Mòbil

Em fa gràcia com amb el pas del temps m’he anat acostumant a que el meu comportament social estigui completament supeditat a aquest trasto que es diu mòbil. Al principi jo vaig ser, per variar, dels que donaven la nota, dels que NO volien un mòbil. EL fet que qualsevol persona em podes localitzar en qualsevol moment m’horroritzava, pensant en la quantitat de vegades que voluntàriament em volia aïllar de tot i tothom que m’envoltava i em refugiava als llocs mes recondits que coneixia. Recordo per exemple com m’agradava entrar furtivament al teatre de la Salle, amb la copia que havia cisat quan fèiem els pastorets. Normalment era cap a les sis de la tarda, quan tothom marxava a casa. Sigil•losament em dirigia cap a la porta, el cor bategant a 100 per hora, donava la volta, tancava de cop al meu darrera i de sobte, silenci. Un buit sepulcral emplenava aquella foscor absoluta. Podies sentir com la immensitat de l’espai et protegia, com ningú mai profanaria aquell lloc on m’havia refugiat. M’hi passava hores, gaudint només d’aquella sensació de protecció assegut a una butaca a les fosques o baixant a les palpentes al soterrani sota l’escenari,un lloc humit i amb fetor a fusta corcada on en algun moment del passat hi havien hagut els camerinos. No em puc imaginar com, en aquell lloc on jo rumiava que seria de mi quan em fes gran, quan somiava fugir molt lluny d’aquell lloc, em sonés el mòbil. Estic segur que l’hagués estampat contra una paret directament. Ara però la força de la societat ha pogut amb mi. Es inútil voler quedar a una hora i un lloc. Tothom es reserva el dret d’acabar de concretar-ho fins a l’últim moment, saborejant aquesta tranquil•litat que ens dona poder cancel•lar qualsevol compromís, via missatge, per qualsevol excusa raonable i sense que passi absolutament res. Depenem del mòbil, depenem d’aquesta seguretat que tothom, a tothora, esta al nostre abast. Arriba un punt que enlloc de pensar que han de fer en un moment concret la gent agafa el mòbil per preguntar i comentar la jugada amb la gent mes propera, com quan un es fumador i sempre posposa les decisions difícils per després d’acabar-se el piti.
L’altre dia jo estava fumant a l’entrada de l’edifici on treballo, absort amb el tràfec de turistes jugant-se la vida al pas zebra per no perdre la connexió del bus turístic i el vaivé dels arbres de la rotonda quan de sobte un motorista va tenir un accident. Va ser just davant dels meus morros, el noi, tot sol, va perdre el control de la vespa al passar sobre la pintura i va caure deslliçant-se per l’asfalt amb un crit de dolor. Em vaig acostar a ell com una exhalació per veure com estava i entre crits de dolor va poder dir que li feia mal el turmell. Amb aquella seguretat vaig poder arrossegar-lo cap a la vorera per tal que cap cotxe ens atropellés i vaig trucar una ambulància. Ràpidament una marabunta es va situar al voltant del noi que no parava de gemegar i que en veure que algú ja l’atenia van seguir el seu camí sense remordiments. Em vaig assegurar que no s’havia fet mal a cap lloc mes, apart de les mans completament nafrades del roçament amb el terra i el vaig intentar tranquil•litzar. Ell estirat a terra amb un jersei de coixí ploriquejava de mal mentre esperàvem sentir el crit de la sirena. De sobte jo amb la meva preocupació vaig veure com arrossegava la seva ma cap a la butxaca, i rebuscava i n’extreia lentament el mòbil. Sel' va posar a l’orella i al cap d’uns instants va començar a parlar.”Txurri! que me he caío de la moto!”. No m’ho podia creure jo havia salvat aquell noi, be de fet segur que no tenia gaire res, però com era possible que un moment com aquell no se li acudís res més que explicar la seva situació a la novia. Ja us ho podeu imaginar jo dret davant un noi estirat terra en mig de la gentada i el paio parlant pel mòbil, semblava que estigués a la platja i jo oferint massatges. I no va acabar aquí. Va ser penjar i tornar-se a posar el mòbil a l’orella i, a qui trucava? Doncs a la seva puta mare! Amb perdo. “que no mama que estoy bien que solo egh el tobiyo!”, a qui se li ocorre ix!trucar a sa mare, que li pot agafar un atac de cor “que en serio mama que estoy bien que solo egh tobiyo!” jo no sabia on mirar quan el paio va i amb el braç tremolós m’allarga el mòbil “ es mi mama, dile por favor que solo es el tobiyo que a mi no me cree” LA MARE QUE EM VA PARIR aquesta ja va ser la definitiva, no sabia on posar-me, amb el telèfon a l’orella vaig calmar a la senyora, amb un ull a l’entrada de la oficina, només faltava que a part de vago ja em consideressin un pallasso. Al final li vaig tornar el mòbil quan ja sentíem les sirenes de la guàrdia urbana que es van fer càrrec de l’infeliç. Que ha passat va preguntar l’agent, i vaig estar a punt de dir-li que res, que ens havíem tornat tots gilipolles.

La franceseta

Que es francesa ho he deduit al sentir els improperis que murmurejava quan, un cop li he cedit el pas posant-me de peu, ha intentat matusserament entafonar la enorme bossa de ma als peus del seu seient. Era obvi que no hi cabia i despres d’uns quantes apretades i puntades de peu violentes ha desistit i s’ha passat el viatge amb les cames encorvades i els peus a sobre.
El cas es que quan m’he aixecat per deixar-la passar, la bossota que no deu haver volgut facturar li pesava tan enormement que al intentar escurrir-se per la triple filera cami de la finestra ha perdut el fragil equilibri del seu cos i s’ha desmoronat sobre el seient del mig, mirant-me amb cara d’odi com si la meva mera presencia n’hagués estat la causa. No li ha importat en absolut que el seu pesat cul hagues caigut a plom sobre la meva motxila. Sort que no havia agafat les ulleres de sol he pensat. La típica joveneta francesa, mimada i queixosa a qui li sembla que tot el mon esta format per una enorme massa d’imbecils compintxats per ferli la vida complicada i tocar-li la pera. Ni un bri d’intenció de disculpa.
Aprofitant que s’ha quedat mig dormida me l’he quedat mirant i me l’he imaginat en mig de l’acte sexual, del que segur deu tenir més d’una experiencia.
La veig asseguda de cuclilles sobre el cos estirat de l’home, gemega entre les dents amb el cap inclinat cap el sostre, tibada de plaer. La seva suada cabellera caient-li sobre els pits, recargolant els llençols amb les mans mentre esbufega acompassadament. De fet li suen totes les parts del cos, grans goterades llisquen pel seu front, per les aixelles, pel pits. Tota ella es molla de la immensa xafogor de l’extasi que sent. A poc a poc va accelerant el ritme de la seva cavalcada gemegant cada cop amb mes intensitat fins que de sobte un torrent de liquid comença a fluir de la seva vagina, amarant completament els llançols i el pit de l’home esclatant en un brutal i infinit orgasme.
Just quan pensava que de fet no en tinc ni puta idea de com deu ser en realitat aquest tipus d’orgasmes la tia s’ha desvetllat de cop i ha girat el cap com notant la meva mirada. No hi he estat a temps, he girat el cap tan rapid com he pogut pero prou lent per veure una expressió d’odi com dient que collons estas mirant pervertit.
Em sembla que intentare fer una bacaina, que encara em queden moltes hores aqui assegut.

el meu primer dialeg

Sense cap dubte el que ara llegireu es una sonora tonteria, el meu primer dialeg del curs d'escriptura teatral. L'encarrec inicial va ser que escrivissim el que haviem fet aquell dia de la 1300 a la 1301, alla mateix i en 5 minuts. Jo amb la deria de redactar alguna coseta amb cara i ulls i anar escrivint i anar tatxant quan vaig sentir el 'Be, a veure que tenim' m'havia quedat en les 3 misarables ratlles. La resta de la parroquia, i queda per a una entrada posterior i segur que no molt llunyana la descripcio de la gent que hi he conegut, havia fet uns textos llarguissims amb tota mena de detalls, i el que es pitjor, amb moltissima gracia i estil. Tots sense excepcio, des del quasi jubilat que es va apuntar perque li havien cancelat el curs de guions fins al txavalet de 17 anys amb vocació teatral que li havien regalat el curs per reis. Pero be, us asseguro que jo no em rendiré tan facilment. El professor va anar fent comentaris molt positius a cada un dels textos, aixo te força, aqui hi ha salsa etc fins que va arribar al meu, que despres d'un teatral atac de tos em va comentar que molt be i que a veure el del següent. Ah! pero jo soc com un home de gel ara, no m'inmuto davant aquestes nímies contrarietats, qui va dir que fos fàcil! Així que un cop tots llegits va el paio i diu que ho hem de passar a format teatre, que molt be allo de 'vaig pensar que...' pero que en teatre això no es veu i s'ha de muntar de la manera adequada. Per exemple pots fer que et truca algu i en parles (encara que sembla que es un recurs fàcil que s'ha d'evitar a tota costa). Total que jo havia de fer el diàleg a partir de 3 linees que per vergonya no reproduiré aquí pero que parlaven del jo oficinista, mirant pisos per internet i, literalment, "entrant en la clandestinitat del meu despatx". La paraula clandestinitat la vaig fer servir unicament per petulancia, per posar-ho maco però vet-ho aqui que aquesta en concret es la que li va semblar que podia dir alguna cosa. Genial. Tota la setmana trencantme les banyes amb el dialeg que s'havia de quadrar en 'un minut de teatre' amb la base de 'mirant pisos a internet' i 'clandestinitat'. I be, aixo es el que va quedar. (Molt important! es el meu primer text! una mica de paciència siusplau!)

Un Despatx en un gratacels amb una taula, una cadira i un ordinador. Una de les parets laterals dona a l’exterior, l’altra te una porta i petita finestra que dona al passadís. Jo mirant la pantalla i movent el ratolí.
(truquen a la porta)

JO: Endavant

Secretaria direcció: (entra mastegant un xiclet ostensiblement) bon dia, porto les nomines. El seu nom sisplau?

Jo: Sr Jo.

Secretaria direcció: (mentre fulleja el bloc de nomines que porta) A quin departament treballa?

Jo: A devolucions

Secretaria direcció: A devolucions? Però...Mira que en soc de bleda (somriu) Cada trimestre li pregunto lo mateix (li entrega la nomina) Be no l’entretinc mes que he d’acabar la ronda i em moro de gana

Jo: Caram les 930 i ja te gana

Secretaria direcció: Miri que esmorzo com Déu mana quan em llevo eh? Però es arribar a la cuina d’aquí per fer el primer cafè i sento com unes olors delicioses a rostits suquets i coses així i se’m obra una fam de por. (mira dissimuladament cap a la porta i baixa el to de veu) Crec que en aquesta empresa fan el mateix que al pàrking del Corte Inglés que insuflen olor a pollastre rostit a la ventilació perquè nomes entrar set obri la gana i compris mes! Qui va tip es queixa menys!

Jo: (riu) Quines coses de dir!

Secretaria direcció: Paranoies Ja ho se (riu també) be adéu siau
(es tanca la porta i jo es posa a mirar immediatament i amb molta atenció la nomina que li acaba de donar)

Jo: Sii!! (estirant els 2 braços amb senyal de victòria) (mira l’ordinador movent el ratolí) per fi la meva pròpia terrassa! (es recolza a la cadira amb la mirada perduda i Comença a sentir-se de fons un tic-tac de rellotge) (fosc) jo al despatx llançant boles de paper a una cistella (fosc) Jo fent una migdiada (fosc) jo llegint un playboy

Veu1: Adéu fins dema
Veu2: Adéu

(jo amaga la revista ràpidament sota uns fulls i fa veure que treballa, als segons no sent mes sorolls, es serveix un whisky i torna a agafar la revista) (Fosc)
Jo jugant al despatx amb un cub de rubick, de fons se sent un aspirador al passadís

Carmina: (vestida de dona de fer feines obre la porta) ja ha marxat tothom (es comença descordar la bata per dalt) (veu pícara) que! A sobre la taula com sempre?

Jo: I tant colometa meva però avui serà la última vegada

Carmina: (contrariada) tots aquests anys ajudan-te i ara em vols deixar tirada eh!

Jo: ja em puc comprar el pis, la pròxima vegada en un llit com deu mana

Carmina: En serio?

Jo: I tant que si, vinga a celebrar-ho (l’abraça, l’aixeca del terra i l’asseu sobre la taula amb les cames obertes mentre la besa apassionadament) (fosc)
El despatx buit. Se sent algú que orina i que tira de la cadena. Jo entra al despatx vestit amb una bata d’estar per casa i badallant.

Jo: 10 anys i per fi la última nit!
Jo baixa un llit nido d’una falsa paret del despatx, es treu la bata, s’estira i tanca el llum.

Mati a tallers

Sempre que un amic em pregunta sincerament com estic, i vull dir no com a mera formalitat sinó que vol saber en quin moment emocional em troba, em sorprenc a mi mateix perquè dono, a mercè dels avatars del temps, dos tipus de respostes.
Una es ‘mira na fent’ que es una expressió heretada de la meva condició de gironí adoptat. Allà però te un matís bastant diferent del que jo li dono. Això es diu constantment per aquelles terres quan et trobes algu amb qui tens la suficient coneixença per aturar-te al carrer o alla on el trobis i establir-hi una minima conversa. Altrament el que hom fa es limitarse a un encorbament de celles mentre exhales el famos ‘ei’, seguint el teu cami sense aturar-te. Aixo es de tot normal. En poblacions de ciutadania magre, en quantitat i esperit, un acaba fart de veure sempre les mateixes persones que, tot i saber que existeixen, no hi tens cap mena de relacio que justifiqui una conversa. Per tant dius ei complint amb la formalitat i t’allunyes lamentant la teva mala sort d’encreuar-te sempre amb les persones equivocades. El na fent no es tan diferent de l’ei, implicant unicament que t’has hagut d’aturar per no ser considerat un ranci maleducat pero que, en el fons, no teniu gaires coses a dir-vos. Jo en canvi li dono tot el seu valor literal quan l’expresso i marca clarament una diferencia amb la meva segona habitual resposta, ‘doncs molt be’.
La diferencia entre les dues la marca un matis existencial que hauria de passar per ser una de les coses mes importants a la vida d’una persona. La il.lusio. Quant la tens notes que hi ha una flama que crema a dins teu i que et dona una força estranya per afrontar tots i cada un dels teus reptes diaris d’una manera especialment positiva. Quan no la tens sents una buidor que cou pero no crema, una especie de desorientacio momentania, que si mai permets que s’allargui massa es converteix en apatia, primer, i en el pitjor dels casos, depressió.
Per mi com per moltes persones viatjar te un component il•lusionant de primer ordre. La sensacio d’estar en un lloc estrany on cada pas pot ser un nou repte et fan sentir al mig d’una gran aventura, on un n’es l’heroi protagonista. Demanar una direccio, comprar un bitllet de metro i mil coses per l’estil passen de ser tedioses rutines a casa per convertir-se en proeses limitades a l’abast dels mes valents. Et fan sentir viu i t’encenen aquesta flama que et dona forces, ganes de lluitar i il•lusió. Una de les il•lusions que em dona i potser de les que te mes força es paradoxalment la de tornar a casa meva, a la meva habitacio matinalment assoleiada del carrer tallers. Aqui sentat,just llevat i acompanyat del fumeig del cafe amb llet i la meva cigarreta soc realment feliç. El temps s’atura mentre escolto el ronrroneig que ve del carrer i llegeixo o escric amb una pau que rarament sento en cap altra cosa que faci. Somio despert, penso fugaçment en passions perdudes i anhelo les que estan per venir. Feliç, davant la meva finestra del carret tallers.

My Nippon Trip

Encara que sembli una incongruència que retorni al tema del meu últim viatge a Tokyo, em sembla que deixaré, aquí i per a la posteritat, un petit resum de les meves experiencies nipones.
He de dir que tot i les diferencies culturals que un pot experienciar en un viatge com aquest no seran mai del tipus de les que et trobaries si anessis, diguem, a la india. Tokyo no deixa de ser una metròpoli cosmopolita en tots els sentits, i si no Barcelona que es petiteta i a vegades una mica pagerola, si que Nova york per exemple en te moltes similituds.
La diferencia esta en els detalls. Metro en tenen moltes ciutats, pero per molt que viatgis no trobaras una gentada portant unes masqueretes de cirurgià per evitar els bacils de qui t’esta respirant a pocs centimetres de l’orella. O gent perfectament arrenglerada subjectada a les anelles del sostre dormint de peu després d’una dura jornada laboral. Si, dormint de peu, tots perfectament alineats amb el cap cot cap a la finestra, balancejant-se harmonicament al vall de les corbes del convoy i desvetllant-se magicament quan anuncien la seva parada. I la gent, ingents quantitats de persones literalment embotides. Jo que vinc de girona encara ara m’entra un atac de panic quan, a Barcelona, em trobo que arriba la meva parada i m’he situat sense pensar-hi just enganxat a la banda contraria de la porta que s’obrira. Aixo si et passa al metro de tokyo arribes a pensar que et quedaras per sempre mes atrapat en aquell vago davant la muralla humana donant voltes i voltes a la linea fins que algu s’adoni que un jove blanc s’ha quedat momificat en un raconet amb la cara glaçada de panic.
Pero no aixo no passa, ni per sortit ni per entrar. Si algu s’imaginaria que els japonesos, cuna de la educacio i el respecte, es van fent reverencies per deixar-se passar primer quan s’obren les portes van molt equivocats. Tu veus que la gent s’ha alineat davant les marques del terra que senyalen que la portes un cop arribi el tren es situaran alla. No vols cridar la l’atencio i et poses a la cua. Arriba i veus que no hi cap ni una anima més. S’obren les portes i practicament no baixa ningu. Llavors comença la estampida. Davant meu la fila es va introduït lentament a força dempenyer amb les dues mans, ni perdo ni hosties, cap a dins que segur que hi cabem tots. I si, entro jo practicament en volandes sense quasi ni tocar amb els peus a terra portat per la marabunta i al cap de pocs segons es tanquen les portes i arranca cap a la següent estacio. Una bona cosa es que llavors no cal que t’agafis enlloc, seria del tot impossible que perdessis l’equilibri a no ser que rebentessin les parets, i suposo que aixo ja ho deuen tenir pensat.
I no puc deixar d’anomenar en Tatsuo, el meu guia personal des de mitjans de la meva estada. Les circumstancies en les que ens varem coneixer son irrellevants, per obvies. Jo li vaig demanar d’anar a un teppanyaki, que son aquells restaurants on el cuiner fa malabarismes amb els ganivets sobre una planxa just davant el teu nas. Ell pero em va dir d’anar a un ekonomatu, o una cosa semblant. Per algu a qui li agrada la cuina va ser, ara en perspectiva, la proposta mes bona que em podia fer. Aquests restaurants son molt populars es veu no nomes per els preus economics sino perque hi pots menjar el famos monja, un saltejat de brots de soja amb tonyina i no se que mes que a l’estona de coure-ho es torna com una pasteta que es recull de la planxa amb una cullereta. Pero la gracia no esta en el menjar, sino en el fet que que cada taula te al ben mig una gran planxa d’alumini on la gent s’hi va fregint les seves coses. Tu demanes carn, peix, verduretes i el que faci falta i t’ho vas fent ajudat de les rascletes i unes bones dosis d’habilitat per tal de no tirar un tros de xampinyo a la taula del costat en plena euforia culinaria. M’ho vaig passar la mar de be, una mica de cebeta per aqui, un rajolinet d’aquesta salseta i et voila cap al bol dels comensals. Podeu agafar una mica la idea si mireu la instantania que immortalitza el moment. Sayonara tokyu i fins aviat!

Verbier, y tornada a casa

Ja torno a ser de volta a bcn despres duna setmaneta de vacances a Verbier, Suissa. Com cada any i amb aquest ja fan tres ens n’anem a esquiar als Alps seguint una recepta senzilla pero insuperable: esqui de primera hora fins que tanquen sense trepitjar practicament les pistes, aixo es, baixant per on et dona la gana sortejant arbres, rierols i algun que altre barranquillo. Seguidament catan (el famos joc de taula d’intercanvis de materies primeres), birres, porros en dosis exagerades al costat de la llar de foc i, quan entra la gana cap a les nou del vespre, algu em desperta del sofa on he caigut fulminat d’alcohol i cansament per si tindre la amabilitat de despertar-me per asseure’m a taula. I aixi mes o menys cada dia, que vindria ser el meu ideal d’unes vacances perfectes. Aixo que jo sempre m’havia considerat un playero de mena i no podia pensar en res mes ideal que estar tot el dia estirat a la sorra envoltat del meu kit basic de nevera amb birres, musica, el diari i un bon llibre, tot embutxat a la meva immensa motxila militar. Pero com que els dos ultims estius han estat, per diverses circumstancies, una mica desassosegats, em sembla que li he començat a agafar tirria a aquesta rutina d’agost. Ara no en tinc cap dubte que les meves vacances ideals les faria a l’hivern, quan tothom es maleix els ossos per lo lluny que es troba l’estiu, per lo molt que odien el nadal, per les cues per pagar a les rebaixes i perque no suporten el fred. Jo agafo l’avio em planto en una cabaneta de fusta envoltada d’arbres nevats i que m’hi treguin. Realment gaudeixo esquiant per la barreja d’esforç fisic, bellesa visual i les dosis d’adrenalina quan t’adones que t’has fotut per algun lloc del que et costara ensortirten sense arriscar la teva integritat fisica. Be de fet des del moment que t’adones on t’has posat la teva integritat ja perilla i aqui comença el joc d’habilitat, i serenitat per tal d’ensortirten sa i estalvi. De tot s’apren i no prenem riscos inutils, pero la meva caiguda d’esquena al buit d’un barranc el primer dia de la setmana es una aquelles experiencies que no se t’obliden. Aquesta vegada vaig tenir sort, nomes eren 4 metres i vaig caure sobre un tou de neu verge. Ni em van saltar els esquis. Una altra cosa es el pobre manel, a qui podeu veure en aquest video, que em va veure caure i es va pensar per un moment que havia caigut 50 metres. Se que no s’ha de fer patir els amics i per tant per compensarlo el vaig deixar guanyar al catan la resta de la setmana, ell cofoi per recuperar l’autoestima perduda a les pistes i jo feliç perque t’adones que la vida es un regal i que no hi ha res millor que compartir-la amb les persones que estimes.

Tokyo blues

Be doncs ja soc a tokyio, la metrópoli urbana mes gran en la que mai he posat els peus. Un cop hi ets, localitzat en el carrer concret on es situa el meu hotel en una punta del bullicios barri de Roppongi, no sembla la cosa tan espectacular. Si que crida la atencio que just davant la meva finestra hi hagi una colosal via rapida de dos pisos sustentada per poderosos pilars de formigo, pero pel que veig nomes em sorpren a mi, aquí la gent la ignora com si haguessin conviscut tota la vida amb aquest murmuri d’anar i venir vehicles a tothora. A sota la vida segueix tal qual com a qualsevol altre lloc. Nomes necessites tombar el primer carrer que trobis i descubreixes carrerons estrets, sense transit i practicament nomes iluminats per una munio incessant de petits restaurants amagats sota una boira de vapor que no se don surt, com si em trobes de sobte en un fotograma Blade runner.
La veritat es que per molt que hagi viatjat jo no seria mai un bon candidat per escriure guies de viatges, d’aquelles que descobreixen els llocs mes inhospits fins hi tot per a la gent del propi lloc. Jo, ho reconec, soc una mica cagat per aquestes coses. Tinc gana, trenco aleatoriament pels carrerons on hi veig mes vida sense perdre mai la referencia de la mega autopista urbana, nomes em faltaria no saber tornar a l’hotel. La majoria dels locals tenen la carta nomes en japones, una reguitxell de simbols inteligibles dibuixats de dalt a baix i Les vidrieres son totes glassejades i no veus que hi passa a dins. Tan pot ser un restaurant com una casa de cites, i potser al no parlar japones no hi soc ni benvingut. Tinc gana i no m’atreveixo a entrar enlloc.
Finalment i de sobte em trobo davant d’un carrer de tres carrils que ja tenia localitzat del google maps hibrido. Abans de sortir se m’ha ocorregut fer una extensiva busqueda al google sobre els restaurants de la zona i tot i trobarne cententars, m’he adonat que em seria impossible memoritzarne la ruta. Nomes un m’ha semblat que el podria trobar. Talla el carrer dels tres carrils i es el primer paralel a l’autopista. Em giro i mel trobo davant dels morros, mira que bo que soc. De fora es sobri i elegant, una paret de fusta clara amb unes petites lletres metaliques en relleu, en front, una taula amb una carta en japones i una ampolla de vi elegantment exposada a sobre dun pedestal inclinat. Els vidres glassejats, la porta tancada no se que hi deu passar a dins. Tinc por, pero tambe tinc gana. Faig el cor fort baixo els escalons i estiro la ma per correr la porta. Just en fer el moviment la porta s’obre de sobte davant dels meus morros. Un jove cambrer em diu alguna cosa somrient i em fa una reverencia, em sembla que m’ha dit benvingut i m’indica que passi. Em sembla que hi menjare be aqui.