Dubtes

Em pregunto perque nomes tinc ganes d’escriure quan estic una mica trist, sembla que altrament no tingui res a dir que consideri que valgui la pena. Ja començo a penssar que en el fons soc una mica massoca, trobantli sentit a la vida nomes en els moments que dubtes, en el fons, d’entendre-la. No comprenc com podem haver crescut tenint tedi a la soledat, forçant-nos a la falça creença que necessitem d’algu que empleni els nostres buits. Com si desapareixessin. Com si fossin la clau que s’ajusta en el pany que tanca tots els nostres dubtes i miseries. I tot es una gran mentida. Masses influencies de la perfeccio romantica, del cenit de les nostres mortals ambicions. La vida en el fons ha de ser tan simple que mai no seria l’argument de cap pelicula, ningu la podria soportar. I pel contrari ens esforcem perque ens passin coses que ens facin sentir en una aventura de vertiginosa acció i final majestuós. Que busquem els il•lusos com jo que no ens satisfa ni un somriure ni una abraçada, sino que ens fan sentir incomodes com un reconeixement que no mereixem. Em pregunto per que l’esforç que em de fer per tenir satisfaccions no surgeix espontaniament com quan respirem, sino que l’hem de forçar, espremer i recargolar per treure una miserable gota de felicitat cada vegada. Per que em de lluitar tant per sentir la bellesa d’un cel blau o la alegria d’una trucada inesperada, per que a vegades sens fa tant dificil agrair l’aire que respirem.
Espero que arribi l’alba, fugin els nuvols i m’escalfi la passio d’algu a qui encara no coneixo. Aixo es rendició.

Txehov i d'altres

Últimament m’he pres una mica més seriosament la meva afició al teatre i he seguit el costum de llegir-me la obra abans que em representin el muntatge. Esta clar que l’ inconvenient d’això tel trobes quan veus coses com l’oncle Vania d’Oriol Broggi, on la proposta es calcada al text original, als actors els costa entrar al personatge i la direcció sembla que només es presentés el dia de l’assaig general. Quin avorriment, ja sabia la trama de la historia que era l’únic que em podria sorprendre. Tot i això no va ser temps tirat inútilment perquè l’ego no va poder evitar algun comentari setciències al meu acompanyant sobre qui era qui i el perquè de l’amargor del personatges, el nostre amic ens traeix a vegades quan ens demana que l’inflem una miqueta. I és que una obra de fa mes de cent anys on el perfil psicològic de cada personatge es la essència de la trama, calcar-la a l’escenari sense la mes mínima actualització i on els actors sembla que empollessin el text asseguts a la tassa del wàter és més la tasca d’una companyia amateur que d’algú que demana vint-i-pico euros per veure’ls. S’ha d’anar en compte a Barcelona, un nom no sempre implica un professional respecte per l’espectador. Em pregunto que deuen pensar, com artistes, quan s’acosta el dia de l’estrena i veuen, perquè ho han de veure, que allò a que li han dedicat els últims mesos de la seva vida no aporta absolutament res de nou i flirteja amb la mediocritat . I mes si un dia van aprofitar el seu carnet màgic que els dona entrades a 5 euros i van passar pel Lliure a veure l’adaptació de les tres germanes de Daniel Veronese. Això si que es teatre, passió per una proposta enginyosament actual i uns actors que es posen a dins el personatge que els ha tocat fins a les ultimes conseqüències. I que dir del fet que les tres germanes fossin nois, fascinant era veure com es toquetejaven carinyosament quan parlaven del passat entre ells tal i com ho farien unes noietes ben avingudes, però rascant-se amb les seves barbes.
El que si que no vaig tenir temps ni esma de fer va ser llegir-me el totxamen de 2666 de Roberto Bolaño abans de passar-me una gèlida tarda-nit de diumenge veient l’adaptació de Ley/Rigola, tot i que altres egos si que ho havien fet i no van deixar passar la oportunitat de comentar-ho amb el meu conseqüent i silenciós atac d’enveja interna maquillat amb el mes fals dels meus somriures. Tot i les 5 hores l’obra em va agradar pel poder que li donen a l’estètica del muntatge, molt per sobre de la força dels personatges. Diria que vas mes a veure un quadre que un diàleg però amb un missatge que queda clar encara que es fa pesat per insistent a vegades. Suposo que quan a un li repeteixen a l’orella lo genial i fantàstic de les seves propostes es mes fàcil que les coses se li vagin de la mà a estones. I es que anar al lliure últimament es com anar al McDonald’s, giris on et giris veus el nom del director per totes bandes, està clar que no li fa falta àvia a aquest home.

A la feina

Hi ha una pregunta que sempre que me la fan em provoca un tedi espantós de respondre. A que et dediques? La veritat es que normalment no se ni per on començar. Jo no tinc un ofici a l’ús com la majoria de les persones, i de fet qui la formula no espera mes que alguna resposta senzilleta que li servira, suposo, per acabar de completar la fitxa mental de qui acaba de coneixer. ‘Arquitecte’, ‘actriu’, ‘en un banc’, ‘comercial’ i coses per l’estil. Jo no puc dir a que em dedico nomes amb una definicio senzilleta perque basicament no te cap nom concret, de fet ni jo mateix moltes vegades se que hi faig alla apart d’escalfar la cadira, mirar compulsivament si m’ha arribat algun correu i llegirme la premsa del dia. La gent del meu voltant pero si que sembla que curra, suposo que és gracies a ells que l’emprsa funciona i em puguin seguir pagant aquest suculent salari. No els hi he agraït mai pero penso que un dia hauria de fer-ho. S’ha de dir que son la majoria molt bona gent. Jo he estat en altres empreses i quan mirava al meu voltant pensava com era possible aquella concetracio tan esplendida d’imbecils per metre quadrat, gent sense cap mena de cultura o conversa que eren el prototipus de neci que a la vida mai no se t’ocurriria acostar-t’hi. Aqui pero es diferent, hi ha una mica de tot pero en general no en tinc cap queixa. Curiosos si son, com el senyor que esta a la peixera del costat i que, estranyament, tambe fuma. Ell pero no es limita com jo a agafar l’ascensor i plantarse a l’escaleta de l’entrada armat amb el cafe nespresso de 20 centims. No, ell agafa uns fulls de sobre la seva taula per aparentar que va a fer alguna cosa, surt al carrer i es dona una volta a la illeta mentre es fuma el seu ducados passejant el dossier per la Diagonal. El pobre home no s’adona que ara que ha arribat l’hivern tothom veu força estrany que algu es posi la jaqueta per anar a la fotocopiadora, pero ell feliç segueix amb el seu ritual. El senyor es baixet, regordet i amb cara de bonifaci i un mai no diria que es precisament ell el que diariament va al labavo i deixa un recado que es queda tot el mati com un espectre infernal per aquelles quatre parets sense ventilacio. Com que nomes som 4 homes a la planta sabiem que havia de ser algu de nosaltres. Un noi de la planta afeccionat a penjar cartellets va voler posar alguna cosa tipus siusplau tira la cadena immediatament despres del servei per evitar males olors, pero ni aixi. Suposo que ell no en te cap culpa si la dona li cuina diariament esplendids guisats amb molta sustancia d’aquella que despres pot embossar una clavaguera. El que se li pot tirar en cara es que tingui la barra a vegades de deixarnos la tarjeta just abans d’anarsen a casa a dinar, ja ho podria fer al seu propi feu perque la maleïda dona veies lo be que va de ventre el malparit.
Jo al contrari baixo i em quedo contemplant una estoneta la gent que passa per Francesc Macia, sempre molt concorreguda. De fet just a davant tenim el punt on es creuen les dues rutes del bus turistic pel que sempre esta abarrotat de turistes. El guirometre li dic jo, com mes llarga es la cua mes guiris hi ha a la ciutat. L’altre dia una parella amb accent mexica em va preguntar per la pedrera. Jo a aquella hora del mati vaig dubtar una estoneta, tenia el cap encara sota els llançols i tot i que em sonava no ho acaba de visualitzar. Nos han dicho que mas o menos 20 minutos a pie desde aqui. Just quan feien el comentari em va venir al cap. No hombre esto esta mucho mas lejos. Miren caminen por esta calle grande hasta llegar a passeig de gracia i alla cojan el metro linea verde hasta vallcarca, llegaran mucho mas rapido. La dona em va agrair la meva amabilitat amb un muchisimas gracias que denotava sincer agraïment, debia ser el primer barceloni que es mostrava tan agradable i servicial. Jo la veritat es que m’agrada ser util a la gent i mes quan alla pujat uns graons a l’escala semblo que hagi estat alla tota la vida. Els vaig despedir i es van dirigir cap on el havia indicat amb pas decidit deixantme amb aquesta sensacio d’haver fet la bona obra del dia. No va ser fins que ja eren a l’altra part de la vorera que em vaig adonar que els havia enviat directament al parc güell. Mare de deu quina cagada, segur que es devien recordar de tots els meus morts. I a mes eren mexicans, aquells que al minim descontent et fan una corbata colombiana treiente la llengua per la gola amb un certer tall de navalla. Jo per si de cas aquesta setmana he acompanyat el meu company a fer el piti per la illeta amb uns papers a la ma, no fos cas que tornessin a buscar revenja.

Oh la la!

Be, per fi torno a tenir una mica de temps per escriure alguna coseta, ni que sigui a costa de les meves auto-obligades sessions d’exercici diari que m’havia proposat, i pel que veig, em costaran de complir. Córrer queda descartat, estic a Hamburg i fa un fred que pela. No penso fer el passarell i sortit al carrer sense el mínim equipament d’elàstics de cama llarga arrapats i barrets de llana que veig que la gent usa quan volen fer una suadeta pels carrers. No porto aquest equipament i ja em veig sortint per la porta giratòria de l’hotel amb la meva samarreteta de màniga curta i pantalonets de futbol i després de quedar fulminadament glaçat quan em toqui l’aire exterior seguir la circumval•lació cames ajudeu-me per tornar-me a trobar al càlid hall i córrer a fotrem una dutxa calenta. Millor agafo una birreta de la mini-nevera, això que només poden fer aquells a qui els hi paguen les factures, i escric alguna coseta abans de la mini jincama piscina coberta / sauna com a prèvia del sopar en el primer restaurant luxós que trobi. Us recordo després d’aquestes línies que l’enveja es un pecat capital.
De fet avui no he fet gran cosa. L’objectiu principal era anar a comprar-me uns pantalons de franel•la gris clareta que fessin joc amb la meva americana per poder substituir-los per els que tenia. Els pobres tenien un forat considerable a un dels camals després que hi caigués tabac incandescent mentre conduïa cap a una boda aquesta primavera, cosa que reforça la meva idea de no tornar-hi a cap mai mes, em surten massa cares i tal com estan les coses passarà molt de temps abans no pugui amortitzar totes aquestes inversions.
El cap de setmana però si que va ser completament de lleure. Vaig estar a París, a casa d’un vell amic d’erasmus i de la seva novia i m’hi vaig trobar com a casa... també viuen en un quart sense ascensor. Per mes inri i després de donar pràcticament la volta al mon amb la meva maleta de la india a Hawaii passant per Torredembara, la maleïda va dir prou i se’m va trencar la nansa superior quan pujava l’escala del metro, just en la ciutat on pots trobar menys ascensors i escales mecàniques per accedir al transport subterrani.
...there is no fucking lift anywhere here?
...its 100 years old and we get no cohesion funds here

Ja me l’havia fotuda, sempre tenen aquest comentari a la punta de la llengua per poc que parlis amb algú des de França fins a Suècia.
Sort que els fanta-smagorics 7 anys que vaig passar a la facultat d’enginyeria industrial van servir d’alguna cosa i després d’usar un tornavís i un bon cop de martell vaig poder substituir l’instrument agafador per un tros de corda comprada als grans magatzems del costat del Hotel du Ville. Ara si que sabré distingir-la quan la cortina de cintes de goma de l’aeroport vomitin la meva maleta, tota una ‘irrompible’ Samsonite amb un fantàstic agafador de corda de persiana.
Lo millor del cap de setmana, apart dels àpats que vaig gaudir en companyia dels meus amics en algun dels increïbles restaurant de la ciutat, va ser la festa d’aniversari que ells estaven convidats la nit del dissabte. No era a qualsevol lloc, sinó al pis de la filla d’un ex-embaixador de França situat al cor del barri de la Concorde, a tocar de la torre Eiffel. Les males pècores no tenien una, sino dues llars de foc i per mes desconsolació em van dir que les feien servir de tant en tant. No crec que hi pugui haver una cosa que desitgés més que viure en un lloc d’hiverns freds com aquell i sentar-me a llegir al costat dels troncs flamejant...o estirat a l’estora fent una altra cosa. Hi ha mil possibilitats com comprendreu.
La gent que hi assistia, no cal dir-ho també era de lo mes peculiar. Si ja normalment fer petons a una francesa ja és cosa difícil perquè mai saps quin es el nombre adequat per la regió on et trobes, imagineu-vos al cor de la cité mes chic. When in Rome do as Romans do, per tant vaig rescatar i desempolsar les meves ensenyances sobre comportament social, que he de reconèixer que entre pets i rots havien quedat completament desterrades, i vaig observar el meu amic fer les introduccions. Dos, be, però am un matís de lo mes extravagant. Les noies fan una exagerada rotació del cap cap a un lateral per tal que ni per casualitat el seu nas quedi a menys a de 15 cm de la teva cara, de manera que pràcticament giraven el cap 180 graus de dreta a esquerra per rebre els meus petons. No se si es una vella costum per evitar-se l’alé de vi blanc que ja a aquella hora supurava la meva gola, i la de tots els presents.
No puc acabar sense comentar la vestimenta, que ja no recordava des dels meus temps a Noruega. Les noies amb vestits llargs i cenyits, algunes amb botes de pell i, com no podria ser sinó a Paris, alguna portant el coll embolcallat amb una excèntrica bufanda de plomes blaves. Els nois amb americana i pantalons a joc sense corbata. Els únics que donàvem la nota erem el meu amic i jo i la diva-gay amiga intima de la homenatjada, que al mes pur estil hortera-modernillo portava camisa blanca amb corbata negra i uns pantalons super arrapats de ralles que pràcticament l’impossibilitaven sentar-se al sofà sense rebentar per les cuatre bandes.
Em pregunto que teníem en comú aquell paio i jo, apart de que els dos som la mar de simpàtics.

The power of now

Que entretinguda que va ser la vetllada d’ahir a la nit amb les meves amigues faranduleres. M’agraden aquestes noies, són fresques, sinceres i les converses sempre son extraordinàriament animades. I no diguem si el tema de debat es ni més ni menys sobre un famós llibre d’autoajuda que un parell de nosaltres hem estat llegint últimament. De fet des de que el vaig descobrir no puc deixar d’explicar a tothom que em trobo lo bé que em va seguir les pautes d’aquest llibre, i ho faig entre d’altres coses perquè aquesta afirmació no deixa mai a ningú indiferent. M’encanta veure com la reacció de la majoria dels meus interlocutors, arronsant les celles sobtadament i adoptant una expressió de sorpresa i incredulitat , és la de tenir el pensament automàtic de no pensava que estiguessis tan fotut per caure tan baix. A qui no li agrada fer-se la víctima de tan en quant, ni que sigui una miqueta.
La gent en general te un concepte molt equivocat d’aquest tipus de lectures. Uns t’afirmen amb rotunditat que no son més que productes per vendre esperança a aquells infeliços i desesperats que volen i necessiten creure, però que ho matisen amb elegància confessant que ells no creuen en aquestes coses. Altres es mostren molt mes comprensius, insinuant que tothom que passa per algun sotrac a la vida te dret a agafar-se a qualsevol cosa, tothom fa bestieses pensen en els moments més baixos, això mentre preguen en seu interior que et refaci’s i reflexionis ja que et veuen irremediablement destinat a caure en mans d’alguna secta satànica.
Així que em fa fer molta gràcia la conversa que en varem tenir perquè si només ho hagués dit jo era molt probable que sorgís alguna d’aquestes reaccions a la taula. Però com no era jo sol, llavors el dubte es va extendre entre totes les orelles i el debat va començar.
També s’ha de dir que la temàtica del llibre no deixa normalment a ningú indiferent un cop es comença a discutir en detall. Qui no te en el seu cap una veueta que ens fustiga constantment amb la culpa dels nostres errors del passat, i qui no tot sovint es lamenta que les coses en el present no son gens com ens agradarien i que em d’esperar que en el futur tot serà diferent.
Jo també he de reconèixer que tinc un especial interès en aquest gènere literari, el cap em bombardeja constantment amb pensaments des de que tinc us de raó i m’adono que passo molt mes temps en un mon llunyà de fantasies i records que en la terra que trepitjo. M’he n'he llegit de tot tipus, de dels que t’assenyalen la destructiva costum de sempre tendir a passar les teves accions passades i presents per l’inquisitori sedàs del que alguna part de tu et diu que esta malament, fins a algun mes especialitzat en temes com l’assertivitat, aquella incapacitat de no abaixar el cap quan algú ens recrimina alguna cosa encara que ben en dins nostre pensem que hem fet o dit allò que realment el nostre interior desitjava.
Es possible que a molta gent li passi el mateix però poca hagi tingut la imperiosa necessitat de fer una redistribució del mobiliari mental per tal de poder simplement estar un mínim satisfet amb la vida que el destí ens porta i aprofitar aquelles petites oportunitats de gaudir amb el que ens envolta, allò que algú anomena felicitat.
Total que em vaig passar la nit amb la sensació de ser un venedor de remeis miraculosos del llunyà oest, del que anaven de poble en poble amb el seu brut i desgastat carruatge i saludant als sorpresos llogarrencs amb un lleuger pessic a l’ala del barret de copa, indicant les meravelles de la meva ultima lectura. Sort que em trobava a Barcelona fent aquest numeret, a Girona segur que m’haguessin espetat immediatament ‘estàs ben cardat noi’!

Una nova amiga

Avui he fet una nova amiga. Em trobava en una terrassa molt ampla instal•lada a la part superior del gran edifici firal de Lille, just a l’altra banda de les amplies vidrieres que donen al saló de banquets. Bufava un vent d’hivern, glaçat i violent que et treia la sensibilitat de la cara només que el paressis una estona. Hi havia unes cadires de plàstic voluminoses distribuïdes a mode de chill-out sobre el parquet de llargues fustes foscament varnissades i lleugerament separades com les d’un vaixell antic. Tot al voltant i caòticament distribuïdes hi havien unes lámpares cúbiques de plàstic gruixut, just com la que em van regalar el dia del meu aniversari. Estava clar que els millors dies per estar en aquella terrassa ja havien passat, i nomes el meu impertinent vici de fumar-me el cafè m’havien forçat a acabar-me de mala gana els triangles de salmó amb mantega i aventurar-me en aquell gèlid seient.
Va ser tan bon punt vaig creuar al pas que m’obrien les portes de vidre i penetrava aquella dura intempèrie que es va formar un clariana que il•luminava un raconet amb cadires. Allà, assegut immòbil i amb la mirada perduda, hi havia un senyor ja bastant gran assegut amb les mans sobre les cuixes. Anava mudat, vestit amb una sòbria americana de pana i unes sabates de pell amb els típics relleus de serra a la puntera. Em vaig asseure al costat glopejant amb insistència el cafè del que la calor fugia a cada instant que passava mentre gaudia d’aquells rajos furtius que s’escolaven cap a nosaltres. Va ser curiós que fos ell qui m’advertís dels mals del tabac tot encetant una conversa, ell que tenia les dents molt marronoses i mai portades a un ordre. Segurament sabia del que parlava. Era un home molt agradable, amb la parla pausada i segura de qui ja està de tornada i un fil de veu de qui no vol usar mes força per res del que no fos estrictament necessari. Crec que en aquests temps on les primeres fredors et porten la melancolia dels càlids dies d’estiu que han passat tan ràpid i tardaràs tant de temps a tornar a gaudir fan que parlis de res i tot una mica, et fas companyia planyin-te dels temps que t’esperen.
Al cap d’una estona el capritxós viatge dels immensos núvols que ens voleiaven van tapar la única font de calor i el seu cos vell i agitat van semblar dir-li que ja n’hi havia prou i va despedir-se. Va ser just en aquell moment quan va aparèixer la meva nova amiga.
Va ser abaixar el cap i veure-la postrada sobre la meva cuixa. Semblava desorientada la pobra. No era del tipus que estic acostumat a veure per casa, suposo que els francesos tan especials com son segur que també es vanaglorien de tenir els seus propis tipus de mosques. Aquesta però tot i les circumstancies de qui sap que fa els darrers vols en un clima que la condemna la he trobat còmoda reposant una estona sobre la meva cama. M’he l’estava mirant fixament quan m’ha saludat amb un ràpid fregament de les potetes davanteres, com alabant la qualitat del teixit dels meus pantalons. Estava relaxada, no com les mosques que et trobes a l’estiu que saben que una ma furtiva intentarà esbategar-li una plantofada en qualsevol moment. Mirava fixament cap a l’horitzó, com plantejant-se tranquil•lament quin lloc triaria per reposar per sempre i definitivament de les aventures de la seva curta vida. Estava tan concentrada que la veritat, no he gosat destorbar-la.

Ja es hivern a Lille

Com he pogut fer això. Assegut a la meva taula anònima al mig del bar he aixecat discretament la natja dreta per expulsar una ventositat que em punyia just en l’instant que la música es parava i emmudia la parròquia sencera. Quina vergonya. Escolto les converses en la calma tensa que m’envolta, ells com que normalment sempre parlen baixet no els ha costat gens adaptar-se ràpidament a la nova volumetria però jo, pobre de mi, he vist consternat com en l’instant que prens la decisió, i apretes l’esfínter amb la força mínima necessària per no fer trontollar la cadira, ja no hi ha marxa enrere, el procés es imparable. I he tingut aquest mal pensament nomes un maleït instant abans del moment desgraciat que s’acabava la cua de cançons. Miro de reüll absolutament tots els caps del bar per veure si s’han girat cap a mi mentres em pregunto indignat per que ja no hi ha el maleït fil musical que no s’acabava mai, esta clar que un bar resclosit de fusta gastada per tot arreu i fetor a cervesa vella que emanen tot i cada un dels seus racons es pot convertir en un bar que mola nomes endollant un portàtil a la megafonia del local. Però clar, la puta musica es pot acabar si ets tan estúpidament francès per no conèixer la paraula, RAN-DOM. Humiliació, sento riures a la taula del costat. M’han pujat tots els colors a la cara, ho noto, i em quedo petrificat, l’honor enfonsat, sense valor per confirmar que soc el destí de la seva mes que justificada burla. Ho faig, em giro subtilment superant una força interna sobrehumana que ho vol impedir. Els miro, no estan rient de mi!, ningú se n’ha adonat. He de canviar aquest maleït costum.