divendres, 21 d’agost del 2009


Vergonyosament no he escrit res al blog des de fa molt dies, i em sembla que ja comença a tocar un informe sobre l’estat de la nació. Curiós per cert que sentís aquest estiu que algú s’havia sentit molest per comentar-li que a través del blog seria la millor manera de saber de mi. Doncs em reafirmo. El que escric aquí només ho podria explicar al cap de com a mínim 10 cerveses, quan un es deixa anar i passa a les coses que mes voltes et donen al cap. Ara només en porto una pero en la intimitat del meu escritori un es deixa anar més facilment.
Tenia unes ganes immenses de tornar a casa, a la costa brava, a la tranquilitat de sant sadurni, a trobar un altre cop a totes les persones que m’estimen i em fan riure, que em coneixen com si m’haguessin parit i m’accepten per lo bo i lo dolent, naturalment amb alguna bronca normalment merescuda entre mig. Quan coneixes gent nova i comences a agafar confiança a vegades et penses que et coneixen millor del que és realment, i algun dia dius o fas alguna cosa que seria la mar d’entenible per no ser la primera vegada i que a als nous els sobta de sonbremanera. No parlo de pets ni rots, només falta estar amb mi mitja horeta per adonar-se que soc un desaprensiu maleducat, si no de comentaris sobre el que a un el preocupa que poden distorsionar terriblement la idea que un s’havia fet de mi. Pero que hi farem, jo soc així i amb el temps tothom acaba coneixent les alegries, i també les miseries.
Dels alemanys, curiosament, no n’havia parlat mai mentre que són sense cap mena de dubte la font més important de curiositats i anecdotes del que representa venir a viure aquí a Berlin. I aixó que només soc un principiant que no parla la llengua i que només es pot guiar per paraules mal traduides i expressions guturals, de les que son uns experts i en tenen un ampli ventall. Recrimar els encanta. Tenen a dintre una especie de mala llet latent per haver de seguir vulguin o no totes les normes que regeixen les seves vides que a la que veuen que algú, per estupidament trivial que sigui la situació saltar-se’n una, et salten a la jugular. I pobre de tu que diguis ‘sorry’ en lloc de ‘entschuldigen ‘ o com se digui que la bronca es multiplica per deu, la seva nul.la tolerancia es torna en la mes brutal indignacio si a sobre mostres que ets de fora.
Per exemple al semafor. Esta en vermell per ells, i per tu, pero per alguna raó que desconec tarden a canviar una eternitat pel que et quedes, tu i els altres, parat una estoneta expectant el canvi que no arriba mai. Al cap del que creus una espera absurda veus que estas fent l’imbecil i tires endavant, si el carrer es prou estret no hi ha d’haver cap problema en arribar a l’altre banda encara que a ells, per aquelles lleis murphianes, sels posi verd en aquell precís instant. Doncs si aixó passa, que passa casi sempre, un no hauria de patir perque sap que tu ja quasi arribes i ells els costa arrancar de ben parats com estan. Doncs no. Com que han vist que tu has passat en vermell premem l’accelerador com uns posseits i pretenen si no embestirte, tirarte a terra per donarte una bona lliço. I a l’altra banda amb el cor en un puny per guanyar uns pocs segons dels meus moments de lleure.
Ah, i que no truquen mai més després de coneixer’ls. Comences una nit tonta el un local tontu una conversa amb algu que no havies vist mai. Això ja de per si es tot una aventura perque si no parles alemany els costa una barbaritat mantenir un minim dialeg sense que es cansin. Llavors rius una estoneta i en un moment donat et demanen el telefon, i tu, ple de joia, penses mira ja he lligat o he fet una amistat , depenent del cas i el sexe de la persona. Doncs oblidat de l’ocellet. No se per que cony tel demanen perque mai, mai, sels ocurrira trucarte o contestar-te els teus missatges. Es com una obra de caritat o deferncia que tenen per dirte que han gaudit de la conversa, pero oblida’t que vagi mes enllà.
Tot i aixó les coses bones superen, de llarg les dolentes i em trobo molt a gust. Vaig a tot arreu amb bicleta menys quan vaig massa begut o estic massa cansat per tornar de Kreuzberg a casa. La processó per anar a buscar la bici un diumenge a la tarda s’ha tornat una tradició que em costarà perdre. La tranquilitat es una meravella, a anys llum del soroll i els histerismes de barcelona. De fet alguna vegada que he tingut una visita he comprovat com els pobres arroseguen el neguit que els comporta viure allà baix i porten un estrés a sobre que ja em sembla ja desconegut, i que m’altera com una clatellada. Calma siusplau, que estem a berlin.

1 comentari:

Suzy Lee ha dit...

grrrrrrr.... aquí estem a Barcelona, els pocs que hem sobreviscut a la calor. que bé veure't, espero reveure't a Berlin, calmadament. petons!