La roda

Tot comença a rutllar finalment . Com vaig comentar a l’ultim escrit m’ havia estrressat una mica amb el master primer amb tot el tinglado de deixar la feina i venir fins a berlin i després amb la tormenta de feina que em va caure a sobre. He de dir que no ha sigut fàcil per varies raons. La primera es que feia massa temps que no feia servir el cervell al ritme que aquí necessites després d’anys de letargia d’oficina a la antiga feina. Després el tema de la novetat. Per mi la gran majoria d’assignatures eren perfectment desconegudes, com contabilitat, finances, microeconomia, control de costos i coses per l’estil i poder llegir tot el que requerien les classes i fer els treballs que t’assignen quasi diariament es va convertir en missió quasi impossible. Jo preguntava a la gent com ho portaven (be ho preguntava als bons, als que mes pregunten a classe i que veus que son la referencia a seguir) i em deien que anaven tirant força be, i fins hi tot que es pensaven que seria mes dur. Alló em queia com una totxana llançada sobre el dit petit del peu. Com carai s’ho feien. Jo no havia treballat tant a la meva vida i de fet ja bastant al principi vaig decidir que despres de llevar-me a les 7 i no parar fins les 11 del vespre s’em refotia tres cogombres que no hagués acabat la feina. Jo m’en anava a dormir. Després he obert els ulls i he vist que la immensa majoria dels que millor rendien no era la primera vegada que tocaven aquelles tecles. De fet alguns hi portaven bastants anys treballant-hi. Com carai prentenc jo arribar al seu nivell amb 2 mesos si em portaven tanta avantatge? Els mesos han anat passant i també els examens. Jo estic molt content de tot el que aprés, que crec que es moltissim amb el temps que porto pero quan van arribar em vaig neguitejar. Tal com al cole. Tal com a la universitat. Tindré bones notes? M’ en sortiré? I si suspenc? Ara em fa una mica gracia quan ho penso tot plegat. Al principi estava una mica decepcionat perque el meu objectiu de ser dels 5 primers de la classe no l’havia assolit. Pero clar, el sistema de notes funciona de manera que els 5 primers reben una A, els seguents una B i així succesivament fins arribar a la temuda F, que sigui o no per casualitat, es la primera lletra de la temuda paraula, FAILED. I llavors vaig entrar en raó. Com carai pretenc desplaçar en aquestes assignatures a cap dels que hi tenen tanta experiencia i que, a més, son mes de cinc. I pensant en tot en el que m’ havia arribat a capficar amb aquest tema i amb el fet que m’havia passat tantes hores estudiant amb una ciutat meravellosa per descobrir a l’altra costat de la finestra vaig començar a veure la llum. El master i tota la experiencia de deixar Barcelona i la meva vida es un regal que m’he fet a mi mateix després d’ anys d’apatia i sobretot, de falta de reptes. No he de justificar a ningú els meus resultats, siguin els que siguin i no vull preocupar-me ni un sol instant mes. Estic aprenent i aixo es lo unic que m’importa. I estic en una ciutat nova amb gent nova i moltes coses per descobrir. Així que els dos ultims diumenges mels he passat, per dir-ho d’alguna manera, a la bartola. La setmana passada a dinar amb tota la ressaca al Volks park de Friedericshain ( o com s’escrigui) amb tota la tropa Espinaca, Ruth, Ruben and Cia. donant conta d’un magnific grosse schnitzel, un tros de carn empanada que pot arribar a fer dos pams de llarg i que no esta ben servit si no rebossen les cantonades per fora del plat. M’encanta. I després de passeig pel barri fins arribar a un bar encantador tot ple d’espelmetes i amb llar de foc encesa (el fet que la llar de foc sigui només la imatge d’una pantalla de televisor no te cap importancia) i vinga salvar el mon regat amb uns quants gin-tonics fins a les deu del vespre.
I aquesta setmana idem. El dissabte estudiant non stop de les 930 a les 1700 i un cop acabat el minim establert, preparar l’examen final del dilluns, penjo el boli i cap a fora. Passeig amb la Simon que estava de visita, sopar en un thai, concert de piano a casa d’un dels del master amb tota la tropa internacional, després a casa del Gippi fent uns quants karaokes petardos fins cap a les 2 i llavors anem de discoteca. No se no com es diu ni a on cau perque vam anar amb taxi i ja portva unes quantes birres entre pecho i espalda pero quina brutalitat. Es veu que l’edifici era un antic ministeri de la RDA. En una de les quatre sales hi devien haver unes mil persones movent-se al ritme electronic tan a la pista com en el pati de butaques, es veu que allo era la sala d’exposicions.
A l’endema, per avui, una mica de ressaca pero que ha baixat amb un paracetamol i unes bones dosis de cafe arabic per cert molt ben preparat amb les seves especies disoltes i tot. I llavors hem anat de passeig al Mauer park amb el Gippi, que nomes feia un dia que ens coneixiem (de fet desde que vaig entrar a casa seva on es feia el karaoke i m’el van presentar) i dos amics seus, un d’italia i una irlandesa. La veritat es que eren super macos i he estat molt a gust amb ells, I despres quan el vent i el fred que no anuncien cap final d’hivern ja ens calava per tot arreu hem anat a fer birres i vinga a salvar el mon una altra banda. En un moment donat pero m’he quedat de pasta de boniato. He descobert que no es coneixien de res. El noi havia ofert la seva casa a través d’una web (em sembla que m’han dit www.couchsurfing.com) i els dos havien arribat per passar el cap de setmana. Amb lo comodes que estaven entre ells i lo agradables que eren hagués jurat que es coneixien de feia anys. I no. Només es que en el mon hi han moltissimes persones que els encanta coneixer gent nova, obrir el seu cor i compartir el que tenen. M’ha semblat preciós.