escarbats al raval

The Aftermath

2010-01-11T04:15:00.001-08:00

El master ja s’ha acabat finalment i he tornat a agafar les regnes de la meva vida en el que es refereix a decidir el que faig i deixo de fer. Al menys de manera relativa. Primer va ser la setmana de celebracions pre cerimonia de graduació, molt a la americana amb la toga, desfilada marcial del grup cap a la sala, familiars amb la camera i el cleenex... tal i com a les pelicules. La mes notoria diferencia suposo que deriva del fet que no estem a Boston sino a Berlin, Alemanya, i aqui per questions de seguretat no està permés tirar el birret a l’aire quan et passen l’espasa entre entre les espatlles. Es veu que fa uns anys l’erratic, o no, vol d’un d’aquests punxaguts barrets va anar a parar a l’ull del degà i va acabar a l’hospital amb uns punts de sutura, i es clar ara està prohibidissim. A mi sincerament me la rebufava tot plegat una miqueta pel que no puc dir que em sentís decepcionat. Les ganes de posar fi a aquesta part de l’aventura, tot i la immensa satisfacció per la experiència, eclipsaven qualsevol acte de celebració.
Amb el titol sota l’aixella vaig llavors agafar un avió cap a Barcelona per les celebracions de Nadal. El vol l’havia comprat feia mesos i un cop aterrat em vaig adonar que no tindria temps per a res de res. Baixant 2 miserables cops en un any tenia moltissimes coses a fer i gent per veure i la meva improvitzada agenda es va col•lapsar a les primers trucades del Terralladenc ja soc aquí. La raó principal de tan curta estada era que volia ser de tornada a casa, a Berlin, per la festa de cap d’any. Engatusat o no la festa es feia a casa meva, em venien en Matthieu (amb dos tes) de Paris i en Jon Inge deNoruega de visita i no hi havia marge per canvis d’última hora. La festa va ser fantastica sobretot per les arts punxadores d’en Jaume i les ganes de passar-s’ho be del melting pot que es va congregar, unes 40 persones en el pic maxim que van portar indecents quantitats de beure que com es tradició va ser dipositat a la banyera per mantenir-ne una temperatura òptima, tot i les reticencies del Norueg a posar el mam allà on em rento i que demostra que no tothom es igual encara que parlin similars enrabassades llengües.
El que ha passat després d’aquells dies ha estat completament fora de qualsevol planificació previa i només el destí sap com acabarà. Tot va començar el següent dissabte a la nit quan, visita obligada pels mes farreros visitants, varem anar al Bergahain. Tot i que jo ja havia jurat i rejurat que no hi tornava a posar els peus, de quatre cops que hi he anat m’han dit que no em deixaven entrar en tres, vaig acceptar tornar-ho a intentar amb la condició d’anar-hi ben d’hora abans que la criba es converteixi en missió impossible. Varem arribar sobre la una del matí i la cua ja era quilometrica. La espera nevant i a -5 es va allargar quasi una hora i mitja fins el moment de la veritat, quan el gorila de fora i el supertatuat capi di capo et fan una rapidissima repasada abans del veredicte final. El primer diu sembla que no diu que no i el segon s’acosta cap a mi. ‘Treute la caputxa’. Aterroritzat esgrimeixo el mes dolç dels meus somriures i faig el que em diu. ‘Endavant’. Si!. No m’hagues cregut mai que viuria la experiencia d’abraçarme amb els vells i nous amics companys de cua per la felicitast d’haver-ho aconseguit. Una bogeria. I lo millor de tot es que despres de la gelida espera tot l’alcohol ingerit previament s’havia evaportizat i començavem de nou la nit, amb unes ganes tremendes de passar la nit de les nostres vides. El que va passar a dins, com sempre, queda entre nosaltres. Una part però potser passara a la història. Va començar amb una pregunta, va seguir amb una resposta i va acabar amb dos somriures. Continuaré informant.

2009-08-21T10:04:00.000-07:00

Vergonyosament no he escrit res al blog des de fa molt dies, i em sembla que ja comença a tocar un informe sobre l’estat de la nació. Curiós per cert que sentís aquest estiu que algú s’havia sentit molest per comentar-li que a través del blog seria la millor manera de saber de mi. Doncs em reafirmo. El que escric aquí només ho podria explicar al cap de com a mínim 10 cerveses, quan un es deixa anar i passa a les coses que mes voltes et donen al cap. Ara només en porto una pero en la intimitat del meu escritori un es deixa anar més facilment.
Tenia unes ganes immenses de tornar a casa, a la costa brava, a la tranquilitat de sant sadurni, a trobar un altre cop a totes les persones que m’estimen i em fan riure, que em coneixen com si m’haguessin parit i m’accepten per lo bo i lo dolent, naturalment amb alguna bronca normalment merescuda entre mig. Quan coneixes gent nova i comences a agafar confiança a vegades et penses que et coneixen millor del que és realment, i algun dia dius o fas alguna cosa que seria la mar d’entenible per no ser la primera vegada i que a als nous els sobta de sonbremanera. No parlo de pets ni rots, només falta estar amb mi mitja horeta per adonar-se que soc un desaprensiu maleducat, si no de comentaris sobre el que a un el preocupa que poden distorsionar terriblement la idea que un s’havia fet de mi. Pero que hi farem, jo soc així i amb el temps tothom acaba coneixent les alegries, i també les miseries.
Dels alemanys, curiosament, no n’havia parlat mai mentre que són sense cap mena de dubte la font més important de curiositats i anecdotes del que representa venir a viure aquí a Berlin. I aixó que només soc un principiant que no parla la llengua i que només es pot guiar per paraules mal traduides i expressions guturals, de les que son uns experts i en tenen un ampli ventall. Recrimar els encanta. Tenen a dintre una especie de mala llet latent per haver de seguir vulguin o no totes les normes que regeixen les seves vides que a la que veuen que algú, per estupidament trivial que sigui la situació saltar-se’n una, et salten a la jugular. I pobre de tu que diguis ‘sorry’ en lloc de ‘entschuldigen ‘ o com se digui que la bronca es multiplica per deu, la seva nul.la tolerancia es torna en la mes brutal indignacio si a sobre mostres que ets de fora.
Per exemple al semafor. Esta en vermell per ells, i per tu, pero per alguna raó que desconec tarden a canviar una eternitat pel que et quedes, tu i els altres, parat una estoneta expectant el canvi que no arriba mai. Al cap del que creus una espera absurda veus que estas fent l’imbecil i tires endavant, si el carrer es prou estret no hi ha d’haver cap problema en arribar a l’altre banda encara que a ells, per aquelles lleis murphianes, sels posi verd en aquell precís instant. Doncs si aixó passa, que passa casi sempre, un no hauria de patir perque sap que tu ja quasi arribes i ells els costa arrancar de ben parats com estan. Doncs no. Com que han vist que tu has passat en vermell premem l’accelerador com uns posseits i pretenen si no embestirte, tirarte a terra per donarte una bona lliço. I a l’altra banda amb el cor en un puny per guanyar uns pocs segons dels meus moments de lleure.
Ah, i que no truquen mai més després de coneixer’ls. Comences una nit tonta el un local tontu una conversa amb algu que no havies vist mai. Això ja de per si es tot una aventura perque si no parles alemany els costa una barbaritat mantenir un minim dialeg sense que es cansin. Llavors rius una estoneta i en un moment donat et demanen el telefon, i tu, ple de joia, penses mira ja he lligat o he fet una amistat , depenent del cas i el sexe de la persona. Doncs oblidat de l’ocellet. No se per que cony tel demanen perque mai, mai, sels ocurrira trucarte o contestar-te els teus missatges. Es com una obra de caritat o deferncia que tenen per dirte que han gaudit de la conversa, pero oblida’t que vagi mes enllà.
Tot i aixó les coses bones superen, de llarg les dolentes i em trobo molt a gust. Vaig a tot arreu amb bicleta menys quan vaig massa begut o estic massa cansat per tornar de Kreuzberg a casa. La processó per anar a buscar la bici un diumenge a la tarda s’ha tornat una tradició que em costarà perdre. La tranquilitat es una meravella, a anys llum del soroll i els histerismes de barcelona. De fet alguna vegada que he tingut una visita he comprovat com els pobres arroseguen el neguit que els comporta viure allà baix i porten un estrés a sobre que ja em sembla ja desconegut, i que m’altera com una clatellada. Calma siusplau, que estem a berlin.

Qualsevol dia pot sortir el sol

2009-05-31T10:04:00.000-07:00

Com mes surto a les nits, sigui per la farra del segle fins a les 11 del matí com per unes cerveses tontes que em porten al llit a dos quarts de tres abans que ni m’en adoni, menys sentit li trobo a tot plegat. Es irónic com ja havia arribat a aquesta mateixa conclusió farà ara cosa d’un any, quan abans que ni podés plantejar-me una altra entre les mil anteriors nits d’alcohol i sexe, agafava la moto i fugia a l’Empordà. El que m’estirava endarrera abans de pendre la decisio era sempre el mateix. Una falsa percepció de que avui serà una gran nit, la millor que mai hagi viscut, la jornada de la meva vida. Pero llavors ja començava a coneixer-me prou i unes hores abans de plegar de la feina per començar el cap de setmana forajitava aquells pensaments planificant la meva fugida cap al nord, lluitant contra qualsevol deliri il.lusiri sobre les maravelloses coses que em podrien passar si passava una altra nit boja a Barcelona.
Ho feia contracor, l’oposat al que havien estat les meves rutines durant tants anys i amb una sensació,com era habitual, que marxant deixava escapar una altra oportunitat per aconseguir allò que portava tota la vida perseguint.
Pujava a la moto carregat fins a dalt amb tot el que podia traginar i donava gas fins arribar al meu desti només entreringut amb els meus pensaments, reflexions intenses i aleatories com les que tens quan nades durant estona a la piscina, les que et porten a fixar-te en qüestions invisibles als ulls del tediós i rutinari ritme de cada dia.
Un cop arribat, apagava l’estrepit que m’havia fet companyia durant tanta estona i em saludaven, omnipresents, els ocells que sembla que m’esperin a l’arbre de la plaça.
La tranquilitat i serenor del lloc es indescriptible, els tambors que ressonen cada dia deixen de bramar, obro la porta i em sento segur, finalment en pau.
Aquí a Berlin he tardat a adonarmen que em falta el meu refugi que he deixat a l’Empordà.
Avui però després de bastantes jornades ha sortit el sol, i afegit a un dinar fantàstic a casa al guillem, tot i la seva anyorada absència, he gaudit un altre cop del dia, tranquil, escoltant el batiscafo amb impercebtibles llàgrimes als ulls i amb el confort de la bona companyia. No tinc histories per explicar, només sensacions, pensaments que em reconforten i que em confirmen que tal i com desesperadament desitjava, per fi torno a créixer. Ja veurem a on ens porta tot plegat.

2009-05-23T05:22:00.000-07:00

No fa gaire vaig llegir un article en un diari que parlava sobre els mals d’inundar a la quitxalla amb mil activitats extraescolars de manera que no tenien temps ni d’avorrir-se. L’avorriment, deia, es una màgica guspira d’on neix la imaginació i que ens mostra el camí per descobrir les coses que mes ens fan gaudir. I es curiós perque jo tinc clar que no només li passa als mes petits. La necessitat de fer coses, de no estar mai parat es una força saccejadora que no et deixa tranquil fins que poses el cul fora de casa i fas qualsevol cosa per sentir-te ocupat, per transformar aquesta lletja sensació que no fas res de profit i que sempre hi ha, allà fora, alguna cosa que es mou i que tu, miserable ignorant, t’estas perdent.
Recordo per exemple com em va canviar la vida la moto que vaig comprar quant portava pocs anys a Barcelona i que em va permetre multiplicar les activitats que feia quan sortia de la feina, de manera que sempre que era a un lloc ja tenia clara la següent parada i la següent de la següent fins llançar-me entrada la nit esgotat al meu llitet de tallers.
Un dels simptomes d’aquesta dèria estava en els llibres. No llegia mai perque mai trobava el moment, i envejava aquells que em deien que ells ho feien quan anaven a dormir. Pobre de mi, quan em posava sota els llençols els ulls em tardaven dos segons a caure morts sobre la mitja pàgina que havia assolit i que era, de fet, la mateixa del dia anterior que lamentablement ja havia oblidat per complet.
Aquest setmana pintava d’allo mes be amb els quatre dies de festa de final de modul, i que volia aprofitar per sortir als dos clubs mes famosos de berlin on encara, pobre de mi, no he posat els peus. Al Berhain hi vaig intentar anar un cop fa cosa d’un mes amb en Guillem. Haviem begut una miqueta i ell, tot i que ja començava a zigzaguejar notoriament pel carrer, va suggerir que el deixes parlar a la porta. “jo parlo l’idioma”. Cagada pastoret. Essent un dels llocs mes famosos d’Europa per les seves sessions de música electrónica no s’estan per romanços i ja des de la cua es veia com no deixaven entrar a un bon percentatge dels pelegrins que havien fet, submisos i ordenats, els vint minuts de cua a al entrada. “ hoy no”, o alguna cosa per l’estil, no calen idiomes per entendre el veredicte d’un gorila de discoteca. I putada per que per arribar-hi has hagut d’agafar un taxi expressament per caure en aquesta immensa nau industrial que està al mig del no res. Pero nosaltres som llestos i diem, be balbucejem, tornem a fer la cua i tornem a probar. Fantastic, a pocs metres dels veredicte mitja hora més tard veiem el canvi de torn a la porta i el bretol que no ens havia deixat passar desapareix. Arriba el moment final i li demano al guillem que es posi darrera meu, jo vaig neixer en una cua de discoteca i se el que s’ha de fer. Mirada de peluix al musculós guardià quan ens toca, no necessita pensar, es la seva feina. Senyala amb la punta del dit cap una direccio, el fatidic “ pa un lao”, i fes-te fotre una altra vegada.
EL colmo de la història passa quan al cap de dues hores un colega em truca quan ja havia deixat en guillem de cami a dormir la mona i em diu si anem al Berhain. Li explico el que ha passat. Tranqui a aquesta hora no hi ha problema. I uns collons. 5 del matí i avui no hi ha lloc per tu. Em van agafar el numero esta mes clar que l’aigua.
Total que aquesta setmana ho volia tornar a intentar, es definitivament inacceptable que visqui un any en aquesta ciutat i no pugui dir que he estat en aquest lloc, el tipic modernillo medio de barna em pendria per un farsant i per aqui no hi passo. Pero va i agafo una calipandria de les bones i a casa tot el dia estornudant els mocs per les quatre parets. I oh la la m’adono que m’estic aborrint i això, de sobte, em fa sentir feliç. Faig migdiades, arreglo un endoll, escric al blog, penso en el que estic visquent, i em sento com un nen amb sabates noves. Hi ha un moment per tot i tot, al seu moment. I avui es dissabte, porto 3 dies tancat a casa i el que ara toca es fotre el camp d’una puta vegada. Beneïdes contradiccions.

ISS (individual study session)

2009-04-21T00:42:00.001-07:00

Curiositats de la vida o potser per aquesta manera de ser que tenen els alemanys avui tinc un dia ‘d’estudi invidividual’ després de tota una setmana de festa, el que vol dir que no tinc classe i que puc fer el que em doni la gana. Mentalment ja he ordenat una serie de coses que m’ agradaria aconseguir i que, em temo, no completaré ni per casualitat. Primer es lo primer pel que hauré de llegir un parell de capitols de llibre, fer uns exercisis de finances corporatives i llegir un cas d’estrategia. Calculo que aproximadement em portarà 3 horetes, ben bones. Llavors, o pel mig, els exercicis del genoll. El cabrit no m’he deixat de fer mal des de fa ja massa temps i per tant anar a correr per suar la cansalada no m’ho puc ni plantejar. I ho necessito. Ahir em vaig anar a tallar els cabells i com sempre que hi vaig faig un cosa que, encara que ningú s’ho cregui, faig molt rarament: enmirallar-me una bona estona. Es graciós que només em fixi en ‘l’estat de la nació’, o sigui nivell arruguil, evolució de l’alopecia i index de massa facial quan em sento perque em tallin els cabells. Els dos primers evolucionen amb normalitat, o sigui que no sembla que es moguin gaire. L’ultim ha fet saltar la alarma: he vist un diferencial de papada que es comença a despenjar. Horreur dels horreurs. Necessito suar ja. La piscina es la unica alternativa que em queda i per tant buscar-ne una per anar-hi a aquesta tarda a saltat a la segona prioritat del dia. Porto massa temps sense fer res que no sigui anar amb bicicleta i pujar escales, moltes. Es curiós adonar-se que els ascensors brillen per la seva absencia en aquesta banda del mur i literalment no tinc cap amistat que en tingui un a casa.
Passar la aspiraradora tampoc estaria malament en algun moment del dia. Amb el sol que ha estat fent a berlin les ultimes setmanes em passo el dia amb la finestra oberta i s’em emplena el pis de merda. Fumar tabac de liar tampoc ajuda gaire, em sembla que podria fer-me’n uns quants nomes de recollir les virutes que fugen quan faig la ultima enroltllada i que ara reposen a sota del meu escritori. Gracies troya pels 10 paquets de golden virgina que evitaran que em trobi agenollat a terra desesperat qualsevol mati de les proximes setmanes.
I entre tasca i tasca també hauré de posar en oli les anxoves que ahir vaig treure del pot després de mesos d’espera i que ahir al vespre vaig estar netejant, una per una durant més de mitja hora. Em va encantar adonar-me que torno a tenir paciencia per gaudir de tasques tan mundanes i repetitives, pensant com havia tingut aquests mateixos filets a les meves mans fa mes de sis mesos al pis de tallers, desant-los un a un al pot amb sal deprés de comprar-los a la boqueria i potser fins hi tot barrinant quan mels menjaria. El que esta clar que no sabia es els gaudiria aqui, tan i tan lluny del raval pero tan aprop dels meus millors records.

Setmana...santa?

2009-04-19T04:24:00.000-07:00

Amb el deliri de tenir unes vacances decents després de tants mesos, aquests dies han estat un no parar fins al punt que he hagut d’adonarme que era l’ ultim dia i encara no m’havia assegut a escriure. Sembla mentida com, a priori, 10 dies seguits de festa sembla que hagin de durar una eternitat, per després adonar-s’he un que passen tant o més ràpid que un simple cap de setmana. Això em reforça en una idea que tinc clara des que vaig començar a ser un asidu de l’empordà: trobar-se al límit de l’ensopiment es la millor recepta per gaudir al màxim del que fas, per estúpida que sigui la tasca. I com de tothom es conegut a Berlin no falten activitats a fer, i més per algú com jo que té encara tantes coses per descobrir. Per tant tot i les mil coses que hem fet, jo i les visites que s’han passat aquests dies, em trobo en aquest assoleiat diumenge d’Abril cagant-me en tot per haver de tornar a l’escola demà.
M’ho prenc amb calma però, recollint totes les grans i petites coses que han anat succeint i que, com passa tot sovint, no valores fins el moment que més tard hi penses i et fan venir un somriure, o un sospir d’alguna cosa semblant a la felicitat.
Per exemple la barbacoa que varem fer sota un sol espatarrant el primer dissabte de la setmana. Aquesta ciutat, com abans havien estat Londres o Nova York, es un reclam per persones com ara jo que en algun moment es cansen de les seves rutines i busquen un lloc nou per establir-se. A part d’estar ple de gent jove, hi han molts inmigrants recents d’entre 20 i 30 anys que venen de tot arreu i que busquen una feina per establir-se, ni que sigui per una temporada. Un cop aquí t’adones com tothom més o menys coneix persones d’aquí i d’allà amb ganes de fer coses, ja que per definició canviar de ciutat vol dir haver de començar de nou en el que es refereix a amistats , i que et diran que si, encantats, si els proposes passar una tarda fent salsitxes i bebent vi i cervesa en un dels molts i immensos parcs de la ciutat. Va colaborar molt al bon rollo general l’ampolla de vi de 3 litres que va portar el Jerome, que era no cal dir espectacular. Gracies Tanit i ricard per la targetera que m’heu regalat, m’encanta. Son la pera, deu ser la quarta que em compren i que reposen tan bon punt observen que he arruinat a base d’un us intens la anterior, sabent que soc massa garrepa per adquirir-ne una jo mateix encara que desesperadament la necessiti.
Divendres va ser espectacular també. Jo havia sentit parlar gracies a la meva guia d’un club on la gent es desenfrena, o millor dit va a desefrenarse i que hi passa de tot, entre tothom. El kit-kat club (www.kitkatclub.org). L’article es deia ‘el hedonismo de vuelta a Berlin’ i representa que en nits seleccionades la gent apart de consumir tot el que us podeu imaginar vol compartir ànima, i cos, amb qui mes li doni la gana. Aquest dia pero no funcionava la festa en si pero sí que vaig poder alucinar, i comprendre més, la fama sobre el que hi passa en aquesta ciutat.
Gent des de 20 fins a 50, o més, completament en un altre planeta per molt que el sol ja s’hagués llevat a fora. Em vaig imaginar com un senyor que feia temps havia deixat la seva joventut enrera atrapat radera un mur de prohibicions, gaudia de tot allo que se li havia negat quan ell ho desitjava, només es viu una vegada.
La resta de la nit, o del dia, la deso en la meva confidencia, encara que amb un mig somriure als llavis mentre escric aquestes paraules.
PS: pels qui ho recordin dels dies a la Salle, ‘Sr. Vostè! Aquesta mitja rialleta ja la pot fer sencera!’

koepenicker str berlin

2009-03-30T08:44:00.000-07:00

Llegint Josep Pla un agafa pistonada per escriure. I no se per què. Mira que el trobo extremadament pedant, i a estones tan desorganitzat com excessiu com si un cop es va tornar popular, pogués escriure com li donés la gana i encara rebés els elogis de qui contempla un geni. Ximpleries. Pero bé, reconec que vas tirant i la atmòsfera absuradment senzilla que dibuixa captiva fins al punt que et sents com si fossis al seu costat, al segle passat i en el poble de mala mort que toqui.
Llegir era una de les coses que havia posposat indefinidement per exigencies del meu restringit temps lliure. Això si que ha estat una altra ximpleria. Ara ho veig i m’ en faig creus de com he pogut mortificarme fins a l’ extrem de postergar totes i cada una de les coses senzilles que m’ agraden i em fan sentir viu, ai, com ara sortir de nit. Ahir em vaig deixar portar per un grup que haviem ensopegat mentre feiem la darrera birra al Möbel Ölfe de Kotbusser Tor. Bé la darrera per ells, jo ja feia estona que havia decidit que per mi la nit seria llarga. Ara que no m’esperava tornar a les 1030 a casa, i tan panxo tu que els anys no passen per mi.
El lloc és exactament la imatge que un pot tenir del que és una autèntica nit berlinesa. M’agradaria posar l’ adressa pero, problema de quan et deixes portar, no m’en recordo.
Se que està a Kopenicker str, això si que ho recordo, i la aparença des de fora es una fàbrica urbana per molts anys desusada. Mare de deu quina festa però. Al que seria la planta baixa era un bar normal, suposo que completament il•legal pero amb tots els elements de local consolidat, barra, llums i gentada. No era la primera vegada que obrien aixo és ben segur. I despres el soterrani, previ pagament d’una irrisoria entrada de 3 euros. Baixo les escales i patapam, rellisco i gracies a deu que no em trenco el braç. Veig que he arribat lo suficientment entonat i per lo gastats que estaven els graons de fusta no el primer que la baixava. Molt fosc i una mica de fum, pero per deu quina música. Estava tan forta que quan tacostaves al dj podies notar com les vibracions feien ones a la teva pell com quan tires una pedreta en un bassal d’aigua tranquila. Brutal. I com no les cerveses a un euro. El que mes em va agradar tot i això és la gent que l’habitava. No eren d’una tribu concreta sino una barreja de mes o menys tot el que he vist fins ara a la nit berlinesa. Pelats, punkarres, joves en general i molt easy going. Rarament vaig parlar amb molta gent i per que negar-ho, això és el que més em va agradar. Els alemanys fins ara m’havien semblat en general bastant esquerps quan es tracta de sortir de nit. Casualitats de la vida bastant semblant a Barcelona on l’únic lloc on podia sortir sol i acabant fent-la petar amb algu era a l’Apolo. Em sembla que la música electrònica hi te alguna cosa a veure. No se, la gent està com molt més relaxada i veus a les cares que l’ unic que els importa es pasar-s’ho be, tancant els ulls i resseguint el beat electrònic amb el moviment del cap endavant i endarrera. I aixi passant la nit compartint tabac i cerveses. Amb aquest preus es fomenta la solidaritat suposo.
Tambe he millorat en l’ aspecte de les meves retirades, poden ser a qualsevol hora pero he aprés controlar el nivel de desfasament per tal de poder arribar a casa. El primer mes per exemple vaig agafar un tramvia quasevol, idiotament pensant que tots els camins porten a roma i m’hi vaig quedar completament adormit, abraçat a la meva bossa i estirant un dit per aguantar la bicicleta. M’hi vaig pasar 4 hores amunt i avall la línea. Quin desastre. En un momento donat suposo que algún altre passatger em devia avisar i jo d’un salt sorto a fora. Ja començava el dia en aquella desertica esplanada de les afores sota una intensa nevada. Que collons foto aquí em vaig dir. Torno a dintre un cop dona la volta i torno a caure dormit.
Ara pero ja no em passa. Ja he apres que es tan important triar la línea com mantenir a tota costa com a minim un ull obert. I avui ressaca i cap a una piscina que esta sobre el riu Spree. Qui diu que no aprofito els caps de setmana ara.
Per cert , Àngela i Bone, moltes felicitats!

La roda

2009-03-23T03:23:00.000-07:00

Tot comença a rutllar finalment . Com vaig comentar a l’ultim escrit m’ havia estrressat una mica amb el master primer amb tot el tinglado de deixar la feina i venir fins a berlin i després amb la tormenta de feina que em va caure a sobre. He de dir que no ha sigut fàcil per varies raons. La primera es que feia massa temps que no feia servir el cervell al ritme que aquí necessites després d’anys de letargia d’oficina a la antiga feina. Després el tema de la novetat. Per mi la gran majoria d’assignatures eren perfectment desconegudes, com contabilitat, finances, microeconomia, control de costos i coses per l’estil i poder llegir tot el que requerien les classes i fer els treballs que t’assignen quasi diariament es va convertir en missió quasi impossible. Jo preguntava a la gent com ho portaven (be ho preguntava als bons, als que mes pregunten a classe i que veus que son la referencia a seguir) i em deien que anaven tirant força be, i fins hi tot que es pensaven que seria mes dur. Alló em queia com una totxana llançada sobre el dit petit del peu. Com carai s’ho feien. Jo no havia treballat tant a la meva vida i de fet ja bastant al principi vaig decidir que despres de llevar-me a les 7 i no parar fins les 11 del vespre s’em refotia tres cogombres que no hagués acabat la feina. Jo m’en anava a dormir. Després he obert els ulls i he vist que la immensa majoria dels que millor rendien no era la primera vegada que tocaven aquelles tecles. De fet alguns hi portaven bastants anys treballant-hi. Com carai prentenc jo arribar al seu nivell amb 2 mesos si em portaven tanta avantatge? Els mesos han anat passant i també els examens. Jo estic molt content de tot el que aprés, que crec que es moltissim amb el temps que porto pero quan van arribar em vaig neguitejar. Tal com al cole. Tal com a la universitat. Tindré bones notes? M’ en sortiré? I si suspenc? Ara em fa una mica gracia quan ho penso tot plegat. Al principi estava una mica decepcionat perque el meu objectiu de ser dels 5 primers de la classe no l’havia assolit. Pero clar, el sistema de notes funciona de manera que els 5 primers reben una A, els seguents una B i així succesivament fins arribar a la temuda F, que sigui o no per casualitat, es la primera lletra de la temuda paraula, FAILED. I llavors vaig entrar en raó. Com carai pretenc desplaçar en aquestes assignatures a cap dels que hi tenen tanta experiencia i que, a més, son mes de cinc. I pensant en tot en el que m’ havia arribat a capficar amb aquest tema i amb el fet que m’havia passat tantes hores estudiant amb una ciutat meravellosa per descobrir a l’altra costat de la finestra vaig començar a veure la llum. El master i tota la experiencia de deixar Barcelona i la meva vida es un regal que m’he fet a mi mateix després d’ anys d’apatia i sobretot, de falta de reptes. No he de justificar a ningú els meus resultats, siguin els que siguin i no vull preocupar-me ni un sol instant mes. Estic aprenent i aixo es lo unic que m’importa. I estic en una ciutat nova amb gent nova i moltes coses per descobrir. Així que els dos ultims diumenges mels he passat, per dir-ho d’alguna manera, a la bartola. La setmana passada a dinar amb tota la ressaca al Volks park de Friedericshain ( o com s’escrigui) amb tota la tropa Espinaca, Ruth, Ruben and Cia. donant conta d’un magnific grosse schnitzel, un tros de carn empanada que pot arribar a fer dos pams de llarg i que no esta ben servit si no rebossen les cantonades per fora del plat. M’encanta. I després de passeig pel barri fins arribar a un bar encantador tot ple d’espelmetes i amb llar de foc encesa (el fet que la llar de foc sigui només la imatge d’una pantalla de televisor no te cap importancia) i vinga salvar el mon regat amb uns quants gin-tonics fins a les deu del vespre.
I aquesta setmana idem. El dissabte estudiant non stop de les 930 a les 1700 i un cop acabat el minim establert, preparar l’examen final del dilluns, penjo el boli i cap a fora. Passeig amb la Simon que estava de visita, sopar en un thai, concert de piano a casa d’un dels del master amb tota la tropa internacional, després a casa del Gippi fent uns quants karaokes petardos fins cap a les 2 i llavors anem de discoteca. No se no com es diu ni a on cau perque vam anar amb taxi i ja portva unes quantes birres entre pecho i espalda pero quina brutalitat. Es veu que l’edifici era un antic ministeri de la RDA. En una de les quatre sales hi devien haver unes mil persones movent-se al ritme electronic tan a la pista com en el pati de butaques, es veu que allo era la sala d’exposicions.
A l’endema, per avui, una mica de ressaca pero que ha baixat amb un paracetamol i unes bones dosis de cafe arabic per cert molt ben preparat amb les seves especies disoltes i tot. I llavors hem anat de passeig al Mauer park amb el Gippi, que nomes feia un dia que ens coneixiem (de fet desde que vaig entrar a casa seva on es feia el karaoke i m’el van presentar) i dos amics seus, un d’italia i una irlandesa. La veritat es que eren super macos i he estat molt a gust amb ells, I despres quan el vent i el fred que no anuncien cap final d’hivern ja ens calava per tot arreu hem anat a fer birres i vinga a salvar el mon una altra banda. En un moment donat pero m’he quedat de pasta de boniato. He descobert que no es coneixien de res. El noi havia ofert la seva casa a través d’una web (em sembla que m’han dit www.couchsurfing.com) i els dos havien arribat per passar el cap de setmana. Amb lo comodes que estaven entre ells i lo agradables que eren hagués jurat que es coneixien de feia anys. I no. Només es que en el mon hi han moltissimes persones que els encanta coneixer gent nova, obrir el seu cor i compartir el que tenen. M’ha semblat preciós.

Berlin, l'arribada

2009-03-09T06:28:00.000-07:00

Després d’aquests llarguíssims mesos de silenci per fi he tingut la oportunitat d’escriure alguna cosa. Estava acostumat a buscar els meus moments de tranquilitat on tenia tot el dia per davant per invertir una estoneta a explicar les histories que em passen a la vida, pero des de que vaig arribar a Berlin ha sigut literalment impossible. Vaig arribar, oh horreur, fa 2 mesos, i només fa una setmana vaig tenir la primera oportunitat de parar un segon i mirar al meu voltant. Estic a Berlin.
Des de la primera setmana ja va començar tot a girar a un ritme al que no estava gens acostumat. Tenia uns 7 dies per buscar pis abans de començar les classes que, com ja anunciaven, donarien una feinada que no donaria temps de fer res mes que dormir i treballar. Al pis de Tallers hi vaig passar moltissimes experiencies que quedaran sempre amb mi, una època que ha marcat la meva vida. Les coses que fet, la gent que he conegut des de que per primera vegada amb en Troya varem escalar l’Alpe d’Huez que portava fins el que seria la meva llar durant 4 anys. Pero tenia els seus inconvenients també. La falta d'aillament de les centenaries finestres provocaven un fred que pelava a l' hivern i una calor asfixiant pràcticament la resta de l’any. Ni l' aire acondicionat ajudava ja que 5 minuts després de parar-lo amb la sala per fi a una temperatura habitable les traidores frigories fugien ràpidament per les escletxes tornant la calor insuportable de tornada. Ah, i el soroll, el constant murmuri durant el dia de centenars de persones caminant amunt i avall cap a la Rambla que em feia sentir constantment envoltat de mirades que furgaven per la meva finestra per veure que hi passava.
Total que quan vaig venir fins aqué tenia clar que volia un piset tranquil, on hi entrés el sol cada matí perque podés desvetllar-me mirant com el fum del meu cigarrent s'embolutava joganer amb els raigs que travessessin el vidre i on pugués fer una ullada cap a fora sense sentir la plantofada d'un mastodontic mur de tafaners a un braç de distancia de la meva paret. I així que vaig començar a buscar amb la impagable ajuda de l'Artur, l'amic que l'Espinaca em va tele-presentar i que amb els seus coneixements de l' idioma i dels mitjans a través dels quals s' anuncien els traspassos em va alleugerar inmensament la odissea d' instalar-se en una país desconegut. Vaig veure uns 12 o 13 pisos, i per desesperació mutua, sempre els hi fallava alguna cosa. Alguns donaven al pati interior, per cert molt comú en aquesta banda del mur on els edificis estan dissenyats de manera que una part s'aixeca a la part del carrer i la l'altra a la part del darrera deixant un espai de variables dimensions, des d'un raquitic forat entre façanes a un autentic parc ajardinat. Altres simplement miraven completament al Nord amb el que ja em podia pintar a l'oli els raigs de sol per la finestra, i finalment els que s'en anaven de pressupost. I això que a Berlin no és només fastigosament mes barat que Barcelona en el tema de lloguers sino que a més resulta la majoria de vegades tremendament mes senzill. Quan una persona vol deixar un pis i encara te contracte, es limita a buscar algú que el volgui soplir. Quan te els seus candidats els presenta a la agencia que gestiona l' habitacle i trien el primer que s' ha presentat que compleix els requisits, basicament que no estigui a la llista germana de morosos anomenada 'schofa' .(i jo com que just acabava d’ arribar al país, la tenia neta com una patena)
I així per la meva desesperació anaven passant els dies sense trobar el meu allotjament definitiu i l'infernal curs s' apropava més i més rapid. He de reconeixer que el fet de deixar la feina, venir cap aqui i sobretot despedir-me de totes les persones que estimo va ser més dur del que esperava i la preocupació un cop aquí que no m'en sortiria em va provocar una cosa anomenada eccema, amb el que sem va pelar tota la cara i la tenia vermella com un tomaquet.
Finalment pero i a poc a poc tot es va anar solucionant, o mes aviat, vaig adonarme que tot allo no era la fi del mon, tenia uns pisos bastant txulos en cartera dels quals esperava una resposta definitva, estava allotjat a l' habitacio de convidats de l' artur que, encara que no te bany propi era la mar de comfortable i on m'hi podia quedar fins que no trobés un lloc definitiu i, sobretot, estava envoltat de persones fantastiques que em feien sentir tremendament be. Per començar tota la troupe berlinesa que la Espinaca em va presentar, gent maquissima que em va ajudar des del primer moment en tot el que vaig necessitar, i després la gent del master, un grup de persones molt inteligents (la majoria) i que a més, gloria beneida, em fan riure una barbaritat.
I així fins avui dia 7 de març, un cop passat el meu aniversari i que el vaig celebrar tancat a l' escola estudiant, després de la meva primera patacada amb la bici gràcies a una pàtina de gel sobre un traidor sól adoquinat, després de les innombrables presentacions sobre temes que no domino, i, sobretot, després de llargues i llargues jornades d'estudi 7 dies a la setmana.
A vegades em pregunten per que no vaig fer els màster a barcelona ja que hi han molt bones escoles de negocis. Ara tinc clar que allà hagués estat impossible treballar de 7 del matí a 11 de la nit cada dia sense haver-me deixat portar per les mil distraccions a les que estava acostumat i que estan aqui sol en una ciutat nova era la unica possibilitat de fer-ho i apendre el maxim possible.
I així estic, en una ciutat maravellosa que no he tingut temps de descobrir, estudiant una cosa que no se si em servirà per res i anyorant els assoleiats dies de primavera de l'Empordà. Però també content per tornar a fer servir el cervell com feia temps que no feia, envoltat de gent molt maca, i amb un piset traquil i assoleiat al barri de prenzlauerberg, on el sol, quan apareix, juga als matins amb el fum que puja de la meva taça de café amb llet.

El Veredicte

2008-12-08T12:42:00.000-08:00

Be doncs finalment i després de la meva puríssima visita a Berlin ja tinc resposta del màster. No cal que digui si heu llegit alguna de les meves últimes entrades que estic fet un bon embolic, no havia hagut mai de prendre una decisió tan incerta a la meva vida.
La última part de la ‘aplicació’ després de fer traduir notes (per favor quina pena que fan tan cincs seguits), títol, fer l’examen d’anglès TOEFL i el maleït GMAT que va sortit bastant txurru era l’entrevista personal. Em van oferir fer-la per via skype però com que no havia estat mai a la ciutat no em cabia la possibilitat de plantejar-me passar-hi un any sense haver-hi posat mai els peus. I així que cap a Berlin falta gent. He de reconèixer que no he vist molt de la ciutat, i siusplau no em pregunteu si he vist el zoològic, la iglesia rota (curiós com la gent que fa turisme memoritza les visites obligades en castellà), el bunker de Hitler i tota la resta perquè la resposta a tot es no. He fet unes patejadetes de rigor, he conegut una gent molt maca que la espinaca em va presentar per si acaba quedant-me tingués algu a qui plorar-li les penes i m’he emborratxat salvatgement, que es la millor manera d’integrar-te a la vida local. Bé potser lo de mirar el plano del metro a les 6 del mati i veure’l completament borrós amb el que no havia manera de saber cap a on tirar es una mica exagerat però últimament estic donat als excessos, la tensió del moment suposo. Total que arribem dijous a un youth hostel de Kreuzberg bastant cool, com un hard rock però amb cutre on la recepció funciona com a bar amb sofàs i música i on la gent pren unes birres en un bon ambient abans de sortir de festa. O això era el que em pensava. Resulta que hi ha gent que si queda com quinze dies i que algun dia li dona per quedar-se al lloc tota la nit. I el recepcionista del torn nocturn es multiplica en barman i DJ i va amenitzat la vetllada a cop de beat i cerveses. La veritat es que no m’ho podia creure quan a les 5 del mati i amb dues hores de son per endavant abans no em llevés per la entrevista pensava que em queia la paret a sobre del retruc dels baixos a tot volum. I aquí si que em vaig sentir vell quan em vaig dirigir a la sala per demanar-li si podia abaixar la música. Quina vergonya. Però ja se sap que són alemanys i pensen en tot i apart d’assegurar-me que ajustaria el volum em va indicar que també dispensava uns utilíssims taps per les orelles a la módica quantitat d’un euro. Veure per creure. Tot i això el soroll es va seguir sentint i quan em vaig llevar em volia morir, feia unes ulleres amb les que quasi podia ensopegar i em temia el pitjor per a la entrevista que m’esperava.
Al final però tot molt be, l’escola es l’antic palau del lider de la RDA completament renovat i modernitzat amb pantalles tàctils que corren cortines i apagguen llums i un impressionant mosaic en una paret de 8 metres d’alçada amb el l’escut de la falç i el martell. Van decidir no tirar-lo però curiosament han instal•lat una mega cortina de la mateixa alçada per si algun dia tenen un visita i li han de tapar les vergonyes.
La entrevista va ser al final i ja vaig veure en el moment que havia anat molt bé, que els havia agradat. Jo en aquell moment dubtava més que mai que carai hi feia jo allà i com m’ho havia ni arribat a plantejar. La resposta però m’ha arribat en forma d’email aquest matí. El comitè d’admissions ha emès una ‘strong recomendation’ que m’ofereixin una plaça i tot seguit em diuen una cosa que segur que diuen a tothom pero a algu que s’ha passat tan de temps amb dubtes fins al punt d’afectar-li a la autoestima em fa quasi caure una llagrimeta “We believe in you as a new leader of the 21st century who will make a real difference” i tot seguit em diuen lo de la beca. Em paguen mes de la meitat del cost total incloent el viatge de treball a shangai, un portatil, tots els dinars i tots els llibres. M’he quedat de pedra davant el correu. I bé lo unic que ara puc pensar es que es una oferta que no puc refusar. Per tant anuncio solemnement que l’any 2009 el passaré a la capital alemanya. Desitgeu-me sort, bitte.

Coaching

2008-11-22T09:26:00.000-08:00

Sempre he envejat les persones que ja des de els seus anys més tendres tenien clar el que volien fer a la vida. Segurament i com tothom van tirant els temps d’escola estudiant assignatures per que és el que toca i van fent altres activitats fins que un dia s’adonen que una d’aquelles coses que estan fent els agrada. Vaja que els entreté i que gaudeixen alimentats per la curiositat per saber més i més d’aquell tema. A això quan ets molt jove no li dones molta importància, els nens ja se sap tenen una tendència natural a fer el que els agrada i rebutjar el que els avorreix, i aquí es on entren els pares i mestres i sistema escolar en general que et forcen a menjar també d’aquell plat que no t’agrada. En principi sembla una estratègia raonable ja que és lògic que el primer que s’ha de fer en una persona es desenvolupar-li la força de voluntat per tal que en el futur sàpiga enfrontar-se a tasques tedioses però necessàries per que a la vida no pot ser tot diversió, com ara fer la refotuda declaració de la renda. El que es però de cabdal importància es no excedir-se en aquesta forja de la voluntat fins al punt que el nen deixi de banda les coses amb les que se sent més còmode per acceptar sumís que a la vida no s’ha vingut a gaudir sinó a sobreviure, guanyar el diners necessaris fent unes tasques obligades encara que a un no li facin cap mena de gràcia. Tot i això hi ha molta gent que és capaç de mantenir la seva pròpia individualitat i en el moment de decidir a que es vol dedicar, en el moment clau de les nostres vides que hem de prendre aquesta decisió, marquen una creueta amb un somriure a la cara al costat la línea que descriu allò que faran durant molt anys del que els resta de vida. Està clar que si ho comento es per que jo no estic entre aquests afortunats. Obsessionat per fer coses de cara a la galeria he menystingut aquelles activitats que em feien gaudir per la simple raó que no entraven en els estàndards de les coses que se suposava havia de fer. I així hem anant tirant fins que d’alguna manera el meu cos ha dit que prou. El problema es que adonar-se de la pròpia insatisfacció no és suficient per saber cap a on prendre el següent pas, podríem dir que el costum d’ignorar allò amb el que un se sent còmode per donar pas a tasques molt mes aprovables a ulls dels altres està, després d’anys de pràctica , fortament enquistat en la meva actitud envers la vida.
I aquí es on entre una trucada d’algú coneixedor del meu dilema em va suggerir que fes unes sessions de coaching. Segons sembla hi ha gent, normalment estudiosos del món de la sociologia o la psicologia , que estan especialitzats en identificar en una persona el seu perfil de caràcter i personalitat per tal de suggerir-los el tipus de feina en la que es sentirien més còmodes i realitzats. Certament el primer que em va venir al cap quan m’ho va comentar va ser que com es podia ser tan ingenu com per pagar a algú per que et digués què podies fer per ser més feliç. Em va semblar una pèrdua de diners tan tonta com a anar a que et tirin les cartes del tarot. De qualsevol manera com que un, com ja sabeu, te molt de temps per perdre a l’oficina vaig començar a investigar de que anava tot plegat i vaig tenir una sorpresa agradable.
Bàsicament alguns estudiosos han dissenyat uns testos per tal d’identificar com són el teu caràcter i els teus interessos per després relacionar-ho amb possibles feines o activitats on podràs exercitar-los. Per exemple persones expressives es sentiran més còmodes en ambients on es puguin relacionar socialment mentre que les introvertides voldran estar en ambients mes aïllats on puguin fer la seva feina sense que ningú els toqui la pera. I així es van dissenyant uns qüestionaris on les preguntes intenten desxifrar si ets ordenat o caòtic, sociable o introspectiu, si et tendeixen a agradar tasques manuals, a l’aire lliure etc. Tota aquesta informació s’ordena de manera que es pot acabar relacionant que si una persona li agraden les ciències, és detallista i li agrada treballar sol per solucionar problemes te molts números per que gaudeixi fent una feina científica tipus geòleg, biòleg o ajudant de laboratori. Algú potser pensarà que és una tonteria que li diguin una cosa que li resulta òbvia però és justament pel que he comentat abans sobre la quantitat de gent que en el moment de prendre una decisió tan important com a que dedicar-se es troba completament perduda, una ajuda d’aquest tipus pot ser immensament valuosa.
I així que després d’unes quantes consultes he descobert una sèrie de testos validats en milions de persones i que m’han de dir que he de fer per ser feliç. Naturalment pago els dòlars que em demanen per una promesa tan irresistible (alguns d’ells son gratuïts, més info a http://www.soicc.state.nc.us/soicc/planning/self_assess_tools.htm ) i sorpresa als resultats. Segons el test Keirsey el meu temperament es del grup dels Artisans. Entre altres coses representa que prefereixo feines on existeixi la varietat, on pugui ser capaç de ser un agent lliure capaç de mourem de projecte en projecte sense lligams i en ambients canviants on les meves tasques no es puguin preveure. Els oposats a mi serien els Guardians, a qui els agrada que les seves tasques estiguin plenament estructurades i definides. Curiosíssim pels que han compartit amb mi tediosos dies de classe quan esmenta “ ets expressiu i et sents agobiat en ambients reservats i formals. Quan t’hi trobes tendeixes a entretenir-te comportant-te com el pallasso de la classe”. Vaja, vaja. Total que després de llegir el report de 40 pàgines que em fa una autòpsia de caràcter i aficions em suggereix que explori la possibilitat de dedicar-me a allò que la gent amb el meu perfil acostuma a dedicar-se. I aquí es on comença el ball de bastons.
No us posaré la llista sencera i hi han opcions per les que em sembla que definitivament ja m’ha passat el tren de llarg però inclouen feines com actor, productor de cine, jutge, subhaster (adjudicado al señor calvo del fondo!) o periodista. Em pregunto que hauria fet si hagués tingut aquesta llista a les mans ara ja fa... 16 anys. De qualsevol manera encara em queden moltes batalles per lluitar pel que nomes em falta començar la dansa, i pel que sembla es tan fàcil com marcar una senzilla creueta.

Esperant

2008-11-16T03:21:00.000-08:00

Com costa d’arrancar un post un cop s’ha perdut el costum de fer-ho. Ha sigut el fi de Sant Sadurní i dels meus matins amb el cafè fumejant davant la meva atalaia empordanesa i han tornat les presses vitals que no em deixen posar el cul a la cadira un dissabte per matí.
Al final però ho he aconseguit. Poseu un amic amb segona residencia a la vostra vida i tot torna a tenir una mica de sentit. Si hagués de triar entre la bellesa de l’Empordà i la de la Cerdanya ho tindria molt difícil i no m’estranya que la gent de possibilitats apunti com a objectiu vital acabar amb unes claus per cada una d’aquestes contrades. La veritat es que no se com collons es pot arribar a fer això avui en dia, no em puc plantejar jo sol comprar-me un pis a Barna imaginat una caseta al mig del bosc. És clar que sempre podria apuntar a això segon com a objectiu principal i oblidar-me de Barcelona, de la que cada dia una mica mes en començo a estar ben fart. Tip sobretot del soroll, ja ho he dit moltes vegades però a mesura que em vaig fent mes gran el tolero cada cop pitjor. Em carrega silenciosa però paulatinament mortificadora fins al punt d’estar alterat i no saber exactament per què. Només me’n adono en moments com ara assegut en la calma d’aquesta casa en mig de la muntanya i escrivint amb un ull a la llar de foc que crema llenya i angoixes.
Però bé la decisió d’on me’n vaig a viure l’hauré de posposar almenys unes setmanes més fins que no sàpiga com ha d’acabar els diferents fronts vitals que tinc oberts. Si m’agafen al màster me’n vaig a Berlín, que pel que m’han dit es una ciutat molt tranquil•la i molt verda i per tant exactament el que necessito. Tenir-hi un pis decent no es una entelèquia i a sobre i fa suficientment fred que justifica tenir una llar de foc sense remordiments mediambientals. La part negativa però es que hauré de deixar els meus amics i això em fa una mica de pal, és segurament de les poques coses que tinc que valen la pena i no estic segur de com ens portarem en la distancia amb la meva perpetua companya soledat. Però bé no per això deixaria de fer-ho, tinc moltes ganes de lluitar i tampoc no es la primera vegada així que segur que me’n sortiré, no en tinc cap dubte.
L’altra opció es canviar de feina. Fa gracia quan durant tant de temps et sents com un maniquí inútil tancat en una torreta solitària per que et truqui una persona que no coneixes i et digui que li han parlat be de mi i si em plantejo nous horitzons laborals. I ja en van 3 en un mes. De moment només una ha tirat endavant i tinc la proba de foc aquest dijous quan uns estranys palparan la mercaderia. A veure com va. Mentrestant toca esperar i buscar la calma i el silenci d’una manera econòmicament raonable, o sigui taps a les orelles i unes quantes classes de ioga.

Au revoir, estiu

2008-09-14T02:13:00.000-07:00

No sé quan es dóna per acabat l’estiu astronòmic però per mi ja es pot anar considerant per finiquitat. Curiosament sempre fa el mateix, al setembre es donen uns dies de pluja més tard o més d’hora que fan baixar les temperatures de cop per ja no tornar-hi fins l’any següent. No se per que no pot ser d’una manera menys violenta, per tal que ens n’anem fent a la idea a poc a poc i no així quan sempre, el dia fatídic, t’adones que no has agafat un jersey al vespre com no has fet durant mesos i que ho hauràs de pagar molt car. A Sant Antoni recordo aquelles tempestes com els dies que començaven les onades, que nosaltres nens il•lusionats per les emocions fortes ens semblaven immenses però que segurament farien riure a qualsevol vilatà del cantàbric. Ens passàvem el dia anunciant des de l’aigua tremolant per les hores que hi portàvem la que sense cap mena de dubte era la onada més gegantina que mai hagués assolat aquelles costes, mira aquella! I txooof! I mira aquella altra! I tornàvem a casa feliçment esgarrinxats i després d’haver alliberat el kilo de sorra acumulada a reixeta del banyador. Ara però ja m’he fet gran (físicament) i ja no estic a la costa pel que afronto la entrada de la tardor amb una sèrie de noves activitats. Una d’elles, encara que una mica inútil ja que hem de deixar la casa a finals de setembre, era d’anar a buscar llenya. Preguntant l’any passat a la Bisbal em van dir d’un home que en venia des de la seva casa a les afores de Cruïlles. Bon dia, que ven llenya? Potser si potser no!, i es posa a riure. M’agrada aquest sentit de l’humor empordanès, sempre la tenen a punt per disparar-la. Com a bon mercader (no per el nas jueu sinó per la meva afició a anar al mercat) vaig preguntar en el moment propici quan ja ens ensenyava les seves existències a quan anava. A set i mig el coci. Esclar, es la mesura que també vam fer servir la última vegada. Vas emplenant un gran cistell de plàstic com el que fan servir els escombriaires fins que el tens ple. Lo bo es que no pares quan arribes al nivell superior sinó que el tracte es emplenar-lo fins que no caiguin encara que sobresurti. Jo que apart d’enginyer soc un garrepa me les vaig enginyar l’última vegada per aconseguir una estructura a la base que va permetre gairebé doblar la alçada del recipient i a sobre aprofitant els resquicis entre troncs per encabir-hi trossets petits sota la mirada al•lucinada de la senyora del llenyataire, que , estupefacta, reflexava amb claredat els seus pensaments de com es pot tenir tanta cara. Aquesta vegada però ens va atendre l’home i tan bon punt va plantar la mesura va començar a tirar troncs a dintre de mala manera sense cap mena d’ordre ni concert. Jo alarmat al veure que no només no podria fer servir la meva tàctica sinó que el malparit el donaria per ple amb la meitat del que jo hi podria haver fet encabre vaig començar raude a emplenar al mateix temps tots els forats que ell deixava, amb horror de descobrir cada vegada que em girava com el següent tronc l’havia disposat eficientment tapant l’accés al forat buit a on em dirigia. Tot amb un dibuix de fals i descuidat somriure però quasi arribem a una lluita d’esgrima traient-nos els troncs d’allà on els dirigíem amb la goteta de suor caient pel front per tal de no pedre la batalla. Un cop descarregat el contingut i col•locat, aquesta vegada si, amb ordre al maleter del cotxe d’en Pato varem anar pel següent coci. Subtilment em vaig ajupir una mica esperant el tret de sortida. Que es pensa aquest pagès, tot com qui no vol la cosa però jo no em deixo guanyar dues vegades i ja estava a punt per saltar sobre el piló de llenya. Aquesta alzina es de la bona, i seca, em va dir en aquell moment. Mira la diferencia i em dona un tronc de cada pila. Sospesant vaig veure el que em deia, que dos troncs d’ aproximadament del mateix tamany tenien una diferencia de pes enorme només per l’aigua que el recent tallat encara hi tenia acumulada. El pànic es va apoderar de mi quan em vaig adonar que me l’havia tornat a fotre. Jo amb els dos troncs a les mans sospesant com un imbècil i ell amb un ràpid i assajat moviment de cintura ja havia tirar tres troncs a dintre amb una experta deixadesa que no només emplenava ja mig contingut sinó que impossibilitava definitivament la meva enyorada estructura. Derrota, el desgavell sempre supera l’ordre i quan ja anàvem pel tercer coci vaig estat temptat d’agafar-me una insana revenja i retirar un tronc de la part de dalt del piló mentre ell recollia els de sota. Sort que el sentit comú va poder més que el meu mal perdre i en el fons no havia estat un mal negoci. Quedar-te adormit llegint el Peer Gynt sota el calor i la música del xisporreteig de l’alzina seca ben val rebre una lliçó. Bona nit estiu.

Matemàtiques

2008-08-30T02:21:00.001-07:00

No m’agrada aquesta sensació de tenir moltes tasques pendents per fer. M’aixeco pel matí i repasso mentalment tot allò que potser massa ambiciosament he decidit que són els meus deures. Un d’ells, suposo que el primer en importància, és estudiar per l’examen GMAT que m’ha d’obrir les portes per fer l’MBA que tinc planejat pel gener del 2009. És un examen en anglès que teòricament vol valorar la capacitat intel•lectual i de lògica dels aspirants mitjançant una part de matemàtiques i una altra d’avaluació de coneixements d’aquest idioma. Ja us podeu imaginar la cara que vaig fer fa uns quants dies quan vaig començar a enfrontar-me amb el totxo preparatori i adonar-me que ja no recordava com fer una divisió sense calculadora. Per al meu horror també vaig descobrir que em tornaven a demanar una cosa que sempre vaig odiar quan feia EGB, identificar el mínim comú múltiple per sumar fraccions de diferent denominador i el màxim comú divisor per simplificar-les. Internament sempre m’havia vanagloriat d’haver arribat a ser enginyer sense haver haver-ho sabut fer mai però sense oblidar el patiment d’aquells llunyans dies quan m’havia d’enfrontar amb un d’aquells maleïts exàmens. Bàsicament havia fugit sense aprendre-m’ho esperant que una txorrada com aquesta no l’hauria de trobar pel meu camí mai més. Gran error. L’espant en descobrir que m’hi hauria d’enfrontar una altra vegada ha sigut com un gran clatellot que portava anys suspès aprop del meu cap esperant per baixar rauda i clavar-me una castigadora plantofada. PLAS!. I jo capcot i submís tornant-m’he a barallar amb aquesta tonteria. PLAS!. Perdó amb aquesta cosa tan important a la vida. Els anys però m’han ensenyat a estudiar tenint paciència i sobretot a valorar la meva pròpia capacitat. Fa anys davant una pregunta d’examen el primer que em venia al cap quan la llegia era que no seria capaç, que segur que em preguntaven una part del temari que no havia estudiat o que seria massa complicat per la meva intel•ligència. I clar, començar a escriure pensat no ho trauràs, no t’en sortiràs no era la millor recepta per aconseguir una bona nota. He de dir que això em passava principalment amb les matemàtiques i ja veieu com vaig acabar. Deu ser la vena massoca que sempre he sabut portava a dins. Ara però em convenço a mi mateix abans de començar a paranoiar-me que no pot ser tan complicat, que amb temps he de poder fer-ho sense problemes. I ja em veus concentrat un dissabte al mati contant els parells de mitjons que pot fer en jack si en tenia 10 parells i en perd 7 d’individuals. Sort que aquest problema és un cas real com la vida mateixa i m’espremo el cervell amb l’ajuda de la solidaritat que hi sento. Jo ja fa anys que vaig amb els mitjons desparellats per mandra a identificar la parella quan els trec de l’assecadora.
El que més em motiva però es el fet que si trec una bona nota, més d’un 700 sobre la màxima puntuació de 800 tinc molts números perquè em donin una beca. I si sumem la il•lusió d’aquesta aventura que tinc planejada d’un any a Berlin, un lloc on hi neva i esta, m’han dit, plagat de rossets, amb el fet que no em costaria tots els meus estalvis paga la pena tots els putus comuns múltiples que facin falta. PLAS!!!. Perdó...

Eivissa Power

2008-08-23T05:50:00.000-07:00

Normalment en unes vacances vas encadenant els dies des que plegues de la feina fins el moment fatídic que has de tornar-hi, i al final no et queden mes que unes poques anècdotes i sensacions per explicar. Aquest any però, amb previsió per una banda i amb molt de morro per l’altre no només he aconseguit fer una mica de tot sinó també he tornat a sentir que l’estiu es feia llarg com feia molts anys que no em passava. El primer que vaig fer va ser a principis de juliol quedar-me més d’una setmana aïllat a Sant Sadurní, sol, escrivint, llegint i anant a la platja. Això últim ha resultat ser un dels grans encerts ja que després d’inacabables tardes torrant-me a cala estreta de dues del migdia a vuit del vespre vaig, d’alguna manera, saciar la meva necessitat de sol i sorra per tot el que restava de canícula estiuenca. A partir d’aquí caps de setmana molt divertits on he conegut gent maquíssima que m’han fet sentir molt bé. La guinda del pastís va ser la setmana passada quan vaig fer l’únic que em restava, desconnectar completament. No tenia gaires esperances ja que una setmana a Eivissa a ple mes d’agost representa en teoria tot el que odio en unes vacances: Gentada arreu on vagis i tractat com una peça de bestiar allà a on demanis per menjar. L’ ingredient que no contava era la presència del meu amic Jon Inge de Noruega, antic company de casa de poble de muntanya en els meus temps d’Erasmus i que ja devia fer ben bé 3 anys que no veia. Com un dia ja vaig explicar m’emociona veure com les persones que estimo, després de temps sense veure-les, segueixen essent exactament el que eren, i que la confiança que un dia es va crear no s’ha reduït en lo mes mínim amb tot aquest temps i distancia. En principi havíem quedat que tot el que faríem seria anar per la part del nord evitant la marabunta pastillera i ens dedicaríem a menjar, nedar i veure postes de sol. Un cop allà però i després de veure uns quants cartells publicitaris des del cotxe va i amb surt que clar, es la seva primera vegada a la illa i que no podia tornar sense haver dit que com a mínim havia sortit a veure de que es tractava la famosa festa pitiusa. Jo li vaig dir que i tant home amb cara de despistat esperant que ja se li trauria la idea del cap però no, així que anàvem per bars a la ciutadella d’Eivissa ell anava recollint flyers i comentant les meravelles de tal o qual dj del que havia sentit parlar. I es clar, es va sortir amb la seva. Després de l’imprescindible botellon al pàrking del Privilege per estalviar-se algun dels cubates a 13 euros que segur que caurien varem dirigir-nos a l’entrada. Primer però i un cop a prop de la porta varem veure que hi havien dues cues gestionades per un segurata que movia el cotarro i ens va instar a decidir-nos. Tenéis invitación?. Nosaltres segons ens havia dit el germà del Josep que més tard trobaríem només havíem d’enviar un sms a un número que ens va donar posant els nostres noms i cognoms i allò ens posava directament a l’entrada del cel. Així que arribem a la caixera de la cua privilegiada i em pregunta el nom. ‘No me sale’. Ja l’hem fotuda i ja m’estranyava a mi. ‘Igual sale por su nombre, es de noruega’ li vaig dir amb el millor dels meus somriures. ‘Tampoco me sale, quien os ha puesto en la lista?’ I al moment que li dic que no ho sabia que nomes havíem enviat un sms a a algú que no coneixiem va esclafar a riure, a la nostra cara. El meu somriure es va transformar en (pla B) cara de xai escorxat mentre en Jon Inge sota la influencia del 5 rom coles lluïa la millor de les seves dentadures. ‘Bueno, pasad por aquí i con esto os harán un descuento’. Increïble! Ens vam saltar la immensa cua a la que ja em veia dirigint-me amb el cap cot marcant una línea amb el nas a terra i a sobre per 15 miserables euros. Poseu un Noruec profident a la vostra vida. I es clar amb el subidon de l’experiència a l’entrada i de forma em temo que molt premeditada em diu, que clar, Eivissa, disco, i que per que no ens prenem ‘alguna cosa’. Ja hi érem una altra vegada. Bogeria illenca. Grans abraçades. Ball interminable. En Ramon i els seus amics. El botellon a la sortida. A casa seva passant per sobre una rotonda. Saturacio del diposit d’aigües fecals de la casa. Un dit de merda per tot arreu. I tot el dia després dormint com un nen a la platja. Gran setmana, grans amics i molt d’amor. Qui diu que m’estic fent gran?

Agost a la Costa Brava

2008-08-13T02:14:00.000-07:00

Aquest cap de setmana he recordat per que vaig triar de fer les vacances al Juliol i no a l’Agost. Anem a cala estreta, la meva platja preferida precisament per que es de les poques de la costa brava on no hi troves el mar de parasols i la cridanera constant de nens que corren i llencen sorra a la cara, i em trobo que està petada de gent. Literalment. A la tarda, encara que sembli mentida, la marea al mediterrani és poca però existeix i hi ha una zona on la zona de sorra es relativament petita i queda gairebé tota inundada. Llavors la gent es va retirant cap a una de les puntes de la cala on precisament el sol tarda més a desaparèixer. Contant que no fa ni tres setmanes em trobava al mateix paratge absolutament sol gaudint de la meva nuesa, alegrar-nos de trobar un metre quadrat per situar les 4 tovalloles que ens acompanyaven parla per si mateix. Tot i això els parroquians d’aquest tipus de cales són en general d’un perfil bastant diferent dels de la típica marabunta dominguera. No criden el típic ‘josua vente aqui o te doy una hostia’ ni es posen a cridar-li histèrics al gos que ja a trepitjat i ensorrat mitja dotzena de víctimes enlloc d’agafar-lo i tenir-lo ben lligadet. Els sembla que si s’enfaden visiblement amb el pobre animal la gent els disculparà acceptant que es culpa del ca i no del burro del seu amo mentre amb el que tu fantasieges és en tancar-li la boca cridanera perpètuament amb un certer cop de roca entre les celles.
Abans d’això però i encara afectats per una nit de concert a la plaça major de sant sadurní varem decidir prendre alguna cosa per menjar al xiringuito de cala castell. De fet n’hi ha dos i quan arribes del polsegós pàrking et queden cada un equidistants a la llunyania dreta o esquerra. Com que caminar sobre la sorra és feixuc i a més sota un sol de justícia axines els ulls i intentes imaginar-te una taula buida. No es veu res i comencem a caminar. Estan absolutament totes les taules plenes menys una que miraculosament s’acaba de buidar. Faig una ullada mentre m’hi acosto en la distancia per identificar una possible competència i la trobo. Venen del costat de l’aigua i encara que fent conversa distreta estan tirant una linea directa cap a la taula, ja la deuen haver vista. M’hi encamino accelerant el pas de forma imperceptible però que tu saps esta en el límit d’una desesperada cavalcada fins que m’adono que un grup que no sé d’on ha sortit l’acaba d’ocupar. Fem una inútil revisió ja un cop sota el tendall de la terrassa per certificar que la munió de cares porcines mastegant entrepans i bevent cervesa emplenen completament el local. Decidim provar sort a l’altre i comencem a caminar tornant a rebre la clatellada solar de les 3 de la tarda. Els peus sembla que et pesin una tona per moure’ls a cada passa i el teu cervell rescalfat remuga de les cerveses d’ahir i de les d’abans d’ahir quan m’adono que en la confusió de veure’ns sense taula hem permès la parella d’abans avançar-se en la caça del segon xiringuito. Ens porten uns metres d’avantatge i puc deduir de la seva tibantor i ritme al caminar que sabien que estàvem pretenent el mateix i que la seva ràpida reacció els havia donat un marge ja insalvable que ens deixava definitivament fora de joc. I efectivament després de forçar inconscientment una mica el ritme fins el límit del que qualsevol podria jutjar des de fora com un caminar decidit sobra la sorra teníem clar que no els atraparíem. Però senyores i senyors això es agost, la puta selva empordanesa i vull la meva hamburguesa sota l’ombra. Faig el comentari a katanero grup de salva, mire i edu i a la senyal arranquem els 30 metres marxa. El canvi de ritme era mereixedor d’una medalla olimpica i hagués pagat per veure la cara de la gavatxa quan passem raudes pel seu costat balancejant els colzes a dreta i esquerra i s’adona que o es menja la seva compostura i arranca literalment a córrer o es queda humiliada per uns miserables ganàpies tramposos. I arrivem amb ganes d’aixecar els braços quan veiem que podem ocupar la unica taula lliure que quedava .Ens seiem amb cara de satisfacció mentre mirem de reull la parella com confosa i consternada certifica que no hi ha premi de consolació pels perdedors. Fem cara d’haver fet una gamberrada però no ens importa, s’ha de saber sobreviure a la jungla de l’agost a la Costa Brava.

Foc als queixals

2008-08-10T03:05:00.000-07:00

L’últim llibre de psicologia aplicada (léase autoajuda)que he estat revisant aquests dies es titula “atrévase a no ser perfecto”. Si passes els ulls de revolada sobre la portada en un passadís de l’Fnac suposo que el que primer pensaràs es que es un tractat per pretensiosos. I es precisament el contrari. El perfeccionisme es un conjunt de pensaments i actituds preconcebudes que patim algunes persones i que ens porten a obligar-nos a fer i pensar que podem fer les coses molt millor del que de fet som capaços de fer-les. Fa gràcia quan t’enfrontes a un llibre on cada paràgraf està parlant de la teva vida, de com ets i com penses. El primer que t’adones és que no ets tan especial com et pensaves. Han pogut fer un cliché de la manera com construeixes els teus pensaments i a sobre et diuen per que et porta tants problemes. Quan un es troba una mica perdut alhora de veure per que tens una pàtina de infelicitat que t’acompanya cada dia es molt reconfortant descobrir l’arrel de moltes de les teves misèries.
N’hi ha moltes i moltes però una de les que li dono mes importància es la tendència en marcar una distància emocional amb les persones que t’acaben de conèixer. I ara m’adono que ho faig instintivament, com un protocol de defensa que s’engega per tal que aquesta nova persona no descobreixi el que et penses son els teus múltiples defectes. Jo ja sabia que alguna cosa fallava perquè m’ho havien dit milers de vegades, que molt sovint la primera impressió que causo en gent en qui no tinc una prèvia motivació a conèixer es la de supèrbia i de despreci. D’alguna manera parteixo de la estúpida premissa que sóc millor que els altres fins que no em demostrin el contrari i construeixo un mur de prepotència per que no descobreixin la vergonyosa veritat que s’amaga molt a dintre meu. I el pitjor de tot és que el preu que he de pagar, no tan sols per el rebuig inicial que provoco en aquestes persones sinó per la infelicitat que em provoca el patiment de creure que he d’amagar les misèries per tal de no mostrar el que es obvi, que no sóc perfecte. I la gent s’enfada amb mi que és en el fons del fons el que pretenies que no passés de cap manera. De fet m'en adono ara de lo molt sovint que tinc topades amb altres persones. És com si de la meva boca de tant en tant enlloc de paraules sortís una flamarada invisible que no m’adono que existeix fins que una sobtada tempesta d’ira em rebota de l’altra persona a qui li has tocat una fibra profunda i dolorosa. I no em surt per casualitat em diu el llibre, ho faig precisament per mantenir una ratlla invisible que protegeixi els meus secrets fora de l’abast dels qui m’envolten. Canviar això no està resultant ser fàcil precisament perquè ho faig sense adonar-me’n a la mínima que abaixo la guàrdia. Ara però soc molt més receptiu a aquestes reaccions i sobretot intento disculpar-me quan el que abans feia era tancar-me dintre de la meva closca fins que sentís que ja havia passat la tempesta. Se ara que no tothom te la capacitat de perdonar ni les ganes d’entendre quan algú es sincera de la manera que ho he fet últimament amb algunes persones, però això curiosament no em fa sentir malament. Jo seguiré intentant millorar com a persona i que per molt de temps pugui abraçar-me amb els amics que sempre que ho necessito m’ofereixen l’espatlla perquè hi plori. Visca els teletubbies.

El campanar

2008-08-02T03:06:00.001-07:00

Em sento bé quan vaig a dormir d’hora per trobar-me llevat amb un complet dia de festa per davant amb totes les hores possibles per aprofitar. La veritat es que no ho faig gaire per una senzilla raó, que ja he explicat moltes vegades. No sé quedar-me a casa al raval una vigília de festiu sense sentir un rum rum interior que em sacseja dient me que m’estic perdent alguna cosa allà fora. I es clar, surto, bec en excés, i m’aixeco a l’hora que canta el porc, com diu la meva mare. Aquí a sant Sadurní es molt diferent. Primer de tot es el silenci que regna a totes hores, evidentment que de tant en tant hi ha un cotxe que passa o un nen que juga a la plaça davant de la meva finestra, però es un soroll aïllat en un mar de silenci, no una fressa constant i concentrada de centenars de petites veus que ben be no saps distingir però que inconscientment t’alteren i no et deixen trobar-te amb la teva pròpia soledat. Jo suposo que al poble ja deuen córrer veus del noi de la finestra, i es que em passo moltes hores assegut davant un improvisat escriptori que he fet amb dos cavallets i una antiga prestatgeria, escrivint, pensant, observant el món que respira en aquest petit poblet de l’Empordà. Amb ulls curiosos puc arribar a veure moltes coses que em sorprenen perquè son precisament la senzilla quotidianitat que moltes vegades anhelo per mi mateix. Cada dia quant arriben els tres quarts i cinc de vuit del vespre repiquen les campanes una bona estona. No avesat al llenguatge que representen fora de quan marquen els quarts i les hores em sorprenia la sobtada i aparentment capriciosa interrupció de l’odre en el que em submergeixo. Amb el temps i des de la meva atalaia privilegiada vaig comprendre que era la crida als feligresos per a la missa de les vuit del vespre. El poble és molt petit i durant l’hivern no crec que hi visquin mes d’una cinquantena de persones, pel que realment sobta comprovar les exagerades dimensions de l’església. El capellà viu en una casa molt a prop de la meva i el puc veure sempre que es dirigeix cap al temple amb una immensa clau de ferro a la mà. La clau de la parròquia un dia em va dir que era i te l’imagines amb la mirada perduda donant-li voltes amb les dues mans per obrir les gegantines portalades del temple com ha fet cada dia dels últims trenta anys de la seva vida. Em paro a pensar i m’adono de terrible fragilitat de la obsessió per el sentit de la meva existència. Cada dia després del repiqueig i el ritual de l’obertura de la porta passen uns minuts abans no deu començar la cerimònia. Miro expectant el camí de l’entrada per saber si algú anirà a la celebració. Me l’imagino de peu darrera l’altar i amb l’immaculat hàbit blanc amb la mirada fixada a la porta, com cada dia des que pot recordar i potser esperant a que algú li doni sentit al que fa molt temps va triar com a vida. Em pregunto què deu passar pel seu cap en aquells precisos moments, sabent que potser arribarà l’hora i, abatut, aclucarà els ulls abaixant el cap envaït per una immensa i confosa tristesa sense atrevir-se a preguntar.

Pensaments des de la cova

2008-07-24T08:38:00.000-07:00

Em barrinen mil reflexions dintre el cap, estrany per un dia de ressaca. Fins hi tot he arribat a pensar si no hauria d’haver estat filòsof, que no vol dir un bon filòsof, simplement algú que cavil•la sobre temes com ara si s’ha de buscar un significat a la vida sense que el preguin per foll. Vida, aquesta paraula surt molt als meus escrits últimament, i precisament a això em vull referir. M’adono que sovint reflexiono sobre temes que només m’atreveixo a comunicar mitjançant paraules escrites, el meu perfeccionisme no vol exposar a que em tinguin per un desequilibrat i tot plegat es mes digerible si ho canalitzo a través d’aquí . Decideixo penjar-ho i si me’n surto a l’hora d’expressar-ho potser algú s’ho llegeix fins al final. I com a màxim pensarà que estic una mica cardat, però potser aconsegueixo fer-li entendre que passa pel meu cap. Total que el volia dir es que m’adono ara que m’he passat tota la vida buscant respostes quan en el fons no n’hi ha per molts temes. Quedar-se satisfet només formulant la pregunta, sense pretendre ni entendre-ho ni donar-hi un significat basat en les pròpies creences, això es aprendre finalment a viure, i a morir. I això em dona una serenitat terrible. Estic il•lusionat, eufòric gairebé i no, ahir no em vaig prendre res fora de lo normal. És una sensació estranya això d’adonar-se que el teu pitjor obstacle per assolir aquesta serenitat que tots voldríem ets tu mateix. Veig que el problema és pretendre sempre interpretar el que succeeix al teu voltant de forma que moltes vegades no et faci sentir be, en el que tu ets el culpable per no entendre, per no poder fer que les coses siguin com tu desitjaries. I desarmar-ho traient-te aquest immens pes de sobre. Acceptar una equivocació es aprendre per no tornar-la a cometre, no un crim de lesa humanitat. I no dic deixar de sentir-me responsable dels meus actes, simplement es tot el que he pogut fer donades les meves circumstancies. Em sento com si tota la vida hagués estat com un bola de billar, rebotant per les cantonades sense saber qui m’impulsa i quan vindrà el proper cop. I tinc la impressió que li acabo d’agafar el pal per dir-li que deixi de tocar-me els collons. I potser si que això no us interessa per a res, i de fet creieu que no esteu per perdre el temps amb ximpleries que no s’entenen. Potser ara només us ve de gust riure o passar una estona agradable, i es clar, si segueixo en aquesta línea potser cada cop teniu menys ganes de visitar-me a la meva cova. Potser hauria posar totes aquestes palles en un apart titulat pensaments des de la cova, que es d’on realment surt tot el que aquí faig i donaria un respir als estómacs més delicats.

Està bé, no tornaré a fer una entrada amb ressaca.

Esmorzant

2008-07-19T04:07:00.000-07:00

L’altre dia i per aquelles circumstàncies que provoquen les casualitats vaig llegir un text que em va impactar. Soc d’aquelles persones que quan esmorzen així com quan estan asseguts a la tassa del vàter necessiten distreure la mirada amb qualsevol cosa que es pugui llegir. I si tens les torrades calentes i sents com fugen per segons les vitamines del teu suc de taronja rapinyes qualsevol cosa per llançar-te amb el ritual, ni que sigui el suplement ‘estilos de vida’ de La Vanguardia. Passant les pàgines amb apatia desganada patint (oju a la contradicció) per no trobar absolutament res on fixar els ulls, vaig ensopegar amb un article sobre personatges de les noves sèries de televisió. Era bàsicament un assaig sobre els perfils psicològics del Dr Gregory House, Dexter Morgan i Gil Grissom i que descreia per que ens semblaven tan fascinants. Explicava que la seva raresa aparent venia donada per el seu individualisme, que es contraposava amb el que entenem com a societat col•lectivista d’on, en general, sorgeixen totes les generacions que ens precedeixen. El que s’ha de fer, el que està bé i no està bé ens ve marcat principalment pels valors que ens van inculcar els qui ens envoltaven quan no teníem capacitat per decidir, i partir d’aquí, sortir-se de la norma es trobarà probablement amb la desaprovació de la resta. Aquesta és precisament la lluita que es troben moltes persones quan, al seguir els dictats del que tenen més a dins, veuen confrontades les seves aspiracions amb opinions que no deixen de reflectir les pors i misèries que tots portem a dins, i que ens aconsellen pensant que ho fan pel nostre bé. Fins no fa gaire seguir la norma era tan habitual que el comentari ‘vas a la teva’ havia forçosament de fer-te sentir culpable (Ivan aquesta va per tu). El que ens trobem ara es un canvi de paradigma on el fet individualista no només està més acceptat sinó que és el se suposa que s’ha de fer. Això s’ha de dir tendeix molt més a una qüestió d’imatge gràcies a la publicitat que no en la llibertat de decidir el camí a al vida que un tria, quan no només no està acceptat des de fora sinó que encara ens fa, a alguns, una por terrible seguir. I no parlo només de què li agradaria fer a un, sinó també per exemple del fet de tenir parella quan arribes a una certa edat, encara que plantar-se no sigui ni de bon tros la millor opció que aspiràvem tenir, només per deixar de sentir-nos sols i mostrar que som tan normals com la resta. Arribar a acceptar-se com a diferent, diu l’article, comporta tenir una autoestima a proba de bombes i capacitat d’exposar-se a les crítiques fins al punt que no només no ens fereixin, sinó que ens ajudin a millorar com a persones i a comprendre els sentiments dels que ens envolten i, en especial, les seves pors. Quasi res.

Birra

2008-07-15T15:09:00.001-07:00

Amb la historia aquesta que a veure si escric mes sovint al blog em trobo amb la disjuntiva d’haver de triar entre qualitat i quantitat. I no es que no n’estigui content, simplement es que fins que no em sento amb el karma adequat i li he donat un parell de bones repassades no em veig amb cor de penjar-ho. Li deia a l’Àngela l’altre dia que si no estic de bon humor no escric. Doncs ara estic de vacances, serè, tranquil, però no ho podria definir com de bon humor. El resultat està clar: un parell d’entrades que fins hi tot han fet plorar la meva mare (sic).
I mireu-m’he ara, no es que no estigui serè, es que després d’un parell de bones birres ampurdaneses sentat davant l’ordinador sentint un silenci absolut només trencat per un llunyà nadó que plora, es demostra que el meu públic m’està fent sentir pressionat.
I no eren dues birres qualsevol no us penseu. Be, la primera enganxat al mòbil i amb el cambrer de retirada si que ha sigut una estrella de circumstancies. Ell està apunt de traspassar el marc de la porta que l’allunyarà de la meva vista fins no saps quan de temps (ja se sap en els bars de poble) i saps que encara que hagis d’esperar mitja hora per menjar necessites la puta birra amb tu. Per tant després d’una mil•lèsima de segon de dubte i amb assertivitat però amb calma per no semblar desesperat abans que desaparegui per sempre mes de la meva vista li demano el primer que em passa pel cap. Una estrella evidentment. La construcció ‘ que teniu moritz?’ hagués estat fatalment complicada i només hagués rebut aquell eco de la paret un cop ha passat sense sentir-te que et fa sentir un imbècil perdut. I sense la teva birra. La segona ja amb la panxa plena ha sigut bastant mes treballada. Veig distret un parell de jovenets del poble que expliquen a una altra taula que la mare els ha fet fora de casa. Be, concreten que la senyora se’n va de viatge i com que li deu faltar temps per perdre’ls a tots de vista envia els nens al bar amb l’excusa que així no haurà de rentar plats. I els nois que no deuen arribar als 16 planegen demanar alguna cosa com ‘una canya i mitja’. A l’estona després de retirar momentàniament el meu cap enterrat a l’Avui veig que tenen davant dels morros uns preciosos gots amb gran quantitat de birra. Vaja em dic, allò que deien deu ser una manera d’anomenar les canyes pels del poble. Res de la típica canyeta de glop sinó un bon parell de gots alts dels que et donen tema per una bona estona. Això es el que vull demanar, i començo a intentar recordar el nom que li havien donat per no donar la nota. Això de posi’m el mateix que aquells no es porta als pobles, es millor dir les coses pel seu nom si no vols que et mirin amb cara ‘d’aquests de can fanga’. Una canya i mitja diria que han dit. Ve el cambrer i li dic poc convençut de la meva xafarderia, ejem, un canya..gran? I miro de reüll a la taula del costat. Ell es gira amb cara de que collons em demana i em contesta ‘Una canya de mig’? Aixó, una canya de mig li dic sense poder amagar la vergonya de qui ja no se sap prendre ni una estrella amb decència.

La dissecció de l'ànima

2008-07-14T04:44:00.000-07:00

Quan et cau a les mans la biografia d’ algú que està ficat en el món del teatre et trobes moltes vegades que parlen de quan van sentir per primer cop el verí que els va fer enganxar-s’hi de per vida. Normalment poden fins hi tot recordar quina edat tenien, qui els hi va portar i a quin teatre era, com si evocar el record d’aquell dia els reafirmi en comprendre que aquella és la flama que se’ls va encendre i des de llavors els crema per dins.
I jo quan comprenia que de fet l’experiència que havien tingut aquell dia, en un moment on normalment no has decidit o no tens clar que vols fer a la vida, els va fer somiar que allò es convertiria en la seva passió em produïa una fiblada d’enveja. I no dic sana enveja que sempre m’ha semblat un tòpic absurd, l’enveja es enveja i punt, allò que nosaltres desitjaríem tenir per nosaltres mateixos i que per alguna raó no hem aconseguit.
Jo potser més per avorriment que per una altra cosa en els últims temps he començat a anar molt al teatre, a llegir biografies en els programes de mà i, de vegades, a morir-me d’enveja en veure com algú gaudeix fent allò que més li agrada. Realment no se quina era la raó per anar-hi una vegada rere l’altre, considerant a més que era plenament conscient que la majoria de vegades se m’escapava gran part del significat com quan llegeixes una poesia i no saps veure més que paràgrafs de línies curtes i paraules que sonen. Potser només m’agradava poder observar la gent sense pudor, en silenci i a les fosques. Jo soc dels que quan miro a algú pel carrer i els nostres ulls es creuen no puc evitar immediatament mirar cap una altra banda, com per vergonya que m’haguessin enxampat fent una cosa dolenta.
I així convertit en una espècie de rutina esvaïdora he anat llegint, veient i aprenent com la suma de les parts apassionades acaben fent una obra que ens vol dir alguna cosa. El que mai m’havia passat i d’alguna manera em frustrava sobre manera era que un muntatge no m’impactés de la manera que els altres descreien, com si m’hagués de quedar per sempre observant un regal que no ets capaç de desembolicar. I així fins que un dia em vaig emocionar. La obra no havia ni acabat però ho podria haver fet perfectament en aquell moment. El protagonista es un noi del montón, una mica lleig, sense gaires aficions, sense gaires coses interessants que explicar que un dia troba una noia guapa, interessant, creativa i culte que s’interessa per ell. Ell no s’ho pot creure del tot quan ella li demana per sortir. Mai hagués pensat que donats tots els seus defectes a ulls d’una societat idealitzadora algú que passava per ser el tipus de noia fins aquell moment inabastable podés fixar-se en algú com ell, que no era ningú, un perdedor.
I es fan parella, i ella el va fent canviar a poc a poc. Ell no si resisteix, al contrari, sembla com si pensés que ella donat que era guapa i culte sabria segurament millor que ell mateix que era el que li convenia. I així comença vestir-se més a la moda, a canviar-se el pentinat i a fer tota una sèrie de coses que a ell no li havien importat ni li importen realment però ho fa per que ella li demana, com si la seva opinió no tingués rellevància si allò havia d’ajudar a continuar la relació. I així li demana coses fins que el canvia del tot, fins que li treu tot el que el definia, fins que el despulla completament d’ell mateix. La escena de la que parlava es quan ella, amb una habilitat esfereïdora, li demana que si vol seguir amb ella ha de triar entre ella i els seus amics, que era absolutament tot el que tenia fins que s’havien conegut. I ell la tria a ella. Vaig plorar. Jo se el que és desitjar tant una persona que ets capaç de negar-te a tu mateix fins arribar a ser capaç de vendre la teva ànima al diable només per mantenir aquesta obsessió que allò serà la teva única possibilitat d’aconseguir la felicitat.
I en aquell precís instant vaig entendre de què parlaven realment aquelles biografies, i de com persones amb un talent enamorat del teatre son capaces de disseccionar la nostra ànima i mostrar-la davant els nostres ulls, encara sagnant, en una safata de plata perquè mirem a la cara les nostres pors i misèries. I vaig notar una cosa. Estava massa trasbalsat per adonar-me’n però quan el torrent de pensaments després de sortir pràcticament levitant de la sala s’anava apaivagant vaig veure què era. Era una petita flama que m’havia començat a cremar per dins.

Res es igual

2008-07-13T04:47:00.000-07:00

Quan un es para a pensar s’adona com la vida emocional d’una persona té alts i baixos com en una muntanya russa. Jo en soc un grandíssim exemple. T’adones de quan ets capaç de valorar les coses bones que t’envolten ets capaç d’agrair la sort que has tingut. Sort que t’hagin pogut donar una bona educació, sort que tu veiessis la importància d’aprendre, sort d’haver crescut envoltat de persones que t’han estimat, ensenyat, que s’han preocupat de tu. Quan miro al meu voltant i veig les persones que em rodegen, que a l’abast d’una trucada et fan sentir que ets important per ells i que d’alguna manera ets una part de les seves vides, em sento molt feliç. Però de fet no estan allà per casualitat, però per què som amics dels nostres amics? Està clar que un amic de debò l’estimes,i que això ve després d’haver compartit moments especials en els que veus que aquella persona es preocupa per la teva sort, que no li seria igual si tu passessis per un mal moment i no intentés fer-hi alguna cosa. Compartir experiències intenses, sobretot en un moment en el que t’adones que els teus amics són pràcticament l’únic suport que tens, fa que creixi una estima que ni el temps pot destruir. El que si que passa es que tots evolucionem amb el pas del temps, i a vegades som víctimes de les nostres pròpies pors i angoixes i acabem cedint per tal de sentir-nos més segurs. I canviem. I allò que compartíem amb una persona va desapareixent, i el poema de la nostra estima es dilueix com la tinta sota la pluja. I ja no et truques mes. Amb el temps hi penses, però potser et fa vergonya, por de no saber si se li eixamplarà el cor al sentir la teva veu, de si sentirà il•lusió al escoltar el que li vulguis explicar. Això ens ha passat a tots, i segurament és llei de vida i no sentim una pena profunda perquè precisament tot s’acaba a poc a poc, com una cançó que lentament abaixa la veu fins arribar al silenci.
Però adonar-se de sobte que una amistat que donaves per segura ha deixat d’existir, que has perdut segurament per sempre una persona que havies estimat, et deixa un buit que en el moment se’t fa difícil de pair. Saps que ja no hi pots fer res, que tot ha anat canviant mentre miraves cap a una altra banda i que creies que ja no calia regar aquella flor. Quan obres els ulls veus que es massa tard i que allò que havíeu convertit se’n va, inabastable, arrossegat per una corrent d’emocions que ja són impossibles d’aturar. Penso què podria haver fet perquè tot fos diferent, perquè tot seguís igual. Però res ja no és igual.

El rellotge

2008-07-10T06:09:00.000-07:00

Un dels inconvenients de viure en una ciutat activa i bulliciosa com Barcelona es que no t’adones de com va passant el temps. Els dies, les setmanes i els mesos s’encadenen frenèticament fins el punt que et trobes que ha passat un any i costa recordar quines grans coses han passat a la teva vida. Jo me’n adono que a l’arribar a casa després de la feina hi ha un ma invisible que em sacseja i no em deixa tranquil fins que decideixo fer alguna cosa.
És una sensació incòmoda que he aprés a controlar amb el temps i ha evitat que sistemàticament acabés trucant a algun àngel salvador per anar a fer unes birres, el que llavors acabava Invariablement en un sopar de copes i rialles i en un despertar impossible amb la butxaca buida.
Ara en canvi he aprés a gaudir de moltes coses que mai m’hagués plantejat quan estava massa capficat en lluitar contra els monstres de les meves pròpies contradiccions. La lectura assossegada de novel•les i sobretot el teatre m’han ensenyat a valorar l’art com un mitjà per canalitzar sentiments i emocions que mai hagués pensat que es podrien articular, i que crec m’han ensenyat a entreveure la màgia d’alguna cosa que, d’alguna manera, alimenta l’ànima.
Tant jo com la meva vida han canviat una barbaritat des de que vaig abandonar la ciutat que m’havia vist créixer. Aquí he viscut circumstàncies que han fet trontollar els fonaments sobre els que es recolza la meva pròpia existència, m’han fet qüestionar la manera de com em veig a mi mateix i sobretot he conegut persones que m’han ensenyat, contràriament al que em pensava, en encara em falta camí per millorar com a persona.
I així els anys i les persones passen a través teu i inevitablement deixes de ser qui et pensaves que eres sota el testimoni inflexible del mirall del meu lavabo, que em mostra quan li pregunto que el rellotge, encara que no ho vulgui, no s’atura.
Però feliçment aquest rellotge no es tan cruel per no ser solidari, i deixa la seva silenciosa empremta també a tot el que m’envolta. M’agrada tornar a Girona i trobar-me amb els que durant molts anys de la meva vida van ser tota la meva família. Darrera la imatge de cabells que cauen i peatges de tantes cerveses segueix havent-hi la mateixa essència sincera de qui fa uns anys vaig deixar enrere.
M’encanta veure com algunes coses no canvien. El mateix humor, les mateixes converses acalorades, la mateixes peregrinacions impacients davant una carn que temen que mai s’acabi de fer abans no els derroti la fam. Ara però som uns quants més, i encara que no n’hagi estat permanent testimoni la gent s’acaba trobant , i es fan novius i novies, marits i mullers i els més valents han portat les rialles de la mainada. I així el projecte de modernillo urbanita es converteix en una mena d’oncle lluís i es sorprèn a si mateix de lo gran que s’ha fet i de la màgia de jugar i divertir-se amb algú que et mira amb la curiositat de no saber d’on carai he sortit.
I per demostrar que una mica si que he canviat els dic que els estimo i que no se l’hi ocorri a ningú fer-me padrí amb el rollo que els gais com estan sols tenen mes pasta. El dia que em vegi en una església, dret amb un ciri a la mà, podré veure entre les columnes una forma sinistre amb capa i una llarga i afilada falç que em xiuxiuejarà pardalet, ara si que t’estàs fent gran.

Peix a l'Empordà

2008-06-28T03:26:00.000-07:00

Tant a l’Empordà com quan estic al Raval m’encanta anar a comprar a les botigues de tota la vida. Aquí però es una mica diferent entre altres coses perquè es un poble i tothom es coneix. Suposo que si no haguessin vist un turista en la seva vida seria com entrar en un bar gay de qualsevol lloc del món, on quan passes per la porta tothom es gira a veure qui és. Però ja se sap, que si la ceràmica d’aquí, que si els recuits del poble del costat i a així és que a l’estiu no falten els visitants que amb ulleres de sol recent estrenades , txancles i la bosseta amb la càmera creuada pululen pel poble entre la indiferència dels propis vilatans. Per això em va semblar que ningú es va sorprendre quan vaig demanar qui era l’últim a la cua de la peixateria. Sort que no era la primera vegada que hi anava i que a la Boqueria també vaig a alló de les 19 per comprar el peix de platja del dia portat directament de la llotja. Perquè el que em vaig trobar al girar el carreró del plaça major era una botiga tancada amb les persianes baixades per dins i una munió de senyores a l’altra banda de la vorera. Estava clar que el peix no havia arribat encara i que tocaria esperar. El somriure que em va dedicar la senyora suposo que venia de l’estranyesa que li generava un noi jove demanant tanda. Era l’únic. Jo quan estic de bon humor i vaig al mercat m’enrotllo amb tothom, com ja saben els que m’han acompanyat alguna vegada. Així que després de col•locar-me en la improvisada filera de cara cap la botiga vaig deixar anar si hi hauria peix, donat que eren les festes de Palamós. Allò va definitivament trencar el gel. Com accionades de sobte pel ressort invisible de la quotidianitat allò es va convertir en un obrir i tancar d’ulls en un immens guirigall de comentaris que es va estendre com la pólvora fins a la primera de la fila. Que si no ja el portaran de Roses, que si avui eren els focs, que com de ràpid es va amb la nova carretera...perfecte, un comentari encertat i ja estava plenament integrat amb les feligreses. La furgoneta no va tardar gaire a arribar. Ho vaig notar perquè de sobte i com si l’ordre de tandes que cívicament (paraula que últimament i no se per què em fa venir arcades) ens havíem otorgat quedés en entredit i fos necessari tornar a agafar posicions. Hi va haver un moviment que semblava tant un ballet elegant com el joc de les cadires. Una senyora s’avançava unes passes mentre que l’altre com levitant entre l’adoquinat i amb la mirada endavant feia un moviment lateral per assolir la posició que havia estat deixada. A mi, com a foraster em va entrar una mica de pànic que de sobte totes com hienes s’abalancessin a la porta i em quedés l’últim com un pardillo. Com que el meu cap a vegades va molt ràpid i no pensava deixar-me trepitjar per aquella colla de cotorres ja m’imaginava que allò acabaria com en les batalles campals de la peixateria d’Astèrix. Tot va ser però un miratge, era simplement el nerviosisme del fet que per fi havia arribat. Una noia jove amb un cotxet es va situar al mig del carrer una mica més avall de la botiga. Una senyora gran la amonestar amb les paraules hauràs de sortir d’aquí perquè si no la furgoneta no pot descarregar davant de la porta, i ho va culminar amb un ‘oi que ho entens?’. Com si no fos evident per si sol, em diu a mi oi que ho entens i li faig menjar el gibrell de canyis tira per tira. I repeteixo que estava de bon rotllo, simplement es que hi ha coses que em sorprenen. Un cop a dins la botiga i amb el peix ben ordenat en safates sobre el mostrador de marbre va començar la autentica xarana. A quan van els rogers, goita tu quins escamarlans tan macos, la gent força apretada dintre la botiga feia moviments forçats amb el cap dreta i esquerra per intentar veure el gènere per sobre els caps que destorbaven. De la marabunta, calor, empentetes em va venir de sobte un flash del metro de tokio, sorprenent, al mig de la Bisbal.
Aquests son moments crítics pels compradors. Es molt important i això ho deixo com consell pels que no sou massa fans d’anar al mercat que abans de preguntar el preu d’una cosa t’esperis a que la peixatera ho digui abans. I si ningú ho fa no se t’ocorri preguntar-ho a no ser que vegis que n’hi ha a patades. No hi ha res que gaudeixi més la gent que ja l’estan atenent que tu des de darrera preguntis pel preu d’una cosa, i immediatament en demani. I si s’ho queda tot mala sort, haver arribat abans.
Ah i la senyora de tota la vida, aquesta si que la admiro. El dia que jo sigui capaç de dir posa’m escamarlans però d’aquest d’aquí que son mes grossos, que nomes agafes els petits, seré l’autèntic rei de la peixateria, encara però, em fa vergonya.
No cal dir que com sempre se me’n va anar la mà i que vaig haver de demanar que em treiés uns musclos per tal que em quedés un euro per comprar una llimona i un ou per l’arrebossat dels calamars. Gràcies a Deu, el julivert, encara el regalen.
A l’entrar a la botiga de queviures del costat amb la meva última i miserable moneda a la butxaca vaig preguntar si em podria quedar només un ou, enlloc de mitja dotzena. La senyora em va mirar amb una barreja d’incredulitat i estranyesa. Es que vinc de la peixateria. Va quedar clar, ara te’l porto.

Primavera a California

2008-06-15T10:56:00.001-07:00

Tothom coneix de sobres aquesta necessària capacitat que tenim els éssers humans d’oblidar, amb l’ajuda del temps, les males experiències que ens passen a la vida. Amb perspectiva acabem filtrant de la nostra ment tota informació supèrflua que no ens ajuda, o que no volem recordar i ens quedem amb allò que un dia ens va fer somriure. Com per exemple venir a Califòrnia. No recordes el conyàs que representa fins que amb el cul completament adormit i després de 14 hores de suplici et trobes en plena disputa de colzes per la posició del reposabràs amb cretí que t’ha tocat al costat.
Aquesta vegada però tenia uns quants al•licients que m’han ajudat a superar la tortura del viatge fins aquests llunyans confins de la terra. Un era per exemple allò que m’esperava tan bon punt aterrés a Los Angeles. En tots aquests anys de viatges sempre he sigut auster amb el que representen les despeses necessàries per fer la meva feina, que no per les lúdiques, i a Califòrnia una de les imprescindibles es tenir un cotxe per desplaçar-te. Depèn on estiguis no pots comprar-te un raspall de dents si no fas els teus quilometres fins al shopping mall de torn,immensos centres comercials que donen servei a desenes de kilometres quadrats d’urbanitzacions de petites casetes amb piscina, que com ja se sap, representen una part del famós somni americà. I donat que es primavera i per que no, yo lo valgo, em vaig decidir per llogar un flamant Ford Mustang descapotable. Però be ja se sap que si una cosa tenen els americans es que saben vendre, i si a mes t’agafen amb la guàrdia baixa després de 18 hores d’interminable viatge, a un li costa no sucumbir a la temptadora argumentació que per 30 miserables dòlars mes al dia podrà gaudir d’aquest exclusiu Mustang Shelby d’edició limitada amb 8 cilindres i carrosseria exclusiva i en un tres i no res no pots creure que de la teva boca surti un ok! mel quedo!
Content, com un nen que acaba de fer una gamberrada acciono el comandament i s’il•lumina davant meu una màquina impressionant. Deixo les maletes carregades fins als topes de llaunes de berberechos, donuts i altres marranades que per encàrrec havia de portar als meus estimats hostes Marc i Dolo i m’introdueixo a la cabina. Fa gràcia que per complicats que siguin els comandaments d’un automòbil modern mai no t’acompanyin i t’indiquin com funciona tot plegat, per tant, sempre has d’invertir uns quants minuts a tocar i remenar botons i palanques fins que descobreixes com s’acciona el fre de ma i com tires el seient endavant, o en el seu defecte, preguntar al primer americà que passa pel costat i que s’ha quedat mirant com estàs remenant-ho tot com si estiguessis intentant robar el cotxe i preguntar-li com aconsegueixes moure el maleït canvi de marxes.
I clar, es un descapotable i es la meva primera vegada i quina il•lusió per tant encara que ja sigui fosc i faci una mica de rasca començo a plantejar-me com carai es treu la capota. Biiiiiz, boca oberta i babeta regalimant, quina meravella. Em lio tres pitis per al trajecte i arranco la flamant berlina amb ruta impresa al costat i la radio a tot drap, que es com s’han de portar aquests cotxes.
Agafo la Freeway 405 direcció Long Beach, no puc evitar mirar els cotxes que adelanto, un sent diferent i dona una mica mes de gas i ràpidament mà a la gorra, quasi em surt volant al temps que m’adono que amb aquest aire no hi ha qui s’encengui el piti. El meu èxtasis truncat momentàniament penso. Però no el meu èxtasis està per venir, tan bon punt començo a veure que a 70 milles per hora i sense lloc on parar m’estic pelant de fred amb la tonteria i em moro de ganes de fumar apareix un sobtat, malvat, violent traicioner cop de vent que em fa volar el plàstic amb tots els papers, que queda tremolant i amb ganes de marxar per sempre a la porta del copilot. Estiro el braç només per poder-lo tocar amb la punta dels dits al temps que veig que el cotxe sen va al carril i contrari i que merda, tots el dòlars que hi havia en un sobre comencen a volar pels aires. Arreplego amb un cop de ma el que puc i ho entafono al terra, baixo la velocitat i tiro el que queda fins a Irvine murmurejant entre dents lo llest que arribo a ser a vegades. M’imagino la cara de de darrera veient una pluja de dòlars que li cauen a sobre sense atrevir-me a mirar pel retrovisor, això si que es el putu somni americà deu pensar. I tiro milles fins que arribo i puc abraçar els meus amics, que em fan oblidar-ho tot al temps que m’ensenyen la seva preciosa caseta i m’ajuden a contar el que ha quedat de l’estropici.
I Miracle, sembla que no falta res i que els he pogut agafar tots a l’aire. Em calmo, faig un llarg glop de la meva cervesa i no puc evitar pensar: Bienvenido Mr Marshall.

Mòbil

2008-04-22T11:54:00.001-07:00

Em fa gràcia com amb el pas del temps m’he anat acostumant a que el meu comportament social estigui completament supeditat a aquest trasto que es diu mòbil. Al principi jo vaig ser, per variar, dels que donaven la nota, dels que NO volien un mòbil. EL fet que qualsevol persona em podes localitzar en qualsevol moment m’horroritzava, pensant en la quantitat de vegades que voluntàriament em volia aïllar de tot i tothom que m’envoltava i em refugiava als llocs mes recondits que coneixia. Recordo per exemple com m’agradava entrar furtivament al teatre de la Salle, amb la copia que havia cisat quan fèiem els pastorets. Normalment era cap a les sis de la tarda, quan tothom marxava a casa. Sigil•losament em dirigia cap a la porta, el cor bategant a 100 per hora, donava la volta, tancava de cop al meu darrera i de sobte, silenci. Un buit sepulcral emplenava aquella foscor absoluta. Podies sentir com la immensitat de l’espai et protegia, com ningú mai profanaria aquell lloc on m’havia refugiat. M’hi passava hores, gaudint només d’aquella sensació de protecció assegut a una butaca a les fosques o baixant a les palpentes al soterrani sota l’escenari,un lloc humit i amb fetor a fusta corcada on en algun moment del passat hi havien hagut els camerinos. No em puc imaginar com, en aquell lloc on jo rumiava que seria de mi quan em fes gran, quan somiava fugir molt lluny d’aquell lloc, em sonés el mòbil. Estic segur que l’hagués estampat contra una paret directament. Ara però la força de la societat ha pogut amb mi. Es inútil voler quedar a una hora i un lloc. Tothom es reserva el dret d’acabar de concretar-ho fins a l’últim moment, saborejant aquesta tranquil•litat que ens dona poder cancel•lar qualsevol compromís, via missatge, per qualsevol excusa raonable i sense que passi absolutament res. Depenem del mòbil, depenem d’aquesta seguretat que tothom, a tothora, esta al nostre abast. Arriba un punt que enlloc de pensar que han de fer en un moment concret la gent agafa el mòbil per preguntar i comentar la jugada amb la gent mes propera, com quan un es fumador i sempre posposa les decisions difícils per després d’acabar-se el piti.
L’altre dia jo estava fumant a l’entrada de l’edifici on treballo, absort amb el tràfec de turistes jugant-se la vida al pas zebra per no perdre la connexió del bus turístic i el vaivé dels arbres de la rotonda quan de sobte un motorista va tenir un accident. Va ser just davant dels meus morros, el noi, tot sol, va perdre el control de la vespa al passar sobre la pintura i va caure deslliçant-se per l’asfalt amb un crit de dolor. Em vaig acostar a ell com una exhalació per veure com estava i entre crits de dolor va poder dir que li feia mal el turmell. Amb aquella seguretat vaig poder arrossegar-lo cap a la vorera per tal que cap cotxe ens atropellés i vaig trucar una ambulància. Ràpidament una marabunta es va situar al voltant del noi que no parava de gemegar i que en veure que algú ja l’atenia van seguir el seu camí sense remordiments. Em vaig assegurar que no s’havia fet mal a cap lloc mes, apart de les mans completament nafrades del roçament amb el terra i el vaig intentar tranquil•litzar. Ell estirat a terra amb un jersei de coixí ploriquejava de mal mentre esperàvem sentir el crit de la sirena. De sobte jo amb la meva preocupació vaig veure com arrossegava la seva ma cap a la butxaca, i rebuscava i n’extreia lentament el mòbil. Sel' va posar a l’orella i al cap d’uns instants va començar a parlar.”Txurri! que me he caío de la moto!”. No m’ho podia creure jo havia salvat aquell noi, be de fet segur que no tenia gaire res, però com era possible que un moment com aquell no se li acudís res més que explicar la seva situació a la novia. Ja us ho podeu imaginar jo dret davant un noi estirat terra en mig de la gentada i el paio parlant pel mòbil, semblava que estigués a la platja i jo oferint massatges. I no va acabar aquí. Va ser penjar i tornar-se a posar el mòbil a l’orella i, a qui trucava? Doncs a la seva puta mare! Amb perdo. “que no mama que estoy bien que solo egh el tobiyo!”, a qui se li ocorre ix!trucar a sa mare, que li pot agafar un atac de cor “que en serio mama que estoy bien que solo egh tobiyo!” jo no sabia on mirar quan el paio va i amb el braç tremolós m’allarga el mòbil “ es mi mama, dile por favor que solo es el tobiyo que a mi no me cree” LA MARE QUE EM VA PARIR aquesta ja va ser la definitiva, no sabia on posar-me, amb el telèfon a l’orella vaig calmar a la senyora, amb un ull a l’entrada de la oficina, només faltava que a part de vago ja em consideressin un pallasso. Al final li vaig tornar el mòbil quan ja sentíem les sirenes de la guàrdia urbana que es van fer càrrec de l’infeliç. Que ha passat va preguntar l’agent, i vaig estar a punt de dir-li que res, que ens havíem tornat tots gilipolles.

La franceseta

2008-03-14T11:27:00.001-07:00

Que es francesa ho he deduit al sentir els improperis que murmurejava quan, un cop li he cedit el pas posant-me de peu, ha intentat matusserament entafonar la enorme bossa de ma als peus del seu seient. Era obvi que no hi cabia i despres d’uns quantes apretades i puntades de peu violentes ha desistit i s’ha passat el viatge amb les cames encorvades i els peus a sobre.
El cas es que quan m’he aixecat per deixar-la passar, la bossota que no deu haver volgut facturar li pesava tan enormement que al intentar escurrir-se per la triple filera cami de la finestra ha perdut el fragil equilibri del seu cos i s’ha desmoronat sobre el seient del mig, mirant-me amb cara d’odi com si la meva mera presencia n’hagués estat la causa. No li ha importat en absolut que el seu pesat cul hagues caigut a plom sobre la meva motxila. Sort que no havia agafat les ulleres de sol he pensat. La típica joveneta francesa, mimada i queixosa a qui li sembla que tot el mon esta format per una enorme massa d’imbecils compintxats per ferli la vida complicada i tocar-li la pera. Ni un bri d’intenció de disculpa.
Aprofitant que s’ha quedat mig dormida me l’he quedat mirant i me l’he imaginat en mig de l’acte sexual, del que segur deu tenir més d’una experiencia.
La veig asseguda de cuclilles sobre el cos estirat de l’home, gemega entre les dents amb el cap inclinat cap el sostre, tibada de plaer. La seva suada cabellera caient-li sobre els pits, recargolant els llençols amb les mans mentre esbufega acompassadament. De fet li suen totes les parts del cos, grans goterades llisquen pel seu front, per les aixelles, pel pits. Tota ella es molla de la immensa xafogor de l’extasi que sent. A poc a poc va accelerant el ritme de la seva cavalcada gemegant cada cop amb mes intensitat fins que de sobte un torrent de liquid comença a fluir de la seva vagina, amarant completament els llançols i el pit de l’home esclatant en un brutal i infinit orgasme.
Just quan pensava que de fet no en tinc ni puta idea de com deu ser en realitat aquest tipus d’orgasmes la tia s’ha desvetllat de cop i ha girat el cap com notant la meva mirada. No hi he estat a temps, he girat el cap tan rapid com he pogut pero prou lent per veure una expressió d’odi com dient que collons estas mirant pervertit.
Em sembla que intentare fer una bacaina, que encara em queden moltes hores aqui assegut.

el meu primer dialeg

2008-03-05T04:07:00.000-08:00

Sense cap dubte el que ara llegireu es una sonora tonteria, el meu primer dialeg del curs d'escriptura teatral. L'encarrec inicial va ser que escrivissim el que haviem fet aquell dia de la 1300 a la 1301, alla mateix i en 5 minuts. Jo amb la deria de redactar alguna coseta amb cara i ulls i anar escrivint i anar tatxant quan vaig sentir el 'Be, a veure que tenim' m'havia quedat en les 3 misarables ratlles. La resta de la parroquia, i queda per a una entrada posterior i segur que no molt llunyana la descripcio de la gent que hi he conegut, havia fet uns textos llarguissims amb tota mena de detalls, i el que es pitjor, amb moltissima gracia i estil. Tots sense excepcio, des del quasi jubilat que es va apuntar perque li havien cancelat el curs de guions fins al txavalet de 17 anys amb vocació teatral que li havien regalat el curs per reis. Pero be, us asseguro que jo no em rendiré tan facilment. El professor va anar fent comentaris molt positius a cada un dels textos, aixo te força, aqui hi ha salsa etc fins que va arribar al meu, que despres d'un teatral atac de tos em va comentar que molt be i que a veure el del següent. Ah! pero jo soc com un home de gel ara, no m'inmuto davant aquestes nímies contrarietats, qui va dir que fos fàcil! Així que un cop tots llegits va el paio i diu que ho hem de passar a format teatre, que molt be allo de 'vaig pensar que...' pero que en teatre això no es veu i s'ha de muntar de la manera adequada. Per exemple pots fer que et truca algu i en parles (encara que sembla que es un recurs fàcil que s'ha d'evitar a tota costa). Total que jo havia de fer el diàleg a partir de 3 linees que per vergonya no reproduiré aquí pero que parlaven del jo oficinista, mirant pisos per internet i, literalment, "entrant en la clandestinitat del meu despatx". La paraula clandestinitat la vaig fer servir unicament per petulancia, per posar-ho maco però vet-ho aqui que aquesta en concret es la que li va semblar que podia dir alguna cosa. Genial. Tota la setmana trencantme les banyes amb el dialeg que s'havia de quadrar en 'un minut de teatre' amb la base de 'mirant pisos a internet' i 'clandestinitat'. I be, aixo es el que va quedar. (Molt important! es el meu primer text! una mica de paciència siusplau!)

Un Despatx en un gratacels amb una taula, una cadira i un ordinador. Una de les parets laterals dona a l’exterior, l’altra te una porta i petita finestra que dona al passadís. Jo mirant la pantalla i movent el ratolí.
(truquen a la porta)

JO: Endavant

Secretaria direcció: (entra mastegant un xiclet ostensiblement) bon dia, porto les nomines. El seu nom sisplau?

Jo: Sr Jo.

Secretaria direcció: (mentre fulleja el bloc de nomines que porta) A quin departament treballa?

Jo: A devolucions

Secretaria direcció: A devolucions? Però...Mira que en soc de bleda (somriu) Cada trimestre li pregunto lo mateix (li entrega la nomina) Be no l’entretinc mes que he d’acabar la ronda i em moro de gana

Jo: Caram les 930 i ja te gana

Secretaria direcció: Miri que esmorzo com Déu mana quan em llevo eh? Però es arribar a la cuina d’aquí per fer el primer cafè i sento com unes olors delicioses a rostits suquets i coses així i se’m obra una fam de por. (mira dissimuladament cap a la porta i baixa el to de veu) Crec que en aquesta empresa fan el mateix que al pàrking del Corte Inglés que insuflen olor a pollastre rostit a la ventilació perquè nomes entrar set obri la gana i compris mes! Qui va tip es queixa menys!

Jo: (riu) Quines coses de dir!

Secretaria direcció: Paranoies Ja ho se (riu també) be adéu siau
(es tanca la porta i jo es posa a mirar immediatament i amb molta atenció la nomina que li acaba de donar)

Jo: Sii!! (estirant els 2 braços amb senyal de victòria) (mira l’ordinador movent el ratolí) per fi la meva pròpia terrassa! (es recolza a la cadira amb la mirada perduda i Comença a sentir-se de fons un tic-tac de rellotge) (fosc) jo al despatx llançant boles de paper a una cistella (fosc) Jo fent una migdiada (fosc) jo llegint un playboy

Veu1: Adéu fins dema
Veu2: Adéu

(jo amaga la revista ràpidament sota uns fulls i fa veure que treballa, als segons no sent mes sorolls, es serveix un whisky i torna a agafar la revista) (Fosc)
Jo jugant al despatx amb un cub de rubick, de fons se sent un aspirador al passadís

Carmina: (vestida de dona de fer feines obre la porta) ja ha marxat tothom (es comença descordar la bata per dalt) (veu pícara) que! A sobre la taula com sempre?

Jo: I tant colometa meva però avui serà la última vegada

Carmina: (contrariada) tots aquests anys ajudan-te i ara em vols deixar tirada eh!

Jo: ja em puc comprar el pis, la pròxima vegada en un llit com deu mana

Carmina: En serio?

Jo: I tant que si, vinga a celebrar-ho (l’abraça, l’aixeca del terra i l’asseu sobre la taula amb les cames obertes mentre la besa apassionadament) (fosc)
El despatx buit. Se sent algú que orina i que tira de la cadena. Jo entra al despatx vestit amb una bata d’estar per casa i badallant.

Jo: 10 anys i per fi la última nit!
Jo baixa un llit nido d’una falsa paret del despatx, es treu la bata, s’estira i tanca el llum.

Mati a tallers

2008-02-16T03:13:00.001-08:00

Sempre que un amic em pregunta sincerament com estic, i vull dir no com a mera formalitat sinó que vol saber en quin moment emocional em troba, em sorprenc a mi mateix perquè dono, a mercè dels avatars del temps, dos tipus de respostes.
Una es ‘mira na fent’ que es una expressió heretada de la meva condició de gironí adoptat. Allà però te un matís bastant diferent del que jo li dono. Això es diu constantment per aquelles terres quan et trobes algu amb qui tens la suficient coneixença per aturar-te al carrer o alla on el trobis i establir-hi una minima conversa. Altrament el que hom fa es limitarse a un encorbament de celles mentre exhales el famos ‘ei’, seguint el teu cami sense aturar-te. Aixo es de tot normal. En poblacions de ciutadania magre, en quantitat i esperit, un acaba fart de veure sempre les mateixes persones que, tot i saber que existeixen, no hi tens cap mena de relacio que justifiqui una conversa. Per tant dius ei complint amb la formalitat i t’allunyes lamentant la teva mala sort d’encreuar-te sempre amb les persones equivocades. El na fent no es tan diferent de l’ei, implicant unicament que t’has hagut d’aturar per no ser considerat un ranci maleducat pero que, en el fons, no teniu gaires coses a dir-vos. Jo en canvi li dono tot el seu valor literal quan l’expresso i marca clarament una diferencia amb la meva segona habitual resposta, ‘doncs molt be’.
La diferencia entre les dues la marca un matis existencial que hauria de passar per ser una de les coses mes importants a la vida d’una persona. La il.lusio. Quant la tens notes que hi ha una flama que crema a dins teu i que et dona una força estranya per afrontar tots i cada un dels teus reptes diaris d’una manera especialment positiva. Quan no la tens sents una buidor que cou pero no crema, una especie de desorientacio momentania, que si mai permets que s’allargui massa es converteix en apatia, primer, i en el pitjor dels casos, depressió.
Per mi com per moltes persones viatjar te un component il•lusionant de primer ordre. La sensacio d’estar en un lloc estrany on cada pas pot ser un nou repte et fan sentir al mig d’una gran aventura, on un n’es l’heroi protagonista. Demanar una direccio, comprar un bitllet de metro i mil coses per l’estil passen de ser tedioses rutines a casa per convertir-se en proeses limitades a l’abast dels mes valents. Et fan sentir viu i t’encenen aquesta flama que et dona forces, ganes de lluitar i il•lusió. Una de les il•lusions que em dona i potser de les que te mes força es paradoxalment la de tornar a casa meva, a la meva habitacio matinalment assoleiada del carrer tallers. Aqui sentat,just llevat i acompanyat del fumeig del cafe amb llet i la meva cigarreta soc realment feliç. El temps s’atura mentre escolto el ronrroneig que ve del carrer i llegeixo o escric amb una pau que rarament sento en cap altra cosa que faci. Somio despert, penso fugaçment en passions perdudes i anhelo les que estan per venir. Feliç, davant la meva finestra del carret tallers.

My Nippon Trip

2008-02-12T09:34:00.000-08:00

Encara que sembli una incongruència que retorni al tema del meu últim viatge a Tokyo, em sembla que deixaré, aquí i per a la posteritat, un petit resum de les meves experiencies nipones.
He de dir que tot i les diferencies culturals que un pot experienciar en un viatge com aquest no seran mai del tipus de les que et trobaries si anessis, diguem, a la india. Tokyo no deixa de ser una metròpoli cosmopolita en tots els sentits, i si no Barcelona que es petiteta i a vegades una mica pagerola, si que Nova york per exemple en te moltes similituds.
La diferencia esta en els detalls. Metro en tenen moltes ciutats, pero per molt que viatgis no trobaras una gentada portant unes masqueretes de cirurgià per evitar els bacils de qui t’esta respirant a pocs centimetres de l’orella. O gent perfectament arrenglerada subjectada a les anelles del sostre dormint de peu després d’una dura jornada laboral. Si, dormint de peu, tots perfectament alineats amb el cap cot cap a la finestra, balancejant-se harmonicament al vall de les corbes del convoy i desvetllant-se magicament quan anuncien la seva parada. I la gent, ingents quantitats de persones literalment embotides. Jo que vinc de girona encara ara m’entra un atac de panic quan, a Barcelona, em trobo que arriba la meva parada i m’he situat sense pensar-hi just enganxat a la banda contraria de la porta que s’obrira. Aixo si et passa al metro de tokyo arribes a pensar que et quedaras per sempre mes atrapat en aquell vago davant la muralla humana donant voltes i voltes a la linea fins que algu s’adoni que un jove blanc s’ha quedat momificat en un raconet amb la cara glaçada de panic.
Pero no aixo no passa, ni per sortit ni per entrar. Si algu s’imaginaria que els japonesos, cuna de la educacio i el respecte, es van fent reverencies per deixar-se passar primer quan s’obren les portes van molt equivocats. Tu veus que la gent s’ha alineat davant les marques del terra que senyalen que la portes un cop arribi el tren es situaran alla. No vols cridar la l’atencio i et poses a la cua. Arriba i veus que no hi cap ni una anima més. S’obren les portes i practicament no baixa ningu. Llavors comença la estampida. Davant meu la fila es va introduït lentament a força dempenyer amb les dues mans, ni perdo ni hosties, cap a dins que segur que hi cabem tots. I si, entro jo practicament en volandes sense quasi ni tocar amb els peus a terra portat per la marabunta i al cap de pocs segons es tanquen les portes i arranca cap a la següent estacio. Una bona cosa es que llavors no cal que t’agafis enlloc, seria del tot impossible que perdessis l’equilibri a no ser que rebentessin les parets, i suposo que aixo ja ho deuen tenir pensat.
I no puc deixar d’anomenar en Tatsuo, el meu guia personal des de mitjans de la meva estada. Les circumstancies en les que ens varem coneixer son irrellevants, per obvies. Jo li vaig demanar d’anar a un teppanyaki, que son aquells restaurants on el cuiner fa malabarismes amb els ganivets sobre una planxa just davant el teu nas. Ell pero em va dir d’anar a un ekonomatu, o una cosa semblant. Per algu a qui li agrada la cuina va ser, ara en perspectiva, la proposta mes bona que em podia fer. Aquests restaurants son molt populars es veu no nomes per els preus economics sino perque hi pots menjar el famos monja, un saltejat de brots de soja amb tonyina i no se que mes que a l’estona de coure-ho es torna com una pasteta que es recull de la planxa amb una cullereta. Pero la gracia no esta en el menjar, sino en el fet que que cada taula te al ben mig una gran planxa d’alumini on la gent s’hi va fregint les seves coses. Tu demanes carn, peix, verduretes i el que faci falta i t’ho vas fent ajudat de les rascletes i unes bones dosis d’habilitat per tal de no tirar un tros de xampinyo a la taula del costat en plena euforia culinaria. M’ho vaig passar la mar de be, una mica de cebeta per aqui, un rajolinet d’aquesta salseta i et voila cap al bol dels comensals. Podeu agafar una mica la idea si mireu la instantania que immortalitza el moment. Sayonara tokyu i fins aviat!

Verbier, y tornada a casa

2008-02-11T07:38:00.000-08:00

Ja torno a ser de volta a bcn despres duna setmaneta de vacances a Verbier, Suissa. Com cada any i amb aquest ja fan tres ens n’anem a esquiar als Alps seguint una recepta senzilla pero insuperable: esqui de primera hora fins que tanquen sense trepitjar practicament les pistes, aixo es, baixant per on et dona la gana sortejant arbres, rierols i algun que altre barranquillo. Seguidament catan (el famos joc de taula d’intercanvis de materies primeres), birres, porros en dosis exagerades al costat de la llar de foc i, quan entra la gana cap a les nou del vespre, algu em desperta del sofa on he caigut fulminat d’alcohol i cansament per si tindre la amabilitat de despertar-me per asseure’m a taula. I aixi mes o menys cada dia, que vindria ser el meu ideal d’unes vacances perfectes. Aixo que jo sempre m’havia considerat un playero de mena i no podia pensar en res mes ideal que estar tot el dia estirat a la sorra envoltat del meu kit basic de nevera amb birres, musica, el diari i un bon llibre, tot embutxat a la meva immensa motxila militar. Pero com que els dos ultims estius han estat, per diverses circumstancies, una mica desassosegats, em sembla que li he començat a agafar tirria a aquesta rutina d’agost. Ara no en tinc cap dubte que les meves vacances ideals les faria a l’hivern, quan tothom es maleix els ossos per lo lluny que es troba l’estiu, per lo molt que odien el nadal, per les cues per pagar a les rebaixes i perque no suporten el fred. Jo agafo l’avio em planto en una cabaneta de fusta envoltada d’arbres nevats i que m’hi treguin. Realment gaudeixo esquiant per la barreja d’esforç fisic, bellesa visual i les dosis d’adrenalina quan t’adones que t’has fotut per algun lloc del que et costara ensortirten sense arriscar la teva integritat fisica. Be de fet des del moment que t’adones on t’has posat la teva integritat ja perilla i aqui comença el joc d’habilitat, i serenitat per tal d’ensortirten sa i estalvi. De tot s’apren i no prenem riscos inutils, pero la meva caiguda d’esquena al buit d’un barranc el primer dia de la setmana es una aquelles experiencies que no se t’obliden. Aquesta vegada vaig tenir sort, nomes eren 4 metres i vaig caure sobre un tou de neu verge. Ni em van saltar els esquis. Una altra cosa es el pobre manel, a qui podeu veure en aquest video, que em va veure caure i es va pensar per un moment que havia caigut 50 metres. Se que no s’ha de fer patir els amics i per tant per compensarlo el vaig deixar guanyar al catan la resta de la setmana, ell cofoi per recuperar l’autoestima perduda a les pistes i jo feliç perque t’adones que la vida es un regal i que no hi ha res millor que compartir-la amb les persones que estimes.

Tokyo blues

2008-01-28T16:47:00.000-08:00

Be doncs ja soc a tokyio, la metrópoli urbana mes gran en la que mai he posat els peus. Un cop hi ets, localitzat en el carrer concret on es situa el meu hotel en una punta del bullicios barri de Roppongi, no sembla la cosa tan espectacular. Si que crida la atencio que just davant la meva finestra hi hagi una colosal via rapida de dos pisos sustentada per poderosos pilars de formigo, pero pel que veig nomes em sorpren a mi, aquí la gent la ignora com si haguessin conviscut tota la vida amb aquest murmuri d’anar i venir vehicles a tothora. A sota la vida segueix tal qual com a qualsevol altre lloc. Nomes necessites tombar el primer carrer que trobis i descubreixes carrerons estrets, sense transit i practicament nomes iluminats per una munio incessant de petits restaurants amagats sota una boira de vapor que no se don surt, com si em trobes de sobte en un fotograma Blade runner.
La veritat es que per molt que hagi viatjat jo no seria mai un bon candidat per escriure guies de viatges, d’aquelles que descobreixen els llocs mes inhospits fins hi tot per a la gent del propi lloc. Jo, ho reconec, soc una mica cagat per aquestes coses. Tinc gana, trenco aleatoriament pels carrerons on hi veig mes vida sense perdre mai la referencia de la mega autopista urbana, nomes em faltaria no saber tornar a l’hotel. La majoria dels locals tenen la carta nomes en japones, una reguitxell de simbols inteligibles dibuixats de dalt a baix i Les vidrieres son totes glassejades i no veus que hi passa a dins. Tan pot ser un restaurant com una casa de cites, i potser al no parlar japones no hi soc ni benvingut. Tinc gana i no m’atreveixo a entrar enlloc.
Finalment i de sobte em trobo davant d’un carrer de tres carrils que ja tenia localitzat del google maps hibrido. Abans de sortir se m’ha ocorregut fer una extensiva busqueda al google sobre els restaurants de la zona i tot i trobarne cententars, m’he adonat que em seria impossible memoritzarne la ruta. Nomes un m’ha semblat que el podria trobar. Talla el carrer dels tres carrils i es el primer paralel a l’autopista. Em giro i mel trobo davant dels morros, mira que bo que soc. De fora es sobri i elegant, una paret de fusta clara amb unes petites lletres metaliques en relleu, en front, una taula amb una carta en japones i una ampolla de vi elegantment exposada a sobre dun pedestal inclinat. Els vidres glassejats, la porta tancada no se que hi deu passar a dins. Tinc por, pero tambe tinc gana. Faig el cor fort baixo els escalons i estiro la ma per correr la porta. Just en fer el moviment la porta s’obre de sobte davant dels meus morros. Un jove cambrer em diu alguna cosa somrient i em fa una reverencia, em sembla que m’ha dit benvingut i m’indica que passi. Em sembla que hi menjare be aqui.

No es una poesia

2007-12-19T04:32:00.000-08:00

Vull fer un llarg viatge
on avui hi faci calor.
Vull escoltar un vals
i ballar en un palau d’alts sostres
i les parets plenes de miralls
sentir el ritme a les venes
i donar voltes sense parar.
Sortir al jardi iluminat
per la lluna plena
i mirar als ulls de la felicitat.
Sortir volant de la ma
i reposar en una estrella
veint pasar línees blanques
que sen van per no tornar.
Em fa el darrer peto,
es puja en una d’elles
desapareix en l’horitzo
com un punt blanc
que queda en la constelacio
de tots els meus records,
pero brillant una mica mes.

Fa fred

2007-12-19T04:09:00.000-08:00

Avui com ahir m’he aixecat una mica nervios, trasbalsat per una sensacio que em puny i m’apreta al mig del pit. Les raons de perquè esta allà les conec molt be, pero no per repetir-ne ni les causes ni les alternatives deixa de molestar-me.
Es curiós com funciona la ment, com pot generar emocions que queden atrapades dintre teu donant una señal sostinguda de tristesa, com un far a prop del cor que va recordant allo que no t’agrada sentir, una i una altra vegada.
Ara pero ja no m’espanto. Ara ja som vells coneguts i no m’impressiona la seva presencia. Aixo es nomes gracies a que se com fer-la desaparèixer, i si mes no, espantar-la una estona. Li agradaria pero tenir sempre el control, esta sempre present, fer que la meva vida girés al seu voltant. No vull i no m’ho puc permetre, ella i la felicitat son enemigues de sempre, i jo fa temps que vaig prendre partit per la segona.
S’alimenta de fets que venen de fora, circumstancies que en un moment ens van fer mal i ella com a dimoniet sobre la espatlla es deleix en no parar de recordar-t’ho. No fa cas o sigui que no li pots dir simplement que calli, necessites concentrar tota la teva energia per fer un viatge a les profunditats de tu mateix. Es un lloc on un s’hi sent molt be, on hi regna un silenci que es la imatge de la pau que ens conforma i on no hi ha lloc per res mes. Avui tinc ganes de quedar-m’hi una estona, fa massa fred a fora i no tinc ganes d’estar trist.

Dubtes

2007-12-18T00:42:00.000-08:00

Em pregunto perque nomes tinc ganes d’escriure quan estic una mica trist, sembla que altrament no tingui res a dir que consideri que valgui la pena. Ja començo a penssar que en el fons soc una mica massoca, trobantli sentit a la vida nomes en els moments que dubtes, en el fons, d’entendre-la. No comprenc com podem haver crescut tenint tedi a la soledat, forçant-nos a la falça creença que necessitem d’algu que empleni els nostres buits. Com si desapareixessin. Com si fossin la clau que s’ajusta en el pany que tanca tots els nostres dubtes i miseries. I tot es una gran mentida. Masses influencies de la perfeccio romantica, del cenit de les nostres mortals ambicions. La vida en el fons ha de ser tan simple que mai no seria l’argument de cap pelicula, ningu la podria soportar. I pel contrari ens esforcem perque ens passin coses que ens facin sentir en una aventura de vertiginosa acció i final majestuós. Que busquem els il•lusos com jo que no ens satisfa ni un somriure ni una abraçada, sino que ens fan sentir incomodes com un reconeixement que no mereixem. Em pregunto per que l’esforç que em de fer per tenir satisfaccions no surgeix espontaniament com quan respirem, sino que l’hem de forçar, espremer i recargolar per treure una miserable gota de felicitat cada vegada. Per que em de lluitar tant per sentir la bellesa d’un cel blau o la alegria d’una trucada inesperada, per que a vegades sens fa tant dificil agrair l’aire que respirem.
Espero que arribi l’alba, fugin els nuvols i m’escalfi la passio d’algu a qui encara no coneixo. Aixo es rendició.

Txehov i d'altres

2007-12-09T02:41:00.000-08:00

Últimament m’he pres una mica més seriosament la meva afició al teatre i he seguit el costum de llegir-me la obra abans que em representin el muntatge. Esta clar que l’ inconvenient d’això tel trobes quan veus coses com l’oncle Vania d’Oriol Broggi, on la proposta es calcada al text original, als actors els costa entrar al personatge i la direcció sembla que només es presentés el dia de l’assaig general. Quin avorriment, ja sabia la trama de la historia que era l’únic que em podria sorprendre. Tot i això no va ser temps tirat inútilment perquè l’ego no va poder evitar algun comentari setciències al meu acompanyant sobre qui era qui i el perquè de l’amargor del personatges, el nostre amic ens traeix a vegades quan ens demana que l’inflem una miqueta. I és que una obra de fa mes de cent anys on el perfil psicològic de cada personatge es la essència de la trama, calcar-la a l’escenari sense la mes mínima actualització i on els actors sembla que empollessin el text asseguts a la tassa del wàter és més la tasca d’una companyia amateur que d’algú que demana vint-i-pico euros per veure’ls. S’ha d’anar en compte a Barcelona, un nom no sempre implica un professional respecte per l’espectador. Em pregunto que deuen pensar, com artistes, quan s’acosta el dia de l’estrena i veuen, perquè ho han de veure, que allò a que li han dedicat els últims mesos de la seva vida no aporta absolutament res de nou i flirteja amb la mediocritat . I mes si un dia van aprofitar el seu carnet màgic que els dona entrades a 5 euros i van passar pel Lliure a veure l’adaptació de les tres germanes de Daniel Veronese. Això si que es teatre, passió per una proposta enginyosament actual i uns actors que es posen a dins el personatge que els ha tocat fins a les ultimes conseqüències. I que dir del fet que les tres germanes fossin nois, fascinant era veure com es toquetejaven carinyosament quan parlaven del passat entre ells tal i com ho farien unes noietes ben avingudes, però rascant-se amb les seves barbes.
El que si que no vaig tenir temps ni esma de fer va ser llegir-me el totxamen de 2666 de Roberto Bolaño abans de passar-me una gèlida tarda-nit de diumenge veient l’adaptació de Ley/Rigola, tot i que altres egos si que ho havien fet i no van deixar passar la oportunitat de comentar-ho amb el meu conseqüent i silenciós atac d’enveja interna maquillat amb el mes fals dels meus somriures. Tot i les 5 hores l’obra em va agradar pel poder que li donen a l’estètica del muntatge, molt per sobre de la força dels personatges. Diria que vas mes a veure un quadre que un diàleg però amb un missatge que queda clar encara que es fa pesat per insistent a vegades. Suposo que quan a un li repeteixen a l’orella lo genial i fantàstic de les seves propostes es mes fàcil que les coses se li vagin de la mà a estones. I es que anar al lliure últimament es com anar al McDonald’s, giris on et giris veus el nom del director per totes bandes, està clar que no li fa falta àvia a aquest home.

A la feina

2007-11-23T12:46:00.000-08:00

Hi ha una pregunta que sempre que me la fan em provoca un tedi espantós de respondre. A que et dediques? La veritat es que normalment no se ni per on començar. Jo no tinc un ofici a l’ús com la majoria de les persones, i de fet qui la formula no espera mes que alguna resposta senzilleta que li servira, suposo, per acabar de completar la fitxa mental de qui acaba de coneixer. ‘Arquitecte’, ‘actriu’, ‘en un banc’, ‘comercial’ i coses per l’estil. Jo no puc dir a que em dedico nomes amb una definicio senzilleta perque basicament no te cap nom concret, de fet ni jo mateix moltes vegades se que hi faig alla apart d’escalfar la cadira, mirar compulsivament si m’ha arribat algun correu i llegirme la premsa del dia. La gent del meu voltant pero si que sembla que curra, suposo que és gracies a ells que l’emprsa funciona i em puguin seguir pagant aquest suculent salari. No els hi he agraït mai pero penso que un dia hauria de fer-ho. S’ha de dir que son la majoria molt bona gent. Jo he estat en altres empreses i quan mirava al meu voltant pensava com era possible aquella concetracio tan esplendida d’imbecils per metre quadrat, gent sense cap mena de cultura o conversa que eren el prototipus de neci que a la vida mai no se t’ocurriria acostar-t’hi. Aqui pero es diferent, hi ha una mica de tot pero en general no en tinc cap queixa. Curiosos si son, com el senyor que esta a la peixera del costat i que, estranyament, tambe fuma. Ell pero no es limita com jo a agafar l’ascensor i plantarse a l’escaleta de l’entrada armat amb el cafe nespresso de 20 centims. No, ell agafa uns fulls de sobre la seva taula per aparentar que va a fer alguna cosa, surt al carrer i es dona una volta a la illeta mentre es fuma el seu ducados passejant el dossier per la Diagonal. El pobre home no s’adona que ara que ha arribat l’hivern tothom veu força estrany que algu es posi la jaqueta per anar a la fotocopiadora, pero ell feliç segueix amb el seu ritual. El senyor es baixet, regordet i amb cara de bonifaci i un mai no diria que es precisament ell el que diariament va al labavo i deixa un recado que es queda tot el mati com un espectre infernal per aquelles quatre parets sense ventilacio. Com que nomes som 4 homes a la planta sabiem que havia de ser algu de nosaltres. Un noi de la planta afeccionat a penjar cartellets va voler posar alguna cosa tipus siusplau tira la cadena immediatament despres del servei per evitar males olors, pero ni aixi. Suposo que ell no en te cap culpa si la dona li cuina diariament esplendids guisats amb molta sustancia d’aquella que despres pot embossar una clavaguera. El que se li pot tirar en cara es que tingui la barra a vegades de deixarnos la tarjeta just abans d’anarsen a casa a dinar, ja ho podria fer al seu propi feu perque la maleïda dona veies lo be que va de ventre el malparit.
Jo al contrari baixo i em quedo contemplant una estoneta la gent que passa per Francesc Macia, sempre molt concorreguda. De fet just a davant tenim el punt on es creuen les dues rutes del bus turistic pel que sempre esta abarrotat de turistes. El guirometre li dic jo, com mes llarga es la cua mes guiris hi ha a la ciutat. L’altre dia una parella amb accent mexica em va preguntar per la pedrera. Jo a aquella hora del mati vaig dubtar una estoneta, tenia el cap encara sota els llançols i tot i que em sonava no ho acaba de visualitzar. Nos han dicho que mas o menos 20 minutos a pie desde aqui. Just quan feien el comentari em va venir al cap. No hombre esto esta mucho mas lejos. Miren caminen por esta calle grande hasta llegar a passeig de gracia i alla cojan el metro linea verde hasta vallcarca, llegaran mucho mas rapido. La dona em va agrair la meva amabilitat amb un muchisimas gracias que denotava sincer agraïment, debia ser el primer barceloni que es mostrava tan agradable i servicial. Jo la veritat es que m’agrada ser util a la gent i mes quan alla pujat uns graons a l’escala semblo que hagi estat alla tota la vida. Els vaig despedir i es van dirigir cap on el havia indicat amb pas decidit deixantme amb aquesta sensacio d’haver fet la bona obra del dia. No va ser fins que ja eren a l’altra part de la vorera que em vaig adonar que els havia enviat directament al parc güell. Mare de deu quina cagada, segur que es devien recordar de tots els meus morts. I a mes eren mexicans, aquells que al minim descontent et fan una corbata colombiana treiente la llengua per la gola amb un certer tall de navalla. Jo per si de cas aquesta setmana he acompanyat el meu company a fer el piti per la illeta amb uns papers a la ma, no fos cas que tornessin a buscar revenja.

Oh la la!

2007-11-12T11:58:00.000-08:00

Be, per fi torno a tenir una mica de temps per escriure alguna coseta, ni que sigui a costa de les meves auto-obligades sessions d’exercici diari que m’havia proposat, i pel que veig, em costaran de complir. Córrer queda descartat, estic a Hamburg i fa un fred que pela. No penso fer el passarell i sortit al carrer sense el mínim equipament d’elàstics de cama llarga arrapats i barrets de llana que veig que la gent usa quan volen fer una suadeta pels carrers. No porto aquest equipament i ja em veig sortint per la porta giratòria de l’hotel amb la meva samarreteta de màniga curta i pantalonets de futbol i després de quedar fulminadament glaçat quan em toqui l’aire exterior seguir la circumval•lació cames ajudeu-me per tornar-me a trobar al càlid hall i córrer a fotrem una dutxa calenta. Millor agafo una birreta de la mini-nevera, això que només poden fer aquells a qui els hi paguen les factures, i escric alguna coseta abans de la mini jincama piscina coberta / sauna com a prèvia del sopar en el primer restaurant luxós que trobi. Us recordo després d’aquestes línies que l’enveja es un pecat capital.
De fet avui no he fet gran cosa. L’objectiu principal era anar a comprar-me uns pantalons de franel•la gris clareta que fessin joc amb la meva americana per poder substituir-los per els que tenia. Els pobres tenien un forat considerable a un dels camals després que hi caigués tabac incandescent mentre conduïa cap a una boda aquesta primavera, cosa que reforça la meva idea de no tornar-hi a cap mai mes, em surten massa cares i tal com estan les coses passarà molt de temps abans no pugui amortitzar totes aquestes inversions.
El cap de setmana però si que va ser completament de lleure. Vaig estar a París, a casa d’un vell amic d’erasmus i de la seva novia i m’hi vaig trobar com a casa... també viuen en un quart sense ascensor. Per mes inri i després de donar pràcticament la volta al mon amb la meva maleta de la india a Hawaii passant per Torredembara, la maleïda va dir prou i se’m va trencar la nansa superior quan pujava l’escala del metro, just en la ciutat on pots trobar menys ascensors i escales mecàniques per accedir al transport subterrani.
...there is no fucking lift anywhere here?
...its 100 years old and we get no cohesion funds here

Ja me l’havia fotuda, sempre tenen aquest comentari a la punta de la llengua per poc que parlis amb algú des de França fins a Suècia.
Sort que els fanta-smagorics 7 anys que vaig passar a la facultat d’enginyeria industrial van servir d’alguna cosa i després d’usar un tornavís i un bon cop de martell vaig poder substituir l’instrument agafador per un tros de corda comprada als grans magatzems del costat del Hotel du Ville. Ara si que sabré distingir-la quan la cortina de cintes de goma de l’aeroport vomitin la meva maleta, tota una ‘irrompible’ Samsonite amb un fantàstic agafador de corda de persiana.
Lo millor del cap de setmana, apart dels àpats que vaig gaudir en companyia dels meus amics en algun dels increïbles restaurant de la ciutat, va ser la festa d’aniversari que ells estaven convidats la nit del dissabte. No era a qualsevol lloc, sinó al pis de la filla d’un ex-embaixador de França situat al cor del barri de la Concorde, a tocar de la torre Eiffel. Les males pècores no tenien una, sino dues llars de foc i per mes desconsolació em van dir que les feien servir de tant en tant. No crec que hi pugui haver una cosa que desitgés més que viure en un lloc d’hiverns freds com aquell i sentar-me a llegir al costat dels troncs flamejant...o estirat a l’estora fent una altra cosa. Hi ha mil possibilitats com comprendreu.
La gent que hi assistia, no cal dir-ho també era de lo mes peculiar. Si ja normalment fer petons a una francesa ja és cosa difícil perquè mai saps quin es el nombre adequat per la regió on et trobes, imagineu-vos al cor de la cité mes chic. When in Rome do as Romans do, per tant vaig rescatar i desempolsar les meves ensenyances sobre comportament social, que he de reconèixer que entre pets i rots havien quedat completament desterrades, i vaig observar el meu amic fer les introduccions. Dos, be, però am un matís de lo mes extravagant. Les noies fan una exagerada rotació del cap cap a un lateral per tal que ni per casualitat el seu nas quedi a menys a de 15 cm de la teva cara, de manera que pràcticament giraven el cap 180 graus de dreta a esquerra per rebre els meus petons. No se si es una vella costum per evitar-se l’alé de vi blanc que ja a aquella hora supurava la meva gola, i la de tots els presents.
No puc acabar sense comentar la vestimenta, que ja no recordava des dels meus temps a Noruega. Les noies amb vestits llargs i cenyits, algunes amb botes de pell i, com no podria ser sinó a Paris, alguna portant el coll embolcallat amb una excèntrica bufanda de plomes blaves. Els nois amb americana i pantalons a joc sense corbata. Els únics que donàvem la nota erem el meu amic i jo i la diva-gay amiga intima de la homenatjada, que al mes pur estil hortera-modernillo portava camisa blanca amb corbata negra i uns pantalons super arrapats de ralles que pràcticament l’impossibilitaven sentar-se al sofà sense rebentar per les cuatre bandes.
Em pregunto que teníem en comú aquell paio i jo, apart de que els dos som la mar de simpàtics.

The power of now

2007-11-02T02:41:00.000-07:00

Que entretinguda que va ser la vetllada d’ahir a la nit amb les meves amigues faranduleres. M’agraden aquestes noies, són fresques, sinceres i les converses sempre son extraordinàriament animades. I no diguem si el tema de debat es ni més ni menys sobre un famós llibre d’autoajuda que un parell de nosaltres hem estat llegint últimament. De fet des de que el vaig descobrir no puc deixar d’explicar a tothom que em trobo lo bé que em va seguir les pautes d’aquest llibre, i ho faig entre d’altres coses perquè aquesta afirmació no deixa mai a ningú indiferent. M’encanta veure com la reacció de la majoria dels meus interlocutors, arronsant les celles sobtadament i adoptant una expressió de sorpresa i incredulitat , és la de tenir el pensament automàtic de no pensava que estiguessis tan fotut per caure tan baix. A qui no li agrada fer-se la víctima de tan en quant, ni que sigui una miqueta.
La gent en general te un concepte molt equivocat d’aquest tipus de lectures. Uns t’afirmen amb rotunditat que no son més que productes per vendre esperança a aquells infeliços i desesperats que volen i necessiten creure, però que ho matisen amb elegància confessant que ells no creuen en aquestes coses. Altres es mostren molt mes comprensius, insinuant que tothom que passa per algun sotrac a la vida te dret a agafar-se a qualsevol cosa, tothom fa bestieses pensen en els moments més baixos, això mentre preguen en seu interior que et refaci’s i reflexionis ja que et veuen irremediablement destinat a caure en mans d’alguna secta satànica.
Així que em fa fer molta gràcia la conversa que en varem tenir perquè si només ho hagués dit jo era molt probable que sorgís alguna d’aquestes reaccions a la taula. Però com no era jo sol, llavors el dubte es va extendre entre totes les orelles i el debat va començar.
També s’ha de dir que la temàtica del llibre no deixa normalment a ningú indiferent un cop es comença a discutir en detall. Qui no te en el seu cap una veueta que ens fustiga constantment amb la culpa dels nostres errors del passat, i qui no tot sovint es lamenta que les coses en el present no son gens com ens agradarien i que em d’esperar que en el futur tot serà diferent.
Jo també he de reconèixer que tinc un especial interès en aquest gènere literari, el cap em bombardeja constantment amb pensaments des de que tinc us de raó i m’adono que passo molt mes temps en un mon llunyà de fantasies i records que en la terra que trepitjo. M’he n'he llegit de tot tipus, de dels que t’assenyalen la destructiva costum de sempre tendir a passar les teves accions passades i presents per l’inquisitori sedàs del que alguna part de tu et diu que esta malament, fins a algun mes especialitzat en temes com l’assertivitat, aquella incapacitat de no abaixar el cap quan algú ens recrimina alguna cosa encara que ben en dins nostre pensem que hem fet o dit allò que realment el nostre interior desitjava.
Es possible que a molta gent li passi el mateix però poca hagi tingut la imperiosa necessitat de fer una redistribució del mobiliari mental per tal de poder simplement estar un mínim satisfet amb la vida que el destí ens porta i aprofitar aquelles petites oportunitats de gaudir amb el que ens envolta, allò que algú anomena felicitat.
Total que em vaig passar la nit amb la sensació de ser un venedor de remeis miraculosos del llunyà oest, del que anaven de poble en poble amb el seu brut i desgastat carruatge i saludant als sorpresos llogarrencs amb un lleuger pessic a l’ala del barret de copa, indicant les meravelles de la meva ultima lectura. Sort que em trobava a Barcelona fent aquest numeret, a Girona segur que m’haguessin espetat immediatament ‘estàs ben cardat noi’!

Una nova amiga

2007-10-30T13:26:00.000-07:00

Avui he fet una nova amiga. Em trobava en una terrassa molt ampla instal•lada a la part superior del gran edifici firal de Lille, just a l’altra banda de les amplies vidrieres que donen al saló de banquets. Bufava un vent d’hivern, glaçat i violent que et treia la sensibilitat de la cara només que el paressis una estona. Hi havia unes cadires de plàstic voluminoses distribuïdes a mode de chill-out sobre el parquet de llargues fustes foscament varnissades i lleugerament separades com les d’un vaixell antic. Tot al voltant i caòticament distribuïdes hi havien unes lámpares cúbiques de plàstic gruixut, just com la que em van regalar el dia del meu aniversari. Estava clar que els millors dies per estar en aquella terrassa ja havien passat, i nomes el meu impertinent vici de fumar-me el cafè m’havien forçat a acabar-me de mala gana els triangles de salmó amb mantega i aventurar-me en aquell gèlid seient.
Va ser tan bon punt vaig creuar al pas que m’obrien les portes de vidre i penetrava aquella dura intempèrie que es va formar un clariana que il•luminava un raconet amb cadires. Allà, assegut immòbil i amb la mirada perduda, hi havia un senyor ja bastant gran assegut amb les mans sobre les cuixes. Anava mudat, vestit amb una sòbria americana de pana i unes sabates de pell amb els típics relleus de serra a la puntera. Em vaig asseure al costat glopejant amb insistència el cafè del que la calor fugia a cada instant que passava mentre gaudia d’aquells rajos furtius que s’escolaven cap a nosaltres. Va ser curiós que fos ell qui m’advertís dels mals del tabac tot encetant una conversa, ell que tenia les dents molt marronoses i mai portades a un ordre. Segurament sabia del que parlava. Era un home molt agradable, amb la parla pausada i segura de qui ja està de tornada i un fil de veu de qui no vol usar mes força per res del que no fos estrictament necessari. Crec que en aquests temps on les primeres fredors et porten la melancolia dels càlids dies d’estiu que han passat tan ràpid i tardaràs tant de temps a tornar a gaudir fan que parlis de res i tot una mica, et fas companyia planyin-te dels temps que t’esperen.
Al cap d’una estona el capritxós viatge dels immensos núvols que ens voleiaven van tapar la única font de calor i el seu cos vell i agitat van semblar dir-li que ja n’hi havia prou i va despedir-se. Va ser just en aquell moment quan va aparèixer la meva nova amiga.
Va ser abaixar el cap i veure-la postrada sobre la meva cuixa. Semblava desorientada la pobra. No era del tipus que estic acostumat a veure per casa, suposo que els francesos tan especials com son segur que també es vanaglorien de tenir els seus propis tipus de mosques. Aquesta però tot i les circumstancies de qui sap que fa els darrers vols en un clima que la condemna la he trobat còmoda reposant una estona sobre la meva cama. M’he l’estava mirant fixament quan m’ha saludat amb un ràpid fregament de les potetes davanteres, com alabant la qualitat del teixit dels meus pantalons. Estava relaxada, no com les mosques que et trobes a l’estiu que saben que una ma furtiva intentarà esbategar-li una plantofada en qualsevol moment. Mirava fixament cap a l’horitzó, com plantejant-se tranquil•lament quin lloc triaria per reposar per sempre i definitivament de les aventures de la seva curta vida. Estava tan concentrada que la veritat, no he gosat destorbar-la.

Ja es hivern a Lille

2007-10-22T12:51:00.000-07:00

Com he pogut fer això. Assegut a la meva taula anònima al mig del bar he aixecat discretament la natja dreta per expulsar una ventositat que em punyia just en l’instant que la música es parava i emmudia la parròquia sencera. Quina vergonya. Escolto les converses en la calma tensa que m’envolta, ells com que normalment sempre parlen baixet no els ha costat gens adaptar-se ràpidament a la nova volumetria però jo, pobre de mi, he vist consternat com en l’instant que prens la decisió, i apretes l’esfínter amb la força mínima necessària per no fer trontollar la cadira, ja no hi ha marxa enrere, el procés es imparable. I he tingut aquest mal pensament nomes un maleït instant abans del moment desgraciat que s’acabava la cua de cançons. Miro de reüll absolutament tots els caps del bar per veure si s’han girat cap a mi mentres em pregunto indignat per que ja no hi ha el maleït fil musical que no s’acabava mai, esta clar que un bar resclosit de fusta gastada per tot arreu i fetor a cervesa vella que emanen tot i cada un dels seus racons es pot convertir en un bar que mola nomes endollant un portàtil a la megafonia del local. Però clar, la puta musica es pot acabar si ets tan estúpidament francès per no conèixer la paraula, RAN-DOM. Humiliació, sento riures a la taula del costat. M’han pujat tots els colors a la cara, ho noto, i em quedo petrificat, l’honor enfonsat, sense valor per confirmar que soc el destí de la seva mes que justificada burla. Ho faig, em giro subtilment superant una força interna sobrehumana que ho vol impedir. Els miro, no estan rient de mi!, ningú se n’ha adonat. He de canviar aquest maleït costum.

Teatre de titelles

2007-02-28T04:10:00.001-08:00

Jo mai he escrit un diari personal i una de les raons es que em feia molta vergonya si queia algun dia a les mans d’algú. Així, quan em posava a en l’intentona, sempre algun dia que creia que tenia una cosa important a recordar per sempre mes, m’entrava el canguelo només de pensar que algú altre pogués llegir aquelles paraules. Llavors jo mateix em censurava, matisava els significats, feia contraccions i metàfores rebuscades que acabaven deixant el text pràcticament inintel·ligible fins hi tot per a mi, quan dies o setmanes més tard quan em posava a rellegir-lo.
Avui es un dia en el que vull es apagar el mòbil, i el voldria tenir apagat per una llarga temporada. Voldria poder estar en una casa a la muntanya, sol, en silenci, amb la meva llar de foc per la resta dels meus dies.
Hi ha dies que ningú pot omplir el buit que es crea a dintre teu, ningú pot treure’t del cim el sobrepes de tants interrogants, de tantes incerteses. Vivim gràcies a la il·lusió, a l’esperança, sinó no seriem res mes que cossos a qui s’ha arrencat tot l’interior d’una cullerada. I quan aquestes es difuminen et trobes perdut, desorientat, amb ganes de fugir. Ai aquest jo mateix, aquella famosa veueta amb qui tothom parla, dialoga per trobar respostes a allò que no entenem. Som tots plegats uns genis narratius, uns dramaturgs de sèrie negra alhora d’intentar aclarir les situacions que ens envolten per tal de treure’n l’entrellat. Ho hem de posar forçosament en el llenguatge que ens han ensenyat a entendre, ho masteguem amb el record i ho filtrem amb el sedàs del que pensem que esta be o esta malament. I tatxan! D’una situació qualsevol, amb els seus antecedents, actors, escenografia i atrezzo dues persones poden fer-se al seu cap dues obres completament diferents, amb dos finals absolutament oposats.
Jo fins fa un temps tendia a acabar les meves obres malaltissament en drama romantic, però sense amor de pel mig. Tampoc moria el protagonista, només queia constantment en el mes miserable dels fracassos en cada repte que emprenia, acabant sempre igual, en la fosca, claustrofòbica cel·la de la humiliació, a la presó dels mediocres.
Evidentment a força de representar sempre el mateix paper protagonista, on sempre acabava igual de malament, un treu forces d’on no hi son i es revela contra el guionista, simplement li diu que en aquell punt de la historia, on el narrador imposa que estrepitosament m’equivoco,vull que ho canviï per pren el camí que millor que em sembla en aquell moment, on em fa sentir que he fet el ridícul em faci reflexionar sobre si tinc punyetera certesa del que pensen els altres, on em condemni a la més miserable de les soledats, em recordi tota la gent que t’estima, i que tu estimes.
Em vaig barallar amb el guionista perquè estava fart de sentir-me malament, com a bon actor jo em crec les histories que represento. Tothom ho fa en el petit teatre de la seva ment, es un teatre de titelles, com el de Mr Punch, on sortim nosaltres mateixos caricaturitzats en cartró-pedra en una minúscula carpa plantada al mig d’una immensa i abandonada platja, en una alba grisa i fosca agobiada de núvols, on es maten nadons i esquitxen el solitari nen que s’ho mira. Podem ser així de cruels amb nosaltres mateixos. Tot depèn del permís que li donem al nostre guionista. N’hi ha de pèrfids i salvatges que ens enfonsen en la misèria, ens obliguen a pensar que aquell amb qui estem parlant no li caus be, de fet et pot fer pensar que t’odia amb totes les seves forces i aquell somriure que mostra no es mes que la més perfecta de les màscares d’hipocresia i que ni tan sols suporta la teva mera presencia, quan res d'això és cert en realitat. El problema el tenim quan ens condemnem a viure a perpetuïtat en aquest teatre de titelles aïllat dels espectadors que ens envolten amb la única veritat que ens proporciona el sàdic guionista, vivint aterrits per els malsons que ens fa representar cada dia, a cada minut i en tots els actes de la nostra vida. La única esperança es que ens adonem un dia, que aquell nen que mira el teatre sol i constantment aterrit som nosaltres mateixos, i que espera a fer-se gran per fugir un dia lluny i per sempre d’aquella platja de l’horror.

La merceria

2007-02-01T11:40:00.000-08:00

Fa temps que sempre que passo pel carrer de Xuclà, de camí cap a la Boqueria, no puc deixar de mirar l’aparador de la merceria Palacios.
Normalment em fixo poc en el que exposen les botigues, primerament per que no soc el típic passejador que s’entretén mentre camina tontament pel barri. Quan surto és sempre amb un objectiu, ja sigui anar a comprar menjar o a seguir emborratxant-me. Això també fa que moltes de les vegades que surto ja és negre nit, i l’únic que puc admirar son les famoses guarrades anomenades tacks a les persianes baixades, gargots gegants pintats amb rotulador gruixut o spray que l’únic que venen a dir es “por aquí pasó un subnormal con la personalidad a medio desarrollar y quería que lo supieras”.
Òbviament com que a simple cop d’ull tots semblen iguals, els tacks i els subnormals, un acaba per no fixar-s’hi i tira endavant, a no ser que l’il·luminat en qüestió hagi tingut la ocurrència de pintar sobre algun dels grafittis que decoren moltes de les parets verges del Raval, efímeres obres d’art modernes que admiro, i es aquí que quan un s’imagina enganxant-lo i posant-li el rotulador i lo que hi càpiga mes per un lloc que jo se. I és que només cal anar un parell de cops a Salvation per adonar-s’he que el 95% de tius bons son subnormals i per tant potencials tackers que mereixen ser castigats (en aquest cas es pot substituir el rotulador per algun altre aparell voluminós que es tingui a mà, en pos del càstig que es mereixen)

De qualsevol manera tinc la impressió que això de parar-te a mirar un aparador es una cosa que has de fer única i exclusivament si vas sol, quan vas acompanyat sempre es converteix en un problema.
Per exemple el meu veí del segon (inicialment el meu company de pis però que ha montat en còlera quan s’ha vist part de la ficció d’aquest escrit). Ell, un tiu lliberal, neohippy i d’esquerres, però que es ruboritza fulminantment si m’aturo davant del sex shop de Carme 22, embadalit per l’ingent assortiment de preservatius que exposen. I em fa gràcia per que és precisament ell el que alguna vegada m’ha regalat algun preservatiu que aparentment jo no podia deixar de provar. I es clar la situació es com contradictòria i així que mel miro mentre m’espera impacient a l’altra punta de la vorera recordant la goma que m’havia donat i no puc deixar d’imaginarme’l arribant a casa la novia i dient-li amb somriure picarón que li porta una sorpresa, responent-li ella amb posat fulminant que per molts condons de maduixa que li porti no li pensa fer una mamada.

I ja no parlo del dia que, acompanyat de la meva parella i passant davant la ferreteria Palomo de Sant Abat 24, em van cridar l’atenció una sèrie d’eines elèctriques que tenien exposades cavil·lant l’ús que els hi podia donar.

-No havia sortit mai amb ningú que es quedés mirant l’aparador d’una ferreteria.

(pujo el cap i em quedo amb la mirada perduda a l’infinit del vidre)

-Vinga fotem el camp.

El cas de la merceria però és diferent. Tan vagi sol com acomapanyat sempre em quedo mirant les fotos dels models que anuncien calçotets. D’on carai treuen aquesta gent. No he vist a la vida gent amb uns abdominals tan definits. I aquells jocs d’il·luminació de les fotografies que donen encara mes relleu als músculs, i aquells paquetorros amb exagerat volum. Si hagués passat per allà davant quan era un nen segur que m’hagués acabat convertint en fotògraf. I no per tirar fotos precisament sinó per ser jo el que m’acostés al model preparat i embadurnat d’oli per acabar de ‘col·locar’ la fotografia.

Qui em va manar a mi anar a la puta universitat.

Com que no cau floc, doncs faig un blog! (que suat per Deu)

2007-01-09T06:26:00.000-08:00

Quina il·lusió, després de donar-li tantes voltes em poso a escriure el meu propi blog. Em fascina aquest concepte d’exhibir les pròpies idees posant-les a la xarxa a la vista de tothom, sense vergonya.
Que carai, si ja no em ruboritza posar a assecar a la sissí del balcó la meva col·lecció de llenceria vermella puc fer un blog.
Ara ja fins hi tot m’encanta que em miri la veïna fent-ho, amb ganes de tornar-li la mirada i amb posat txulesc espetar-li allo que tant m’agrada de ‘Què mira senyora!’...avantatges de viure al Raval, encara pots cridar al veïnat pel pati interior.
No es que ho faci sovint però una vegada vaig tenir una conversa a tres bandes de lo més curiosa. Ens havien entrat coloms al fals sostre i hi havien anidat. Jo al principi ho vaig veure més com una curiositat més del destartalat pis que havíem llogat que un problema sanitari. Això últim ho vaig descobrir quan les caques dels bitxarracos van començar a caure sobre el marbre de la cuina, tot relliscant per la xemeneia del calentador. I el rrrgg rrrrgg!, aquell maleït soroll que fan els coloms, que fa molta gràcia quan els veus a plaça Catalunya però no tanta quan t’arrossegues cap a la cafetera a primera hora del matí per sentir amb tota claredat que tens vida, i molta merda, instal·lada sobre el teu cap.

Total que ens vam queixar a la propietat i van enviar uns especialistes en exterminacions. Això es el que deia la targeta, però bàsicament a mi em van semblar més uns hippies amb habilitat per l’escalada que els paguen per fumar-se un porro i penjar-se d’una façana. Arnesos, cascos, punxes espanta coloms... i bombes de fum. Van engegar-ne una d’aquestes directament al fals sostre pel forat del fluorescent. El seu pla era tan simple que semblava que no podia fallar. Tirem el fum, provoquem la desbandada i ho tapem perquè no tornin.
Susposo que més ho menys el pla del que deuen tirar els Mossos cada vegada que intenten desallotjar una casa okupada pero esperant menys resistència.
Finalment i un cop enreixats els forats de la façana, l’home em va mirar amb la cara de Harry el Sucio després de buidar el carregador de la seva Magnum i també de ‘no me puedo creer que me paguen por hacer esto’ i va dir que ja havien acabat. Ens vam despedir els dos entre llàgrimes ( havien tirat fum per desallotjar bona part de ciutat Vella) i deixant-me el pis fet una braga.
Tot va ser sortir al balcó a recollir la bugada per descobrir aquella veïna (què fa aquella dona sempre mirant per la finestra?) que m’estava cridant l’atenció.

-PERDONA SI MOLESTO!, PERO AMB LES REIXES HAN DEIXAT ATRAPATS COLOMS VIUS A DINTRE, HO DIC PERQUE EM FAN LLASTIMA POBRETS.

De primeres em vaig pensar que em recriminava el fet que haguéssim tret al carrer a una pobra família que no feia cap mal, cosa tant de moda en el meu barri últimament i just abans de contestar-li amb algun improperi sobre la seva capacitat intel·lectual em vaig girar per descobrir aquell maleït ocellot picotejant, des de dins, a la reixa.

-NINGUNA PENA ME DAN ESTAS MALDITAS RATAS!

Aquesta veu era nova i no la tenia localitzada. Vaig baixar el cap per veure una senyora de mitjana edat tres plantes i dos edificis mes enllà que s’havia unit a la conversa.
De sobte m’havia convertit en el convidat de pedra d’una discussió sobre la brutícia i el dret a la vida dels animals. Vista que la cosa pujava de to, i el tema de la conversa havia derivat de coloms a Gavilanes i jo ja havia recollit la llenceria em vaig esmunyir cap dins en un vist i no vist.

Admiro aquesta gent que es capaç d’encetar una conversa amb qualsevol desconegut, trencant el gel amb formules de cortesia que mai fallen i un somriure permanent als llavis. A mi em costa començar a parlar amb qui no conec, i sempre tinc la impressió que quan les meves observacions derivin en les coses que em semblen realment interessants, com ara la varietat de patata mes adequada per fregir, l’altra persona farà una lleugera ganyota com si s’hagués ennuegat amb un pinyol d’oliva i m’adono de les ganes que te de fugir a un lloc mes segur.

I no es que no tingui coses a cridar als quatre vents, o més ben dit, coses de les que no trobes mai la persona adequada per parlar-ne i que demanen pas al món exterior, i és per aquesta raó aquest tema del blog em sembla tant interessant.
El problema es que això d’escriure no ha estat mai una de les meves aficions. De fet la única experiència que puc acreditar són els 4 o 5 articles que vaig fer per la revista de la meva facultat, anys ha, i que no venien motivats precisament per un arrebat líric sinó per que com a editor (sempre m’ha agradat posar-me en tinglados) feia una mica de pena no arribar a 4 pàgines mal grapades per falta de material.
He de reconèixer que me’ls currava una bona estona aquells articles, hi ho feia en l’ambient on era mes capaç d’abstreure’m de tot el que m’envoltava i assolir el clímax de la concentració: assegut en un pupitre anònim d’una classe qualsevol, camuflat entre el ronrroneig anodí d’algú que parlava i sempre, que curiós, sota els símptomes d’una ressaca.

La meva columna he dir tenia bastant d’èxit i la meva vanitat va lamentar més d’una vegada l’anonimat al que em forçava el sentit comú alhora de firmar els articles.
Fer públic l’idil·li d’un professor amb una estudiant vint anys menor tot observant la curiositat que ell, amb els seus privilegis, tenia en custodia permanent un dels dos exemplars existents a la biblioteca de la bíblia de la ciència de materials, el maleït Ashby, per al ús exclusiu de la seva estimada, va provocar innombrables corrons de xerrameca als passadissos i la posada en busca i captura de l’autor de l’article per part del denunciat acadèmic... i de la seva estimada i de sobte popular becaria.Diuen que encara ressonen per les parets del seu despatx el HIJO DE PUTA! Que va espetar mentre arrugava amb ràbia incontinguda l’exemplar de la revista.

Ai perdre’m els llorers de la glòria va ser un exercici suprem d’autocontenció. El que el cos em demanava a crits era sortir de l’armari per tal de poder submergir-me en les lloances dels meus propis correligionaris, gaudint de l’admiració general envers aquell Indiana Jones de la ploma (la d’escriure, evidentment no parlaria de mi com d’un Indiana Jones amb ploma).
De qualsevol manera vaig seguir firmant amb el meu pseudònim de sempre suposant que la glòria ja m’arribaria amb qualsevol altre cosa que fes en el futur, i si, soc així de txulo.

De fet em caracteritza la tendència a menysprear la dificultat d’aconseguir ser exitòs en qualsevol cosa que em proposi. De bones a primeres els pensaments que m’envaeixen son, això esta tirat, això ho faig jo en 5 minuts. Al menys però tinc la sort d’adonar-me, just en el moment que em trobo esbufegant, amb cara de ràbia, amb un martell a la mà i una porta esbonyegada, que la maleïda xarnera potser només necessitava una mica de Tres-en-Uno.
I aquí és quan apunto ‘porta armari’ a la meva llista de la propera compra del Ikea.

Lo més important de tot però, com diria Punset (o qui li hagi escrit el llibre) és que la felicitat depèn de forma proporcional a la il·lusió amb que es fan les coses. I això de fer un blog, escriure tot buscant cada vegada la paraula mes adequada intentant mantenir un estil constant i que quedi mínimament llegible, és un repte il·lusionant. És de totes totes un bon exercici mental , potser però massa sotmès als capricis de la memòria, i que les meves ultimes participacions a partides de Trivial Pursuit m’han demostrat en clara decadència. Lluny estan els dies on la meva lectura preferida assegut a la tassa del wàter eren les targetes de preguntes del Trivial.
Com m’agradava contestar sense deixar que acabessin de llegir tota la pregunta, deixant anar la parrafada amb una seguretat tal com la que exhibia Jesús Gil davant la Maquina de la Verdad a tele5.

-Cual era el apodo de torero que obtuvo 6 orej...
-EL BOMBILLA!

Silenci a la taula. Aquí arriben els elogis.

-FILL DE PUTA! LES TENS MEMORITZADES! AMB TU NO ES POT JUGAR!

M’agradava fer pensar a tothom com carai sabia tantes coses...i es que una cagada al dia fa miracles.

Total que això de fer exercicis mentals m’anirà be, a mi que ja en tinc trenta i no tinc cap mena d’interès en perdre el temps en Sudokus, ni mots encreuats ni en res que se li assembli. I molt menys en aquests jocs d’habilitat mental que inclouen les ultimes consoles de videojocs, quin aburriment, com si no pogués fer un altre cosa que contar ovelles gegantines projectades a la paret de la meva habitació.
A mi em sembla una manera molt mes constructiva usar el meu nou projector de 9 milions de píxels per veure la ultima marranada que m’hagi baixat de l’emule, per exemple.

De fet no puc imaginar passar una tarda de diumenge de millor manera que assegut al centre de l’estora, devorant una cassola de crispetes dolces amb la mirada clavada a la última producció de Belami. La veritat es que impressiona veure una escena tòrrida en una platja paradisíaca, fixant-me en aquells membres, que es converteixen gràcies a les meravelles de la òptica en colossos del tamany d’un edifici de 7 plantes. I el cas és que aquestes visions, de la estora estant, desperten la meva imaginació infantil. Em projecto sense voler-ho enfilant-me en aquell gegantí membre tal com un heroic anxaneta brincant a un tres de nou amb folre, assolint l’altíssim cim i reposant la meva galta en aquella càlida superfície.(foto)