Setmana...santa?

Amb el deliri de tenir unes vacances decents després de tants mesos, aquests dies han estat un no parar fins al punt que he hagut d’adonarme que era l’ ultim dia i encara no m’havia assegut a escriure. Sembla mentida com, a priori, 10 dies seguits de festa sembla que hagin de durar una eternitat, per després adonar-s’he un que passen tant o més ràpid que un simple cap de setmana. Això em reforça en una idea que tinc clara des que vaig començar a ser un asidu de l’empordà: trobar-se al límit de l’ensopiment es la millor recepta per gaudir al màxim del que fas, per estúpida que sigui la tasca. I com de tothom es conegut a Berlin no falten activitats a fer, i més per algú com jo que té encara tantes coses per descobrir. Per tant tot i les mil coses que hem fet, jo i les visites que s’han passat aquests dies, em trobo en aquest assoleiat diumenge d’Abril cagant-me en tot per haver de tornar a l’escola demà.
M’ho prenc amb calma però, recollint totes les grans i petites coses que han anat succeint i que, com passa tot sovint, no valores fins el moment que més tard hi penses i et fan venir un somriure, o un sospir d’alguna cosa semblant a la felicitat.
Per exemple la barbacoa que varem fer sota un sol espatarrant el primer dissabte de la setmana. Aquesta ciutat, com abans havien estat Londres o Nova York, es un reclam per persones com ara jo que en algun moment es cansen de les seves rutines i busquen un lloc nou per establir-se. A part d’estar ple de gent jove, hi han molts inmigrants recents d’entre 20 i 30 anys que venen de tot arreu i que busquen una feina per establir-se, ni que sigui per una temporada. Un cop aquí t’adones com tothom més o menys coneix persones d’aquí i d’allà amb ganes de fer coses, ja que per definició canviar de ciutat vol dir haver de començar de nou en el que es refereix a amistats , i que et diran que si, encantats, si els proposes passar una tarda fent salsitxes i bebent vi i cervesa en un dels molts i immensos parcs de la ciutat. Va colaborar molt al bon rollo general l’ampolla de vi de 3 litres que va portar el Jerome, que era no cal dir espectacular. Gracies Tanit i ricard per la targetera que m’heu regalat, m’encanta. Son la pera, deu ser la quarta que em compren i que reposen tan bon punt observen que he arruinat a base d’un us intens la anterior, sabent que soc massa garrepa per adquirir-ne una jo mateix encara que desesperadament la necessiti.
Divendres va ser espectacular també. Jo havia sentit parlar gracies a la meva guia d’un club on la gent es desenfrena, o millor dit va a desefrenarse i que hi passa de tot, entre tothom. El kit-kat club (www.kitkatclub.org). L’article es deia ‘el hedonismo de vuelta a Berlin’ i representa que en nits seleccionades la gent apart de consumir tot el que us podeu imaginar vol compartir ànima, i cos, amb qui mes li doni la gana. Aquest dia pero no funcionava la festa en si pero sí que vaig poder alucinar, i comprendre més, la fama sobre el que hi passa en aquesta ciutat.
Gent des de 20 fins a 50, o més, completament en un altre planeta per molt que el sol ja s’hagués llevat a fora. Em vaig imaginar com un senyor que feia temps havia deixat la seva joventut enrera atrapat radera un mur de prohibicions, gaudia de tot allo que se li havia negat quan ell ho desitjava, només es viu una vegada.
La resta de la nit, o del dia, la deso en la meva confidencia, encara que amb un mig somriure als llavis mentre escric aquestes paraules.
PS: pels qui ho recordin dels dies a la Salle, ‘Sr. Vostè! Aquesta mitja rialleta ja la pot fer sencera!’