koepenicker str berlin

Llegint Josep Pla un agafa pistonada per escriure. I no se per què. Mira que el trobo extremadament pedant, i a estones tan desorganitzat com excessiu com si un cop es va tornar popular, pogués escriure com li donés la gana i encara rebés els elogis de qui contempla un geni. Ximpleries. Pero bé, reconec que vas tirant i la atmòsfera absuradment senzilla que dibuixa captiva fins al punt que et sents com si fossis al seu costat, al segle passat i en el poble de mala mort que toqui.
Llegir era una de les coses que havia posposat indefinidement per exigencies del meu restringit temps lliure. Això si que ha estat una altra ximpleria. Ara ho veig i m’ en faig creus de com he pogut mortificarme fins a l’ extrem de postergar totes i cada una de les coses senzilles que m’ agraden i em fan sentir viu, ai, com ara sortir de nit. Ahir em vaig deixar portar per un grup que haviem ensopegat mentre feiem la darrera birra al Möbel Ölfe de Kotbusser Tor. Bé la darrera per ells, jo ja feia estona que havia decidit que per mi la nit seria llarga. Ara que no m’esperava tornar a les 1030 a casa, i tan panxo tu que els anys no passen per mi.
El lloc és exactament la imatge que un pot tenir del que és una autèntica nit berlinesa. M’agradaria posar l’ adressa pero, problema de quan et deixes portar, no m’en recordo.
Se que està a Kopenicker str, això si que ho recordo, i la aparença des de fora es una fàbrica urbana per molts anys desusada. Mare de deu quina festa però. Al que seria la planta baixa era un bar normal, suposo que completament il•legal pero amb tots els elements de local consolidat, barra, llums i gentada. No era la primera vegada que obrien aixo és ben segur. I despres el soterrani, previ pagament d’una irrisoria entrada de 3 euros. Baixo les escales i patapam, rellisco i gracies a deu que no em trenco el braç. Veig que he arribat lo suficientment entonat i per lo gastats que estaven els graons de fusta no el primer que la baixava. Molt fosc i una mica de fum, pero per deu quina música. Estava tan forta que quan tacostaves al dj podies notar com les vibracions feien ones a la teva pell com quan tires una pedreta en un bassal d’aigua tranquila. Brutal. I com no les cerveses a un euro. El que mes em va agradar tot i això és la gent que l’habitava. No eren d’una tribu concreta sino una barreja de mes o menys tot el que he vist fins ara a la nit berlinesa. Pelats, punkarres, joves en general i molt easy going. Rarament vaig parlar amb molta gent i per que negar-ho, això és el que més em va agradar. Els alemanys fins ara m’havien semblat en general bastant esquerps quan es tracta de sortir de nit. Casualitats de la vida bastant semblant a Barcelona on l’únic lloc on podia sortir sol i acabant fent-la petar amb algu era a l’Apolo. Em sembla que la música electrònica hi te alguna cosa a veure. No se, la gent està com molt més relaxada i veus a les cares que l’ unic que els importa es pasar-s’ho be, tancant els ulls i resseguint el beat electrònic amb el moviment del cap endavant i endarrera. I aixi passant la nit compartint tabac i cerveses. Amb aquest preus es fomenta la solidaritat suposo.
Tambe he millorat en l’ aspecte de les meves retirades, poden ser a qualsevol hora pero he aprés controlar el nivel de desfasament per tal de poder arribar a casa. El primer mes per exemple vaig agafar un tramvia quasevol, idiotament pensant que tots els camins porten a roma i m’hi vaig quedar completament adormit, abraçat a la meva bossa i estirant un dit per aguantar la bicicleta. M’hi vaig pasar 4 hores amunt i avall la línea. Quin desastre. En un momento donat suposo que algún altre passatger em devia avisar i jo d’un salt sorto a fora. Ja començava el dia en aquella desertica esplanada de les afores sota una intensa nevada. Que collons foto aquí em vaig dir. Torno a dintre un cop dona la volta i torno a caure dormit.
Ara pero ja no em passa. Ja he apres que es tan important triar la línea com mantenir a tota costa com a minim un ull obert. I avui ressaca i cap a una piscina que esta sobre el riu Spree. Qui diu que no aprofito els caps de setmana ara.
Per cert , Àngela i Bone, moltes felicitats!

La roda

Tot comença a rutllar finalment . Com vaig comentar a l’ultim escrit m’ havia estrressat una mica amb el master primer amb tot el tinglado de deixar la feina i venir fins a berlin i després amb la tormenta de feina que em va caure a sobre. He de dir que no ha sigut fàcil per varies raons. La primera es que feia massa temps que no feia servir el cervell al ritme que aquí necessites després d’anys de letargia d’oficina a la antiga feina. Després el tema de la novetat. Per mi la gran majoria d’assignatures eren perfectment desconegudes, com contabilitat, finances, microeconomia, control de costos i coses per l’estil i poder llegir tot el que requerien les classes i fer els treballs que t’assignen quasi diariament es va convertir en missió quasi impossible. Jo preguntava a la gent com ho portaven (be ho preguntava als bons, als que mes pregunten a classe i que veus que son la referencia a seguir) i em deien que anaven tirant força be, i fins hi tot que es pensaven que seria mes dur. Alló em queia com una totxana llançada sobre el dit petit del peu. Com carai s’ho feien. Jo no havia treballat tant a la meva vida i de fet ja bastant al principi vaig decidir que despres de llevar-me a les 7 i no parar fins les 11 del vespre s’em refotia tres cogombres que no hagués acabat la feina. Jo m’en anava a dormir. Després he obert els ulls i he vist que la immensa majoria dels que millor rendien no era la primera vegada que tocaven aquelles tecles. De fet alguns hi portaven bastants anys treballant-hi. Com carai prentenc jo arribar al seu nivell amb 2 mesos si em portaven tanta avantatge? Els mesos han anat passant i també els examens. Jo estic molt content de tot el que aprés, que crec que es moltissim amb el temps que porto pero quan van arribar em vaig neguitejar. Tal com al cole. Tal com a la universitat. Tindré bones notes? M’ en sortiré? I si suspenc? Ara em fa una mica gracia quan ho penso tot plegat. Al principi estava una mica decepcionat perque el meu objectiu de ser dels 5 primers de la classe no l’havia assolit. Pero clar, el sistema de notes funciona de manera que els 5 primers reben una A, els seguents una B i així succesivament fins arribar a la temuda F, que sigui o no per casualitat, es la primera lletra de la temuda paraula, FAILED. I llavors vaig entrar en raó. Com carai pretenc desplaçar en aquestes assignatures a cap dels que hi tenen tanta experiencia i que, a més, son mes de cinc. I pensant en tot en el que m’ havia arribat a capficar amb aquest tema i amb el fet que m’havia passat tantes hores estudiant amb una ciutat meravellosa per descobrir a l’altra costat de la finestra vaig començar a veure la llum. El master i tota la experiencia de deixar Barcelona i la meva vida es un regal que m’he fet a mi mateix després d’ anys d’apatia i sobretot, de falta de reptes. No he de justificar a ningú els meus resultats, siguin els que siguin i no vull preocupar-me ni un sol instant mes. Estic aprenent i aixo es lo unic que m’importa. I estic en una ciutat nova amb gent nova i moltes coses per descobrir. Així que els dos ultims diumenges mels he passat, per dir-ho d’alguna manera, a la bartola. La setmana passada a dinar amb tota la ressaca al Volks park de Friedericshain ( o com s’escrigui) amb tota la tropa Espinaca, Ruth, Ruben and Cia. donant conta d’un magnific grosse schnitzel, un tros de carn empanada que pot arribar a fer dos pams de llarg i que no esta ben servit si no rebossen les cantonades per fora del plat. M’encanta. I després de passeig pel barri fins arribar a un bar encantador tot ple d’espelmetes i amb llar de foc encesa (el fet que la llar de foc sigui només la imatge d’una pantalla de televisor no te cap importancia) i vinga salvar el mon regat amb uns quants gin-tonics fins a les deu del vespre.
I aquesta setmana idem. El dissabte estudiant non stop de les 930 a les 1700 i un cop acabat el minim establert, preparar l’examen final del dilluns, penjo el boli i cap a fora. Passeig amb la Simon que estava de visita, sopar en un thai, concert de piano a casa d’un dels del master amb tota la tropa internacional, després a casa del Gippi fent uns quants karaokes petardos fins cap a les 2 i llavors anem de discoteca. No se no com es diu ni a on cau perque vam anar amb taxi i ja portva unes quantes birres entre pecho i espalda pero quina brutalitat. Es veu que l’edifici era un antic ministeri de la RDA. En una de les quatre sales hi devien haver unes mil persones movent-se al ritme electronic tan a la pista com en el pati de butaques, es veu que allo era la sala d’exposicions.
A l’endema, per avui, una mica de ressaca pero que ha baixat amb un paracetamol i unes bones dosis de cafe arabic per cert molt ben preparat amb les seves especies disoltes i tot. I llavors hem anat de passeig al Mauer park amb el Gippi, que nomes feia un dia que ens coneixiem (de fet desde que vaig entrar a casa seva on es feia el karaoke i m’el van presentar) i dos amics seus, un d’italia i una irlandesa. La veritat es que eren super macos i he estat molt a gust amb ells, I despres quan el vent i el fred que no anuncien cap final d’hivern ja ens calava per tot arreu hem anat a fer birres i vinga a salvar el mon una altra banda. En un moment donat pero m’he quedat de pasta de boniato. He descobert que no es coneixien de res. El noi havia ofert la seva casa a través d’una web (em sembla que m’han dit www.couchsurfing.com) i els dos havien arribat per passar el cap de setmana. Amb lo comodes que estaven entre ells i lo agradables que eren hagués jurat que es coneixien de feia anys. I no. Només es que en el mon hi han moltissimes persones que els encanta coneixer gent nova, obrir el seu cor i compartir el que tenen. M’ha semblat preciós.

Berlin, l'arribada

Després d’aquests llarguíssims mesos de silenci per fi he tingut la oportunitat d’escriure alguna cosa. Estava acostumat a buscar els meus moments de tranquilitat on tenia tot el dia per davant per invertir una estoneta a explicar les histories que em passen a la vida, pero des de que vaig arribar a Berlin ha sigut literalment impossible. Vaig arribar, oh horreur, fa 2 mesos, i només fa una setmana vaig tenir la primera oportunitat de parar un segon i mirar al meu voltant. Estic a Berlin.
Des de la primera setmana ja va començar tot a girar a un ritme al que no estava gens acostumat. Tenia uns 7 dies per buscar pis abans de començar les classes que, com ja anunciaven, donarien una feinada que no donaria temps de fer res mes que dormir i treballar. Al pis de Tallers hi vaig passar moltissimes experiencies que quedaran sempre amb mi, una època que ha marcat la meva vida. Les coses que fet, la gent que he conegut des de que per primera vegada amb en Troya varem escalar l’Alpe d’Huez que portava fins el que seria la meva llar durant 4 anys. Pero tenia els seus inconvenients també. La falta d'aillament de les centenaries finestres provocaven un fred que pelava a l' hivern i una calor asfixiant pràcticament la resta de l’any. Ni l' aire acondicionat ajudava ja que 5 minuts després de parar-lo amb la sala per fi a una temperatura habitable les traidores frigories fugien ràpidament per les escletxes tornant la calor insuportable de tornada. Ah, i el soroll, el constant murmuri durant el dia de centenars de persones caminant amunt i avall cap a la Rambla que em feia sentir constantment envoltat de mirades que furgaven per la meva finestra per veure que hi passava.
Total que quan vaig venir fins aqué tenia clar que volia un piset tranquil, on hi entrés el sol cada matí perque podés desvetllar-me mirant com el fum del meu cigarrent s'embolutava joganer amb els raigs que travessessin el vidre i on pugués fer una ullada cap a fora sense sentir la plantofada d'un mastodontic mur de tafaners a un braç de distancia de la meva paret. I així que vaig començar a buscar amb la impagable ajuda de l'Artur, l'amic que l'Espinaca em va tele-presentar i que amb els seus coneixements de l' idioma i dels mitjans a través dels quals s' anuncien els traspassos em va alleugerar inmensament la odissea d' instalar-se en una país desconegut. Vaig veure uns 12 o 13 pisos, i per desesperació mutua, sempre els hi fallava alguna cosa. Alguns donaven al pati interior, per cert molt comú en aquesta banda del mur on els edificis estan dissenyats de manera que una part s'aixeca a la part del carrer i la l'altra a la part del darrera deixant un espai de variables dimensions, des d'un raquitic forat entre façanes a un autentic parc ajardinat. Altres simplement miraven completament al Nord amb el que ja em podia pintar a l'oli els raigs de sol per la finestra, i finalment els que s'en anaven de pressupost. I això que a Berlin no és només fastigosament mes barat que Barcelona en el tema de lloguers sino que a més resulta la majoria de vegades tremendament mes senzill. Quan una persona vol deixar un pis i encara te contracte, es limita a buscar algú que el volgui soplir. Quan te els seus candidats els presenta a la agencia que gestiona l' habitacle i trien el primer que s' ha presentat que compleix els requisits, basicament que no estigui a la llista germana de morosos anomenada 'schofa' .(i jo com que just acabava d’ arribar al país, la tenia neta com una patena)
I així per la meva desesperació anaven passant els dies sense trobar el meu allotjament definitiu i l'infernal curs s' apropava més i més rapid. He de reconeixer que el fet de deixar la feina, venir cap aqui i sobretot despedir-me de totes les persones que estimo va ser més dur del que esperava i la preocupació un cop aquí que no m'en sortiria em va provocar una cosa anomenada eccema, amb el que sem va pelar tota la cara i la tenia vermella com un tomaquet.
Finalment pero i a poc a poc tot es va anar solucionant, o mes aviat, vaig adonarme que tot allo no era la fi del mon, tenia uns pisos bastant txulos en cartera dels quals esperava una resposta definitva, estava allotjat a l' habitacio de convidats de l' artur que, encara que no te bany propi era la mar de comfortable i on m'hi podia quedar fins que no trobés un lloc definitiu i, sobretot, estava envoltat de persones fantastiques que em feien sentir tremendament be. Per començar tota la troupe berlinesa que la Espinaca em va presentar, gent maquissima que em va ajudar des del primer moment en tot el que vaig necessitar, i després la gent del master, un grup de persones molt inteligents (la majoria) i que a més, gloria beneida, em fan riure una barbaritat.
I així fins avui dia 7 de març, un cop passat el meu aniversari i que el vaig celebrar tancat a l' escola estudiant, després de la meva primera patacada amb la bici gràcies a una pàtina de gel sobre un traidor sól adoquinat, després de les innombrables presentacions sobre temes que no domino, i, sobretot, després de llargues i llargues jornades d'estudi 7 dies a la setmana.
A vegades em pregunten per que no vaig fer els màster a barcelona ja que hi han molt bones escoles de negocis. Ara tinc clar que allà hagués estat impossible treballar de 7 del matí a 11 de la nit cada dia sense haver-me deixat portar per les mil distraccions a les que estava acostumat i que estan aqui sol en una ciutat nova era la unica possibilitat de fer-ho i apendre el maxim possible.
I així estic, en una ciutat maravellosa que no he tingut temps de descobrir, estudiant una cosa que no se si em servirà per res i anyorant els assoleiats dies de primavera de l'Empordà. Però també content per tornar a fer servir el cervell com feia temps que no feia, envoltat de gent molt maca, i amb un piset traquil i assoleiat al barri de prenzlauerberg, on el sol, quan apareix, juga als matins amb el fum que puja de la meva taça de café amb llet.

El Veredicte

Be doncs finalment i després de la meva puríssima visita a Berlin ja tinc resposta del màster. No cal que digui si heu llegit alguna de les meves últimes entrades que estic fet un bon embolic, no havia hagut mai de prendre una decisió tan incerta a la meva vida.
La última part de la ‘aplicació’ després de fer traduir notes (per favor quina pena que fan tan cincs seguits), títol, fer l’examen d’anglès TOEFL i el maleït GMAT que va sortit bastant txurru era l’entrevista personal. Em van oferir fer-la per via skype però com que no havia estat mai a la ciutat no em cabia la possibilitat de plantejar-me passar-hi un any sense haver-hi posat mai els peus. I així que cap a Berlin falta gent. He de reconèixer que no he vist molt de la ciutat, i siusplau no em pregunteu si he vist el zoològic, la iglesia rota (curiós com la gent que fa turisme memoritza les visites obligades en castellà), el bunker de Hitler i tota la resta perquè la resposta a tot es no. He fet unes patejadetes de rigor, he conegut una gent molt maca que la espinaca em va presentar per si acaba quedant-me tingués algu a qui plorar-li les penes i m’he emborratxat salvatgement, que es la millor manera d’integrar-te a la vida local. Bé potser lo de mirar el plano del metro a les 6 del mati i veure’l completament borrós amb el que no havia manera de saber cap a on tirar es una mica exagerat però últimament estic donat als excessos, la tensió del moment suposo. Total que arribem dijous a un youth hostel de Kreuzberg bastant cool, com un hard rock però amb cutre on la recepció funciona com a bar amb sofàs i música i on la gent pren unes birres en un bon ambient abans de sortir de festa. O això era el que em pensava. Resulta que hi ha gent que si queda com quinze dies i que algun dia li dona per quedar-se al lloc tota la nit. I el recepcionista del torn nocturn es multiplica en barman i DJ i va amenitzat la vetllada a cop de beat i cerveses. La veritat es que no m’ho podia creure quan a les 5 del mati i amb dues hores de son per endavant abans no em llevés per la entrevista pensava que em queia la paret a sobre del retruc dels baixos a tot volum. I aquí si que em vaig sentir vell quan em vaig dirigir a la sala per demanar-li si podia abaixar la música. Quina vergonya. Però ja se sap que són alemanys i pensen en tot i apart d’assegurar-me que ajustaria el volum em va indicar que també dispensava uns utilíssims taps per les orelles a la módica quantitat d’un euro. Veure per creure. Tot i això el soroll es va seguir sentint i quan em vaig llevar em volia morir, feia unes ulleres amb les que quasi podia ensopegar i em temia el pitjor per a la entrevista que m’esperava.
Al final però tot molt be, l’escola es l’antic palau del lider de la RDA completament renovat i modernitzat amb pantalles tàctils que corren cortines i apagguen llums i un impressionant mosaic en una paret de 8 metres d’alçada amb el l’escut de la falç i el martell. Van decidir no tirar-lo però curiosament han instal•lat una mega cortina de la mateixa alçada per si algun dia tenen un visita i li han de tapar les vergonyes.
La entrevista va ser al final i ja vaig veure en el moment que havia anat molt bé, que els havia agradat. Jo en aquell moment dubtava més que mai que carai hi feia jo allà i com m’ho havia ni arribat a plantejar. La resposta però m’ha arribat en forma d’email aquest matí. El comitè d’admissions ha emès una ‘strong recomendation’ que m’ofereixin una plaça i tot seguit em diuen una cosa que segur que diuen a tothom pero a algu que s’ha passat tan de temps amb dubtes fins al punt d’afectar-li a la autoestima em fa quasi caure una llagrimeta “We believe in you as a new leader of the 21st century who will make a real difference” i tot seguit em diuen lo de la beca. Em paguen mes de la meitat del cost total incloent el viatge de treball a shangai, un portatil, tots els dinars i tots els llibres. M’he quedat de pedra davant el correu. I bé lo unic que ara puc pensar es que es una oferta que no puc refusar. Per tant anuncio solemnement que l’any 2009 el passaré a la capital alemanya. Desitgeu-me sort, bitte.

Coaching

Sempre he envejat les persones que ja des de els seus anys més tendres tenien clar el que volien fer a la vida. Segurament i com tothom van tirant els temps d’escola estudiant assignatures per que és el que toca i van fent altres activitats fins que un dia s’adonen que una d’aquelles coses que estan fent els agrada. Vaja que els entreté i que gaudeixen alimentats per la curiositat per saber més i més d’aquell tema. A això quan ets molt jove no li dones molta importància, els nens ja se sap tenen una tendència natural a fer el que els agrada i rebutjar el que els avorreix, i aquí es on entren els pares i mestres i sistema escolar en general que et forcen a menjar també d’aquell plat que no t’agrada. En principi sembla una estratègia raonable ja que és lògic que el primer que s’ha de fer en una persona es desenvolupar-li la força de voluntat per tal que en el futur sàpiga enfrontar-se a tasques tedioses però necessàries per que a la vida no pot ser tot diversió, com ara fer la refotuda declaració de la renda. El que es però de cabdal importància es no excedir-se en aquesta forja de la voluntat fins al punt que el nen deixi de banda les coses amb les que se sent més còmode per acceptar sumís que a la vida no s’ha vingut a gaudir sinó a sobreviure, guanyar el diners necessaris fent unes tasques obligades encara que a un no li facin cap mena de gràcia. Tot i això hi ha molta gent que és capaç de mantenir la seva pròpia individualitat i en el moment de decidir a que es vol dedicar, en el moment clau de les nostres vides que hem de prendre aquesta decisió, marquen una creueta amb un somriure a la cara al costat la línea que descriu allò que faran durant molt anys del que els resta de vida. Està clar que si ho comento es per que jo no estic entre aquests afortunats. Obsessionat per fer coses de cara a la galeria he menystingut aquelles activitats que em feien gaudir per la simple raó que no entraven en els estàndards de les coses que se suposava havia de fer. I així hem anant tirant fins que d’alguna manera el meu cos ha dit que prou. El problema es que adonar-se de la pròpia insatisfacció no és suficient per saber cap a on prendre el següent pas, podríem dir que el costum d’ignorar allò amb el que un se sent còmode per donar pas a tasques molt mes aprovables a ulls dels altres està, després d’anys de pràctica , fortament enquistat en la meva actitud envers la vida.
I aquí es on entre una trucada d’algú coneixedor del meu dilema em va suggerir que fes unes sessions de coaching. Segons sembla hi ha gent, normalment estudiosos del món de la sociologia o la psicologia , que estan especialitzats en identificar en una persona el seu perfil de caràcter i personalitat per tal de suggerir-los el tipus de feina en la que es sentirien més còmodes i realitzats. Certament el primer que em va venir al cap quan m’ho va comentar va ser que com es podia ser tan ingenu com per pagar a algú per que et digués què podies fer per ser més feliç. Em va semblar una pèrdua de diners tan tonta com a anar a que et tirin les cartes del tarot. De qualsevol manera com que un, com ja sabeu, te molt de temps per perdre a l’oficina vaig començar a investigar de que anava tot plegat i vaig tenir una sorpresa agradable.
Bàsicament alguns estudiosos han dissenyat uns testos per tal d’identificar com són el teu caràcter i els teus interessos per després relacionar-ho amb possibles feines o activitats on podràs exercitar-los. Per exemple persones expressives es sentiran més còmodes en ambients on es puguin relacionar socialment mentre que les introvertides voldran estar en ambients mes aïllats on puguin fer la seva feina sense que ningú els toqui la pera. I així es van dissenyant uns qüestionaris on les preguntes intenten desxifrar si ets ordenat o caòtic, sociable o introspectiu, si et tendeixen a agradar tasques manuals, a l’aire lliure etc. Tota aquesta informació s’ordena de manera que es pot acabar relacionant que si una persona li agraden les ciències, és detallista i li agrada treballar sol per solucionar problemes te molts números per que gaudeixi fent una feina científica tipus geòleg, biòleg o ajudant de laboratori. Algú potser pensarà que és una tonteria que li diguin una cosa que li resulta òbvia però és justament pel que he comentat abans sobre la quantitat de gent que en el moment de prendre una decisió tan important com a que dedicar-se es troba completament perduda, una ajuda d’aquest tipus pot ser immensament valuosa.
I així que després d’unes quantes consultes he descobert una sèrie de testos validats en milions de persones i que m’han de dir que he de fer per ser feliç. Naturalment pago els dòlars que em demanen per una promesa tan irresistible (alguns d’ells son gratuïts, més info a http://www.soicc.state.nc.us/soicc/planning/self_assess_tools.htm ) i sorpresa als resultats. Segons el test Keirsey el meu temperament es del grup dels Artisans. Entre altres coses representa que prefereixo feines on existeixi la varietat, on pugui ser capaç de ser un agent lliure capaç de mourem de projecte en projecte sense lligams i en ambients canviants on les meves tasques no es puguin preveure. Els oposats a mi serien els Guardians, a qui els agrada que les seves tasques estiguin plenament estructurades i definides. Curiosíssim pels que han compartit amb mi tediosos dies de classe quan esmenta “ ets expressiu i et sents agobiat en ambients reservats i formals. Quan t’hi trobes tendeixes a entretenir-te comportant-te com el pallasso de la classe”. Vaja, vaja. Total que després de llegir el report de 40 pàgines que em fa una autòpsia de caràcter i aficions em suggereix que explori la possibilitat de dedicar-me a allò que la gent amb el meu perfil acostuma a dedicar-se. I aquí es on comença el ball de bastons.
No us posaré la llista sencera i hi han opcions per les que em sembla que definitivament ja m’ha passat el tren de llarg però inclouen feines com actor, productor de cine, jutge, subhaster (adjudicado al señor calvo del fondo!) o periodista. Em pregunto que hauria fet si hagués tingut aquesta llista a les mans ara ja fa... 16 anys. De qualsevol manera encara em queden moltes batalles per lluitar pel que nomes em falta començar la dansa, i pel que sembla es tan fàcil com marcar una senzilla creueta.

Esperant

Com costa d’arrancar un post un cop s’ha perdut el costum de fer-ho. Ha sigut el fi de Sant Sadurní i dels meus matins amb el cafè fumejant davant la meva atalaia empordanesa i han tornat les presses vitals que no em deixen posar el cul a la cadira un dissabte per matí.
Al final però ho he aconseguit. Poseu un amic amb segona residencia a la vostra vida i tot torna a tenir una mica de sentit. Si hagués de triar entre la bellesa de l’Empordà i la de la Cerdanya ho tindria molt difícil i no m’estranya que la gent de possibilitats apunti com a objectiu vital acabar amb unes claus per cada una d’aquestes contrades. La veritat es que no se com collons es pot arribar a fer això avui en dia, no em puc plantejar jo sol comprar-me un pis a Barna imaginat una caseta al mig del bosc. És clar que sempre podria apuntar a això segon com a objectiu principal i oblidar-me de Barcelona, de la que cada dia una mica mes en començo a estar ben fart. Tip sobretot del soroll, ja ho he dit moltes vegades però a mesura que em vaig fent mes gran el tolero cada cop pitjor. Em carrega silenciosa però paulatinament mortificadora fins al punt d’estar alterat i no saber exactament per què. Només me’n adono en moments com ara assegut en la calma d’aquesta casa en mig de la muntanya i escrivint amb un ull a la llar de foc que crema llenya i angoixes.
Però bé la decisió d’on me’n vaig a viure l’hauré de posposar almenys unes setmanes més fins que no sàpiga com ha d’acabar els diferents fronts vitals que tinc oberts. Si m’agafen al màster me’n vaig a Berlín, que pel que m’han dit es una ciutat molt tranquil•la i molt verda i per tant exactament el que necessito. Tenir-hi un pis decent no es una entelèquia i a sobre i fa suficientment fred que justifica tenir una llar de foc sense remordiments mediambientals. La part negativa però es que hauré de deixar els meus amics i això em fa una mica de pal, és segurament de les poques coses que tinc que valen la pena i no estic segur de com ens portarem en la distancia amb la meva perpetua companya soledat. Però bé no per això deixaria de fer-ho, tinc moltes ganes de lluitar i tampoc no es la primera vegada així que segur que me’n sortiré, no en tinc cap dubte.
L’altra opció es canviar de feina. Fa gracia quan durant tant de temps et sents com un maniquí inútil tancat en una torreta solitària per que et truqui una persona que no coneixes i et digui que li han parlat be de mi i si em plantejo nous horitzons laborals. I ja en van 3 en un mes. De moment només una ha tirat endavant i tinc la proba de foc aquest dijous quan uns estranys palparan la mercaderia. A veure com va. Mentrestant toca esperar i buscar la calma i el silenci d’una manera econòmicament raonable, o sigui taps a les orelles i unes quantes classes de ioga.

Au revoir, estiu

No sé quan es dóna per acabat l’estiu astronòmic però per mi ja es pot anar considerant per finiquitat. Curiosament sempre fa el mateix, al setembre es donen uns dies de pluja més tard o més d’hora que fan baixar les temperatures de cop per ja no tornar-hi fins l’any següent. No se per que no pot ser d’una manera menys violenta, per tal que ens n’anem fent a la idea a poc a poc i no així quan sempre, el dia fatídic, t’adones que no has agafat un jersey al vespre com no has fet durant mesos i que ho hauràs de pagar molt car. A Sant Antoni recordo aquelles tempestes com els dies que començaven les onades, que nosaltres nens il•lusionats per les emocions fortes ens semblaven immenses però que segurament farien riure a qualsevol vilatà del cantàbric. Ens passàvem el dia anunciant des de l’aigua tremolant per les hores que hi portàvem la que sense cap mena de dubte era la onada més gegantina que mai hagués assolat aquelles costes, mira aquella! I txooof! I mira aquella altra! I tornàvem a casa feliçment esgarrinxats i després d’haver alliberat el kilo de sorra acumulada a reixeta del banyador. Ara però ja m’he fet gran (físicament) i ja no estic a la costa pel que afronto la entrada de la tardor amb una sèrie de noves activitats. Una d’elles, encara que una mica inútil ja que hem de deixar la casa a finals de setembre, era d’anar a buscar llenya. Preguntant l’any passat a la Bisbal em van dir d’un home que en venia des de la seva casa a les afores de Cruïlles. Bon dia, que ven llenya? Potser si potser no!, i es posa a riure. M’agrada aquest sentit de l’humor empordanès, sempre la tenen a punt per disparar-la. Com a bon mercader (no per el nas jueu sinó per la meva afició a anar al mercat) vaig preguntar en el moment propici quan ja ens ensenyava les seves existències a quan anava. A set i mig el coci. Esclar, es la mesura que també vam fer servir la última vegada. Vas emplenant un gran cistell de plàstic com el que fan servir els escombriaires fins que el tens ple. Lo bo es que no pares quan arribes al nivell superior sinó que el tracte es emplenar-lo fins que no caiguin encara que sobresurti. Jo que apart d’enginyer soc un garrepa me les vaig enginyar l’última vegada per aconseguir una estructura a la base que va permetre gairebé doblar la alçada del recipient i a sobre aprofitant els resquicis entre troncs per encabir-hi trossets petits sota la mirada al•lucinada de la senyora del llenyataire, que , estupefacta, reflexava amb claredat els seus pensaments de com es pot tenir tanta cara. Aquesta vegada però ens va atendre l’home i tan bon punt va plantar la mesura va començar a tirar troncs a dintre de mala manera sense cap mena d’ordre ni concert. Jo alarmat al veure que no només no podria fer servir la meva tàctica sinó que el malparit el donaria per ple amb la meitat del que jo hi podria haver fet encabre vaig començar raude a emplenar al mateix temps tots els forats que ell deixava, amb horror de descobrir cada vegada que em girava com el següent tronc l’havia disposat eficientment tapant l’accés al forat buit a on em dirigia. Tot amb un dibuix de fals i descuidat somriure però quasi arribem a una lluita d’esgrima traient-nos els troncs d’allà on els dirigíem amb la goteta de suor caient pel front per tal de no pedre la batalla. Un cop descarregat el contingut i col•locat, aquesta vegada si, amb ordre al maleter del cotxe d’en Pato varem anar pel següent coci. Subtilment em vaig ajupir una mica esperant el tret de sortida. Que es pensa aquest pagès, tot com qui no vol la cosa però jo no em deixo guanyar dues vegades i ja estava a punt per saltar sobre el piló de llenya. Aquesta alzina es de la bona, i seca, em va dir en aquell moment. Mira la diferencia i em dona un tronc de cada pila. Sospesant vaig veure el que em deia, que dos troncs d’ aproximadament del mateix tamany tenien una diferencia de pes enorme només per l’aigua que el recent tallat encara hi tenia acumulada. El pànic es va apoderar de mi quan em vaig adonar que me l’havia tornat a fotre. Jo amb els dos troncs a les mans sospesant com un imbècil i ell amb un ràpid i assajat moviment de cintura ja havia tirar tres troncs a dintre amb una experta deixadesa que no només emplenava ja mig contingut sinó que impossibilitava definitivament la meva enyorada estructura. Derrota, el desgavell sempre supera l’ordre i quan ja anàvem pel tercer coci vaig estat temptat d’agafar-me una insana revenja i retirar un tronc de la part de dalt del piló mentre ell recollia els de sota. Sort que el sentit comú va poder més que el meu mal perdre i en el fons no havia estat un mal negoci. Quedar-te adormit llegint el Peer Gynt sota el calor i la música del xisporreteig de l’alzina seca ben val rebre una lliçó. Bona nit estiu.