que el risc que l'ensucrament de l'erotisme acabi convertint el blog en una hipocalòrica emulsió de sexe i el dia a dia és força perillós..però m'agrada :P

Seguirem connectats al teu snack, oi! ;)

abel ha dit...

ei Txa!!
benvingut al mon bloggero...
Espero verte por aqui, iré entrando para decirte cositas y bueno, tu puedes hacer lo mismo, lalala...
feliz año!!!

Anònim ha dit...

Bones!!!!
Com m'agraden els blogs amics...Ara ja ets un modern en tota regla, ja tardaves!!! Espero que actualitzis amb regularitat...que això ha començat molt i molt bé!

Marta ha dit...

Ostia! si que n'és de dificil això de fer un comentari! "puede utilizar códigos..." eing??? "elegir una identidad. Google/Bloguer" eing, ening????

Be, esperem que sigui llegible i que aquí quedi, per la posteritat. Deu ser cosa consanguínia aquest afany....

Molt bo el relat! surrealista tot plegat però tant real que fa despetrar aquesta ánima salsarosera que, mal que ens faci ansia reconeixer, tots portem dins.

Jo personalment m'he quedat amb moltes preguntes d'identitat sobre l'affaire a la universitat però em mosseguaré la llengua per evitar a l'escarbat una denuncia extemporànea.

El que també m'ha deixat encuriosida és aquesta productora Belami que sembla mundialment coneguda -al menys entre els que saben què punyetes és el formato i la identidad-. Ara, tot i així ja entendriem de quina tendència político-cultural son.

lluis ha dit...

Moltes gracies pels comentaris! Quina ilu!

Pere: Les rates voladores van permaneixer a dintre...fins que va passar una cosa...en properes entrades potser acabo la macabra historia que per cert te molta gracia. y de la veina no en se res apart de ser una cotilla y buscaraons
Abelito: merci pel mensajito, et deixare un comment per la teva canço del nou any!
Angela: GRACIES GUAPISSIMA!!els teus anims m'han omplert de felicitat, estas convidada a sopar i ventilarnos mano a mano la meva superpanera nadalenca!
Germaneta: T'ha agradat el marujeo? En properes entrades mes, parlare dels afairs sexuals del company de pis, gemecs que se senten desde tallers! i rollos escabrosos! i coprofagia! JAJAJA (riure diabolic)
PS:belami es una productora hungara de pelis porno gi ei guay que es caracteritza per tenir en cartera uns actors de primera i molt agraciats.

Anònim ha dit...

Sóc un puto gay d'indi refredat i melancòlic farcit de zoloft en la crisi dels 30 i aquest és el meu manifest. En realitat és més un classificat de mitja pàgina però amb més glamour. Tant com la caca de colom i els videos de bel ami...

Anònim ha dit...

Ei Lluís, et felicito, així contribueixo a alimentar el teu ego una mica més...
Per cert, recordo el tema del profe i la becària a la udg, però no recordo qui eren els protagonistes...em refresques la memòria? ;-) Elsa

lluis ha dit...

Ai elsa elsa que em vols portar problemes eh? Nomes et dire que l'article es titulava 'QP' que eren les inicials del paio en questio, i de la paia ni jo ni en troya ens recordem.

EL gay d'indi que es txuta amb ansiolitcs li demano que es desenmascari, a veure si li trobem altres drogues perque pugi els anims.

Anònim ha dit...

pst pst...

Aqui, en aquest espai de creació i expressió, o ens dones dosis d'inspiracio lluitxana... o ens desmotivem!

Epala Lluís, posa't mans a la obra i ensenyan's més cosetes, que bé sé que d'escrites en tens.

Ànims que aquest primer toc de contacte et va quedar molt molt interessant.