dissabte, 23 de maig del 2009


No fa gaire vaig llegir un article en un diari que parlava sobre els mals d’inundar a la quitxalla amb mil activitats extraescolars de manera que no tenien temps ni d’avorrir-se. L’avorriment, deia, es una màgica guspira d’on neix la imaginació i que ens mostra el camí per descobrir les coses que mes ens fan gaudir. I es curiós perque jo tinc clar que no només li passa als mes petits. La necessitat de fer coses, de no estar mai parat es una força saccejadora que no et deixa tranquil fins que poses el cul fora de casa i fas qualsevol cosa per sentir-te ocupat, per transformar aquesta lletja sensació que no fas res de profit i que sempre hi ha, allà fora, alguna cosa que es mou i que tu, miserable ignorant, t’estas perdent.
Recordo per exemple com em va canviar la vida la moto que vaig comprar quant portava pocs anys a Barcelona i que em va permetre multiplicar les activitats que feia quan sortia de la feina, de manera que sempre que era a un lloc ja tenia clara la següent parada i la següent de la següent fins llançar-me entrada la nit esgotat al meu llitet de tallers.
Un dels simptomes d’aquesta dèria estava en els llibres. No llegia mai perque mai trobava el moment, i envejava aquells que em deien que ells ho feien quan anaven a dormir. Pobre de mi, quan em posava sota els llençols els ulls em tardaven dos segons a caure morts sobre la mitja pàgina que havia assolit i que era, de fet, la mateixa del dia anterior que lamentablement ja havia oblidat per complet.
Aquest setmana pintava d’allo mes be amb els quatre dies de festa de final de modul, i que volia aprofitar per sortir als dos clubs mes famosos de berlin on encara, pobre de mi, no he posat els peus. Al Berhain hi vaig intentar anar un cop fa cosa d’un mes amb en Guillem. Haviem begut una miqueta i ell, tot i que ja començava a zigzaguejar notoriament pel carrer, va suggerir que el deixes parlar a la porta. “jo parlo l’idioma”. Cagada pastoret. Essent un dels llocs mes famosos d’Europa per les seves sessions de música electrónica no s’estan per romanços i ja des de la cua es veia com no deixaven entrar a un bon percentatge dels pelegrins que havien fet, submisos i ordenats, els vint minuts de cua a al entrada. “ hoy no”, o alguna cosa per l’estil, no calen idiomes per entendre el veredicte d’un gorila de discoteca. I putada per que per arribar-hi has hagut d’agafar un taxi expressament per caure en aquesta immensa nau industrial que està al mig del no res. Pero nosaltres som llestos i diem, be balbucejem, tornem a fer la cua i tornem a probar. Fantastic, a pocs metres dels veredicte mitja hora més tard veiem el canvi de torn a la porta i el bretol que no ens havia deixat passar desapareix. Arriba el moment final i li demano al guillem que es posi darrera meu, jo vaig neixer en una cua de discoteca i se el que s’ha de fer. Mirada de peluix al musculós guardià quan ens toca, no necessita pensar, es la seva feina. Senyala amb la punta del dit cap una direccio, el fatidic “ pa un lao”, i fes-te fotre una altra vegada.
EL colmo de la història passa quan al cap de dues hores un colega em truca quan ja havia deixat en guillem de cami a dormir la mona i em diu si anem al Berhain. Li explico el que ha passat. Tranqui a aquesta hora no hi ha problema. I uns collons. 5 del matí i avui no hi ha lloc per tu. Em van agafar el numero esta mes clar que l’aigua.
Total que aquesta setmana ho volia tornar a intentar, es definitivament inacceptable que visqui un any en aquesta ciutat i no pugui dir que he estat en aquest lloc, el tipic modernillo medio de barna em pendria per un farsant i per aqui no hi passo. Pero va i agafo una calipandria de les bones i a casa tot el dia estornudant els mocs per les quatre parets. I oh la la m’adono que m’estic aborrint i això, de sobte, em fa sentir feliç. Faig migdiades, arreglo un endoll, escric al blog, penso en el que estic visquent, i em sento com un nen amb sabates noves. Hi ha un moment per tot i tot, al seu moment. I avui es dissabte, porto 3 dies tancat a casa i el que ara toca es fotre el camp d’una puta vegada. Beneïdes contradiccions.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola txaval!! feia molts de dies que no sabia res de tu i he pensat a veure què diu?¿?¿? Curiós això de l'aburriment, oi? A mi aburrir-me m'ha fet pensar amb el LOCO que d'un dia per l'altre fot el camp a ampliar coneixament a la Germania. espero que tot flueixi com ha de fluir, per aquí ja ho deus haver notat, molta Barcelonitis. cuida't Fiera. Gerard (DMN)o Gerhard

Carmen ha dit...

He entrat al teu blog.
Nen quina passada , m agrada molt el que escrius.
Tens molta rao , sempre buscant la felicitat i et matxaques anant d aqui cap allà. Fent mil coses sense parar i arribes a la nit i no ets feliç. Disfruta del moment present apren a estimarte a tu mateix i treu de tu el teu verdader jo. Degut a les circunstàncies he canviat el meu rol dossifico la feina i em dedico a mi i a fer el que m agrada. Si jo estic bé amb mi mateix faig feliç els que m envolten i he ti ngut sort de trobar a algu que li transmeto aquest benestar.
Sigues feliç.
Una admiradora

ZEPPO ha dit...

el millor de tots els que has fet!!! molt be ... felicitats ...
trobo que fas molt be això d'explicar sensacions o pensaments ... i es que, a part, em sembla que son molt mes interessants que començar a descriure o narrar accions una darrera l'altra... es-pec-ta-cu-lar
per cert ... jo tb hi veig un altre diagnisi ...
ET FOTS VELL LUIGGI!!!!
PETONS!!!