Ja es hivern a Lille

Com he pogut fer això. Assegut a la meva taula anònima al mig del bar he aixecat discretament la natja dreta per expulsar una ventositat que em punyia just en l’instant que la música es parava i emmudia la parròquia sencera. Quina vergonya. Escolto les converses en la calma tensa que m’envolta, ells com que normalment sempre parlen baixet no els ha costat gens adaptar-se ràpidament a la nova volumetria però jo, pobre de mi, he vist consternat com en l’instant que prens la decisió, i apretes l’esfínter amb la força mínima necessària per no fer trontollar la cadira, ja no hi ha marxa enrere, el procés es imparable. I he tingut aquest mal pensament nomes un maleït instant abans del moment desgraciat que s’acabava la cua de cançons. Miro de reüll absolutament tots els caps del bar per veure si s’han girat cap a mi mentres em pregunto indignat per que ja no hi ha el maleït fil musical que no s’acabava mai, esta clar que un bar resclosit de fusta gastada per tot arreu i fetor a cervesa vella que emanen tot i cada un dels seus racons es pot convertir en un bar que mola nomes endollant un portàtil a la megafonia del local. Però clar, la puta musica es pot acabar si ets tan estúpidament francès per no conèixer la paraula, RAN-DOM. Humiliació, sento riures a la taula del costat. M’han pujat tots els colors a la cara, ho noto, i em quedo petrificat, l’honor enfonsat, sense valor per confirmar que soc el destí de la seva mes que justificada burla. Ho faig, em giro subtilment superant una força interna sobrehumana que ho vol impedir. Els miro, no estan rient de mi!, ningú se n’ha adonat. He de canviar aquest maleït costum.