diumenge, 31 de maig de 2009

Qualsevol dia pot sortir el sol


Com mes surto a les nits, sigui per la farra del segle fins a les 11 del matí com per unes cerveses tontes que em porten al llit a dos quarts de tres abans que ni m’en adoni, menys sentit li trobo a tot plegat. Es irónic com ja havia arribat a aquesta mateixa conclusió farà ara cosa d’un any, quan abans que ni podés plantejar-me una altra entre les mil anteriors nits d’alcohol i sexe, agafava la moto i fugia a l’Empordà. El que m’estirava endarrera abans de pendre la decisio era sempre el mateix. Una falsa percepció de que avui serà una gran nit, la millor que mai hagi viscut, la jornada de la meva vida. Pero llavors ja començava a coneixer-me prou i unes hores abans de plegar de la feina per començar el cap de setmana forajitava aquells pensaments planificant la meva fugida cap al nord, lluitant contra qualsevol deliri il.lusiri sobre les maravelloses coses que em podrien passar si passava una altra nit boja a Barcelona.
Ho feia contracor, l’oposat al que havien estat les meves rutines durant tants anys i amb una sensació,com era habitual, que marxant deixava escapar una altra oportunitat per aconseguir allò que portava tota la vida perseguint.
Pujava a la moto carregat fins a dalt amb tot el que podia traginar i donava gas fins arribar al meu desti només entreringut amb els meus pensaments, reflexions intenses i aleatories com les que tens quan nades durant estona a la piscina, les que et porten a fixar-te en qüestions invisibles als ulls del tediós i rutinari ritme de cada dia.
Un cop arribat, apagava l’estrepit que m’havia fet companyia durant tanta estona i em saludaven, omnipresents, els ocells que sembla que m’esperin a l’arbre de la plaça.
La tranquilitat i serenor del lloc es indescriptible, els tambors que ressonen cada dia deixen de bramar, obro la porta i em sento segur, finalment en pau.
Aquí a Berlin he tardat a adonarmen que em falta el meu refugi que he deixat a l’Empordà.
Avui però després de bastantes jornades ha sortit el sol, i afegit a un dinar fantàstic a casa al guillem, tot i la seva anyorada absència, he gaudit un altre cop del dia, tranquil, escoltant el batiscafo amb impercebtibles llàgrimes als ulls i amb el confort de la bona companyia. No tinc histories per explicar, només sensacions, pensaments que em reconforten i que em confirmen que tal i com desesperadament desitjava, per fi torno a créixer. Ja veurem a on ens porta tot plegat.

6 comentaris:

Xevi ha dit...

a ser més tu i menys el que penses que n'esperen de tu... gratificant oi?
Ptons
X

Anònim ha dit...

No fa falta fugir per trobar l'Empordà de la tranquilitat. És la tranquilitat la que et farà trobar l'Empordà dins teu. Jep

lluis ha dit...

joer Jep, com es nota que tu si que hi vas per inspirarte!

Anna Espinach Llavina ha dit...

snif.

Anònim ha dit...

les pors, com l'energia, ni es creen ni es destrueixen, tant sols els transformen.

free dating service ha dit...

Awesome picture!