dilluns, 30 de març del 2009

koepenicker str berlin


Llegint Josep Pla un agafa pistonada per escriure. I no se per què. Mira que el trobo extremadament pedant, i a estones tan desorganitzat com excessiu com si un cop es va tornar popular, pogués escriure com li donés la gana i encara rebés els elogis de qui contempla un geni. Ximpleries. Pero bé, reconec que vas tirant i la atmòsfera absuradment senzilla que dibuixa captiva fins al punt que et sents com si fossis al seu costat, al segle passat i en el poble de mala mort que toqui.
Llegir era una de les coses que havia posposat indefinidement per exigencies del meu restringit temps lliure. Això si que ha estat una altra ximpleria. Ara ho veig i m’ en faig creus de com he pogut mortificarme fins a l’ extrem de postergar totes i cada una de les coses senzilles que m’ agraden i em fan sentir viu, ai, com ara sortir de nit. Ahir em vaig deixar portar per un grup que haviem ensopegat mentre feiem la darrera birra al Möbel Ölfe de Kotbusser Tor. Bé la darrera per ells, jo ja feia estona que havia decidit que per mi la nit seria llarga. Ara que no m’esperava tornar a les 1030 a casa, i tan panxo tu que els anys no passen per mi.
El lloc és exactament la imatge que un pot tenir del que és una autèntica nit berlinesa. M’agradaria posar l’ adressa pero, problema de quan et deixes portar, no m’en recordo.
Se que està a Kopenicker str, això si que ho recordo, i la aparença des de fora es una fàbrica urbana per molts anys desusada. Mare de deu quina festa però. Al que seria la planta baixa era un bar normal, suposo que completament il•legal pero amb tots els elements de local consolidat, barra, llums i gentada. No era la primera vegada que obrien aixo és ben segur. I despres el soterrani, previ pagament d’una irrisoria entrada de 3 euros. Baixo les escales i patapam, rellisco i gracies a deu que no em trenco el braç. Veig que he arribat lo suficientment entonat i per lo gastats que estaven els graons de fusta no el primer que la baixava. Molt fosc i una mica de fum, pero per deu quina música. Estava tan forta que quan tacostaves al dj podies notar com les vibracions feien ones a la teva pell com quan tires una pedreta en un bassal d’aigua tranquila. Brutal. I com no les cerveses a un euro. El que mes em va agradar tot i això és la gent que l’habitava. No eren d’una tribu concreta sino una barreja de mes o menys tot el que he vist fins ara a la nit berlinesa. Pelats, punkarres, joves en general i molt easy going. Rarament vaig parlar amb molta gent i per que negar-ho, això és el que més em va agradar. Els alemanys fins ara m’havien semblat en general bastant esquerps quan es tracta de sortir de nit. Casualitats de la vida bastant semblant a Barcelona on l’únic lloc on podia sortir sol i acabant fent-la petar amb algu era a l’Apolo. Em sembla que la música electrònica hi te alguna cosa a veure. No se, la gent està com molt més relaxada i veus a les cares que l’ unic que els importa es pasar-s’ho be, tancant els ulls i resseguint el beat electrònic amb el moviment del cap endavant i endarrera. I aixi passant la nit compartint tabac i cerveses. Amb aquest preus es fomenta la solidaritat suposo.
Tambe he millorat en l’ aspecte de les meves retirades, poden ser a qualsevol hora pero he aprés controlar el nivel de desfasament per tal de poder arribar a casa. El primer mes per exemple vaig agafar un tramvia quasevol, idiotament pensant que tots els camins porten a roma i m’hi vaig quedar completament adormit, abraçat a la meva bossa i estirant un dit per aguantar la bicicleta. M’hi vaig pasar 4 hores amunt i avall la línea. Quin desastre. En un momento donat suposo que algún altre passatger em devia avisar i jo d’un salt sorto a fora. Ja començava el dia en aquella desertica esplanada de les afores sota una intensa nevada. Que collons foto aquí em vaig dir. Torno a dintre un cop dona la volta i torno a caure dormit.
Ara pero ja no em passa. Ja he apres que es tan important triar la línea com mantenir a tota costa com a minim un ull obert. I avui ressaca i cap a una piscina que esta sobre el riu Spree. Qui diu que no aprofito els caps de setmana ara.
Per cert , Àngela i Bone, moltes felicitats!

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Moltes gràcies!! I felicitats a tu també per haver descobert la nit berlinesa!!! Aprofita!! Per cert, que m'encanta que tornis a escriure.
Petons,

Àngela

Bone ha dit...

Moltes gràcies, trempat!! Ja veus que seguim les teves aventures ben de prop, la nit de Berlín no deu tenir desperdici. I quina enveja amb aquests preus!!!

Una abraçada ben forta.
Bone.

Anònim ha dit...

Visca el pendoneo!!! Ja em portaràs de passeig (espero), que BCN ja la començo a tenir molt vista.

Ah! una curiositat que no em puc estar de preguntar: què llegeixes de Pla? Has llegit "Pa i raïm"? I el tema teatre com va?
Petons.
Txitxarel·lo

Anònim ha dit...

Joder Lluís, aquesta del tramvia adormit i la neu no la sabia. Quatre hores de veritat? Que ets "süss"...
Però sí, millor que sàpiques quin tramvia agafar.
Apa!
Guillem

Suzy Lee ha dit...

guapo!

Anna Espinach Llavina ha dit...

Has de canviar el nom del blog. El Raval queda una mica lluny.... no? Quines penes???!!! Què vor dir, això????!!!!! Espero, mínim, un petit mail... Bessus i abrassus.